Ver és inventar. Barcelona: arquitectura i ciutat. Una exposició col·lectiva organitzada per Jordi Bernadó.

Una exposició col·lectiva que reuneix una selecció d’obres realitzada per Jordi Bernadó al voltant de l’arquitectura, la ciutat i les seves transformacions. A través de diferents aproximacions fotogràfiques, la mostra reflexiona sobre les maneres en què percebem, representem i habitem l’entorn urbà. La presència d’un fragment de Montjuïc connecta aquestes mirades amb la història material de Barcelona.

L’exposició parteix de la idea que tota fotografia constitueix una presa de posició davant del món. Més enllà de la seva dimensió documental, la imatge articula una manera de mirar, interpretar i construir realitat. En aquest context, l’arquitectura i la ciutat deixen d’entendre’s com a simples escenaris físics per esdevenir espais on es projecten transformacions socials, formes d’habitar i noves sensibilitats contemporànies.

Concebuda des de la mirada de Jordi Bernadó, la proposta reuneix una selecció d’obres que exploren diferents aproximacions al paisatge urbà i a l’espai construït, entenent la fotografia com una eina crítica capaç de revelar les múltiples capes —polítiques, simbòliques i afectives— que travessen l’experiència de la ciutat.

L’exposició es desenvolupa en diàleg amb debats contemporanis vinculats a l’arquitectura, l’urbanisme i la percepció, posant especial atenció en la manera com les imatges configuren la nostra relació amb l’entorn i condicionen la nostra manera de mirar. A través de diversos llenguatges visuals, les obres desplacen l’arquitectura de la seva dimensió estrictament funcional cap a una lectura més sensible i reflexiva, on l’espai apareix com un territori en transformació permanent.

Enmig d’aquest recorregut emergeix la presència d’una pedra extreta de Montjuïc, incorporada dins l’espai expositiu com un cos aliè i, alhora, profundament vinculat a la història material de Barcelona. La seva aparició introdueix una interrupció dins del conjunt visual, desplaçant l’atenció de la representació de la ciutat cap a un dels seus elements més primaris i constitutius. Més que funcionar com un objecte escultòric, la pedra activa una reflexió sobre la matèria, l’origen i les formes en què el paisatge, l’arquitectura i la memòria urbana romanen inscrits en allò que sosté físicament la ciutat.

Artistes:

Gabriele Basilico

Jordi Bernadó

Roger Grasas

Jordi Guillumet & Mònica Roselló

Ola Kolehmainen

Manolo Laguillo

Martí Llorens8. Josep Maria Llobet

Anna Malagrida & Mathieu Pernot

Eduardo Nave

Aitor Ortiz

Carles Puig

Humberto Rivas

Txema Salvans

Laura Van Severen

MARCEL JULIANA: “Un passeig aquàtic”

Pròleg

Abans de convertir-se en exposició, Un passeig aquàtic comença com un procés obert.

Durant les setmanes prèvies a la inauguració, Marcel R. Juliana intervindrà les parets de la Mezzanine de Galeria SENDA, permetent que el dibuix aparegui gradualment davant la mirada dels visitants. Aquesta acció transforma l’espai en un lloc de treball i observació, on el públic podrà apropar-se als primers gestos, recorreguts i intuïcions que donen forma a la mostra.

Més que un avançament, aquesta intervenció proposa acompanyar l’artista en l’inici del seu passeig: un recorregut que, a poc a poc, s’anirà desplegant fins a convertir-se en exposició.

Sobre la exposició

L’exposició de Marcel R. Juliana, presentada en el marc de Art Nou 2026, proposa una deriva a través d’un jardí on memòria, ficció i observació s’entrellacen en el llenguatge del dibuix. Concebuda com un recorregut obert al descobriment, la mostra troba un dels seus punts de partida en La apócrifa historia del Hércules enamorado y de su león emasculado, llibre escrit per Sergio Mariano Colina, editat per Ignacio Rodríguez Somovilla i il·lustrat pel mateix artista. A les seves pàgines es relata la singular peripècia d’una escultura de l’Hèrcules Farnese situada als jardins de Martí-Codolar, un espai que, a principis dels anys quaranta, reunia ecos dels jardins italians i francesos a través de parterres, fonts, giochi d’acqua i complexos sistemes hidràulics concebuts per conduir l’aigua, ordenar el paisatge i alimentar la imaginació.

