Gonzalo Guzmán. Dolmen_04 i els seus viatges onírics

Un onironauta que fa tangible els seus somnis. En poques paraules, així podríem definir a Gonzalo Guzmán, l’artista madrileny que basa el seu treball escultòric en l’estudi oníric dels seus somnis. Guzmán es va formar com a dissenyador industrial i, des de la pandèmia, dedica el seu temps a l’art de l’escultura. Durant aquella època d’aïllament social, Gonzalo Guzmán va començar a experimentar somnis lúcids, un estat de desvinculació momentània entre el cos i la ment en el qual el subjecte és conscient que està vivint un somni i pot, per tant, controlar-lo. I, des d’aquest moment, el seu projecte artístic ha anat creixent i explorant nous horitzons.

Els somnis, el seu objecte d’estudi

És quan tanca els ulls i somia que Guzmán troba el sentit i la inspiració de les seves obres. En els seus somnis, l’artista interactua amb unes estructures megalítiques metàl·liques que li generen una sensació de pau molt profunda. Menhirs i dòlmens que, encara que semblin cossos abstractes, són peces figuratives perquè copien allò que l’artista veu en els seus somnis. Guzmán tria l’acer inoxidable perquè busca emular el material metal·litzat amb el qual interactua en els seus viatges onírics. A més, per practicitat, aquest tipus de metall és resistent a l’exterior, una cosa primordial per a ser fidel amb quelcom somiat prèviament. L’acer inoxidable és el material idoni per a les seves estructures, ja que li ofereix les propietats tècniques i visuals necessàries per a construir les seves peces.

Ritual oníric

Gonzalo Guzmán, en una entrevista per a la revista Metal, ens explica el procés mental que duu a terme per a connectar amb els seus somnis. Aquest parla de l’estat “duermevela”, un estat de desconnexió on el cos roman adormit, però la ment es manté desperta. En anul·lar-se els moviments i les sensacions corporals, aquestes s’intensifiquen al cap i és llavors quan comença l’aventura onírica. El truc, segons Guzmán, és tenir un objectiu clar a l’hora de somiar. «[…] és més fàcil experimentar aquests somnis si tens un objectiu, si durant el dia estàs motivat pensant a tenir un somni lúcid i et proposes alguna cosa que t’agradaria complir dins del somni.»

En el cas de Gonzalo Guzmán, la seva meta a l’hora de somiar és comprendre millor el significat d’aquestes estructures que veu en els seus somnis i tornar a interactuar amb elles. El seu ritual comença a les quatre de la matinada al toc de la seva alarma. L’artista es mig desperta i fa una sèrie d’exercicis en aquest estat adormit que fan que li sigui més fàcil començar a experimentar un somni lúcid quan es torna a dormir.

Exposicions i participacions

Gonzalo Guzmán ha exhibit les seves peces a diferents llocs del món com Alemanya, Suïssa, Itàlia o el Regne Unit, entre molts altres llocs. La seva mostra individual més actual és l’exposició “Colisión” (2023) a Galeria SENDA, emmarcada dins del festival Art Nou, un festival d’art emergent de Barcelona i Hospitalet que ofereix la possibilitat a joves creadores nacionals i internacionals d’establir les seves primeres relacions professionals en el mercat de l’art, les galeries, els espais autogestionats i les institucions dedicades a l’art emergent. La peça central de l’exposició i la que majors mirades va atreure va ser una instal·lació composta per la representació d’una estalactita de tres metres d’acer inoxidable que es va suspendre des del sostre de la galeria sobre una superfície reflectora. El reflex de l’estalactita en la superfície va generar la il·lusió òptica que també existia una segona estalactita a punt de tocar-se amb la suspesa. La força de la composició resideix en la proximitat d’una col·lisió impossible i, d’aquí, el nom de l’exposició.

En el context de les fires d’art, Guzmán ha participat en un parell en què portem d’any. En primer lloc, les seves obres oníriques van fer una visita a ARCO Madrid juntament amb altres artistes de la galeria en un escenari artístic líder en el sector. A més, recentment, les seves peces també van estar exposades en l’estand de SENDA en la fira Art Brussels.

