El documental “BCN-BXL. Coderch-De Koninck. Más allá del tiempo”, de Morrosko Vila-San-Juan, que establece un diálogo entre la arquitectura racionalista del belga Louis Herman de Koninck y la del barcelonés José Antonio Coderch, participará en el próximoFestival BARQ (International Architecture Film Festival Barcelona) y en el Brussels Capital Film Festival.
Dos universos, dos formas de entender la luz, el tiempo y el espacio: Coderch y De Koninck. Ambos, arquitectos y diseñadores, trabajaron para la burguesía de su época y crearon una estética y un imaginario de la sociedad de consumo y la vida cotidiana que ha llegado hasta nuestros días. Aunque pertenecen a generaciones distintas, Coderch (1913-1984) y De Koninck (1896-1984), los dos han dejado huella y su obra se admira y estudia en la actualidad.
De Koninck está considerado el mejor arquitecto belga de entreguerras y Coderch despuntó en la España de la posguerra como el arquitecto de la modernidad. Sus obras se han revalorizado y reivindicado con el paso del tiempo. Ambos racionalistas, ambos analizaron y entendieron muy bien la sociedad en la que les tocó vivir y sus necesidades. Y ambos trascendieron con sus obras. José Antonio Coderch en Barcelona y la costa mediterránea y Louis Herman De Koninck en Bruselas y alrededores.
Esta pieza documental de Morrosko Vila-San-Juan ofrece el contexto a través de diversas filmaciones y entrevistas con arquitectos (como el belga Bruno Erpicum y el español Óscar Tusquets) y diversos propietarios de algunas de las casas de Coderch y De Koninck, que nos explican su historia y la experiencia de habitar una casa icónica.
El documental forma parte de un proyecto artístico y expositivo expuesto en Bruselas durante 2021 y 2022. La pintora Bea Sarriasy el cineasta Morrosko Vila-San-Juan llevan tiempo pintando y filmando arquitectura icónica. El proyecto se ha expuesto en el centro artístico de LaVallée (Bruselas), en la galería Martin’s Atelier y en el espacio Spain Arts & cien LAB in Belgium. En 2023 se expondrá en Madrid, coincidiendo con Arco, de la Mano de Lab36 (Galería Senda) y Bulthaub. La proyección en el BARQ Festival, dentro de la Sección Oficial, será el próximo miércoles 11 de mayo, a las 19’30 en los Cinemes Girona de Barcelona. Y el viernes 13, a las 18’30, se podrá ver enLAB36 (GALERÍA SENDA), en el marco de MODEL (Festival d’Arquitectura de Barcelona). Por último, el día 26 de mayo se proyectará en Bruselas, dentro del Brussels Capital Film Festival.
Amb gran emoció i entusiasme, enguany ens complau anunciar la vintena participació de Galeria SENDA en la prestigiosa fira d’art contemporani Art Brussels, que es durà a terme del 28 d’abril a l’1 de maig de 2022. Per a aquesta edició tan especial, hem preparat acuradament una selecció d’artistes que representen la qualitat plàstica, escultural i compositiva d’una petita mostra del talent d’aquells i aquelles que formen part de la família SENDA.
En el nostre estand en Art Brussels podreu trobar obres d’artistes reconeguts i exposats en SENDA com és el cas de Jaume Plensa i la seva brutalitat conceptual representada en “Who Are You? V”; Peter Halley i el seu ús vivaç dels colors en els seus grans quadres geomètrics; Yago Hortal i la grandiositat dels seus llenços com “Z53”; Stephan Balkenhol amb les seves enormes figures escultòriques; Iran do Espírito Santo i la seva audaç manera de convertir la contradicció en una cosa tangible com amb la seva escultura “Llum Negra”; Glenda Leónamb la seva reinterpretació del cicle lunar en “Escoltant la Lluna”; Túlio Pinto i les seves escultures creades a partir de la fusió de materials; Sandra Vásquez de la Horraamb el seu univers de figures fantàstiques que conviden a la reflexió de temes incendiaris de la societat en la qual vivim; Gino Rubert amb els seus comiats i retrobaments carregats de simbolisme; Xavi Bou i el meravellós treball cronofotogràfic plasmat en “Ornithographies”; Anthony Goicolea amb els seus retrats on explora la identitat humana relacionada amb qüestions socials com la migració; Donald Sultani la reinvenció de les naturaleses mortes amb obres com “Winter Mimosa Jan 28”; o les fotografies evocadores de Jordi Bernadó com “Nova York (US 276.2)”. Tot això i molt més és el que es podrà trobar qualsevol persona que assisteixi a la Art Brussels Week i passi per l’estand A50 de Galeria SENDA.
