“Roger the Rat” inaugura el nou espai de la galeria: SENDA M&A, en el marc de City Screen 2021

L’obra està composada per una sèrie de fotografies en blanc i negre, produïdes a Johannesburg entre 2015 i 2020, acompanyades per un vídeo realitzat durant els mesos de confinament.

En aquestes imatges Roger Ballen documenta una criatura meitat humana, meitat rat, que viu aïllada de la societat. El personatge, motivat per la seva solitud, intenta crear noves companyies per compartir la seva vida quotidiana, però l’aïllament genera sentiments de frustració i ràbia.

Roger the Rat personifica l’impacte de la solitud, de l’exclusió i de l’incòmode sentiment de sufocació que afligeix ​​els éssers humans quan es troben confinats en espais tancats. Les conseqüències psíquiques de la pandèmia són explorades al llarg de l’obra per mitjà de les accions absurdes del protagonista, que produeixen un sentiment d’identificació i d’empatia per part dels visitants.

Fill d’un editor de fotografies en Magnum, Ballen ha treballat com a geòleg i consultor de mines abans de llançar la seva pròpia carrera fotogràfica, documentant petits pobles a l’Àfrica rural i els seus habitants aïllats. Les seves imatges són, al mateix temps, poderoses al·legacions socials i pertorbadors estudis psicològics. L’obra de Ballen “Terrallende” va ser considerada un dels documents fotogràfics més extraordinaris de finals de segle XX. Va ser premiat com a Millor Llibre Fotogràfic de l’Any a PhotoEspaña 2001 a Madrid.

El seu distingit estil fotogràfic ha evolucionat utilitzant simplement un format quadrat i una combinació de colors en blanc i negre. Els seus primers treballs tenen una clara influència de la fotografia documental, però durant la dècada dels 90 va desenvolupar un estil que va qualificar de “documental de ficció”.

Roger Ballen, Revealed. Archival pigment print. 61 x 43 cm. 2020

Donald Sultan i la Resurrecció de la Natura Morta

La galeria Senda va inaugurar la primavera amb “Day and Night: New Paintings and Drawings”, la primera exposició del reconegut americà Donald Sultan a Espanya. Formada per un conjunt de peces de gran escala amb la flor de la mimosa com motif, Sultan ha demostrat que un resultat pot aconseguir-se canviant els ingredients típics. És el cas de Spring Mimosa Dec 12, per exemple, un quadre de flors regat amb quitrà i esmalt, i no amb aigua.

Segurament estàs pensant: natures mortes?, ja va passar l’època del frenesí per la naturalesa morta i els gots de vi a mig acabar, no?, molles de pa al costat de la pera i la poma corcada… Aquest detall no l’haurà ignorat l’artista, qui tracta de pintar a l’ínfim detall el que veu i el que tracen les seves mans amb els senyals que reben des del més íntim de la retina. D’altra banda estan aquells que opten per les flors, bé sigui per afany de ser romàntic, o perquè eren d’ocasió i la primavera no és temporada de peres. Un llenç blanc, tacat amb el pigment de colors terrestres – verd, marró i groc apagat.

Doncs potser sí que es va acabar la moda de la natura morta convencional. Cézanne es va emportar amb ell l’últim sospir de l’artista admirador de fruites desmaiades sobre ceràmiques, i Van Gogh el dels gira-sols, que ja van deixar de girar en la ment d’aquell que diu ‘saber d’art’. Pot ser som pocs els que continuem trobant pau en la representació de la naturalesa, encara que no sigui acompanyada de mogudes conceptuals i motius superiors. Una flor, una maduixa, un paisatge, o una cosa tan mundana com el fum d’un cigar que balla en la foscor d’un pis prop de 24th with 6th avenue.

A vegades un necessita això, i res més. Com un respir en el fogot que suposa viure en un temps on un pateix més per estrènyer el seu gust a un món que triga poc a decidir qui és digne de fer art i qui no, i què mereix el seu lloc en una paret blanca i qui mai sortirà de la seva habitació amb olor de pintura i hormones.

