En el panorama de l’art català del segle XX, la figura de Joan Ponç (1927–1984) ocupa un lloc singular. La seva obra sembla emergir d’un territori propi, poblat de criatures ambigües, personatges deformats i escenes que oscil·len entre allò oníric i allò inquietant. Més que representar el món visible, Ponç va construir un univers interior on la imaginació es converteix en una forma de pensament.

Format a la Barcelona de la postguerra, en un context cultural marcat per l’aïllament i la censura, Ponç va trobar en la imaginació un espai de llibertat. Els seus dibuixos i pintures despleguen un imaginari intens, ple de símbols, figures híbrides i presències que semblen emergir de zones fosques de la ment. En la seva obra conviuen el grotesc, el màgic i allò metafísic.

A finals dels anys quaranta va ser un dels impulsors del grup Dau al Set, col·lectiu fonamental per a la renovació artística a Catalunya. Juntament amb artistes i pensadors com Antoni Tàpies, Modest Cuixart i el poeta Joan Brossa, el grup va obrir un espai d’experimentació que dialogava amb el surrealisme, el dadaisme i les avantguardes europees. En aquest context, l’obra de Ponç va destacar pel seu caràcter visionari: un llenguatge figuratiu que sembla respondre més a una lògica interior que no pas a l’observació del món.

Els seus personatges —amb ulls desmesurats, cossos fragmentats o gestos inquietants— habiten escenaris ambigus on allò humà i allò fantàstic es confonen. No es tracta d’escenes narratives en el sentit tradicional. Són visions. Aparicions que condensen estats mentals, intuïcions o tensions existencials.

L’any 1953 Ponç es va traslladar al Brasil, on va residir durant gairebé una dècada. Aquest període va ser decisiu per al desenvolupament de la seva obra. En ciutats com São Paulo o Rio de Janeiro va entrar en contacte amb nous circuits artístics i la seva pintura va adquirir una major complexitat formal i cromàtica. Malgrat això, el nucli del seu imaginari es va mantenir intacte: aquell univers poblat de presències estranyes que semblen moure’s entre allò visible i allò invisible.

Al llarg de la seva trajectòria, Joan Ponç va mantenir una posició difícil d’encasellar dins de les tendències dominants del seu temps. Mentre molts artistes de la seva generació s’inclinaven cap a l’abstracció, ell va persistir en una figuració radical, carregada de símbols i ressonàncies interiors.

Avui, la seva obra continua fascinant per la seva capacitat d’obrir un espai d’estranyesa. Un territori on la pintura esdevé visió i on cada figura sembla emergir des del límit entre la imaginació, el somni i allò desconegut.

El Museo Nacional de Antropología presenta “La Quema. Una retrospectiva” d’Elena del Rivero

El Museo Nacional de Antropología acull “La Quema. Una retrospectiva”, una àmplia mostra dedicada a l’artista Elena del Rivero, que forma part del programa Visiones críticas i de la commemoració del 150 aniversari del museu. L’exposició es pot visitar fins al 24 de maig de 2026.

Comissariada per Mateo Feijoo, la mostra parteix d’una acció desenvolupada per l’artista el 2024 a San Pedro Fiz de Vilar (Ourense), on va presentar una sèrie d’obres en espais domèstics i rurals abans de sotmetre-les a una cerimònia de crema col·lectiva amb la participació de la comunitat local. Aquest gest articula una reflexió sobre la memòria, la transformació i els vincles entre art i vida compartida.

El recorregut expositiu reuneix collages, assemblatges i peces de la sèrie Diarios, treballs que incorporen materials recuperats i objectes quotidians convertits en arxiu afectiu. La retrospectiva es completa amb la presentació de Canto para un monumento funerario, realitzada en col·laboració amb estudiants d’EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona i presentada al Panteó d’Espanya, ampliant la dimensió col·lectiva i pedagògica del projecte.

“La Quema” proposa així una mirada transversal a la pràctica de Del Rivero, on l’acte de cremar no s’entén com a destrucció, sinó com a transformació i trànsit, en un diàleg constant entre territori, memòria i comunitat.

Fa quaranta anys, Miralda va iniciar un projecte que va desbordar completament les categories tradicionals de l’art. Honeymoon Project no va ser una exposició, ni una performance puntual, ni una obra tancada en el temps: va ser un procés llarg, expansiu i profundament simbòlic que es va desplegar al llarg de sis anys i va travessar ciutats, cultures, llengües i comunitats.