Aquesta amalgama de projectes artístics demostra la sòlida proposta galerística de SENDA, apostant per la difusió de l’art tant nacional com internacional. Així mateix, la varietat de tècniques i disciplines és clau per a entendre la idiosincràsia de la nostra galeria. Sense la presència d’aquesta generosa quantitat de projectes tan diferents entre ells, fires com Art Brussels no tindrien sentit. Per tot això, si després de conèixer el gran ventall d’artistes que acompanyaran a SENDA a Brussel·les, vols viure en directe una experiència immersiva i submergir-te en l’atrafegat i vívid món de les fires, pots trobar-nos en l’estand A50, de l’edifici Tour & Taxis de la capital belga.
Portal, 2022 Sandra VÁSQUEZ DE LA HORRA Grafit, aquarel·la i gouache sobre paper banyat en cera 76 × 56 cm
Escuchando la Luna, 2020 Glenda LEÓN Pell de vaca i fusta 50 × 200 × 10 cm
Z51, 2022 Yago HORTAL Acrílic en tela 230 × 190 cm
L’artista Jordi Bernadó presenta ME WE en el Gran Teatre del Liceu, una col·laboració de gran impacte per a la ciutat. El 26 de juny de 2022, l’artista omplirà les 2.292 localitats del Liceu. Un mosaic d’històries i rostres. I, davant d’ells, una càmera. Bernadó durà a terme el retrat d’un moment històric: aquell en què el Liceu acollirà Barcelona, totes les Barcelones que habiten a la ciutat.
Bernadó reunirà 2.292 persones, tantes com localitats hi ha al teatre. Totes amb un element en comú, Barcelona. Cada butaca estarà ocupada per un fragment de la ciutat.
ME WE no és només una imatge. Tampoc és només una acció. És un símbol de la convivència, dels vincles que ens uneixen com a societat. És un reflex de Barcelona, de la seva diversitat i de la seva riquesa cultural. ME WE és una aposta perquè Barcelona continuï sent un lloc viu; un lloc on passen coses extraordinàries.
Nos complace tener a tres artistas de galeria SENDA en representación durante la 59° Exposición Internacional de Arte: Roger Ballen, Sandra Vásquez de la Horra & Jaider Esbell expondrán en La Biennale Arte de Venecia, del 23 de abril al 27 de noviembre de 2022 (preapertura los días 20, 21 y 22 de abril), comisariada por Cecilia Alemani.
“Como la primera mujer italiana en ocupar este cargo, tengo la intención de dar voz a los artistas para crear proyectos únicos que reflejen sus visiones y nuestra sociedad”, ha declarado Alemani.
“The Milk of dreams”, La leche de los sueños, toma su título de un libro de Leonora Carrington (1917–2011) –afirmó Cecilia Alemani– en el que la artista surrealista describe un mundo mágico donde la vida es constantemente repensada a través del prisma de la imaginación. Es un mundo donde todos pueden cambiar, transformarse, convertirse en algo o en alguien más. La exposición “The Milk of Dreams” toma a las criaturas de otro mundo de Leonora Carrington, junto con otras figuras de transformación, como compañeras en un viaje imaginario a través de las metamorfosis de los cuerpos y las definiciones de lo humano.