Oblida’t de la paret blanca, i ja que estàs, del llenç blanc també. De fet, imagina’t en una planta de grava, on la calor i la pols que emergeix de la piràmide de pedres bullen la sang i entapissen els pulmons. Enmig de tot el panorama industrial – del metall, la fusta, l’acer i el foc – creix una flor. No és fàcil imaginar-ho, de fet, és gairebé impossible que una flor neixi enmig de tanta duresa, i contra tot pronòstic, ho aconsegueix—un àtom de vida en un lloc que mai la va cobrar. És una flor groga, rodona com el sol, com una taronja, com una dent de lleó al qual encara no se li ha demanat el desig.

La natura morta de Cézanne emet una aroma a estovalles macerades amb nèctar de préssec i el toll de vi que va vessar el teu pare al sopar. El gira-sol de Van Gogh porta a la ment l’olor del camp i la humitat distant de la mar. Però les mimoses de Donald Sultan confonen els sentits: un veu cercles minimalistes de mimoses, envoltats d’un centenar de fulles d’olivera, i pensa doncs: sud de França, aire sec i afruitat; però quan s’hi acosta a l’obra li cauen els esquemes. Ja no pensa en el camp francès, sinó en el camí fins arribar-hi — el viatge. La calor de l’asfalt quan un baixa a estirar les cames i l’olor de quitrà que emet la fàbrica que s’ha construït lluny de la vida per a no escurçar la mateixa amb la impuresa del fum que treu per les seves xemeneies altes.

Veuràs, l’escena provençal de Cézanne i les flors a pinzellades denses hi havien pres un espai recòndit en el meu arxiu d’obres preuades. No per falta d’admiració, ni pretensió de necessitar que l’art em ‘digui quelcom’. Si no perquè busco obres que em deixin gaudir de la bellesa en un món en el qual rares vegades la bellesa ve sense traveta.

Rebre flors continua sent un plaer, encara que sigui acompanyat del run run dels cotxes i l’aire contaminat de la ciutat. Si t’acostes a l’obra de’n Sultan, recordaràs la teva infància al poble, el sabor dolç de la fruita madurada al sol, i la brisa que passa mentre llegeixes sota l’olivera en una tarda d’agost. Malgrat que el que realment facis olor sigui masonita, quitrà i esmalt.

D’això es tracta, jo crec —d’estimular els sentits amb el que creus que és, el que voldries que fos, i amb el que realment és. Si no ho creus, mira-ho per tu mateix: Donald Sultan, a la galeria Senda, fins a finals de juliol.

Presentació lliuro ZETA ZERO de Yago Hortal

El passat 25 de maig, Yago Hortal va presentar la seva primera monografia a la llibreria ONA del Carrer Pau Claris.

Yago Hortal participa a una xerrada, intervinguda per la periodista Bibiana Ballbè, que convida al públic a conèixer la seva trajectòria artística i el seu procés creatiu.

La seva primera monografia, produïda per Senda Ensayo repassa la seva producció artística dels últims 15 anys, dibuixant l’evolució dels seus treballs durant aquest temps, i deixant entreveure la nova direcció de la seva obra a la recerca de nous horitzons.

L’obra d’Hortal, que des del principi ha estat compromesa amb la redefinició del formalisme de la pintura abstracta, funciona en l’àmbit metalingüístic, i celebra el diàleg de l’obra i del seu propi procés de creació.

Yago Hortal (Barcelona, 1983) va estudiar Belles Arts entre la Universitat de Barcelona i la Universitat de Sevilla. Al 2007, un any desprès de graduarse, guanya el 49è Premi a la Pintura Jove. L’any següent, va començar a exposar tant a Espanya com a la resta d’Europa i Estats Units, guanyant renom internacional tan amb tan sols 25 anys d’edat. La seva obra parteix d’un fort compromís amb la pintura i amb el mateix acte de pintar. Convertint la tela en l’escenari on l’artista estructura formes colorides que provenen tant de l’atzar com d’un acte conscient. La seva pintura expressa passió per retratar el color i no deixa que la tela li posi un limit; de tal manera que evoca al tacte, hi ha un desig per part de l’espectador de tocar la pintura: crea sensacions.