Dolmen_04 i el seu vincle amb la Reunió del Cercle d’Economia

Amb motiu de la 39ª Reunió del Cercle d’Economia d’enguany, emmarcada sota el nom “El món a prova. Estratègies per a impulsar la productivitat i el benestar en temps de canvi”, l’obra Dolmen_04 de Gonzalo Guzmán tindrà un lloc especial en el Palau de Congressos de Catalunya.

I és que aquesta estructura comparteix un vincle estret amb la temàtica dels simposis d’aquesta reunió. Moltes vegades, ens fa falta tornar als orígens per a comprovar fins a on hem arribat. Raimon va escriure que qui perd els orígens perd la identitat. Potser, el que volia dir en aquest vers és que, qui ha abandonat la seva història, no és capaç d’entendre el seu present en tota la seva grandesa ni podrà afrontar els reptes de futur amb tota la seva complexitat.

Dolmen_04 ens porta des dels orígens de la humanitat al present més rabiós en fraccions de segon. En un tancar d’ulls. El dolmen és un objecte quàntic que sembla estar en dos espais diferents alhora: plantat físicament en aquest espai de reunió i, amb el seu reflex infinit, en la nostra visió més profunda de nosaltres mateixos. I és quàntic també perquè ocupa dos llocs diferents en l’espai/temps. L’art desafia, tant o més que la física, la nostra percepció de l’univers i és capaç que percebem un objecte, com aquest Dolmen_04, en dos moments molt diferents de la història de la humanitat.

Una mostra d’aquestes primeres i rudimentàries construccions arquitectòniques que l’home va aixecar la veiem avui aquí transformada en objecte actual, sense que hagi perdut el seu simbolisme prehistòric. La trobem aquí, en un lloc de reflexió dels humans més mundans sobre el present i el futur, i la seva visió ens interpel·la i ens anuncia d’on venim, no fos cas que en tocar de peus a terra perdem els nostres orígens i oblidem que la humanitat, des dels seus principis, sempre ha volgut elevar-se per sobre de la realitat més mundana, i trobar, allà on fos, un sentit espiritual en els instants rutinaris que vivim cada dia.

Per això, aquest dolmen del segle XXI ens transporta als nostres ancestres i vol recordar-nos a tots els que són aquí reunits que fora, no tan lluny d’aquí, hi ha un altre món. Un món creat, entre altres, per centenars de milions d’anys d’artistes, escriptors, escultors, músics, etc., i també per gent normal, el ciutadà comú que cada dia va al treball i que, d’alguna manera, ha de ser present en les nostres discussions. Perquè, en el fons, tots nosaltres hem de treballar per l’home comú, pel gènere humà en tota la seva amplitud. Aquest dolmen ens transporta a la història mil·lenària del gènere humà, de la gent corrent.

Un dolmen ha aterrat en aquestes jornades com la peça d’un artista que resumeix aquest viatge des de l’antiguitat a la modernitat en dècimes de segon i ens recorda que aquest viatge no hauria estat possible sense la gent del carrer, sense el qual treballa i produeix, que, en definitiva, sempre ha de ser l’actor principal del progrés humà. Tinguem-ho aquí a prop, vegem-ho, i no oblidem mai per què està. El seu treball, la seva producció i la seva creativitat és el nostre futur.

Una petita mostra dels seus somnis

A continuació, una petita selecció d’obres de Gonzalo Guzmán que evoquen a aquests somnis induïts que l’artista crea des de zero en la seva ment.

Sandra Vásquez de la Horra rep el Premi Käthe Kollwitz

Des de Galeria SENDA, ens complau anunciar que l’artista xilena Sandra Vásquez de la Horra ha estat guardonada amb el Premi Käthe Kollwitz. Per a aquells que no sàpiguen sobre la història d’aquest guardó anual, va néixer en 1960 i porta el nom de l’artista alemanya Käthe Kollwitz. Kollwitz va ser una pintora, escultora i gravadora del corrent realista, molt compromesa socialment a aquest estil durant el segle XIX i que va abraçar l’expressionisme a principis del segle XX. L’Akademie der Künste – Acadèmia de les Arts de Berlín – ha concedit enguany el seu premi a Vásquez de la Horra, que porta instal·lada a Alemanya des de 1995.

