Actualment, en el món de l’art, un dels noms que ressonen més és el del famós artista Jaume Plensa. Després d’una llarga trajectòria plena d’èxits en diversos àmbits artístics, Plensa s’ha convertit en l’exemple d’artista multidisciplinari, havent deixat la seva petjada personal en moltes de les disciplines artístiques existents. Des de les seves enormes produccions escultòriques fins a les seves pintures simbòliques, passant fins i tot per l’àrdua tasca de muntar l’escenografia d’una òpera en el Gran Teatre del Liceu, podem observar que Jaume Plensa s’ha atrevit amb tota mena d’aventures artístiques que l’han convertit en l’artista internacional que totes i tots coneixem.
La seva narrativa artística
El seu treball va aconseguir impactar a l’altre costat del toll gràcies al seu videoescultura interactiva «Crown Fountain», situada en el Millenium Park de Chicago. Aquesta producció va aconseguir catapultar la seva fama internacional, sent un exemple clar la gran quantitat d’obres de Plensa que alberguen institucions i països de tot el món com «Endless» en el Museu d’Art Raclin Murphy (els EUA), «Wonderland» en Calgary (Canadà) o «Nomade» a Antíbol (França). Les seves escultures i instal·lacions d’art públic, per la qual cosa és majorment conegut, conviden sempre a la contemplació silenciosa, a connectar amb l’espiritualitat, amb el cos i amb la memòria col·lectiva. Les seves peces inciten, doncs, a la reflexió profunda i a establir un diàleg necessari entre l’individu i el seu esperit crític, amb la condició de visibilitzar problemàtiques socials com ara la vulneració de drets humans, l’opressió, les desigualtats o les injustícies.
Per a transmetre tota aquesta narrativa basada en la conscienciació, un punt en comú que connecta a tots els seus projectes, és la monumentalitat que embolica al conjunt de les seves obres. No tan sols quan es parla de les dimensions d’aquestes, sinó més aviat quan es tracta de comprendre el perquè d’aquesta grandiositat que ens fa sentir part de la lluita social. Els seus rostres d’ulls tancats, les seves escultures de cossos pensatius o les seves instal·lacions compostes amb lletres de diversos alfabets, són la prova d’una humanitat que ha d’activar els cinc sentits, meditar sobre el context que l’envolta i dissoldre fronteres per a unir-se en un mateix llenguatge: el de la concòrdia i la pau.
Des de Galeria SENDA volem donar-li un calorós aplaudiment a aquest artista català que ha aconseguit trencar fronteres i exposar un art pensat per a ser mostrat al món. Perquè les seves obres continuïn impactant en la vida de moltes persones i en els escenaris urbans de tots els països del món. Perquè es continuïn premiant les narratives dels seus projectes i l’empremta que aquestes tenen en la nostra societat.
La majoria de les línies negres de captivadora geometria serpentegen o s’arremolinen, algunes fins i tot en diverses fileres, a través dels fons d’imatges monocromàtiques, fent pensar en dibuixos o pintures abstractes. La perfecció gairebé artificial de les formacions minimalistes, fan l’efecte d’estar generades matemàticament. Aquestes estructures enigmàtiques mostren figures del vol d’ocells registrats amb l’antic mètode de la cronofotografia i la tecnologia informàtica moderna. L’artista nascut a Barcelona Xavi Bou les ha descontextualitzat, ja que es despleguen sobre un cel clar que transforma en el seu llenç mitjançant un tractament digital. Segons el fotògraf, la seva fascinació per les aus i el seu moviment té les seves arrels a la seva infància. En créixer al Prat de Llobregat, als afores de Barcelona, Xavi Bou sovint es quedava amb els seus avis i feia innombrables passejades per la natura amb el seu avi, amant de les aus. El seu gran interès per la naturalesa es va mantenir fins i tot després dels seus estudis de geografia i fotografia i durant la seva etapa treballant en el sector de la fotografia de moda. Poc després del seu debut el 2015, l’artista va rebre elogis de nombroses publicacions a diaris i revistes de diferents mitjans a tot el món.
Des d’un punt de vista historicoartístic, aquesta concentració en representacions no figuratives va començar a Alemanya a la dècada de 1950 amb la “fotografia subjectiva” d’ Otto Steinert, que retratava la realitat sense narrar-la, documentant-la com un reportatge i situant l’ornamentació com un fenomen extern. Un cas similar va ser el del fotògraf català Marcel Giró, que va emigrar al Brasil. Xavi Bou coneix la cronofotografia purament científica d’Eadweard Muybridge, que en certa manera es relaciona amb el seu plantejament ornitogràfic.