Roger Ballen es uno de los artistas destacados que actualmente representa a Sudáfrica en la Bienal de Venecia Arte 2022. El stand sudafricano se conceptualizó en torno al subtema “Into the Light”. Así, en lugar de mostrar impresiones fotográficas de su serie, “El teatro de las apariciones”, exhibirá alternativamente estas obras cuidadosamente seleccionadas en cajas de luz para acentuar la relación metafórica entre la luz y la oscuridad.
(Los compañeros artistas son Lebohang Kganye y Phumulani Ntuli, curadora Ame Bell)
(Roger Ballen Stand en La Biennale Arte Venezia 2022)
La artista chilenaSandra Vásquez de la Horra ha sido invitada a participar también en esta edición de la famosa Bienal de Venecia, actualmente en exhibición. Su particular imaginería intimista, en la que predominan temas controvertidos como la religión, el sexo, la mitología o el más allá, se convierte en el escenario perfecto para esta 59 edición del festival.
La artista, reconocida por su capacidad para evocar mundos extraños con el mero trazo de carboncillo sobre papel, luego sumergido en cera, invita al espectador a adentrarse en su universo de criaturas fantásticas y encantadas e inquietudes carnales y psicológicas.
(Sandra Vásquez de la Horra Stand en La Biennale Arte Venezia 2022)
Recordamos la reciente pérdida del artista Jaider Esbell mientras continúa su lucha por el reconocimiento y valoración de los pueblos indígenas, sus conocimientos, tecnologías y artes.
La participación de Esbell incluirá la presentación de un conjunto de pinturas que llevarán a La Biennale di Venezia la presencia de su bisabuelo Makunaimî, antepasado del pueblo Makuxi y de los pueblos originarios de la región del Monte Roraima.
Artista plástico indígena Jaider Esbell (1979 – 2021)
El fotògraf català Xavi Bou presenta “Ornitografies” per primera vegada a l’espai de creació artística de Barcelona,Lab36. Amb aquesta exposició, Bou salta de la ciència a l’art amb peces d’una gran poesia visual, a través d’una tècnica innovadora capaç d’encisar a tots els racons del món. Ornitografies s’inaugura el dimecres 6 d’abril de 2022 a les 18:30H a Lab36 (Carrer de Trafalgar, 36, Barcelona).
Ornitografia. Concepte que sorgeix en sumar la forma del mot grec ὄρνις, ὄρνιθος que significa «ocell» i la derivada de la paraula γραφή, provinent de la mateixa llengua, que traduïm com a «escriptura». És a dir, l’«escriptura dels ocells», éssers que amb el seu vol plasmen al cel una infinitat de lletres fins ara inintel·ligibles per l’ull humà.
Benvingudes a un viatge d’alçada que va començar mirant a terra. Teniu a les mans un tast de l’obra de Xavi Bou (el Prat del Llobregat, 1979). Aquest geòleg i fotògraf, enamorat de la natura des de ben petit, buscava rastres d’animals el dia que va imaginar quina estela deixarien les aus amb el seu moviment si l’aire ho permetés.
D’aleshores ençà, va desenvolupar la tècnica de capturar múltiples fotografies en tan sols uns segons per superposar-les en una sola imatge. Eureka! I així és com avui dia ensenya arreu del món el dibuix que els ocells pinten en desplaçar-se. No es tracta d’un projecte conceptual sinó estètic, que prova d’inspirar l’espectador i captivar-lo amb una bellesa oculta. El seu propòsit, apropar l’art i la natura i motivar qui contempli la seva obra a valorar i connectar-se amb el seu entorn més proper.
Per aquest motiu, la majoria de fotografies estan preses a Catalunya: del delta de l’Ebre a l’Empordà, passant per el pla de Lleida. Així mateix, gran part de les espècies que hi apareixen són comunes a la nostra terra: estornells, falciots o gavines. Res més lluny de la casualitat, tot el treball és una crida a observar i preservar la biodiversitat que podem albirar fins i tot des del terrat de casa.