Visita nostra shop per a adquirir el llibre: https://galeriasenda.com/shop/yago-hortal-zeta-cero-3/

Works on paper : Solo Show de Sandra Vásquez de la Horra en Arco E-xhibitions

El último tango. Grafito y Gouche sobre papel encerado. 106 x 134 cm. 2020

Aquest mes de març Galeria Senda presenta una exposició en línia amb els treballs de l’artista xilena Sandra Vásquez de la Horra. L’artista desenvolupa una obra poètica on la tradició mística i popular, molt presents en la seva formació personal, es manifesta per mitjà del seu estil gràfic replet d’imatges oníriques. Els seus dibuixos són veritables narracions inspirades en els records, en l’inconscient i en la sexualitat.

L’exposició convida al visitant a conèixer la tècnica personal de l’artista: l’ús de llapis i aquarel·les de color per a posteriorment aplicar un bany de cera als treballs, pel·lícula transparent que proporciona permanència i protecció a l’obra. Les composicions, produïdes en diversos formats, s’entrellacen de manera asimètrica i atreuen la mirada del públic gràcies al seu to simultàniament humorístic i crític, en el qual cada dibuix és part d’una narració iconogràfica.

Els treballs de Sandra Vásquez de la Horra exposen un llenguatge singular propi de l’artista i construeixen nous territoris a ser explorats pel públic

Link para exposición online : https://3d.exhibify.net/?uuid=b98222c5-8719-4083-9cde-5725892ed110&v=v981

Link para Viewing Room : https://www.artsy.net/viewing-room/galeria-senda-sandra-vasquez-de-la-horra

De la tumba me levanto. Lápiz sobre papel / Baño de cera. 39 x 28 cm. 2013
Desde mis raíces. Lápiz sobre papel / Baño de cera. 39 x 26 cm. 2014
El viaje de Olokun. Lápiz y acuarela sobre papel / Baño de cera.  76 x 112 cm. 2013

Gino Rubert: EL MÓN DE L’ART (Una tragicomèdia) al Teatreneu


Idea original, guió, música i actor: Gino Rubert
VestuariActriu i segona veu: Estela Martí Huguet
Duració: 60 minuts


L’artista i escriptor Gino Rubert, que ha exposat a galeries i museus d’arreu del món i ha publicat dos llibres de ficció, puja a l’escenari del Teatreneu per transformarlo en una galeria d’art contemporani, on, en una mena de catarsi tragicòmica, dibuixa un retrat incisiu i despietat del món de l’art.


“…En El Món de l’Art (una tragicomèdia) de Gino Rubet, ens trobem amb una peça satírica de baix pressupost que guarda una certa relació amb la seva sèrie de pintures The Opening. De fet, el més sorprenent de la funció va ser descobrir que aquest excel·lent pintor que també ha publicat dos bons llibres de relats resulta ser un showman complet, capaç d’interpretar a molts i diversos personatges, en diferents idiomes i diversos gèneres, com un Fregoli multivocalista. I que a més compon bona música, la toca al piano i la canta en diversos registres, des d’un gairebé blues fins a una divertida cançó de terror anomenada Fata morgana…”

Juan Bufill LA VANGUARDIA  29-3-2021

Invitados especiales Richard Clayderman i Prince Charles!!

EL MÓN DE L’ART (Una tragicomèdia)
Tots els dimecres de Juny a les 20:15 al Teatreneu.

Link per a comprar les entrades: https://teatreneu.com/web/espectacle:645

Roger the Rat a ARCO E-XHIBITIONS Abril 2021

A l’abril, Galeria Senda va presentar el nou projecte de Roger Ballen: Roger the Rat.

L’obra està composta per una sèrie de fotografies en blanc i negre, produïdes a Johannesburg entre 2015 i 2020, acompanyades per un vídeo realitzat durant els mesos de confinament.

En aquestes imatges Roger Ballen documenta una criatura meitat humana, meitat rat, que viu aïllada de la societat. El personatge, motivat per la seva solitud, intenta crear noves companyies per compartir la seva vida quotidiana, però l’aïllament genera sentiments de frustració i ràbia.

Roger the Rat personifica l’impacte de la solitud, de l’exclusió i de l’incòmode sentiment de sufocació que afligeix ​​els éssers humans quan es troben confinats en espais tancats. Les conseqüències psíquiques de la pandèmia són explorades al llarg de l’obra per mitjà de les accions absurdes del protagonista, que produeixen un sentiment d’identificació i d’empatia per part dels visitants.

