Robert Mapplethorpe va néixer en 1946 en Floral Park, Nova York. En la dècada de 1970, va emergir com a artista a Nova York, coincidint amb l’auge de la fotografia com a art i l’explosió de les cultures punk i gai. Inicialment format en pintura i escultura, es va inclinar cap a la fotografia, creant collages eròtics i després les seves pròpies imatges amb Polaroid. Les seves exposicions van mostrar nus eròtics, naturaleses mortes i retrats de celebritats amb una cambra de gran format.

Gonzalo Guzmán (Madrid, 1991) es va formar com a dissenyador industrial i es dedica a l’escultura des de l’època de la pandèmia, quan va començar a tenir somnis lúcids, experiència que pot afectar fins a un 50% de la població almenys una vegada a la vida. En aquests el subjecte és conscient que està vivint un somni i a partir d’aquí passa a controlar el seu desenvolupament.

Col·lisió és la seva primera exposició individual a Galeria SENDA, en el marc d’Art Nou, el festival d’art emergent de Barcelona, que té l’objectiu d’impulsar el talent de joves artistes i, entre altres coses, donar-los l’oportunitat d’exposar, i com en aquest cas, per primera vegada a una galeria.

Els somnis lúcids han marcat a Gonzalo Guzmán, ja que arran d’experimentar-los va decidir canviar radicalment la seva vida i dedicar-se plenament a l’escultura per plasmar els seus ensomnis. La seva producció artística es compon de peces metàl·liques d’acer inoxidable que remeten a monuments megalítics com dòlmens, els quals solen aparèixer en el seu món oníric. La creació d’escultures és una forma d’investigació per traslladar aquestes figures a la realitat. És a dir, el fet de materialitzar-les possibilita que Guzmán hi interactuï en el pla real i al mateix temps puguin fer-ho altres persones. A més, la plasmació material d’aquestes obres permet conscienciar sobre com es pot transformar l’entorn a partir dels somnis.

La peça central de l’exposició és Col·lisió, una estructura que també ha estat protagonista dels seus somnis. Aquesta instal·lació està configurada per la representació d’una estalactita de tres metres d’acer inoxidable que se suspèn des del sostre de la galeria sobre una superfície reflectora. El reflex de l’estalactita en la superfície genera la il·lusió que també existeix una estalagmita i, per tant, són dues estructures que estan a punt de tocar-se. La força de la composició rau en la proximitat d’una col·lisió impossible; en la tensió de dos volums a punt de xocar.  

Davant l’observació de la instal·lació, l’espectador pot qüestionar-se si realment percep una estructura de sis metres o bé, una de tres metres reflectida en una superfície. No obstant això, cap de les dues opcions és errònia. Així mateix, la percepció temporal també s’altera per mitjà de la presència en la mostra d’un rellotge inoperatiu, ja que quan somiem la noció del temps s’esvaeix. A més a més, el públic podrà contemplar altres escultures de l’artista presents en els seus somnis que fan al·lusió a estructures megalítiques.

Els interrogants que ens suggereix l’observació de Col·lisió ens porten a reflexionar sobre els límits difusos entre el que és i el que no és real. Aquesta mateixa situació succeeix en els somnis lúcids en els quals persisteix la incògnita sobre què en forma part, i en conseqüència, l’aprehensió de la realitat i el nostre sistema de creences poden entrar en col·lisió.  

L’estructura se suspèn des d’un fals sostre tensat il·luminat amb llums led que s’ha pogut executar per mitjà de Barrisol i l’empresa Instalación de Materiales Acústicos y Decorativos (IMAD).

Sobre l’artista GONZALO_GUZMAN_SENDA_mayo2023

www.barrisol.com / www.imadsa.es

Túlio Pinto presenta per primer cop una exposició individual a Galeria Senda, mostrant les seves escultures de bombolles de vidre delicadament atrapades entre peces d’acer oxidat, prescindint, per a aquesta col·lecció altres materials típics d’ell, com ara les pedres, l’acer i les cordes. Una vegada més, l’artista brasiler intenta posar a prova els límits dels materials ordinaris i industrials, creant expectatives en composicions perfectament equilibrades i harmonioses.

