PATTI SMITH: Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2026


La recent concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2026 a Patti Smith —un dels reconeixements culturals més prestigiosos de l’àmbit iberoamericà— ofereix una ocasió per celebrar la trajectòria d’una de les figures més influents de la cultura contemporània. Cantant, poeta, escriptora i referent intergeneracional, Smith ha desenvolupat una obra que transcendeix els límits de la música per consolidar-se com una veu central en la configuració de la sensibilitat artística de les darreres dècades.

Considerada una de les precursores del punk i una figura decisiva en la renovació del llenguatge musical dels anys setanta, Patti Smith va redefinir el lloc de la paraula dins la música popular, incorporant a la cançó una intensitat poètica, política i performativa fins aleshores inusual en l’àmbit del rock. La seva irrupció va suposar no només una transformació sonora, sinó també estètica i cultural, projectant una imatge d’artista radicalment lliure que continua ressonant en generacions posteriors de músics, escriptors i creadors visuals.

L’habitació de Patti Smith al Chelsea. Albert Scopin.

Tanmateix, reduir el seu llegat a l’àmbit musical seria insuficient. La pràctica de Smith ha estat sempre travessada per una profunda vocació interdisciplinària, en què escriptura, imatge, performance i pensament convergeixen com a parts indissociables d’un mateix projecte creatiu. La seva obra se situa precisament en aquesta cruïlla entre disciplines, desdibuixant les fronteres entre poesia i cançó, entre autobiografia i construcció mítica, entre document i gest performatiu.

En aquest marc, la seva relació amb Robert Mapplethorpe —immortalitzada per la mateixa artista a Just Kids (Éramos unos niños)— constitueix un dels episodis més emblemàtics d’una trajectòria marcada per la intersecció entre vida i creació. Més que una anècdota biogràfica, aquell vincle encarna un moment fundacional dins la contracultura novaiorquesa de finals dels anys seixanta: una aliança creativa basada en l’admiració mútua, l’experimentació artística i la construcció compartida de noves formes de sensibilitat.

Un dels episodis més recordats d’aquesta relació va tenir lloc durant una de les seves darreres sessions fotogràfiques plegats, quan Mapplethorpe va lliurar a Smith una papallona morpho blava per integrar-la en el retrat. Smith recordaria aquell gest com la introducció d’un “símbol d’immortalitat”, una imatge que avui ressona com una metàfora eloqüent del seu propi llegat: el d’una artista la influència de la qual continua expandint-se molt més enllà del seu temps.

Celebrar avui Patti Smith implica reconèixer no només una de les veus més singulars de la música contemporània, sinó una creadora total l’obra de la qual ha transformat de manera decisiva la relació entre art, poesia, música i identitat en la cultura visual i sonora de l’últim mig segle.

JOAN PONÇ en Brasil: Cap a l’essencial

L’etapa brasilera de Joan Ponç, desenvolupada entre 1953 i 1964, constitueix un punt d’inflexió en la seva trajectòria, en què el seu llenguatge plàstic es reconfigura des dels seus propis fonaments. Aquest període no es pot entendre únicament com un desplaçament geogràfic, sinó com una experiència que incideix directament en la manera com la imatge es construeix, s’organitza i es manifesta.

Format en el context de Dau al Set, Ponç havia desenvolupat una pràctica profundament vinculada a l’oníric i al psíquic, on la figura operava com un llindar cap a dimensions interiors. La seva arribada a São Paulo el situa en un entorn de gran densitat cultural —travessat per múltiples tradicions— que no es tradueix en una incorporació directa de motius, sinó en una transformació de les lògiques internes de l’obra. Tal com assenyala Margaret dos Santos, «el Brasil no ofereix a Ponç un repertori formal per incorporar, sinó una experiència que transforma la seva relació amb la imatge».

Els diaris de l’artista permeten accedir a la intensitat d’aquesta experiència. En ells, el Brasil apareix com un espai que altera profundament la seva manera de percebre: «L’home del Brasil es troba més pròxim a la natura que l’europeu, format a base de llibres, de conceptes…» (Ponç, diari, c. anys 50). Aquesta observació introdueix una tensió persistent entre una cultura estructurada des del conceptual i una relació més immediata amb allò sensible, que travessa la seva producció i redefineix la seva aproximació a la forma.

Durant aquests anys, la imatge es desplaça cap a un estat d’obertura, on l’estabilitat dona pas a una organització basada en relacions internes, ritmes i densitats. A les obres de la sèrie Suite Presència, aquesta condició es fa especialment evident: la superfície s’activa a través de la repetició, l’acumulació i la construcció de patrons que generen una vibració sostinguda. Cercles concèntrics, trames de punts i estructures modulars operen com a dispositius perceptius que condueixen la mirada cap a un estat d’atenció expandida.

Per la seva banda, Suite Meses introdueix una modulació diferent d’aquesta lògica, en què el temps emergeix com a estructura subjacent de la imatge. Les composicions s’organitzen en seqüències que suggereixen cicles, variacions i recurrències, activant una lectura basada en la durada. La repetició s’articula aquí amb la diferència, i cada variació introdueix un desplaçament subtil. La imatge esdevé així un sistema que es desplega en intervals, estructurat pel ritme al llarg del temps.

L’afirmació de Margaret dos Santos —«l’obra d’aquest període no busca estabilitzar la imatge, sinó intensificar-ne la vibració» — troba en ambdues sèries una expressió complementària: mentre Suite Presència concentra la vibració en la superfície, Suite Meses l’expandeix cap a una dimensió temporal.

Aquesta transformació es vincula també amb una dimensió espiritual que adquireix major complexitat durant la seva estada al Brasil, especialment en relació amb el seu interès per la tradició jueva. La imatge comença a operar com un llindar, un espai de mediació en què allò visible s’articula en relació amb allò que roman latent. En paraules seves: «No es tracta de pintar el que es veu, sinó de fer visible allò que insisteix darrere de les coses» (Ponç, diari, c. anys 50).

La producció d’aquest període se situa així en un punt de màxima obertura, marcada tant per una intensa activitat com per episodis de destrucció d’obra. Les peces reunides en aquesta exposició adquireixen una rellevància particular, ja que han romàs durant dècades en col·leccions privades, fora del circuit públic, i permeten avui accedir a una dimensió menys visible però essencial dins del desenvolupament de Joan Ponç.

En aquest sentit, les seves pròpies paraules ofereixen una aproximació especialment reveladora a la consciència que travessa aquest període:

«Som ones en un mar, el meu atelier és un navili. Flota, flota sobre aquest mar d’ànimes que s’agiten constantment, que es fonen, es destrueixen, es comprenen i s’ignoren, volen romandre, però només el mar roman (…) Abans vivia a la superfície, però sé ara que allò que sosté el meu navili no és el que es veu sinó el que existeix (…) no és Res i ho és tot (…) Quan la meva brúixola es desorienta, vents em condueixen. Recordo de quin port vaig sortir, un com tots els ports. Sé que he d’arribar i lliurar el navili; quan, ho ignoro. Un dia sabré que ho he de lliurar tot. La meva missió haurà estat realitzada, el navili és fràgil, el mar immens, espero no desaparèixer-hi (…) El meu navili és nou, no he de pensar en el seu final sinó en la seva ruta cap al nord, sempre cap al Nord.» (Ponç, 2009, p. 41)