Aquells jardins constitueixen el punt de partida d’una exposició que no pretén reconstruir un lloc concret, sinó habitar l’atmosfera que encara sembla persistir entre els seus camins. Marcel R. Juliana s’aproxima a aquest territori com qui camina sense una destinació prefixada, deixant que el recorregut es construeixi a partir d’allò que apareix durant el trajecte. Una ombra projectada sobre el terra, la forma irregular d’una pedra, una branca inclinada pel pas del temps o la presència inesperada d’una figura es converteixen en esdeveniments capaços d’orientar la mirada i obrir noves associacions.

En aquest procés ocupa un lloc fonamental la influència del ballarí grec Vangélis Liopirákis, la sensibilitat del qual ha acompanyat el desenvolupament de la mostra des de les seves primeres etapes. La seva relació amb el moviment, entès com una forma d’atenció a l’espai i a les transformacions del cos, travessa silenciosament el conjunt de les obres. Hi ha alguna cosa d’aquesta consciència corporal en la manera com les figures apareixen i desapareixen entre la vegetació, en la tensió d’alguns gestos o en la sensació de suspensió que recorre molts dels dibuixos. El jardí deixa així de ser únicament un escenari per convertir-se en un lloc habitat per presències que avancen, esperen, s’amaguen o es confonen amb el paisatge. Com succeeix en una coreografia, cada element sembla respondre a un ritme propi i, alhora, formar part d’una composició més àmplia on cossos, plantes, ombres i arquitectura comparteixen una mateixa respiració.

Per primera vegada, l’artista no parteix d’una temàtica definida ni d’una estructura narrativa prèvia. L’exposició es desplega com una seqüència d’observacions que s’encadenen les unes amb les altres, semblant al moviment d’una càmera que avança lentament i s’atura allà on alguna cosa reclama atenció. Les obres neixen d’aquest exercici de contemplació i construeixen un relat fragmentari on conviuen allò històric i allò imaginat, la memòria d’un lloc i les possibilitats que encara conté.

La mostra es desenvolupa íntegrament a través del dibuix, convertit aquí en matèria, mètode i pensament. Cada obra sembla preguntar-se què succeeix quan la línia abandona la funció de descriure per començar a explorar, quan el dibuix deixa de representar el món i comença a recórrer-lo. El resultat és un conjunt d’imatges que conviden a aturar-se en allò que habitualment passa desapercebut, revelant l’extraordinària complexitat que pot habitar els gestos més simples.

Amb aquesta exposició, SENDA se suma a la programació d’Art Nou 2026 acollint un projecte que entén el dibuix com una forma de coneixement i d’experiència. Un passeig per un jardí real i imaginari on cada imatge funciona com una pausa, una observació i una possibilitat de trobada.

Artista: Marcel R. Juliana
Producció: Daniela Plou

Hacia lo esencial: prácticas de mediación

Hacia lo esencial: prácticas de mediación reuneix Joan Ponç i Sandra Vásquez de la Horra en una trobada que situa la pràctica artística com un llindar cap a dimensions profundes de l’experiència humana. L’exposició es construeix des de la ressonància, a partir d’afinitats que emergeixen entorn del simbòlic, l’arquetípic i allò que roman als marges del visible.

L’elecció de Ponç respon a la voluntat de reactivar la seva obra des d’una perspectiva contemporània, obrint noves capes de lectura que la posen en relació amb sensibilitats actuals. En aquest marc, l’obra de Vásquez de la Horra introdueix una dimensió íntima i ritual, on el dibuix opera com un llenguatge que travessa allò psíquic, espiritual i corporal, desplegant imatges que oscil·len entre allò personal i allò universal.