Més sobre l’artista

Sandra Vásquez de la Horra, nascuda l’any 1967 en Vinya de la Mar (Xile), es va graduar de Comunicació Visual en la Universitat del Disseny de la seva ciutat natal i, posteriorment, va finalitzar els seus estudis de Belles arts en l’Acadèmia d’Art de Düsseldorf (Alemanya). Ja a l’estranger, en el 2002, va estudiar fotografia, cinema i nous mitjans a la Kunsthochschule für Medien Köln – Acadèmia d’Arts Visuals de Colònia. Destacar també que des que es va instal·lar en 1995 a Alemanya, continua produint les seves obres des de Berlín. Per tant, podem observar la gran estima i el llaç indissoluble que l’artista i el país germànic han creat després d’anys vivint i creant projectes nous des d’allà.

Enguany, Vásquez de la Horra ha exposat en el Goethe-Institut de Santiago de Xile i en 2022 va participar en la 59a Biennal de Venècia. L’artista ja ha estat homenatjada amb àmplies exposicions individuals com la del Denver Art Museum amb “The Awake Volcanoes” (2024) o, per exemple, la que es va dur a terme en la galeria, “Aura” (2022).

El perquè de l’estil personal de Vásquez de la Horra

En els treballs de Vásquez de la Horra, l’artista utilitza llapis de cera per a construir un imaginari fosc que evoca a un món imaginari i fantasiós que toca temes subversius com la religió, la mitologia, el sexe, la cultura popular, les xarxes socials o la mort. Mitjançant aquesta execució distòpica, l’espectador s’introdueix en un univers de criatures fictícies i encantades caracteritzades per preocupacions carnals i psicològiques, un recurs que Vásquez de la Horra fa servir per a fer-nos reflexionar sobre qüestions socials que ens afecten directament encara que, moltes vegades, les deixem de costat. Per tant, podríem dir que és una artista el llenguatge visual de la qual tematitza els conflictes als quals s’enfronta la societat actual.

Les seves obres reuneixen una sèrie d’arquetips de la consciència col·lectiva, qüestions de gènere i sexualitat, reflexions interculturals i temes de pràctiques espirituals. El perquè d’aquest discurs artístic tan arrelat a la protesta social té la seva explicació quan es coneix la biografia de l’artista. Vásquez de la Horra va créixer en una època que, després del cop d’estat de la Junta Militar xilena en 1973 i la presa del poder per Augusto Pinochet, va estar dominada per la tortura, la repressió, els desapareguts i les nombroses violacions dels drets humans durant més de disset anys.

Amb la volta de la democràcia en 1990, la població va poder digerir i assumir la història del país, la petjada del qual es pot apreciar en l’obra artística de Sandra Vásquez de la Horra. A més de mostrar les barbàries que el seu país va viure, en els seus projectes mostra les seves confrontacions familiars, les mitologies de la població indígena i la dominació colonial dels europeus a Amèrica Central i del Sud.

Els dibuixos que Vásquez de la Horra crea són tant de petit com de gran format, sobre paper i cartó, i es caracteritzen per la seva densitat, colors i precisió. Algunes de les seves creacions estan banyades en cera, tractament que afegeix profunditat al dibuix i li permet construir obres tridimensionals en forma d’acordió.

Premi i celebració

Amb motiu de la cerimònia de lliurament del Premi Käthe Kollwitz, la Akademie der Künste exposarà una selecció de les obres de Vásquez de la Horra; un total de més de 60 dibuixos, fotografies i objectes que s’exposaran en una instal·lació site-specific. La cerimònia tindrà lloc en la mateixa Akademie der Künste el 18 de juny a les 19h i la seva exposició especial es podrà visitar entre els dies 19 de juny i 25 d’agost.

