Galeria SENDA presenta a Anthony Goicolea – “Don’t Make a Scene” (2020) Festival LOOP, del 8 al 20 de noviembre de 2022 en Galeria SENDA, Barcelona.

Galeria SENDA se complace en presentar a Anthony Goicolea en la edición de este año del Festival LOOP City Screen del 8 al 20 de noviembre.

“Don’t Make a Scene” (2020) es un monólogo presentado en forma de película muda. El corto se desarrolla como un libro de dibujos realizados durante las primeras seis semanas de la cuarentena por el Covid-19. Cada dibujo se realiza en láminas semitranslúcidas de película mylar. Los retratos son estudios de personajes presentados como actores de una obra en un acto.

Hecho durante un período de aislamiento forzado de seis semanas, Goicolea se presenta como un maestro de ceremonias con la apariencia de un anfitrión de cabaret de principios de 1900 como una alusión a las pandemias pasadas y presentes.

Vestido con ropa de época, el maestro de ceremonias entra con una capa negra y una máscara de pico. Durante la peste del siglo XVII, los médicos europeos usaban máscaras con pico, guantes de cuero y abrigos largos en un intento de defenderse de la enfermedad. La máscara se quita para revelar el maquillaje de mejillas enrojecidas que a menudo se usaban para ocultar los primeros signos de “Tisis” o de la “Peste Blanca”.

El peinado con gomina, además del colorete, el lápiz labial y el maquillaje escénico tiene vínculos con pinturas realizadas durante la pandemia de 1918, así como referencias a las comunidades drag y queer afectadas por la actual pandemia del SIDA.

El acompañamiento musical es un vals de desarrollo lento cuyo ritmo está sincronizado con el paso rítmico de las páginas. El ritmo lento y constante avanza hacia el aislamiento, el aburrimiento, el miedo y la última figura encapuchada: la muerte.

BIOGRAFÍA DEL ARTISTA: Anthony Goicolea es un artista estadounidense de origen cubano. Conocido internacionalmente por sus fotografías, dibujos, pinturas, instalaciones escultóricas y películas, el artista trabaja a través de medios creando un lenguaje visual autorreferencial que explora la identidad, la migración y la transición, el desplazamiento y la alienación, así como la asimilación y la dinámica de grupo. Goicolea utiliza la arquitectura del cuerpo humano y los paisajes construidos para crear mundos basados en la fantasía pero basados en la realidad.

SOBRE LOOP BARCELONA: LOOP Barcelona es una plataforma dedicada al estudio y promoción de la imagen en movimiento. Fundado en 2003, desde su creación ofrece a un público especializado una cuidada selección de contenidos relacionados con el video desde perspectivas desafiantes. Una comunidad internacional de artistas, curadores, galeristas, coleccionistas y directores de instituciones se unen para desarrollar proyectos que tienen como objetivo explorar las capacidades del video y el cine en los discursos del arte contemporáneo de hoy.

#SENDATalks | Jaume Plensa / Jean-Marie del Moral / Marius Carol

Retos compartidos. Creación en un mercado global.

Lunes, 7 de noviembre, 7 p. m. (CEST)

Únete a la charla entre el escultor Jaume Plensa, el fotógrafo Jean-Marie del Moral, y el periodista Marius Carol, el próximo lunes 7 de noviembre a las 19H con motivo de la presentación del libro “Interior, 2022” por la editorial By Publications en Galeria SENDA.

El evento se retransmitirá online en vivo a través de nuestra cuenta de Instagram y Youtube.

L’artista xilena Sandra Vásquez de l’Horra torna a Galeria SENDA per presentar Aura.

En aquesta mostra, l’artista ens introdueix al complex univers de la teosofia, la qual explora el vincle entre l’aura i la naturalesa humana. ; Vásquez de l’Horra traça cossos que ella concep com a ens geogràfics dotant-los de laberints, paisatges i serralades. Aquests cossos ara territoris, són dividits en dos plans, el físico-terrenal i el místic.

En l’aspecte físic, recau una càrrega política de resistència del poble davant de la dictadura xilena; i en l’aspecte místic l’artista pren el concepte dels set plànols o xacres per dialogar a l’uníson entre l’univers i la terra còsmica. Una energia que s’expandeix i viatja a través de l’ànima i les múltiples facetes emocionals per donar vida a allò que anomenem Aura.