Per part seva, el barceloní Xavi Bou ha donat forma als moviments de nombroses espècies d’aus en els seus treballs ornitogràfics, a més d’explorar el mitjà de la fotografia per visualitzar i arxivar aquestes energies que flueixen i fluctuen. Això, en tota la sèrie i com a concepte, és força semblant a l’arxiu fotogràfic d’edificis industrials internacionals de la parella d’artistes Hilla i Bernd Becher, que podria considerar-se més postestructuralista-conservacionista que crític sistèmic. De la mateixa manera, Bou s’esforça perquè la bellesa de les formacions abstractes que posa al quadre sempre permeti una lectura oberta. En altres paraules: només algunes de les línies dibuixades pels ocells amb les seves figures de vol, així com l’embolic de línies de bandades senceres d’ocells, revelen els seus creadors. Així passa amb les caderneres que apareixen al quadre entre els remolins de línies ocres, convertint-se en l’obra fotogràfica menys apreciada de l’artista precisament per la seva clara llegibilitat. Xavi Bou es veu a si mateix com un “comissari” que rastreja la coreografia dels ocells i la fa visible. Molt rarament romanen visibles els paisatges o les formacions de núvols al cel, i quan ho fan, sol ser a la part inferior de les imatges monocromàtiques, on difícilment poden contribuir a desxifrar el tema de la imatge real sense coneixements previs rellevants.
La sorprenent geometria, precisió i complexitat de les figures del vol dels ocells han ocupat l’artista de 43 anys durant uns deu anys, i molts dels socis de cooperació per al seu treball artístic són reclutats del món de les aus, o més aviat rastrejats. Pardals, orenetes, falciots, gavines, estornells, però també flamencs o àguiles així com altres aus rapinyaires… No només les troba a la natura –molt sovint a prop seu o fins i tot a llocs com Gibraltar o Islàndia– sinó sorprenentment també a Gràcia, barri al cor de Barcelona.
Aquest curtmetratge ha sorgit arran de la residència artística de Xavi Bou amb la Universitat de UCLouvain a Bèlgica amb Reveal Flight Project.
Als seus vídeos, Xavi Bou registra el desenvolupament col·lectiu de línies de vol d’ocells i de migracions senceres d’ocells i després afegeix a les seqüències so original o música composta per un amic de l’artista. En el futur, Bou planeja expandir la seva pràctica d’arxiu amb una nova sèrie de fotografies, mitjançant abstraccions escultòriques, utilitzant imatges d’insectes en moviment i després manipulant-les digitalment perquè apareguin tant en tres dimensions com en el color natural dels animals.
Per a la 40a edició d’Art Brussels, hem estat convidats per a la secció “REDISCOVERY” pel Comitè d’Art Brussels compost per galeristes belgues i internacionals. En aquesta ocasió, recuperem a l’inclassificable Zush/Evru, al qual vam dedicar l’exposició “Tornar a ser” (2020) després de vuit anys d’absència per part de l’artista. La secció “REDISCOVERY” està dedicada a artistes subestimats, infravalorats o oblidats del segle XX, vius o morts. El seu objectiu és explorar i destacar pràctiques sorprenents, desconegudes i originals que encara no han entrat en el corrent principal de la història de l’art.
La condició humana a través dels somnis vista per tres generacions d’artistes
És un plaer participar de nou a Art Brussels, ja que presenta un programa sòlid i internacional i una mescla única d’artistes consagrats i talents emergents que s’alineen amb la nostra visió. A més de la secció “REDISCOVERY”, les galeries s’han dividit en tres seccions més: PRIME, DISCOVERY, INVITED i la subsecció SOLO de la fira.
A més de comptar amb una secció especial per a tornar a posar el focus en l’obra de Zush/Evru, sumem a Sandra Vásquez de la Horra i Gonzalo Guzmán, creant així un diàleg entre tres artistes de tres generacions diferents que aborden realitats de la condició humana no evidents. Visions personalíssimes del subconscient. Les seves pròpies experiències els serveix com a motor per a crear mons onírics únics i personals que obren espais de reflexió.
El personal univers estètic del barceloní que, sota diversos noms – Albert Porta, Zush i ara Evru – ha protagonitzat des dels anys seixanta un itinerari que ens endinsa pels més renovadors suports expressius. La seva fluida obra enfonsa les seves arrels en la seva encara més fluida persona, que ha donat origen a l’Estat Mental Evrug, un món imaginari autosuficient en el qual resideix sovint per a reflexionar sobre conceptes com la identitat, l’alteritat i l’estat de l’ésser. Les seves obres d’art actuen com a mediadors tangibles entre el públic i els somnis, emocions, criatures i éssers que resideixen en el seu món oníric. La seva obra difumina els plans del somni i la realitat amb una expressió pròxima al surrealisme.
Com a complement a Zush/Evru, Sandra Vásquez de la Horra (Vinya de la Mar, Xile, 1967) procedeix a treballar en el pla de la seva imaginació. Els seus característics dibuixos banyats en cera, que es van poder veure en l’exposició “Meridiano” (2018) i “Aura” (2022), evoquen un estat oníric d’emoció i fantasia, on la seva expressió interna tracta temes subversius de religió, sexe, mitologia, mort i experiències personals.