Un nou doctorat per a Jaume Plensa

Actualment, en el món de l’art, un dels noms que ressonen més és el del famós artista Jaume Plensa. Després d’una llarga trajectòria plena d’èxits en diversos àmbits artístics, Plensa s’ha convertit en l’exemple d’artista multidisciplinari, havent deixat la seva petjada personal en moltes de les disciplines artístiques existents. Des de les seves enormes produccions escultòriques fins a les seves pintures simbòliques, passant fins i tot per l’àrdua tasca de muntar l’escenografia d’una òpera en el Gran Teatre del Liceu, podem observar que Jaume Plensa s’ha atrevit amb tota mena d’aventures artístiques que l’han convertit en l’artista internacional que totes i tots coneixem.

La seva narrativa artística

El seu treball va aconseguir impactar a l’altre costat del toll gràcies al seu videoescultura interactiva «Crown Fountain», situada en el Millenium Park de Chicago. Aquesta producció va aconseguir catapultar la seva fama internacional, sent un exemple clar la gran quantitat d’obres de Plensa que alberguen institucions i països de tot el món com «Endless» en el Museu d’Art Raclin Murphy (els EUA), «Wonderland» en Calgary (Canadà) o «Nomade» a Antíbol (França). Les seves escultures i instal·lacions d’art públic, per la qual cosa és majorment conegut, conviden sempre a la contemplació silenciosa, a connectar amb l’espiritualitat, amb el cos i amb la memòria col·lectiva. Les seves peces inciten, doncs, a la reflexió profunda i a establir un diàleg necessari entre l’individu i el seu esperit crític, amb la condició de visibilitzar problemàtiques socials com ara la vulneració de drets humans, l’opressió, les desigualtats o les injustícies.

Per a transmetre tota aquesta narrativa basada en la conscienciació, un punt en comú que connecta a tots els seus projectes, és la monumentalitat que embolica al conjunt de les seves obres. No tan sols quan es parla de les dimensions d’aquestes, sinó més aviat quan es tracta de comprendre el perquè d’aquesta grandiositat que ens fa sentir part de la lluita social. Els seus rostres d’ulls tancats, les seves escultures de cossos pensatius o les seves instal·lacions compostes amb lletres de diversos alfabets, són la prova d’una humanitat que ha d’activar els cinc sentits, meditar sobre el context que l’envolta i dissoldre fronteres per a unir-se en un mateix llenguatge: el de la concòrdia i la pau.

Premis i reconeixements

Per tot això, no és estrany pensar que Jaume Plensa ha estat guardonat en diverses ocasions, tant per la seva labor artística com social. Aquí a Espanya ha estat premiat ni més ni menys que amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1997), el Premio Nacional de Artes Plásticas d’Espanya (2012) o la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes del Ministeri de Cultura (2021), juntament amb altres personalitats del món de l’art com l’actor Javier Bardem o el grup musical Amaral. No obstant això, en aquest blog volem celebrar i felicitar a Jaume Plensa per aconseguir el seu quart títol honoris causa, aquesta vegada per la University of Notre-Dame (Indiana, els EUA). Altres doctorats que Plensa porta a la seva esquena són els concedits per la School of the Art Institute de Chicago (2005), la Universitat Autònoma de Barcelona (2018) i la Universidad Internacional Méndez Pelayo (2022).

Des de Galeria SENDA volem donar-li un calorós aplaudiment a aquest artista català que ha aconseguit trencar fronteres i exposar un art pensat per a ser mostrat al món. Perquè les seves obres continuïn impactant en la vida de moltes persones i en els escenaris urbans de tots els països del món. Perquè es continuïn premiant les narratives dels seus projectes i l’empremta que aquestes tenen en la nostra societat.

S’inauguren les noves portes de Jaume Plensa en el Gran Teatre del Liceu

La lletra em sembla una bella metàfora de la societat: una sola lletra no és res; però juntament amb unes altres pot formar paraules, conceptes; aquest és el poder de la comunitat. – Jaume Plensa

El Gran Teatre del Liceu va inaugurar ahir dilluns la temporada 2022-2023 amb les noves portes, o “Constel·lacions”, obra de l’escultor Jaume Plensa, realçant la celebració del 175 aniversari de la històrica institució barcelonina.