Ambdós artistes comparteixen una aproximació a la creació com una pràctica que excedeix la representació i que actua com a mediació entre allò material i allò intangible. Les seves obres no busquen fixar significats, sinó propiciar estats de percepció, zones de trànsit on la imatge s’obre a la incertesa i convoca una experiència que implica tant la mirada com la sensibilitat.

Aquesta trobada respon a un gest impulsat per la galeria, a partir de l’interès dels seus directors per generar creuaments entre diferents temporalitats i reactivar l’obra de Ponç en diàleg amb pràctiques contemporànies, afavorint així noves formes d’aproximació i lectura.

A partir de dijous 16 d’abril de 2026, a les 19:00 h, Trafalgar, 32, Barcelona

Text de l’exposició

Full de sala

ARCOmadrid 2026

Galeria SENDA té el plaer de participar a ARCOmadrid 2026 amb una proposta que reuneix obres d’Aitor Ortiz, Anna Malagrida, Anselm Reyle, Anthony Goicolea, Aryz, Elena del Rivero, Evru Zush, Glenda León, Gonzalo Guzmán, Irán do Espírito Santo, Jaume Plensa, Jordi Bernadó, Peter Halley, Sandra Vásquez de la Horra, Xavi Boui Yago Hortal

La presentació estableix un diàleg entre diferents generacions i contextos, posant en relació pràctiques que exploren la materialitat, l’espai, l’arquitectura i les tensions simbòliques que travessen el panorama contemporani.

Contigu a l’estand, es presentarà el projecte d’artista dedicat a Miralda amb motiu del 40è aniversari de Honeymoon Project (1986–1992), un dels projectes més significatius de la seva trajectòria. L’espai reunirà obres realitzades durant aquell període, posant en relleu l’abast d’aquesta iniciativa i la seva vigència dins la pràctica de l’artista.

Si ets a Madrid, vine a visitar-nos a ARCOmadrid 2026 i descobreix la proposta de SENDA en viu.
📌 Stand 9B25 · IFEMA MADRID · 4–8 març 2026

Sobre la selecció

La proposta reuneix artistes que, des de llenguatges diversos, comparteixen una mirada atenta a l’espai, la matèria i la manera com habitem el món.

En les obres d’Aitor Ortiz, Jordi Bernadó i Irán do Espírito Santo, l’arquitectura i l’estructura esdevenen punt de partida. Els seus treballs exploren línies, volums i perspectives que transformen la nostra percepció de l’entorn. En aquesta mateixa línia, Anna Malagrida i Xavi Bou treballen el paisatge i l’espai com a llocs de transició, captant allò que sovint passa desapercebut: reflexos, moviments i canvis subtils.

El color i la superfície prenen protagonisme en les obres d’Anselm Reyle, Peter Halley i Gonzalo Guzmán, on la pintura s’expandeix més enllà del llenç tradicional i s’acosta a l’objecte. Les seves peces destaquen per la força visual i per una construcció molt conscient de la forma.

D’altra banda, artistes com Anthony Goicolea, Sandra Vásquez de la Horra i Jaume Plensa situen la figura humana al centre.Les seves obres aborden temes com la identitat, la memòria i la interioritat, creant imatges que connecten amb experiències personals i col·lectives. En aquest mateix territori simbòlic, Glenda León treballa des de la síntesi i la subtilesa, articulant peces on imatge, so i concepte dialoguen per reflexionar sobre la percepció, el silenci i les tensions ideològiques del present.

L’univers imaginari d’Evru Zush aporta una dimensió simbòlica i fantàstica, on dibuix, escriptura i imatge es fusionen en un llenguatge propi. Finalment, Aryz, Yago Hortal i Elena del Rivero incorporen el gest, la textura i el pas del temps com a elements essencials, fent visible el procés i l’empremta en cada obra.

En conjunt, la selecció proposa un recorregut divers però coherent, on pintura, fotografia i escultura dialoguen per oferir diferents maneres de mirar i entendre l’espai contemporani.