La proposta partia d’una imatge tan poètica com provocadora: un festeig imaginari que culminava en el matrimoni simbòlic entre dos monuments carregats d’història i poder —l’Estàtua de la Llibertat a Nova York i el monument a Cristòfor Colom al port de Barcelona—. En convertir-los en protagonistes d’una història d’amor, Miralda els despullava de la solemnitat habitual i els transformava en personatges vius, capaços de relacionar-se, desplaçar-se i barrejar-se amb la gent.

Un dels gestos més radicals del projecte va ser precisament aquest: fer baixar els monuments del seu pedestal simbòlic. Al llarg dels anys, Honeymoon Project va activar una sèrie de rituals públics —peticions de mà, anuncis de compromís, intercanvis de cartes d’amor, regals i celebracions— en què van participar milers de persones anònimes juntament amb institucions, ciutats i professionals de camps tan diversos com la moda, la política o la gastronomia. El projecte no es mirava: es vivia.

L’intercanvi cultural va ser el veritable motor d’aquesta “lluna de mel”. Regals enviats des de diferents ciutats del món actuaven com a ambaixadors simbòlics dels seus llocs d’origen: objectes híbrids, extravagants i festius que parlaven d’identitats urbanes, imaginaris col·lectius i estereotips culturals. Cada entrega es convertia en una celebració pública, reforçant la dimensió performativa i comunitària de l’obra.

El menjar va ocupar un lloc central en tot aquest entramat. Banquets, ofrenes, receptes, menús impresos i aliments procedents del Nou i del Vell Món es van convertir en matèria artística. Menjar, compartir i barrejar ingredients funcionava com una metàfora directa de l’intercanvi històric entre continents, però també com una manera de posar el cos —i el gust— al centre de l’experiència artística.

Al costat de la celebració, Honeymoon Project no va deixar mai d’assenyalar les seves contradiccions. L’idil·li entre ambdós monuments evocava també la història violenta de la colonització, els desequilibris de poder heretats i les tensions que encara persisteixen sota formes contemporànies de neocolonialisme. El projecte es va desenvolupar, a més, en un context especialment carregat: els centenaris dels dos monuments i el Cinquè Centenari del “Descobriment” d’Amèrica, marcat tant per celebracions oficials com per fortes protestes anticolonials. En aquest escenari, l’obra no adoptava una posició unívoca, sinó que obria un espai de fricció, ambigüitat i debat.

La llengua va ser un altre territori d’exploració fonamental. Paraules, traduccions, noms propis i signatures es desplaçaven entre idiomes i significats, posant en evidència com el llenguatge és també un camp de poder, de malentesos i d’apropiacions culturals.

Avui, quaranta anys després del seu inici, Honeymoon Project continua resultant sorprenentment vigent. En un món on els símbols nacionals tornen a endurir-se i les fronteres culturals semblen reafirmar-se, la proposta de Miralda recorda el potencial crític de la ficció, del ritual i de la celebració col·lectiva. Més que una obra sobre el passat, va ser —i continua sent— una pregunta oberta sobre com convivim, quines històries expliquem i qui participa en la seva construcció.

La Fondation Cartier pour l’art contemporain ha inaugurat el seu nou espai davant del Louvre amb l’exposició col·lectiva Exposition Générale, una mostra que reuneix obres emblemàtiques de la seva col·lecció i marca l’inici d’una nova etapa per a la institució parisenca.

Entre els artistes participants es troba Peter Halley, amb la instal·lació OMG! (2014), realitzada en col·laboració amb el dissenyador i arquitecte italià Alessandro Mendini. La peça, caracteritzada pels seus vibrants plans geomètrics i pel diàleg entre art, disseny i arquitectura, ocupa un lloc central en el recorregut expositiu, consolidant la rellevància de l’obra de Halley dins del panorama internacional de l’art contemporani.

El nou edifici de la Fondation Cartier, dissenyat per l’arquitecte francès Jean Nouvel, obre les seves portes amb aquesta ambiciosa exposició que celebra la diversitat i el dinamisme de l’art contemporani. Exposition Générale inclou també obres de Bodys Isek Kingelez i d’altres artistes reconeguts de la col·lecció.

L’exposició ha rebut una àmplia cobertura en mitjans internacionals com The Times, Numéro Magazine i WWD, on la instal·lació de Halley i Mendini ha estat destacada com una de les imatges representatives de l’esdeveniment.

Detalls de l’exposició:
Exposition Générale
Fondation Cartier pour l’art contemporain, París
Del 25 d’octubre al 23 d’agost