Fill d’un editor de fotografies en Magnum, Ballen ha treballat com a geòleg i consultor de mines abans de llançar la seva pròpia carrera fotogràfica, documentant petits pobles a l’Àfrica rural i els seus habitants aïllats. Les seves imatges són, al mateix temps, poderoses al·legacions socials i pertorbadors estudis psicològics. L’obra de Ballen “Terrallende” va ser considerada un dels documents fotogràfics més extraordinaris de finals de segle XX. Va ser premiat com a Millor Llibre Fotogràfic de l’Any a PhotoEspaña 2001 a Madrid.

El seu distingit estil fotogràfic ha evolucionat utilitzant simplement un format quadrat i una combinació de colors en blanc i negre. Els seus primers treballs tenen una clara influència de la fotografia documental, però durant la dècada dels 90 va desenvolupar un estil que va qualificar de “documental de ficció”.

Consulta aquí la cobertura de l’exposició:

https://3d.exhibify.net/?uuid=2d406fd8-19e9-4902-8521-7a23b644e6da&v=v1191

Roger Ballen, Revealed. Archival pigment print. 61 x 43 cm. 2020

Yago Hortal presenta la seva primera retrospectiva al Museu Can Framis: “Allò era abans, això és ara”

El títol Allò era abans, això és ara, extret d’una obra d’Ed Ruscha, dona nom a la primera retrospectiva de la pintura de Yago Hortal (Barcelona, 1983), un dels artistes catalans més destacats de la seva generació. Comissariada per Enrique Juncosa, la mostra, que inclou 36 obres realitzades entre el 2007 i el 2020, ressegueix de forma cronològica els catorze anys de la trajectòria de l’artista i inclou també obres recents inèdites.

Tal com afirma el comissari, “des dels inicis de la seva trajectòria, Hortal ha desenvolupat una revisió formalista de la pintura abstracta, que con- sidera com una entitat autònoma el sentit de la qual rau en ella mateixa i no pas en raonaments produïts al seu voltant.”

L’obra d’Hortal ens parla del propi procés de treball i de la seva tècnica: grans escrombrades, esquitxades i gruixudes acumulacions de matèria, i s’allunya d’una voluntat simbolista, metafòrica o lírica. En aquest sentit, l’obra acabada no és sinó el resultat d’un diàleg de l’artista amb el llenguatge pictòric i les seves possibilitats. Hortal afirma que “escoltar, veure, deixar parlar la pintura mentre va prenent forma és, per a mi, indispensable. Aquest diàleg n’orienta el resultat. Les opcions són il·limitades, tot i que les hem d’anar desvetllant”.

Yago Hortal, «SP124-SP123», 2016, acrílic sobre llenç, 260 x 360 cm

El plantejament cronològic de la mostra permet conèixer els diversos interessos que ha tingut l’artista al llarg de la seva carrera, que en pa- raules del seu comissari és fruit d’una “meditada evolució artística”. En aquesta exposició podem veure, per una banda, com ha anat definint els trets essencials que configuren la seva obra: l’exuberància del color i la presència de la gestualitat, que des d’una concepció metalingüística el porta a subratllar les característiques físiques de la pintura, però que també suggereix, des de la ironia, idees lúdiques i hedonistes.

Per altra banda, i tal com podem observar a les últimes sales, també podem apreciar en les obres més recents –algunes de les quals són inèdites– com el seu treball gira la mirada cap al volum sense oblidar la disciplina pictòrica i com incorpora una paleta de colors més reduïda.

Visita l’exposició en línia en el següent enllaç:

https://my.matterport.com/show/?m=WoG69EkBMRh

Yago Hortal, «SP257», 2020, acrílic sobre llenç, 230 x 190 cm

Zosen i Mina Hamada presenten ¨Una Mina de Color¨, un projecte participatiu a gran escala al barri de La Mina, Barcelona

“Des de fa temps, ens rondava la idea de pintar un gran mural al barri de la Mina, per donar-li color als carrers i visibilitat a la comunitat”.