Descobreix més al DOSSIER d’ARCO

MIRALDA. Presentación del libro “Monuments in love: cartas de amor”

En 2026 se cumplen 40 años de Honeymoon Project, una de las obras más emblemáticas del arte contemporáneo y del arte público internacional, concebida por Antoni Miralda como una boda simbólica entre la Estatua de la Libertad de Nueva York y el Monumento a Colón de Barcelona. Desarrollado entre 1986 y 1992, el proyecto activó rituales públicos, acciones participativas, celebraciones colectivas y colaboraciones transnacionales para reflexionar —desde el amor, el humor y la comida— sobre historia, poder, conquista e intercambios culturales entre el Viejo y el Nuevo Mundo. A través de propuestas como Cartas de Amor, Miralda humanizó ambos monumentos, proponiendo una mirada crítica y poética que sigue siendo profundamente vigente.

En el marco de este aniversario, Sala Apolo acoge el 13 de febrero de 2026 a las 18.30 h una celebración performativa con motivo de la presentación pública del libro Monuments in Love / Cartas de Amor, un evento con entrada gratuita previa reserva que reunirá arte contemporáneo, performance y música en torno a la obra de Miralda. Lejos de un formato convencional, la presentación se concibe como un acto vivo y colectivo, con la participación de Victoria Cirlot, Elvira Dyangani Ose y Gabriel Ventura, e incluirá un diálogo amoroso con lectura performática de las Cartas de Amor intercambiadas entre Liberty y Colón, uno de los proyectos de colaboración y participación pública más extensos de Honeymoon Project.

La velada se completa con una HoneyMousse y un brindis creados en colaboración con Tiberi Club, la actuación musical de Akajú —Francesca Frigeri y Luiz Murakami en formación de quinteto junto a Carola Ortiz, Anatol Eremciuc Bahici y Miguel Guerra Guerrero— y la videoproyección Colón era una mujer, de Hidrogenesse, el proyecto de Carlos Ballesteros y Genís Segarra. El evento coincide además con el descuelgue de Liberty Crown Brocheta, una obra creada originalmente en 1985 para El Internacional Tapas Bar & Restaurant de Nueva York y reinterpretada por Miralda para presidir el hall de Sala Apolo dentro del programa Art Meets Apolo. En esta pieza, los rayos de la corona de la Estatua de la Libertad se transforman en brochetas luminosas de frutas y verduras —tomates, pimientos, maíz, patatas y piñas—, alimentos vinculados al intercambio colombino, activando una reflexión crítica sobre la relación entre comida, poder, historia y monumento.

La presentación se enmarca en Art Meets Apolo (A.M.A.), un proyecto expositivo desarrollado junto a LAB36 y Galería Senda que investiga el cruce entre arte contemporáneo y cultura de club, activando la Sala Apolo como un espacio híbrido de experiencia colectiva, celebración y pensamiento crítico. Este aniversario marca el inicio de un año de celebración en torno a Honeymoon Project, una obra que anticipó prácticas relacionales, participativas y transnacionales que hoy forman parte central del arte contemporáneo.

Evento: A.M.A presenta – 40 años de Honeymoon Project de Miralda.
Fecha: 13 de febrero de 2026.
Hora: 18.30 h.
Lugar: Sala Apolo, Barcelona.
Entrada: Gratuita con reserva previa.
👉 Inscripción: https://link.dice.fm/P4185a739a21

XAVI BOU. Fluctus

Galeria SENDA presenta Fluctus, un nou projecte de Xavi Bou que condensa, en imatges suspeses, els primers segons del vol d’un ocell. Enregistrades a supercàmera lenta des d’un punt de vista cenital, les obres revelen la singularitat de cada gest, l’estructura íntima del moviment i la diversitat morfològica i cromàtica de cada espècie.

A diferència de les seves reconegudes Ornitografies, on l’interès se centrava en el vol col·lectiu i la interacció entre individus, Fluctus desplaça l’atenció cap al cos singular. En aïllar l’ocell sobre fons blanc o negre, Bou posa en valor la riquesa de les seves formes i colors, que en el vol grupal tendeixen a diluir-se. El cos esdevé així un traç viu: una figura en transició entre impuls i direcció, entre terra i aire.