L’exposició “Empatia” es composa de sis escultures produïdes a Espanya, que en el seu conjunt creen un indret d’experiència i reflexió. Túlio presenta múltiples arranjaments articulats amb els mateixos materials per a examinar la trobada antinatural entre diferents elements. El diàleg creat a través d’aquests compromisos són metàfores de les condicions d’existència. Els conceptes de transformació, equilibri i impermanencia surten a la llum, oberts a la interpretació dels espectadors. Sorprenentment, en lloc d’assignar un significat als materials, Túlio utilitza les característiques dels mitjans per a formar una definició.

Amb subtils referències al constructivisme rus, Túlio Pinto té un enfocament poc convencional de l’escultura. Obté les peces de les seves escultures en condicions naturals i estableix una interacció inestable amb les seves diferents propietats, com el seu pes, densitat i dimensió. Res està adherit o fixat, tot roman en el seu lloc gràcies a la pressió del vidre bufat i el pes exercit per les cintes d’acer. L’artista crea una representació visual de la màgica empatia entre dos materials que normalment no són coneguts per complementar-se. La juxtaposició no sols dels temperaments dels materials, sinó també de les seves col·locacions, que són deliberadament seleccionades, dona a la seva obra una sensació de dualitat. Hi ha un contrast constant entre els materials, des de la fragilitat, la transparència i la lluentor del vidre fins a la rigidesa, l’opacitat i l’opacitat de l’acer. També hi ha referències a la materialització de la força invisible: la gravetat. Una força que es dona per suposada malgrat el seu poder, especialment el que hi ha en la Terra.

Quan era nen, Túlio Pinto tenia el particular costum de recollir pedres que trobava prop de casa seva i portar-les-hi de vacances. Deixava anar aquestes pedres en diferents sòls, amb l’esperança de generar algun tipus de crisi existencial per als minerals de la terra. Avui dia, continua desplaçant pedres i desafiant els límits de la seva resistència. Túlio Pinto mai deixa de superar els límits.

 

Descàrrega la nota de premsa aquí

 

Us convidem a seguir-nos a xarxes socials per no perdre cap notícia ni activitat de la galeria!

Comparteix la teva experiència amb nosaltres utilitzant @galeriasenda i #galeriasenda

ARTIST STATEMENT

La meva feina és una reacció visceral a tota una vida navegant pels límits codificats que hi ha entre cultures, gèneres, edats i tradicions.

Pinto escenaris ficticis a través de la lent de la meva història personal i familiar. Créixer cubà, gai i catòlic al sud profund a principis de la dècada de 1970 va forjar la meva consciència de les construccions socials com les tradicions regionals, els rituals i la història, i com aquests elements es desenvolupen i defineixen les sorres de la identitat, el gènere i el lloc.

Estava aconseguint la majoria d’edat enmig de la crisi dels refugiats cubans juntament amb l’adveniment de la crisi de la SIDA i el sorgiment de la dreta religiosa, una confluència d’esdeveniments que s’assemblen notablement al nostre clima cultural i polític actual.

Les meves pintures són retrats commovedors i cinematogràfics que barregen referències interculturals. Utilitzo significants culturals codificats extrets del folklore, la mitologia, la religió i els contes de fades a les meves pintures per traçar paral·lels entre el passat i el present.

Aquestes obres es caracteritzen per una sensació de familiaritat i un altre món oníric. M’inclino per escenaris que se centren en la figura atrapada en un “estat intermedi” de transició que desafia una interpretació clara com a resultat de pedres de toc o significants culturals en conflicte. Moltes de les figures estan pintades en un moment de cansament o tedi. Els seus colors àcids, posis andrògines i mirades inexpressives es representen en una espessa confusió sobre lli aspre per revelar capes passades de pintura.