Zosen va créixer a Sant Adrià del Besós i allà va començar a fer els seus primers graffitis i murals. Al cap dels anys va aconseguir viatjar pel món i deixar la seva emparenta per diferents ciutats d’Amèrica del Nord i del Sud, Europa i Àsia. Molts d’aquests murs en col·laboració amb l’artista japonesa Mina Hamada, la qual al arribar a Barcelona al 2009, li va cridar l’atenció que hi hagués un barri amb el seu nom i des d’aquell moment, va començar a figurar-se la idea.

Al estiu del 2018 en Zosen i la Mina van començar a fer tallers amb algunes entitats que treballen amb joves del barri per a poder apropar-los al seu art mural i la proposta de crear un mural participatiu amb les idees de tots. El primer taller es va realitzar a l’Associació Casal Infantil de La Mina, on els nens i nenes pintaven les seves idees i somnis de com imaginaven La Mina del futur. A la tardor es van continuar els tallers amb les entitats Salesians Sant Jordi (Grup Unió) i el Casal dels Infants. En aquests tallers van participar joves de diferents nacionalitats i cultures, les quals són veïnes de La Mina i el Besòs, i demostra la varietat multicultural del barri. Els artistes Zosen i Mina van recollir les idees que es van dibuixar i pintar en tots els participants dels tallers, i a partir d’aquí, van començar a crear la proposta per al esbós del mural.

El barri on la diversitat cultural està present, el flamenc, el mar i els planetes que formen part dels noms dels carrers i composen la galàxia de La Mina.

Els nens participants dels tallers, en el moment que se’ls va preguntar que desitjaven o cóm s’imaginaven el seu barri del futur, la majoria va coincidir en valors com: la convivència, el respecte entre les diferents cultures, donar visibilitat dins la societat a les persones que viuen al barri, la pau, la naturalesa, espais verds, l’amistat, l’amor, la família i la cultura.

En Zosen i la Mina van pintar aquest mural durant el mes de Gener de 2019 a la pared mitgera del edifici de veïns del carrer Estrelles, davant del Poliesportiu municipal i el Centre Cultural Gitano; creant el primer mural de gran format de La Mina i que ara es pot veure des de diversos punts com la Ronda del Litoral, el tren de rodalies o caminant des del carrer.

 

Aquest projecte ha sigut possible gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs, l’associació El Generador, el suport del Ecoparc del Mediterrani, les entitats que treballen amb els joves del barri i els artistes Zosen i Mina Hamada.

Agraïments:

Associació Casal Infantil de La Mina

Salesians Sant Jordi (Grupo Unión)

Casal dels Infants

Centro Cultural Gitano

Professora Chuchu

Rafael Perona

Manuel Fernández

Karulo Abellán

Sra. Carmen

Juan Carlos Ramos

 

Direcció: Germán Rigol

Música original: Falete Perona

So i entrevistes: Germán Rigol y Zosen

Edició i fotografia: Germán Rigol

Peter Halley presenta “Heterotopia I” a la Biennal de Venecia 2019

Segons el filòsof francès Michel Foucault, les heterotopies són mons entre mons que reflecteixen, però pertorben el que es troben a l’exterior. Són espais que d’alguna forma, són transgressius, o “d’altres”: intensos, contradictoris o transformadors. Focault prové exemples: vaixells, cementiris, presons, jardins de l’antiguitat, fires, banys turcs, i molts més.

Dins l’espai d’exhibició de quaranta metres de llarg, a l’Acadèmia d’Art, Peter Halley ha creat una seqüència d’habitacions temàticament variades que progressen en un santuari voltat. Aquest laberint que s’assembla a un vídeojoc, es desenvolupa d’una habitació a una altra, combinant elements de l’arquitectura clàssica com les columnes amb solcs, els cenotafis, i un timpà trencat, amb impressions digitals de les mateixes dimensions d’una paret, matisos de LED que canvien de color, i una escultura a gran escala tallada amb làser.

Per enriquir més el llenguatge d’aquesta narrativa, Halley va convidar artistes americans com Lauren Clay, R.M. Fisher, i Andrew Kuo per a contribuir a la instal·lació. Treballant amb murals de paret a paret impresos digitalment, Lauren Clay i Andrew Kuo van crear habitacions separades realitzant les seves pròpies visions individuals. R.M. Fisher produí l’escultura totèmica il·luminada al santuari que culmina la instal·lació. A més, l’escriptora amb seu a París, Elena Sorokina, ha aportat els textos originals dels murs.