Tant Vásquez de la Horra com Zush comparteixen un interès per l’oníric i el surrealista, però aborden aquests temes des de perspectives diferents. Mentre que Vásquez de la Horra se centra en l’exploració dels aspectes més profunds de l’inconscient humà i en la desconstrucció de tabús culturals, Zush se submergeix en la creació dels seus propis mons alternatius. No obstant això, tots dos artistes comparteixen una habilitat innata per a capturar l’essència de l’irreal i el fantàstic en les seves obres, convidant l’espectador a reflexionar sobre la naturalesa de la realitat i la imaginació. Igual que Zush/Evru, l’obra de Vásquez de la Horra enfonsa les seves arrels en el desig d’encarnar i comprendre l’intangible estat interior.
Sandra Vásquez de la Horra. Vista d’exposició “Aura”
Finalment, per a enllaçar el diàleg, contrastem l’obra d’aquests artistes consagrats amb una de les nostres últimes incorporacions a la galeria i que exhibim durant Art Nou 2023 amb l’exposició “Col·lisió”.
Format com a dissenyador industrial, Gonzalo Guzmán (Madrid, 1991) va començar a dedicar-se a l’escultura arran de la pandèmia. Durant aquesta època de caos i incertesa, va experimentar “somnis lúcids” en els quals era conscient d’estar vivint el mateix somni i podia controlar el desenvolupament d’aquest. En aquests se li apareixien reiteradament figures similars a dòlmens que li van servir com a inspiració. La plasmació d’aquestes formes en escultures es tracta d’un mode de recerca per a traslladar-les a la realitat. És a dir, el fet de materialitzar-les possibilita que Guzmán interactuï amb elles en el pla real i al mateix temps puguin fer-lo altres persones.
Per a entrellaçar l’obra de Gonzalo Guzmán amb la de Zush/Evru, podem destacar com tots dos artistes exploren la intersecció entre el món tangible i el món dels somnis. Tots dos desafien la percepció convencional de la realitat i ens porten a reflexionar sobre els límits de la imaginació i la materialització artística. Mentre Zush/Evru ens mostra els paisatges dels nostres somnis, Guzmán ens ofereix l’oportunitat de tocar aquestes formes efímeres i portar-les al món físic.
Gonzalo Guzmán. Dolmen_04 (2022)
190 x 270 x 100 cm
Ens veiem a Art Brussels!
Per tot això, ens complau anunciar nostra vintena primera participació en la 40a edició d’Art Brussels. Aquesta prestigiosa fira és una de les més reconegudes d’Europa i un esdeveniment marcat en el nostre calendari. Amb una àmplia varietat de propostes, representa la riquesa cultural i artística de l’escena europea que atreu un gran nombre de col·leccionistes, comissaris, galeries, professionals de l’art de tot el món. Enguany, la fira tindrà lloc en el Brussels Expo, en els Halls 5 i 6, i ens podràs trobar en l’estand 5A-22.
Per a aquesta última edició d’ARCO Madrid, ens ha fet especial il·lusió presentar a l’artista de la galeria Peter Halley com a convidat especial en el nostre espai Artist Project, amb una mostra individual que connecta les seves etapes passades amb la seva obra més recent. En aquesta exposició, els visitants d’ARCO van poder analitzar detalladament la peça més emblemàtica de l’artista i de la qual parlarem en profunditat en aquest blog: «Exploding Cell» (1983).
Els primers passos cap a l’art digital
En primer lloc, és primordial saber que «Exploding Cell» és l’únic treball amb imatge en moviment de l’artista. De fet, la destresa de Halley per a crear aquesta obra d’animació ho ha convertit en un pioner de l’art digital en una època en la qual era impensable considerar un altre tipus d’art que no fos manual. Recordem que els primers ordinadors, tal com els coneixem avui dia, neixen en els anys 80. Per tant, Halley demostra amb el seu enginy i la seva proposta artística revolucionària per a aquella dècada, caracteritzada per ser prematura en el camp tecnològic; que els horitzons de l’art són inescrutables.
«Exploding Cell» a l’espai Artist Project d’ARCO Madrid
Què representa «Exploding Cell»?
«Exploding Cell» mostra, en una animació de dos minuts, un horitzó de cel·les alineades d’esquerra a dreta. Sota aquestes apareix un conducte negre il·luminat per un gas resplendent que s’escapa per una xemeneia abans que la cel·la es tenyeixi de vermell i exploti, deixant una quantitat considerable de cendres que parpellegen amb efecte estroboscòpic. Sent conscients del context social del moment, aquesta obra s’ha consagrat com una al·legoria a l’amenaça de destrucció nuclear provocada pel major conflicte geopolític d’aquella època: la Guerra Freda.