El títol, del llatí fluctus (onatge), remet a l’expansió temporal del gest. Cada imatge funciona com una ona suspesa que condensa passat, present i futur, activant una mirada desaccelerada que convida a observar allò que habitualment passa desapercebut. Més que congelar un instant, Bou construeix una temporalitat fluida: una manera de veure el temps com a coreografia natural.

Realitzat en col·laboració amb ornitòlegs i centres de recuperació de fauna, el projecte garanteix un enfocament ètic i respectuós: els ocells són enregistrats en el moment del seu alliberament, en condicions controlades i segures. Fluctus es concep com una col·lecció en creixement, on cada imatge es presenta impresa a escala real, evocant els antics gabinets de curiositats.

En diàleg amb la tradició d’aquests gabinets —no com a acumulació de rareses, sinó com a dispositius d’interrogació visual—, Bou proposa una experiència que dissol les fronteres entre art, ciència i tecnologia. Les seves imatges no documenten, sinó que revelen: coreografies invisibles, trajectòries que escapen a la mirada ordinària, patrons que ens recorden que el món natural no és un objecte de control, sinó un territori sensible on tot està en relació.

En un temps marcat per la crisi ecològica i l’acceleració tecnològica, Fluctus és una crida a l’empatia perceptiva. Una invitació a mirar amb altres ulls, a pensar en els animals no com a símbols o criatures exòtiques, sinó com a companys d’existència amb qui compartim un planeta i un destí comú.

Celeste

Galeria Senda presenta al gener, per primera vegada, Anselm Reyle, un dels artistes més destacats de l’abstracció contemporània. Nascut el 1970 a Tübingen, Reyle viu i treballa a Berlín, i desenvolupa una pràctica que explora l’abstracció a través del prisma de la cultura material, abastant la pintura, l’escultura i la instal·lació.

El llenguatge visual de Reyle es construeix a partir de materials industrials i superfícies altament carregades: làmines reflectants, metacrilat (Perspex), neó, ceràmica i objets trouvés reconfigurats en noves estructures formals i conceptuals. A través d’aquests elements, l’artista qüestiona les jerarquies tradicionals dels materials i reinterpreta els codis de l’abstracció històrica des d’una sensibilitat contemporània.

Les seves sèries més conegudes, entre les quals hi ha les pintures de làmines i franges, reelaboren les estratègies de l’abstracció del segle XX mitjançant l’excés, la repetició i l’artifici. En els darrers anys, Reyle ha ampliat el seu vocabulari incorporant ceràmiques de gran format i escultures de neó, estenent la seva investigació cap a la presència escultòrica i arquitectònica de la pintura i difuminant els límits entre l’obra pictòrica i l’objecte.

L’obra de Reyle desafia les expectatives perceptives i les referències culturals en situar els llenguatges modernistes en el context de la producció en massa, l’exhibició i la circulació d’imatges contemporànies. Mitjançant la distorsió i la repetició de codis abstractes, l’artista examina com es construeix i es percep avui el valor estètic, convidant l’espectador a reconsiderar la tensió entre superfície i profunditat, originalitat i reproducció, així com els límits porosos entre l’alta i la baixa cultura.

Anselm Reyle ha realitzat exposicions en institucions com el XPM Museum (Changsha), MoCA Westport, Kunsthalle Vogelmann, Aranya Art Center, Deichtorhallen Hamburg, Schinkel Pavillon (Berlín), Arken Museum of Modern Art, Des Moines Art Center, Kunsthalle Tübingen i Kunsthalle Zürich, entre d’altres. La seva obra forma part d’importants col·leccions internacionals, com el Centre Pompidou i la Fondation Louis Vuitton a París, la Col·lecció Pinault a Venècia, la Saatchi Gallery a Londres, el Samsung Museum of Modern Art a Seül, el Museo Jumex a Ciutat de Mèxic i la Sammlung Boros a Berlín.

ZⓈONAMACO México 2026

ZⓈONAMACO Mèxic Art Contemporani es consolida com la fira d’art més influent d’Amèrica Llatina, un punt de trobada on dialoguen algunes de les propostes més rellevants del panorama artístic internacional. Del 4 al 8 de febrer de 2026, la Ciutat de Mèxic tornarà a ser l’epicentre de l’art contemporani en una 22a edició articulada en diverses seccions. Galeria SENDA participa a la Secció Principal, presentant una proposta curatorial que convida a recórrer, aturar-se i ressonar.