Fotografía de dos hombres posando delante de las puertas del Liceo

L’artista Jaume Plensa juntament amb Salvador Alemany, president de la Fundació del Gran Teatre del Liceu. 

Les portes (acer inoxidable, 4 x 4 m) s’inspiren en dos clàssics de la cultura catalana: l’arquitecte Antoni Gaudí, i el pintor Joan Miró, amb el seu pròxim mosaic del Pla de la Boqueria, a més de l’estreta relació amb el nom d’una de les seves sèries més originals “Constel·lacions (1939)”.

Fotografía de un hombre delante de las puertas del Liceo y al lado de un piano de cola

Aquest diàleg entre el passat i el futur crec que ens dona la clau del present: el gest contemporani en el cor de la societat, abraçant la música amb la paraula i la veu amb l’escriptura”, deia l’artista ahir en l’acte d’inauguració en Les Rambles.

Plensa pretén reivindicar la diversitat del passeig amb lletres de nou alfabets gravades en les reixes – entremesclant àrab, llatí o xinès – que reflectiran les seves ombres en moviment en el sòl de l’entrada, quan les portes aconsegueixin la llum dels llums del portal.

Imagen interior de las puertas del Liceo

Durant la presentació de les portes, la Consellera de Cultura, Natàlia Garriga, també ha expressat la importància d’aquesta obra per a la ciutat: “Vull agrair a tots els membres del Patronat que l’acceptessin tan ràpid, que veiessin amb tanta lucidesa que aquesta proposta seria clau per al Liceu, però també per a les Rambles, Barcelona i Catalunya”. I ha afegit que “tenir l’art a l’abast de tot el món fa que la ciutadania el pugui conèixer i valorar. Estic segura que aquestes portes despertessin l’amor per l’art de moltíssims vianants, i el dels espectadors que les traspassin per a gaudir de l’òpera en aquest equipament tan important”.

Per part seva, el Tinent d’alcaldia de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, ha posat èmfasi sobretot en l’aposta del Liceu per “vincular-se a artistes contemporanis de la ciutat i per a fer-ho d’una forma total i decidida, no sols amb un petit gest. Avui inaugurem tres portes, però també podrem veure a Macbeth amb la direcció escènica de Jaume Plensa”. Martí ha insistit que les portes “milloren l’entorn artístic de Les Rambles” i ha volgut agrair a l’artista el seu “gest humil i de contenció perquè Constel·lacions s’integren en el paisatge i no es converteixen en una obra d’art aïllada”.

A la inauguració de les portes, també ha assistit Joan Francesc Marco, director general del Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música (INAEM) del Ministeri de Cultura, qui ha volgut destacar la importància d’aquest dia: “Com liceísta i com a director general del INAEM sento una gran felicitat perquè aquesta obra del reconegut Jaume Plensa encara afegeix més valor al Teatre i la ciutat de Barcelona”.

Després dels parlaments institucionals, l’acte ha continuat amb la primera obertura oficial de les portes mentre el Cor del Gran Teatre del Liceu interpretava en Les Rambles la peça wagneriana “Freudig begrüß en wir die edle Trobi” (Tannhäuser, acte II), dirigits pel director del cor, Pablo Assante, i acompanyats al piano per David-Huy Nguyen-Phung. Una peça del segon acte del Tannhäuser que celebra l’entrada dels convidats i que vol ser un gest simbòlic i metafòric d’unes portes que conviden el públic a entrar i gaudir del llenguatge universal que és la música.

Imagen del interior del Liceo
Imagen del interior del Liceo

L’alfabet representa una harmonia que celebra la gran diversitat del món”, ha dit Plensa. El president de la fundació del Liceu, Salvador Alemany, ha manifestat que l’obra de l’escultor és “un regal que dota de prestigi a la Rambla i al Liceu”.

No és la primera vegada que l’escultor disposa d’una obra prop d’un nucli cultural de la ciutat comtal. Carmela, un rostre de quatre metres, meitat nena i meitat adolescent, presideix la façana del Palau de la Música. L’artista, Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2012, ha projectat els seus coneguts rostres en altres capitals com Madrid (“Julia”) o Nova York (“El alma del agua”).