“La idea tenia alguna cosa a veure amb la política de la Guerra Freda i l’amenaça de destrucció nuclear. En un principi, l’explosió de la cèl·lula havia de veure amb la finalitat de la civilització. Però la narrativa de la cel·la explosiva es va convertir ràpidament en part del meu treball. Amb el pas del temps, la narració va anar perdent importància per a mi i, finalment, vaig començar a centrar-me únicament en la icona de l’explosió. Com més penso en això, més em convenço que l’explosió és també una imatge central de la nostra cultura. Es remunta a cent anys enrere, al començament de la guerra i el terrorisme modern. He utilitzat la imatge de l’explosió una vegada i una altra en les meves impressions digitals murals, en contrast amb les cel·les i presons que apareixen en els meus quadres”.
Tenint en compte la història darrere d’aquesta animació, les cel·les que s’observen en «Exploding Cell», tal com explica l’artista, representen el tancament, però també al·ludeixen a l’ordre, un ordre clàssic que no canvia. D’altra banda, l’explosió que dona nom al títol de l’obra és sinònim de canvi i fa referència a una transformació entre un estat harmoniós i un altre alterat. Aquesta juxtaposició de conceptes presenta dues actituds oposades, enfrontant-se per a vèncer. La dicotomia entre l’ordre i el canvi és el contrast que Peter Halley volia reflectir en aquesta obra d’art digital amb la condició de mostrar d’una forma més simple els horrors que una guerra estratègica com la Guerra Freda va sumir tant a orient com a occident.
Una obra premiada
Tant és el prestigi d’aquesta obra que durant aquesta edició d’ARCO Madrid, «Exploding Cell» ha estat reconegut amb l’ARCO/Beep Award d’art electrònic. Aquest premi té com a objectiu promoure la recerca, la producció i l’exhibició d’art vinculat a les noves tecnologies digitals o a l’art electrònic com a tal. El guardó ARCO/Beep ja ha generat una col·lecció de més de 120 obres de 86 artistes diferents, convertint-se en una iniciativa que és referent internacional.
XIX Premi ARCO/Beep d’Art electrònic
Si vols saber més sobre «Exploding Cell» pots descarregar-te a continuació el dossier sobre l’obra o pots posar-te en contacte amb nosaltres i demanar més informació sobre aquesta.
ARCO Madrid és una cita anual obligatòria en la qual portem més de 30 anys assistint, però enguany no ens conformem a continuar fent les coses igual que sempre. En aquesta edició, apostem per una nova manera de participar que fos més sostenible i assumim la nostra responsabilitat amb el medi ambient.
Reducció de residus
Un dels desafiaments més significatius que enfrontem com a expositors en les fires és el transport i l’embalatge de les obres d’art. Aquest procés no sols és crucial per a garantir la seguretat de les peces, sinó que també pot generar una gran quantitat de residus, especialment plàstics.
Aquest any, ens vam proposar abordar aquest desafiament de manera diferent, amb un enfocament en la sostenibilitat i la reducció de residus. Una de les primeres mesures que prenem va ser reemplaçar els tradicionals embalatges de plàstic per capses de cartó reciclat i mantes. Anteriorment, les pintures i escultures solien embolicar-se en paper de bombolles per a la seva protecció durant el transport. No obstant això, enguany, vam fer una capsa de cartó específicament per a cadascuna de les pintures i embalem acuradament les escultures amb mantes. Aquesta simple elecció ens va permetre reduir significativament la nostra petjada de plàstic i continuar garantint la seguretat de les obres. A més, en utilitzar cartó reciclat, estem donant suport a l’economia circular i fomentant pràctiques més sostenibles en tota la nostra cadena de subministrament.
Reutilitzant recursos: la segona vida de la moqueta
A més, vam tenir l’oportunitat de reutilitzar la moqueta que recobria una part de la fira. Aquesta moqueta, que d’una altra manera hauria estat rebutjada en finalitzar l’esdeveniment, va ser una valuosa font de material per a nosaltres. Gràcies a la col·laboració amb l’organització d’ARCO, ens van permetre prendre aquesta moqueta i donar-li una segona vida. Ara, aquesta moqueta reciclada s’està utilitzant per a embolicar les nostres escultures durant el transport. La seva textura suau i embuatada proporciona una excel·lent protecció per a les obres d’art, assegurant que arribin al seu destí en perfectes condicions.
Compromesos amb un futur sostenible en el món de l’art
El món de l’art enfronta desafiaments significatius en termes de sostenibilitat. Des de l’ús intensiu de recursos en la producció d’obres fins a la generació de residus durant embalatge i transport, moltes pràctiques en la indústria no són respectuoses amb el medi ambient. A més, l’organització d’exposicions i esdeveniments artístics pot tenir un impacte significatiu en termes de consum d’energia i generació de residus. No obstant això, a mesura que la consciència sobre la importància de la sostenibilitat creix, també ho fa el nombre de persones i organitzacions dins del món de l’art que estan compromeses amb pràctiques més respectuoses amb el medi ambient. Amb mesures com la reutilització de materials i l’adopció d’energies renovables, s’estan fent esforços per a fer que el món de l’art sigui més sostenible.