Per a aquesta edició, SENDA desplega un estand concebut com un espai de trànsit i d’experiència: un recorregut on conviuen escultura, pintura, dibuix, fotografia i instal·lació, i on el cos, la identitat, la memòria, allò espiritual i allò polític s’entrellacen des d’una mirada crítica i poètica. Un lloc per habitar la fira amb temps, sensibilitat i atenció.

Si ets a la Ciutat de Mèxic, t’hi esperem per descobrir una proposta que articula diferents maneres d’habitar la contemporaneïtat des d’allò simbòlic, allò afectiu i allò polític.

📍 Booth B112 · 📆 ZⓈONAMACO 2026

Artistes i obres

ARYZ
La seva pintura proposa escenes suspeses, cossos fragmentats i ecos de la història de l’art que dialoguen amb l’imaginari urbà. Superfícies denses i erosionades construeixen imatges-vestigi, en tensió entre allò monumental i allò inacabat, activant preguntes sobre memòria i representació.

Iran do Espírito Santo
Des d’una depuració formal extrema, transforma materials industrials en presències silencioses. Acer, pedra i granit esdevenen exercicis de percepció i equilibri, on allò quotidià es despulla de funció per revelar una poètica continguda.

Anthony Goicolea
Pintures i dibuixos on conflueixen allò íntim, allò polític i allò simbòlic. Figures andrògines i paisatges detinguts exploren identitat, pertinença i desig des de la noció de queer time, connectant autobiografia, mite i iconografia religiosa.

Gonzalo Guzmán
Escultures d’acer inoxidable que emergeixen entre el somni i la vigília. Formes que evoquen menhirs i artefactes arcaics reflecteixen i distorsionen l’entorn, convidant a pensar l’escultura com a ritu i projecció del subconscient.

Glenda León

Gestos mínims i associacions subtils converteixen allò quotidià en un dispositiu poètic. La seva obra explora allò visible i allò invisible, allò sonor i allò material, activant una contemplació atenta on l’extraordinari irromp en l’ordinari.

Robert Mapplethorpe
Fotografia en blanc i negre de precisió radical. Cos, desig i identitat s’articulen en una estètica on allò clàssic i allò transgressor coexisteixen en tensió. La selecció ret homenatge a la potència formal i conceptual del seu llegat.

Jaume Plensa
Figures silencioses que dialoguen amb la paraula i l’espai. Les seves escultures actuen com a contenidors de memòria i espiritualitat, proposant una pausa introspectiva dins del pols de la fira.

Teresa Serrano
Una pràctica de forta dimensió política i autobiogràfica. Escultura, instal·lació i vídeo aborden la violència de gènere, el poder i el llenguatge, vinculant allò personal amb el context social mexicà i internacional des de la resistència i la memòria activa.

ANNA MALAGRIDA i MATHIEU PERNOT, Desplazamientos

Sobre l’exposició

Desplazamientos és un projecte conjunt d’Anna Malagrida i Mathieu Pernot que reflexiona sobre els canvis en la biodiversitat del Mediterrani provocats pel desplaçament i la intervenció de l’humà al llarg de la història.

Anna Malagrida es concentra en la història de les figueres de moro, implantades a Espanya, des de Mèxic, durant la colonització espanyola a partir del segle XVI, per desenvolupar la producció de la cotxinilla vermella. Aquest animal es va convertir en un dels tresors més preuats del comerç colonial, utilitzat tant pels pintors barrocs i els tintorers per tenyir les vestidures de les elits europees. Avui en dia, la mancança de pluges i l’impacte del canvi climàtic debiliten aquests cactus en certes zones del Mediterrani. Un cop debilitats, són atacats per una plaga: la cotxinilla vermella fora de control, que s’ha desenvolupat massivament i ara sembla arrasar-los. L’artista es focalitza especialment en el paisatge mediterrani del cap de Creus, on aquests cactus s’havien desenvolupat particularment.