BIO

Sandra Vásquez de l’Horra es va graduar de la Universitat de Disseny de Vinya del Mar. Va continuar estudis a la Kunstakademie de Düsseldorf sent deixeble de Jannis Kounellis i Rosemarie Trockel. La seva obra ha estat exposada a Museu Bonnefanten de Maastricht, Centre Pompidou de París, el Museu Kunst Palast de Düsseldorf i el Museu Albertina de Viena. El 2009 va guanyar el Premi de Dibuix contemporani atorgat per la Fundació Guerlain a París. El 2012 Vásquez de l’Horra va participar a La Imminència de les Poètiques a la Biennal de São Paulo. La seva obra es troba en importants col·leccions públiques com el MOMA de Nova York, The Art Institute of Chicago, el Museu Pompidou de París, la Pinakothek der Moderne de Munic, el Museu Kunst Palast de Düsseldorf, i The National Gallery of Victoria a Austràlia, entre d’altres. Sandra Vásquez de l’Horra actualment viu i treballa a Berlín.

“In a world of people, I am a wall”. En l’espai de la galeria es crea un diàleg entre l’art figuratiu de Jaume Plensa i Stephen Balkenhol i l’abstracció de Tuli Pinto i José Pedro Croft, tots dos influenciats pel minimalisme. Aquesta mostra col·lectiva juga amb les dimensions, l’equilibri i la presència, a més de demostrar que l’espai pot estar simultàniament dominat per les concepcions del real i el simbòlic.

Aitor Ortiz treballa des de 1995 en fotografia d’arquitectura, trascendint el propi document. Fent valer el factor de dissolució i transmutació de l’objecte real que va associat a la representació fotogràfica. Aitor Ortiz investiga l’espai i l’objecte com a elements de partida per a plantejar-nos una sèrie d’incògnites visuals i cognitives.

El seu treball s’ha exposat de manera individual al Museu de la Universitat de Navarra (Pamplona, 2018), a Le Centquatre (París, 2015), al Canal d’Isabel II (Madrid, 2013) i a Fotografiska – The
Swedish Museum of Photography (Estocolm, 2011). Les seves obres són presents en les destacades col·leccions, com la del MNCARS – Museo Nacional Centre d’Art Reina Sofia, la Col·lecció Masaveu, el Museu Guggenheim Bilbao, la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació La Caixa i la Fundació Vila Casas.

L’obra d’Aitor Ortiz ha anat relacionant-se íntimament amb l’arquitectura, en la mesura en què han estat edificis i estructures de tota classe, reiteradament observades des dels més diversos angles, les que constitueixen el centre d’atenció de gairebé totes les seves fotografies, fins i tot d’aquelles en les quals l’assumpte ha deixat de ser identificable. No obstant això, les seves fotografies no són una mera il·lustració ni s’han concebut com una elevació de l’arquitectura. Més aviat el contrari, el seu veritable interès radica en allò que el mateix autor defineix com a “dilemes entre la representació i la interpretació” dels referents originals.

La fotografia, entesa com a mitjà, va ser una eina essencial per a l’aprenentatge universitari de Gaudí gràcies al descobriment dels àlbums fotogràfics de les grans expedicions. Aquestes fonts van influir en la seva visió heterodoxa i cosmopolita de l’arquitectura i en el desenvolupament del seu enginy constructor. La fotografia era per ell com una eina de taller, registrant i invertint les seves maquetes realitzades amb catenàries per a comprovar el seu resultat final.

Els treballs de Gaudí han estat revisitats múltiples vegades, La saturació de fotografies realitzades sobre les seves obres ha configurat una visió generalitzada d’un arquitecte excessiu, colorista, figuratiu, expressionista i bastant cursi, però sensacionalment popular. No obstant això, la seva arquitectura és molt més avantguardista i rica: Gaudí va passar del Neoclassicisme a la Modernitat i va saber incorporar els avanços constructius motivats per la Segona Revolució Industrial.