L’era digital en què ens trobem immersos permet dur a terme creacions com aquestes, però també pot absorbir-nos el temps necessari per concebre-les. En una societat hiperconnectada com la que habitem, abocada a les pantalles dels dispositius electrònics, no existeix millor metàfora de l’alliberament com ho és l’acció d’aturar-se i aixecar la vista al cel.
Gestos senzills com aquests ens els va ensenyar l’avi, qui amb el silenci d’una mirada continua sent capaç de parlar. Ell ens ha llegat, entre tantes altres coses, l’afició d’observar l’aleteig dels moixons. Ara fa uns anys, en una de les seves visites habituals amb en Xavi a un mirador d’aus del delta del Llobregat, la nova terminal de l’aeroport del Prat els va tapar per sempre més un tros d’horitzó.
Tant de bo Ornitografies serveixi també per conscienciar sobre el mal irreparable que som capaços d’infligir els humans al planeta on vivim, fins i tot a quelcom tan invisible com el vol dels ocells. Si més no, que les traces de les plomes travessant l’atmosfera despertin en vosaltres la inquietud per somiar noves formes de veure la realitat que ens envolta.
En este críptico lienzo, Gino Rubert hace un alegato de la libertad.
El bagaje personal, rico y cosmopolita de Gino Rubert (1969) se plasma en unas imágenes que aspiran a conquistar primero la mirada a través de artificios como trampantojos y distorsiones para luego invitar a la reflexión. Hijo del filósofo Xavier Rubert de Ventós, nació en México DF, se formó en Roma y Nueva York (en la prestigiosa Parsons School of Design), y ahora vive a caballo entre Barcelona y Berlín. Sus obras exploran el universo de las relaciones humanas con un estilo que recuerda el realismo mágico. Al pintar hace gala de una intrincada técnica en la que combina el collage de fotografías con óleos, acrílicos y todo tipo de materiales (desde corcho a piedras semipreciosas).
Rubert, que expone regularmente en la feria ARCO con la galería Senda, tiene en su haber también varios libros publicados, como Sí, quiero, una visión desgarradora de las relaciones de pareja, o Apio, la historia de un perro ciego y su dueño, un pintor de marinas. Suyas son también las portadas de la famosa trilogía Millenium del escritor sueco Stieg Larsson. En estos momentos el artista ultima uno de sus proyectos más ambiciosos: “un retablo postmoderno de tres metros de alto por cuatro de ancho donde retrato a 175 personajes de la escena artística de Barcelona y que se colgará en la sala de Gótico del MNAC los meses de mayo, junio y julio”. Aquí nos descubre las claves de un cuadro, que pintó en 2019, plagado de símbolos y dobles lecturas, que es una metáfora de la libertad.
Serva sed sicura. 146 x 162 cm. Pintura acrílica, pintura al óleo y collage. 2015
¿Por qué? El ambiente crepuscular, la naturaleza exuberante, la tensión existencialista y sexual de la imagen, podría guardar alguna relación con pinturas como El caminante sobre el mar de nubes de Caspar David Friedrich, El columpio de Fragonard, o El grito de Munch.
¿Cuándo? Mi vida también, como la de tantos, ha sido y lo era quizás, en ese momento particularmente, hace casi diez años, un diálogo/pulso entre la libertad y el miedo.
¿Cómo? Es una técnica mixta sobre tela (146 x 162 cm). Los rostros son fotografías retocadas digitalmente primero y luego a pincel. También hay partes bordadas y plásticos y piedras semipreciosas incrustadas.
¿Cuánto? Me llevó tiempo sintonizar y ecualizar los diferentes elementos y personajes de la pintura (calavera, jardineros, arquitectura, paisaje, vegetación, mujer) para que cada uno represente su papel sin pisar el de los demás y lograr una narración sencilla pero abierta y sugerente. Con sus períodos de distanciamiento, trabajando, en otras cosas, para recuperar esa mínima separación necesaria a la hora de ir cerrando la aventura. En total, quizás unos 3 o 4 meses.