Entenem que cada petita acció compta quan es tracta de protegir el nostre planeta, i estem compromesos a fer la nostra part com a membres de la comunitat artística. En prendre mesures concretes per a reduir el nostre impacte ambiental i promoure pràctiques més sostenibles, estem fent un pas en la direcció correcta cap a un futur més verd i pròsper.
En resum, la nostra experiència a ARCO enguany no sols va ser sobre exhibir art, sinó també sobre fer-ho d’una manera que respecti i protegeixi el medi ambient. Estem orgullosos d’haver pres mesures significatives cap a un embalatge més sostenible, i esperem que aquesta iniciativa inspiri a uns altres en la nostra indústria a adoptar pràctiques més responsables.
El compte enrere ha començat. ARCO Madrid està molt a la vora i des de Galeria SENDA estem acabant d’ultimar tots els detalls perquè enguany puguem mostrar-vos en el nostre estand, el 9B23, les últimes creacions dels nostres estimats artistes de la casa.
Per a la nostra trenta-unena participació a ARCO, una de les fires més influents del panorama internacional, hem convidat als que són pilars de la nostra identitat i història com a galeria, així com a noves propostes joves i emergents.
Aquest any estem molt feliços de mostrar-vos part del nou projecte fotogràfic de Jordi Bernadó, “LAST & LOST”. Aquesta sèrie de vuit fotografies, que es mostren en una exposició individual a Galeria SENDA i que formen part d’un projecte més ampli, qüestionen els reptes ecològics i filosòfics del present, tractant qüestions com la sostenibilitat, la relació entre la tecnologia i la naturalesa, els horitzons del nostre futur o el paper que ocuparà la democràcia en aquesta marabunta de noves amenaces ambientals. Les fotografies de “LAST & LOST” retraten llocs perduts, ecosistemes en perill, zones inhabilitades a causa de la pol·lució i formes de vida que lluiten per sobreviure en paratges pràcticament erms. L’artista es converteix, llavors, en testimoni i espectador de les catàstrofes ecològiques en un estat ambigu entre existir i el no poder ser; sobreviure.
Jordi Bernadó. Old Tjikko, Mörkret, Sweden (S 6.2)cc (2022) Impressió UV en metacrilat, muntada sobre dibond., 180 x 240 cm
Un altre dels artistes que vertebren i donen forma a la personalitat de la nostra galeria és Jaume Plensa, el famós escultor barceloní amb una projecció internacional inigualable. Per a aquesta edició d’ARCO Madrid, Plensa presenta el seu treball basat en les contradiccions: la llum i la foscor, la petjada del passat i l’obertura cap al futur, les contradiccions naturals i les creacions de la mà de l’home, la immensitat del soroll i les esferes més íntimes del silenci.
Jaume Plensa. Who Are You? VI (2016) Bronze, 38 x 15 x 15 cm
En contrast, Anthony Goicolea ens demostra que l’art pot significar visceralitat, plasmant en les seves obres plàstiques els diferents prismes i perspectives de qüestions socials com el gènere, la cultura o les tradicions. Goicolea bolca en els seus treballs artístics la seva història personal i familiar, marcada per néixer cubà, ser gai i practicar la religió catòlica en el sud del país a principis dels anys setanta. Aquests factors van forjar la seva consciència de les construccions socials, com les tradicions regionals o els rituals, i de com aquests elements influeixen en les nostres identitats i les defineixen. En aquesta edició d’ARCO, Goicolea mostrarà obres a grafit i sobre oli, on els visitants podran trobar-se enfront de subjectes que bé podrien ser trets de representacions teatrals o de novel·les.
Anthony Goicolea. The Magician’s (2023) Oli sobre tela, 127 x 254 cm
Una altra artista convidada a exposar en el nostre estand a ARCO Madrid és la xilena Sandra Vásquez de la Horra. A través d’una multiplicitat de tècniques que van des de les peces tridimensionals, el carbonet, l’aquarel·la i la cera; Vásquez de la Horra traça cossos que concep com a entitats geogràfiques. Aquests cossos, ara territoris, es divideixen en dos plans: el físic-terrestre i el místic. En l’aspecte físic, l’artista narra amb el seu treball la càrrega política de resistència del poble contra la dictadura xilena. D’altra banda, en l’aspecte místic, Vásquez de la Horra utilitza el concepte dels set plans o xacres per a dialogar a l’uníson entre l’univers i la Terra.
Sandra Vásquez de la Horra. Las Cholitas (2024) Grafit i aquarel·la sobre paper encerat, 106 x 77 cm
També es caracteritza per la creació de formes úniques i fantàstiques l’Evru Zush. Amb una fusió de tècniques i disciplines, Zushpresenta la seva sèrie “Naga”, formada per criatures que semblen sortir d’una pel·lícula de ciència-ficció.