La revisió del seu treball a través de milions de fotografies disponibles en publicacions i internet s’ha imposat d’una manera vulgar i repetitiva a l’experiència directa amb la seva obra i, conseqüentment , ha provocat un efecte de banalització en la difusió dels seus treballs. Aquesta sèrie, realitzada interrompudament durant més de quatre anys, fuig de qualsevol idea preconcebuda sobre l’obra de Gaudí. És una revisió clara i completa de les seves obres més significatives. El treball fotogràfic incideix especialment en el seu procés creatiu, el laboratori del geni, on materialitzava els seus dissenys i les seves maquetes, que premeditadament es presenten al mateix nivell que l’obra construïda.

L’ambigüitat i síntesi de les imatges d’Aitor Ortiz ens fan prendre distància del “aquí i ara” per a constituir-se en representacions d’espais construïts, dissenyats o simplement imaginats. En fotografiar l’obra arquitectònica de Gaudí, Aitor Ortiz no deixa de ser qui va ser o qui és, perquè ha sabut trobar un Gaudí paral·lel a l’espectacular que ens sorprèn amb les seves formes i cromatismes. La mirada en blanc i negre del fotògraf basc ens convida a conèixer a un altre Gaudí que no és menys que l’anterior, encara que no ha estat observat amb minuciositat: un Gaudí més subtil i delicat, un Gaudí pràcticament imperceptible, gairebé secret, un Gaudí que passa desapercebut entre les creacions fantàstiques de la seva ondulant imaginació.

La càmera d’Aitor Ortiz és un ull revelador del que, tot i sent visible, passa inadvertit davant d’un ull esglaiat i exhaust per un relat desbordant de riquesa narrativa.

Espírito Santo exposa en Senda una sèrie inèdita d’aquarel·les, produïda al llarg del confinament, amb les quals l’artista inaugura l’ús del color encara sent fidel al seu refinat estil propi.

L’atenció a les formes i la delicadesa de les tonalitats són els fils que entrellacen tota la sèrie, exhibint una faceta més suau i que, no obstant això, manté les seves referències conceptuals pròpies.

L’estètica reduccionista és un dels aspectes distintius del treball de Espírito Santo. En aquesta mostra, construeix representacions geomètriques perfectament equilibrades gràcies a una mirada enfocada en el detall. L’artista paulista juga amb tons monocromàtics, fent ús del degradat i de tonalitats suaus per a donar profunditat a les obres. Les aquarel·les construïen un joc entre la precisió dels detalls i la puresa de les formes. L`obra de Iran do Espírito Santo es reinventa i ens convida a conèixer una altra faceta del seu llenguatge visual al proposar una nova experiència estètica.

Culmina l’exposició del projecte llargament treballat de l’edició del llibre El Pangolín, i que ha suposat la publicació d’uns escrits d’Enrique Juncosa coeditats per SENDA Ensayo i per Turner. Les aquarel·les il·lustren aquesta antologia i creen una relació entre les dues poètiques: el discurs pictòric i la literatura harmonitzen en una sola estètica en la qual les delicades obres d’Espírito Santo donen forma al joc de les idees que ens proposa Juncosa.

El Pangolín és una antologia de records i reflexions dels mesos de quarantena viscuts per Juncosa. Els seus relats, ambientats en diferents localitats, creen universos en què el realisme es complementa amb tocs de fantasia i conviden el lector a submergir-se en els múltiples escenaris produïts per Juncosa elegantment il·lustrats per Espírito Santo.

Iran do Espírito Santo (Mococa, 1963) és conegut internacionalment per les seves ambicioses instal·lacions site-specific, així com per les seves escultures de caràcter figuratiu o abstracte, que s´inscriuen en la traducció estètica del minimalisme. Les seves obres integren col·leccions en el MoMA de Nova York, el MACBA de Barcelona i en el Museu d’Art Moderna de Sao Paulo.

Enrique Juncosa (Palma, 1961) és escriptor, comissari d’exposicions i gestor cultural. Va ser director del Irish Museum of Modern Art de Dublín de 2003 a 2012, labor per la qual va rebre de l’Estat Espanyol l’Ordre al Mèrit Civil, i abans va ser subdirector del Museo Reina Sofia, Madrid (2000-2003) i de l’IVAM, València (1998-2000) i és una de les veus més reconegudes en matèria d’abstracció dins el panorama del comissariat espanyol.