¿Qué? Serva sed sicura [Sierva pero segura] parte de un pequeño escudo de hojalata (1,5 x 1 cm) que encontré en una tienda de pasamanería en Tepoztlan (México) en 2015. Este escudo, que representa un pájaro encerrado dentro de una jaula, está incrustado en la pintura sobre la puerta de entrada en la fachada de la casa que da al jardín. Me pareció una bonita metáfora de la libertad a la que a menudo renunciamos a cambio de seguridad o confort. En la pintura, la jaula está representada por una casa opulenta con su escalinata palaciega que da al jardín, rodeada por una verja de hierro, alambre de espino electrificado, y dos jardineros siniestros haciendo guardia. El pájaro, está simbolizado por una hermosa mujer lánguida que pudorosa y audaz ha abandonado la jaula para acercarse al borde de un jacuzzi con forma de calavera cuyos recovecos ha invadido un rosal salvaje. Es una noche estrellada y se escucha el rumor de la ciudad al otro lado de la bahía entre las notas de una sonata para violín y piano que proviene del interior de la casa. Mi cuadro retrata el instante previo al contacto del pie de la mujer (en cuyo tobillo vemos, a través de una burbuja de jabón un crucifijo) con el agua cálida y cristalina del jacuzzi. Parecería que todo está a punto de cambiar para siempre. Fuera de la jaula se despliega un mundo nuevo lleno de peligros y posibilidades: La Libertad.
“Estoy produciendo una serie de pinturas con retroiluminación, audio y sensores de movimiento para la exposición comisariada por Gisela Chillida y Roc Parés que se inaugurará en Tecla Sala en septiembre coincidiendo con el Gallery Weekend en Barcelona”, avanza el artista sobre sus próximos proyectos.
Mathieu Pernot, winner of the HCB award in 2019, is currently exhibiting his photography project, “La Ruine de la Demeure”, at the Henri Cartier- Bresson Foundation in Paris.
Born in 1973, the French photographer, Mathieu Pernot takes a near documentary approach to depict the vast contrast between the great historical narratives and his family’s history on his journey through Lebanon, Syria and Iraq, despite all the complications of crossing borders due to the pandemic alongside arduous grants of entry permissions into conflict zones.
Mathieu Pernot’s journey focuses on emphasizing the juxtaposition of the innocence of photos from family albums and the beauty of a 3000 year history with the violence of present day sceneries in the Middle East.
The project, initiated by the uncovering of Pernot’s grandfather’s travel album in 1926 containing an itinerary from Beirut to Mosul, is made out of 60 breathtaking prints, photos from family archives and photos found in the destroyed houses of Mosul. Pernot is one of Galeria Senda’s collaborative artists. In 2015, for the first time in Spain, he exhibited a series of his investigations which he called ‘Destruction’. This photographic narrative emphasized the concept of demolition, inevitably, along with a political stance. He was also simultaneously able to portray the eternalization of this vanishment through photography, despite the fact that Nomad community was in denial of these events and wouldn’t the evanesce of their community to be recorded and seen. “When I took these photographs I wanted to express a moment of which is precisely a denial of a story,” said Mathieu Pernot.
L’artista homenatja les víctimes de la guerra en la seva nova exposició en la localitat francesa de Céret
“Cada vegada que un ésser humà mor,/la casa es tanca i es perd un lloc./La meva obra és la seva memòria; la fixació congelada/de punts i tants cossos que estan desenvolupant-se/ i desapareixent en la fugacitat de la vida./ La meva obra és el seu volum”. Jaume Plensa va escriure aquest poema l’any 2000 i els seus versos, dels quals ha extret el títol de la seva nova exposició, “Cada rostre és un lloc”, ressonen amb un ressò dolorós en cadascuna de les escultures i dibuixos reunits en el Museo de Arte Moderno de Céret (França).