Evru Zush. Sèrie Naga(2018) Grafit sobre paper, 24.7 x 9.7 cm
Endemés comptarem amb la presència de la valenciana Elena del Rivero, una artista consolidada que, des de Nova York, continua produint els seus projectes artístics. L’obra d’Elena Del Rivero es divideix en dues línies: una històrica, explorant el dolor col·lectiu de la pèrdua, i una altra personal, centrada en la construcció de pilars existencials.
Elena del Rivero. Flying Letter #24(2011-2014) Dibuix, 73 x 54.6 x 21.5 cm
Stephan Balkenhol també participarà a ARCO Madrid amb la seva obra a fusta “Man with pink tie”. Balkenhol ha aconseguit al llarg dels anys consolidar-se com un artista que persevera per reintroduir l’escultura figurativa en l’escena contemporània actual. Les seves obres policromades es caracteritzen pel contrast entre les estelles i encenalls que Balkenhol deixa en tallar amb efusivitat la matèria primera de les seves creacions, la fusta; i les zones polides d’aquesta mateixa.
Stephen Balkenhol. Man with pink tie (2022) Fusta tallada, 120 x 95.5 x 11.7 cm
Un altre artista de talles monumentals que s’uneix a la cita amb ARCO Madrid és el madrileny Gonzalo Guzmán. L’artista presenta en aquesta edició d’ARCO el seu nou projecte escultòric a través del qual Guzmán ha tractat d’explorar el jo interior utilitzant els somnis lúcids com a eines d’inspiració i autoconeixement per a crear obres que desafien el nostre sistema de creences. És per tot això que les seves escultures representen les estructures metàl·liques que apareixen en els seus somnis i explora la possibilitat de reproduir el subconscient en la realitat.
Gonzalo Guzmán. Menhir_06(2023) Acer inoxidable, 275 x 100 x 60 cm
Compromès a seduir la mirada amb les obres que crea amb la condició de convidar a la reflexió, Gino Rubert representa experiències i emocions a través d’una fusió de disciplines artístiques. Amb una complexa tècnica que barreja el collage de fotografies i materials quotidians amb l’acrílic i l’oli, l’artista ens representa la figura de la nova dona i el nou home, les seves funcions, disfuncions, conflictes i retòriques.
Gino Rubert. La Barana (2024) Mixta/tela, 55 x 46 cm
Yago Hortal manté una estreta relació entre l’obra d’art en si i la mateixa pintura d’acció. Per a Hortal, el llenç forma part d’una performance en la qual l’artista crea conscientment formes de color espontànies en una gamma infinita, expressant passió i vivacitat. La pintura sembla sortir-se del llenç, provocant el desig de voler tocar-lo.
Un altre artista que destaca per la seva espectacularitat compositiva és Xavi Bou. Amb la seva coneguda sèrie “Ornitographies”, un projecte de cronofotografia que revela els patrons invisibles que els ocells tracen en el cel quan volen, Bou crea un balanç entre l’art i la ciència i, al seu torn, construeix una sèrie d’obres carregades de poesia visual que hipnotitzen als espectadors.
Xavi Bou. ORNITOPGRAPHY #275 (2018-2019) Impressió digital sobre Hahnemühle Fine Art Pearl 285 gr/m2, 140 x 200 cm
Peter Halley estarà com a artista en el nostre espai Artist Project, amb una mostra individual que connecta les seves etapes passades amb la seva obra més recent. En aquesta exposició els visitants podran analitzar al detall la peça més emblemàtica de l’artista: “Exploding Cell” (1983). L’animació que representa aquest ordinador està directament inspirada en la Guerra Freda i els estralls que va implicar aquesta.
Enguany també podrem gaudir de l’obra de l’artista multidisciplinària Glenda León, tant en el nostre programa general, com a convidada en la sessió especial denominada “La orilla, la marea, la corriente: un Caribe oceánico”, un espai expositiu dins d’ARCO amb vint-i-tres artistes convidats que estarà comissariat per Sara Hermann, comissària cap del Centre Cultural Eduardo León Jimenes (República Dominicana), i Carla Acevedo-Yates, del Museum of Contemporary Art Chicago.
Glenda León. Sueño concreto de Miró (2022) Formigó i acrílic, 20 x 20 x 7 cm
Esperem, amb molta il·lusió, poder veure-us pels passadissos d’ARCO gaudint de l’art que es condensarà aquests dies a Madrid i que, per descomptat, puguem conèixer-nos en l’estand 9B23 de la galeria. Si vols sorprendre’t amb una proposta galerística àmplia i rica en disciplines, sempre tindràs un racó on escapar-te de l’ambient aclaparador que una fira tan imponent com ARCO pot causar. SENDA sempre serà un espai, el camí, on tornar a trobar-se.
Quins són els reptes filosòfics i ecològics del present? Quin paper té l’art en la creació d’alternatives sostenibles? Com deuen o poden ser les societats del futur?
LAST & LOST explora la noció de la pèrdua. O, més ben dit, la manera en què ens relacionem amb un món que cada vegada reconeixem menys. La crisi climàtica, les cruïlles de la digitalització, els retrocessos democràtics, etc., configuren un paradigma arrelat en la incertesa i en la por. També, inevitablement, travessat per centellejos d’esperança. Bernadó s’aproxima a aquesta doble condició — desassossec i esperança— i la plasma en una sèrie de vuit peces, exposades en Galeria SENDA.