A l’altra banda de les ribes del Mediterrani, a l’enclavament espanyol de Melilla, Mathieu Pernot fotografia el bosc ressaguin la tanca que protegeix l’enclavament de les possibles arribades de migrants. L’eucaliptus, importat d’Austràlia al segle XIX, i el pi, amb les seves nombroses varietats introduïdes per Napoleó, esdevenen en aquest espai testimonis silenciosos de la prohibició imposada als éssers humans de migrar i desplaçar-se. Darrere dels arbres, en segon terme de la imatge, la reixa de metall i filferros espinosos divideix el territori en dos i marca la frontera entre estats.

Tots dos ens recorden que un color, igual com una espècie vegetal, està carregat d’història. I ens remeten també a les múltiples migracions: les forçades del passat i les prohibides del present.

Sobre els artistes

Anna Malagrida (Barcelona, Espanya, 1970) utilitza principalment la fotografia i el vídeo per explorar i recrear, a través d’una observació atenta, la nostra experiència quotidiana i l’equilibri inestable entre l’àmbit privat i el públic. L’artista abandona la representació de la realitat i apel·la, en canvi, a la nostra imaginació: ens convida a projectar-nos sobre la superfície de les seves imatges i a generar els nostres propis continguts visuals dins i fora d’aquestes.

Com per la seva pròpia gravetat, el treball de Malagrida la ciutat es transforma en teatre, en escenari idoni per narrar la fràgil relació de l’ésser humà amb el seu entorn. L’artista primer examina i després ens convida a mirar sense ser vistos. Amb una proposta lúcida i sense pretensions, l’obra d’Anna Malagrida sedueix, reconcilia i ens situa entre el visible i invisible.

Mathieu Pernot (Fréjus, França, 1970) va estudiar història de l’art a la Universitat de Grenoble i, posteriorment, es va matricular a l’École Nationale de la Photographie a Arles, on es va graduar el 1996. Tot i que Pernot, s’especialitza en el documental, també explora camins alternatius perquè el seu treball conformi una reconstrucció de ficció. Aborda temes contemporanis, però alhora estableix referències a una llarga història iconogràfica, amb l’objectiu de fomentar el diàleg entre imatges, persones, situacions i objectes. D’aquesta manera, es qüestiona constantment sobre la nostra relació amb el món i amb les seves representacions.

Individus nòmades i fràgils, com els gitanos i migrants, esdevenen personatges travessats per històries al llarg del temps. Tant a través del seu propi treball fotogràfic com mitjançant l’ús de fotografies i documents, Mathieu Pernot experimenta amb diferents formes de representar el món i amb la noció de com utilitzem el mitjà fotogràfic.

Political World | Mundo Político

«El món s’està tornant cada cop més polaritzat, al punt que el sentit comú sembla haver-se perdut. En aquest vídeo porto els extrems ideològics —tant d’esquerra com de dreta— fins a l’absurd: primer, tot es mou cap a l’esquerra; després, les mateixes imatges es desplacen cap a la dreta. És una cosa antinatural, en ocasions impossibles en la vida real, i justament això busca ressaltar el que és absurd del moment que vivim.

Al mateix temps, l’obra suggereix que tot és relatiu: segons el punt de vista, la direcció del moviment pot interpretar-se de forma completament oposada. A través d’aquesta ironia visual, reflecteixo l’estat distorsionat en el qual ens trobem.

Així mateix, la peça funciona com a una advertència sobre el fenomen de la intel·ligència artificial. Li vaig preguntar a la IA: “¿Com seria un món on tot es mou només de dreta a esquerra?” i viceversa. Les seves respostes —presentades en la veu en oﬀ— aporten una capa més a aquest escenari tan complex com fascinant, en el qual conviuen avanços sorprenents amb aspectes que mereixen ser qüestionats.

La idea es remunta al 2009, quan un crític d’art va assegurar que, com un cotxe vermell en un dels meus vídeos sortia per la banda esquerra de la pantalla, jo hauria de ser comunista. Aquesta interpretació va inspirar aquesta exploració exagerada.»

Glenda León