“A Ucraïna hi ha molta gent que està morint, moltes cases destruïdes, molts llocs als quals ja no es podrà tornar… Com pot ajudar l’art en situacions tan tràgiques com aquesta? Crec que aquests rostres són un homenatge a tots els rostres que estem veient en la premsa, aquestes fotografies dramàtiques de dones i nens que se’n van a l’exili, i d’homes que han decidit quedar-se a defensar la seva pàtria, el seu país i el seu petit lloc, la seva casa, el seu treball. Ens assemblem tant que em sembla escandalós que ens cridem de maneres diferents o que utilitzem diferents banderes: els éssers humans som pràcticament idèntics”.
Una visitant passeja entre les escultures ‘Júlia‘ i ‘Lou‘ | Agencia EFE
“Cada rostre és un lloc” (fins al 6 de juny) és la segona exposició de Jaume Plensa a Céret després de la seva exitosa presentació l’any 2015. Aquesta vegada ha tornat per a inaugurar la nova etapa del Museo de la Catalunya Nord, que reobre portes després de més de dos anys d’obres amb la seva col·lecció ampliada i un nou pavelló de 1.300 metres dissenyat pel prestigiós arquitecte Pierre-Louis Faloci. Allà, en aquesta nova ala “que es cola com si fos un petit riu entre les cases de Céret”, Plensa ha posat a conversar una dotzena d’escultures i vint dibuixos el protagonista absolut dels quals és el retrat. “El rostre – recorda – és la part del nostre cos que no podem veure, el gran regal que fem als altres; la fotografia de l’ànima, la porta que obrim als altres”.
“Els éssers humans ens assemblem tant que és un escàndol que utilitzem banderes diferents”
Plensa ha volgut obrir el seu recorregut amb una altra de les seves obsessions, el silenci, al qual convida a través de Carlota, la mateixa nena que des dels seus 24 metres d’altura inspira a l’assossec en una antiga dàrsena de Newport (Nova Jersey), just davant de Manhattan. La que ara rep al visitant és molt més petita i està construïda amb marbre de Macael, però l’actitud és la mateixa, el dit índex sobre els llavis. “Convido al silenci, no per a no parlar, sinó per a tot el contrari. Per a poder escoltar i entendre millor els nostres pensaments, la vibració del nostre cos i de les nostres idees”. També té els ulls tancats. “M’agrada pensar que l’espectador pot utilitzar l’escultura com un mirall, que ell mateix tanqui els ulls i intenti mirar aquest paisatge interior meravellós que mantenim ocult per raons d’educació o de cultura, perquè sempre creiem que hi ha altres coses més importants de les quals parlar que d’un mateix, i a mi em sembla que així ens perdem una informació valuosa de tanta i tanta gent”.
Imatge de l’exposició ‘Cada rostre és un lloc’ per David Borrat | Agencia EFE
El fantasma de la guerra es torna a creuar en el camí. “És una guerra estúpida”, lamenta Plensa. “Tinc molts amics a Ucraïna i també a Rússia, he exposat a Kíev i he exposat a Moscou, i el que està passant és un malentès absolut. Espero que s’acabi aviat i tornem a una civilitat, com deia Vicent Andrés Estellés”. L’artista se’n recorda també d’Oscar Wilde, que deia que “quan comences a viure tens moltes ganes d’escriure perquè el que cerques és entendre la vida, i com més has viscut escrius menys perquè t’adones que la vida és per a ser viscuda, no per a ser escrita”. Això mateix li passa a ell. Però, sobretot, li ve al capdavant una carta que el poeta va escriure des de la presó de Reading, on descrivia els problemes més greus als quals s’enfrontaven a la presó: la malaltia, la fam i l’insomni. “És el que ha d’estar passant a Ucraïna”, imagina.