Al voltant d’aquestes fotografies es reuniran Hilde Teerlinck i Giulia Sonetti per a, des dels seus camps de coneixement, portar les reflexions de LAST & LOST a nous terrenys i conclusions.
Teerlinck és comissària d’art i directora de la Fundació Han Nefkens. La seva línia com a comissària s’ha caracteritzat per un fort accent internacional. En 2022 va ser comissària del pavelló belga de la Biennal de Venècia, amb l’artista Francis Alÿs. Anteriorment, ha estat directora artística del Pavelló Mies van der Rohe a Barcelona, directora del Centre Rhénan d’Art Contemporain (CRAC Alsace) a Altkirch i directora del FRAC (Fonds Régional d’Art Contemporain) a Nord-Pas-de-Calais (Dunkerque). En 2015 va ser una de les quatre curadores de “Beaufort Outside the Borders”.
Amb ella conversarà Giulia Sonetti, investigadora transdisciplinar a la Universitat Politècnica de Barcelona – i membre de la Postdoc Academy for Transformational Leadership (Robert Bosch Stiftung Foundation, Berlín). Organitza tallers de ciència en tota Europa, i dissenya i implementa projectes de recerca nacionals, EU FP7 / H2020 amb enfocaments inter/transdisciplinaris, estratègies de gestió de la sostenibilitat del campus universitari i mètodes d’educació transformadora. Actualment, és directora i investigadora principal del projecte “TrUST –Transdisciplinarity for Urban Sustainability Transition”.
ART MEETS APOLO és un programa expositiu on es presenten diferents instal·lacions d’artistes locals als espais de la mítica sala de concerts de Barcelona. El projecte site-specific ART MEETS APOLO busca explorar la intersecció entre la cultura de club i l’art contemporani, generant un punt de trobada entre un entorn caracteritzat per l’agitació i el caos, i un altre associat a la quietud i l’observació.
La iniciativa de Sala Apolo ha estat concebuda en col·laboració amb LAB 36, Galeria SENDA, i Screen Projects (LOOP Barcelona). Aquesta aliança estratègica amplifica l’abast i el propòsit d’ART MEETS APOLO, fomenta l’intercanvi entre artistes i públics, i promou la diversitat artística present en el panorama cultural de Barcelona i el diàleg entre disciplines. Les obres es mostren als espais comuns de les sales durant mesos, permetent que els assistents a concerts i sessions de club puguin gaudir d’aquesta fusió única entre l’art i la vida nocturna.
L’artista Pedro Torres experimenta amb el concepte de temps, distància, memòria i llenguatge. En la seva instal·lació per a Sala Apolo, desplega imatges en moviment i elements site-responsive que s’inspiren en teories científiques i les aproximacions a l’estudi del cervell. Així, troba el seu centre en el nucli accumbens, un conjunt de neurones al cervell vinculat a sensacions de plaer, por, agressió i addicció.
La instal·lació, distribuïda en tres canals, utilitza dispositius basats en la persistència de la visió per submergir el públic en una experiència sensorial i reflexiva. A través d’aquest treball, Torres convida l’audiència a explorar les profunditats de la ment humana i a qüestionar la naturalesa mateixa de la percepció i la realitat.
Mónica Rikić desenvolupa una pràctica artística centrada en la codificació creativa i electrònica. Combina objectes no digitals per crear projectes interactius, instal·lacions robòtiques i dispositius fets a mà que transcendeixen la mera funcionalitat.
En el context d’Apolo, la seva creació «PSYCHOFLAGE» es compon de mòduls electrònics que recorden a un globus dotat d’un sistema d’intel·ligència artificial que modela el seu comportament: els infla i desinfla, i altera la seva lluminositat interna. Aquest enfocament lúdic transforma el Hall en un espai de fantasia psicodèlica multicolor.
La instal·lació consisteix en 10 baixos relleus d’alumini reciclat, envoltats per una malla tricolor d’acer inoxidable i emmarcats per un cordó de llums LED. A través d’aquesta proposta, l’artista examina l’atracció humana cap als fruits de la seva feina tècnica i la fascinació per les màquines i els materials que les recobreixen, que ell descriu com “la pell de la màquina”.
Fito Conesa és un artista multidisciplinari que treballa amb elements visuals i sonors. Per a la seva creació d’ART MEETS APOLO, ha escollit els lavabos com a escenari. Allà, es pot escoltar en bucle «La Fito. Cantar como una cura posible», tres reinterpretacions sonores inspirades en Paco España i Marifé de Triana i Bambino.