Francis Ruyer exposa “Hurricane/Time/Image”. Una al•lusió del ús de la tecnologia reflectit en la experiència humana.

L’exhibició “Hurricane/Time/Image” desvia una nova línia de comprensibilitat al voltant de la pràctica de Francis Ruyter. Comissariat per Mohammad Salemy, la exposició consisteix en un acoblament de dibuixos, pintures i objectes, que daten de 1990-94 i 2015-19. El projecte es realitza en FRANZ JOSEFS KAI 3, un espai d’exhibició programació en paral·lel al Angewandte Innovation Lab, un programa de la Universitat d’Arts Aplicades a Viena, Àustria. El projecte es va inaugurar el 10 abril i romandrà operatiu fins el 9 de maig.

“Hurricane/Time/Image” està destinat a interrompre narratives artístiques, estètiques i desenvolupaments de la carrera de Ruyter, tanmateix que les condicions socials que envolten la seva producció artística i subjectivitat específica del artista. Això suggereix que la força caòtica de la tecnologia sempre està present en l’obra d’un artista, reorganitzant la relació amb el passat, el present i el futur fins a noves constel·lacions. En comptes d’utilitzar el treball recent per donar sentit a les primeres pràctiques, Ruyter dona llum a preocupacions incrustades, temes i motius que han estat ressonant a la pràctica del artista des de les etapes més prematures de la seva carrera.

Des del 2009, Ruyter ha estat concentrant-se en el seu treball amb fotografies que trobava als arxius digitals de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units utilitzant la paraula clau “màquina”. Aquest filtre particular, destaca amb els pensaments del artista sobre com les màquines han informat la seva obra des de que va realitzar els seus dibuixos i pintures al inici dels anys 90. D’aquesta manera, els treballs més antics senyalen la transformació dels medis analògics als digitals, i la persistència de les tecnologies arcaiques de presentació y modelatge d’aquest nou món digital. D’altra banda, els treballs més nous van més enllà d’investigar el que és abstracte, geomètric i, finalment, la essència inhumana de la representació. L’exhibició remarca la visió mental fins les connexions entre l’art i els medis tecnològics, insistint al rol primari de pintar al arbitrar les similituds i diferencies.

El resum abstracte de l’exposició del que és analògic, digital i algorítmic, s’assembla a una transformació igualment important en la pròpia vida del artista. Al 2016, en Ruyter va començar una transició de gènere. En aquest aspecte, el treball de Ruyter, tan del passat com del present, pot ser considerat una petició per apartar la pregunta de la identitat humana i entendre les qualitats del gènere. Des d’aquest angle, el fil més fort que uneix les obres anteriors del artista a la seva pràctica més recent, és la lluita per aïllar les aparences “naturals” de la representació analògica, centrades al ser humà, des de la seva realitat inhumana y cibernètica. L’exposició no emfatitza la experiència humana a favor de canvis caòtics i còsmics que estan al cor de l’evolució del llenguatge, la raó i la lògica entre animals, humans i màquines per igual.

Mohammad Salemy es un artista on té el taller a Berlín, també es crític i comissari a Canadà. Va cursar els seus estudis de màster sobre crítica i comissariat a la Universitat de British Columbia. Com  a artista, ha presentat el seu treball internacional i nacionalment, especialment en Ashkal Alwan (Beirut, 2015), Witte de With (Rotterdam, 2015), Robot Love (Eindhoven, 2018). Els seus escrits han sigut publicats a les plataformes E-flux journal, Flash Art, The Third Rail, Brooklyn Rail, Occula i Spike. Com a comissari, Salemy ha treballat en exposicions del Tranzit Display (Praga, 2016), a més a més de que el seu experiment “For Machine Use Only” va ser inclòs a la XII edició de la Biennal de Gwangju (2016). Al 2018, Salemy va ser comissari al Sofia Queer Forum amb la col·laboració de Patrick Schabus a la sucursal de Vaska Emanouliva a la Galeria d’Art de la Ciutat de Sofia.