L’artista barcelonès Jaume Plensa durant la presentació a la premsa per David Borrat | Agencia EFE
L’artista s’endinsa en el rostre dels altres a partir d’un primer autoretrat, ell mateix assegut dins d’una gran esfera feta amb lletres de diferents alfabets que li protegeix i al mateix temps l’uneix al món. “L’escultura és com un llenguatge ficat en una ampolla”, reflexiona. I el missatge és importantíssim, però l’ampolla és clau. “I aquí el que hi ha són moltes ampolles amb un missatge molt semblant”. Un art que declina la mateixa idea en diferents contenidors. Rostres en acer inoxidable fos, en bronze sobre fusta que va ser capturada quan encara estava viu, sobre troncs cremats que els donen un aire gairebé sagrat o aconseguint gairebé la invisibilitat en malles transparents, com la que va presentar en el Palau de Cristall de Madrid. “Matèria i invisibilitat semblen termes contradictoris, però hi ha un moment clau en Macbeth que crec que és una gran definició d’escultura. Macbeth acaba de matar al rei i s’adona que no ha matat a un ésser, a un home, sinó que ha matat la possibilitat de dormir. I aquesta idea tan extraordinària que a través de la matèria pots parlar de l’invisible, de l’intocable, del que no podem entendre, és la meva escultura”.
“El rostre és la part del nostre cos que no podem veure, el gran regal que fem als altres”
Després arribaran els espectadors, que aniran completant l’exposició amb els seus propis rostres i se sumaran als que treuen el cap des de les parets en forma de dibuix. Alguns, els més recents, realitzats sobre els llençols que salvaguardaven les escultures de la pols en l’estudi i que mitjançant la tècnica del frotage, amb pastís i carbonet, absorbeixen les seves petjades com si fos un sudari. No serà l’única exposició en la qual enguany posarà en relació escultures i dibuixos. Al maig exposarà en la Galería Lelong de París i, al juny, al Parc d’Escultures de Yorkshire (Anglaterra) i en el Museu Picasso d’Antíbol (França).
Què tenen en comú Sergio Mora, Andy Warhol, Jeff Koons, Keith Haring i Dalí? Un Grammy a la millor portada d’un disc!
Sergio Mora, nascut a Barcelona el 30 de gener de l’any 1975, va guanyar un Grammy per la seva portada del disc “El Poeta Halley” del grup Love of Lesbian l’any 2016
Sergio Mora. El món perdut 4. 2018. Oli sobre tela. 74 x 100 cm
Tanmateix, Sergio Mora no només és conegut a tot el món per aquest gran premi i honor, sinó que es distingeix per la seva obra completa, que ha format part de nombroses exposicions i de prestigioses col·leccions internacionals; pels seus llibres il·lustrats, alguns escrits per ell i d’altres escrits per tercers- dirigint-se a un públic infantil, adult i jove-; i perquè Philippe Starck li va encarregar les intervencions artístiques per a dos dels restaurants que el gran xef espanyol José Andrés -nominat al Premi Nobel de la Pau- té als Estats Units. Les col·laboracions són una llista interminable amb firmes de renom com GUCCI, Tiwel, etc.
Sergio Mora. El mundo perdido 3. 2018. Óleo sobre tela. 97 x 146 cm.
I tenim el plaer de presentar a LAB36 una exposició també singular: les 8 pintures inèdites creades al 2018 per Sergio Mora per a il·lustrar “El Mundo Perdido”, una novel·la d’aventures d’Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes. Hi ha qui defensa que aquesta obra va ser la inspiració per a Jurassic Park de Spielberg, encara que Michel Crichton insisteix que res té a veure el seu guió amb la novel·la. Sí és cert, però, que podria semblar que Sir Arthur escrivís “El Mundo Perdido” a mida de la imaginació, il·lusió i fantasia sense límits d’en Sergio.
Us convidem a llegir l’entrevista completa i a conèixer més sobre el treball de Sergio Mora a la pàgina web del LAB 36 : http://lab36.org/ca/inici/