Les similituds entre l’adveniment de la SIDA i la pandèmia de Covid-19, les crisis de refugiats dels anys 70 i el nativisme antiimmigració actual, i les guerres culturals de l’era Reagan en comparació de l’atac religiós de la dreta resurgent contra la raça , el gènere i lautonomia corporal shan combinat. per despertar records de navegar terrenys familiars a la meva adolescència. Les meves pintures aborden aquests records tèrbols de la infància a través d’un elenc d’estudis de personatges ficticis. Com a actors fastiguejats d’una altra era, les figures a les meves pintures reflecteixen el passat i miren amb una mirada exhausta sabent que els paral·lels de la nostra situació actual han preparat l’escenari per a una altra actuació repetida.

 

Descarrega la nota de premsa en anglès aquí

 

El treball d’Elena Del Rivero obre camí a dues línies independents que dialoguen entre si: la històrica; que apunta al dolor col·lectiu de la pèrdua, i la personal; que neix del procés de construcció dels nostres pilars existencials.

Aquesta exposició està dedicada a la vida i obra de Lawrence D. “Butch “ Morris (10.02.1947 Long Beach CA.- 29.01.2013 Brooklyn, NY) la música del qual es podrà escoltar durant el transcurs de la mostra per cortesia del llegat de l’artista – amb el nostre agraïment.

Del Rivero presentarà una selecció d´obra extreta de diversos projectes realitzats al llarg de la seva carrera que culminen en el concepte d´admiració a la vida ial´experiència – leitmotiv i essència de la inspiració de l´artista.

En el context de l’última etapa del “Arxiu de la Pols” (2001-2021), Love Song inclourà els 30 collages-assemblages que es van presentar a Es Baluard, Palma de Mallorca, construïts amb les peces de pintura rescatades del seu estudi de les obres destruïdes durant l’atac de l’11-S.

Des de “Letters from Home”, on l’artista aprofundeix en l’àmbit domèstic amb la taula de la cuina com a estendard, l’artista proposa una experiència conceptual amb draps de cuina-pintures de diferents anys.

Elena incorpora, a més, obres relacionades amb les “Cartes a la Mare”, un altre dels seus grans projectes des del 1991, amb elements que ha utilitzat de manera constant al llarg de la seva carrera com agulles, pintura, brodat i teles.

L’exposició es completa amb “Fragments of my Ruin”, obra en què totes les seves preocupació ètiques i estètiques dels darrers anys s’uneixen en una gran instal·lació.

Amb una fotografia de Butch caminant pel barri de l’East Village a Nova York i presa per Elena l’any 2008 la mostra es tancarà amb altres preses durant les manifestacions del Black Lives Matter al barri del Soho. Les imatges ens acompanyaran en el transcórrer de la visita a manera de reflexió sobre allò històric, allò col·lectiu i allò personal en el context d’un present immediat.

Els usos que l’artista dóna als materials aconsegueixen estructurar de manera orgànica les fases sorgides arran dels atemptats, també ho fan les derives i reflexions personals que es consoliden en una forta narrativa font del mateix procés artístic.

En paraules de la directora d’Es Baluard (Museu d’Art Contemporani de Palma de Mallorca), Imma Prieto: «La importància del projecte d’Elena Del Rivero rau en la connexió que s’estableix entre un fet concret, l’11-S, i una relació que uneix passat, present i futur.”

 

PER CONSULTAR PECES DISPONIBLES FES CLICK AQUÍ

 

 

 

ARTIST BIO

Elena del Rivero viu i treballa a Nova York, EUA, des del 1991. Ha dut a terme exposicions individuals al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (Madrid); New Museum (Nova York), Corcoran Gallery of Art Washington DC); International Center of Photography (Nova York); The Drawing Center (Nova York); o el Museu Pati Herreriano de Valladolid, entre d’altres.