La instal·lació sonora rendeix homenatge a les veus de “la Barcelona canalla” que es vinculen al travestisme. La majoria d’elles emigraven del sud d’Espanya a Barcelona per buscar-se la vida, i acabaven treballant al Music Hall en els marges de la societat. Així, Fito Conesa rescata aquestes figures silenciades i ignorades en el passat que han contribuït en gran manera a la formació del caràcter de la ciutat.
“VERS(U)S” DE ADA MORALES I CARLA PUIG
Ada Morales i Carla Puig són dos joves artistes unides sota el sobrenom “A C” (I see), en relació amb els recursos de llum i d’instal·lació amb els quals treballen. Els seus treballs estan basats en la llum i per a ART MEETS APOLO no ha estat menys. Per a aquesta iniciativa han creat “Vers(u)s”, dues instal·lacions audiovisuals on exploren els fenòmens atmosfèrics per a crear un diàleg entre indústria i naturalesa. Per a això, posen en valor la llum i la seva temperatura, i li donen volum amb fum.
Aquesta instal·lació artística s’emmarca dins de les iniciatives amb les quals La Roca Village celebra el seu 25 aniversari a través del programa filantròpic global DO GOOD amb The Bicester Collection. Durant 12 mesos es duran a terme diverses activitats en pro dels drets de les dones i les nenes, generant consciència i mobilitzant fons a favor d’UNICEF Espanya i els seus projectes per a l’erradicació del matrimoni infantil a través de l’educació.
«ID Project – A través del mirall», que es pot visitar en La Roca Village fins a finals d’any, proposa un viatge introspectiu on la fotografia desperta els sentits i la consciència, i on el protagonista no és el retratat, sinó qui l’observa. En una instal·lació artística a l’aire lliure, Jordi Bernadó presenta una sèrie de vuit retrats de diferents personalitats conegudes pel seu treball humanitari, carreres artístiques o contribucions científiques com Chimamanda Ngozi Adichie, escriptora; Gretchen Cara Daily, biòloga; Jimmy Wales, cofundador de Wikipedia; Nada Al-Ahdal, activista pels drets humans; Pedro Opeka, missioner; Reed Brody, advocat; Rosario Quispe, líder indígena; i Stephen Hawking, científic.
Jordi Bernadó davant el retrat de Nada Al-Ahdal en La Roca Village
És la cara el mirall de l’ànima? Sota aquesta reflexió, el fotògraf Jordi Bernadó reinterpreta el concepte de retrat amb una instal·lació excepcional en el Village, capturant l’essència dels protagonistes d’una manera única i desafiadora. Cada retrat mostra a la persona d’esquena i en un escenari que ells mateixos han triat com “el seu lloc en el món”. Aquest enfocament singular convida l’espectador a reflexionar sobre la seva identitat i el significat de la imatge en la nostra societat.
“Estic molt content de col·laborar amb La Roca Village en aquesta ocasió tan especial i que la meva exposició ID Project pugui veure’s en el Village amb un muntatge que realça les fotografies i que a més interpel·la a l’espectador. Aquesta exposició mostra a gent que m’ha resultat inspiradora. El que tenen en comú tots els retratats és que, des d’alguna faceta, han intentat canviar el món. I juntament amb La Roca Village i el projecte DO GOOD tots volem contribuir que es produeixi un canvi.”
Acció interactiva per als visitants del Village: Tots som herois
En l’era de la selfie i l’autoexpressió, «ID Project – A través del mirall» desafia als visitants de La Roca Village a participar activament en l’exposició. L’acció es basa en un challenge on poder fotografiar-se enfront del retrat triat de Jordi Bernadó, gràcies al joc de miralls de la instal·lació. En fer-ho, aquesta selfie formarà part d’una conversa que va més enllà dels bulevards del Village, unint-se a la reflexió sobre la identitat i l’autenticitat de les xarxes socials.
Aquesta instal·lació de gran format que decora els carrers del Village representa una oportunitat única per a explorar l’essència de les personalitats destacades i descobrir el reflex de la nostra pròpia identitat. La Roca Village convida els seus visitants a formar part d’aquesta exposició viva, a qüestionar la seva pròpia percepció i a contribuir al benestar d’aquells que més el necessiten a tot el món.
Per al mateix dia de la inauguració es realitzarà l’esdeveniment “Soundtrack per a Robert Mapplethorpe” una sessió i performance per part de Javier Panera (professor de la Universitat de Salamanca i ex director del D2 de Salamanca) inspirat en l’exposició a presentar, Panera es proposa repassar les relacions de Robert Mapplethorpe amb alguns dels músics més importants del segle XX als quals l’artista va retratar i que aquests retrats van passar a la història com a portades de discos de gairebé tots els gèneres musicals. Panera ens portarà a submergir-nos en l’atmosfera del Nova York dels anys 60-70 amb comentaris sobre la connexió d’aquests artistes amb el fotògraf mentre les cançons que van gravar serveixen com a teló de fons de l’exposició.
Investigador en cultura audiovisual y relaciones entre artes visuales y música pop, profesor de la Universidad de Salamanca y ex director del DA2 de Salamanca