Plensa mantindrà la seva relació amb el Liceu en la nova temporada com a encarregat de l’escenografia del Macbeth de Verdi, que s’estrenarà el febrer vinent.

Imagen de la fachada del Liceo

Elements tècnics i de funcionament

Quant als detalls tècnics, aquestes portes pesen al voltant de 500 quilograms cadascuna d’elles i migren sobre un sol eix que s’encasta en l’arrencada de l’arc just per sobre del capitell de les pilastres. La convexitat de les portes no supera el pla exterior de les pilastres i fa que el pas mínim sota la cleda oberta sigui d’uns 3 m d’altura. Una de les característiques de l’estructura és que les portes no s’obren lateralment, sinó que tenen un moviment d’obertura de baix a dalt. D’aquesta manera, a més de l’escultura física, també es busca un joc de diàlegs amb espais, reflexos i visions òptiques de llums i ombres. Així doncs, tots aquells que trepitgin el sòl de la Rambla podran caminar per aquesta catifa d’ombres de la mateixa instal·lació. L’obra s’integra sense afectar cap altre element pretèrit incorporat amb anterioritat a la façana d’Oriol Mestres de 1874 i recuperada en 2019.

Extractes del Liceu, El País i La Vanguardia (“Plensa enriquece la fachada del Gran Teatre” i “Las puertas del Liceu no se abren ni se cierran, levitan”)

S’instal·len les portes de Jaume Plensa en el Liceu de Barcelona

Les portes escultòriques en acer inoxidable de Jaume Plensa s’alcen majestuoses a l’entrada del Gran Teatre del Liceu, marcant una nova era per a aquest icònic coliseu en les Rambles de Barcelona. Encara que la seva instal·lació final encara està en procés, els transeünts ja poden albirar la magnificència d’aquestes estructures monumentals, cadascuna amb un pes de mitja tona.

El dimarts, els curiosos van ser testimonis de com quedaran els tres imponents enreixats dissenyats per l’aclamat artista català, qui ha supervisat de prop cada etapa d’aquest ambiciós projecte. A mesura que s’acosta la data d’inauguració al setembre, coincidint amb l’esperat retorn de l’activitat en el Liceu, aquestes obres d’art es cobriran temporalment amb una lona, augmentant encara més l’anticipació entre els ciutadans i els amants de l’art per igual.

Imatge de la façana de les portes d'acer del Liceu

Batejades amb l’evocador nom de “Constel·lacions”, aquestes portes representen molt més que simples elements arquitectònics. Són un tribut al propi Liceu, a la música que ha omplert les seves sales al llarg dels anys, a les emblemàtiques reixes dissenyades per Gaudí i al pròxim llegat de Miró, el mosaic del qual adorna el pròxim Pla de l’Os.

Però més enllà del seu valor estètic, les portes també tenen una funció pràctica: preservar la seguretat i la integritat de l’espai circumdant. En evitar que les persones es refugiïn en la porxada durant la nit, aquestes obres d’art compleixen un paper crucial en la protecció de l’entorn, com va assenyalar Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu, en una declaració prèvia. “A vegades ens trobem en l’infern. És necessari protegir aquest espai per a no ser còmplice de coses que passen aquí, des de gent que es punxa heroïna, gent que vol dormir, situacions com a violacions i prostitució”.

L’art de Plensa no sols embelleix el Liceu, sinó que també serveix com un recordatori de la diversitat i la riquesa cultural que defineix a les Rambles de Barcelona. Confeccionades amb lletres d’alfabets de diverses cultures, aquestes portes són un símbol d’inclusió i respecte per la pluralitat que caracteritza a aquesta emblemàtica artèria de la ciutat.

Enmig de la polèmica i la discussió sobre el destí de l’espai públic, les portes de Plensa representen un equilibri entre l’estètica i la funcionalitat, entre l’expressió artística i la necessitat pràctica. Amb la seva col·locació, s’espera que el Liceu no sols sigui un lloc d’excel·lència artística, sinó també un refugi segur i acollidor per a tots els que el visiten.

Imatge interior de les portes del Liceu

Extractes d’El Periódico i La Vanguardia