«Poesia del silenci», una exposició de Jaume Plensa en la Fundació Bancaja de València

Integrada per prop d’un centenar d’obres, l’exposició recorre la producció de Jaume Plensa des de 1990 fins a l’actualitat i té com a fil conductor la influència de la literatura i les lletres en la seva producció artística.

La Fundació Bancaixa ha presentat aquest matí l’exposició “Jaume Plensa. Poesia del silenci, una de les majors retrospectives realitzada fins a la data d’un dels escultors de major reconeixement en l’art contemporani internacional. La mostra revisa la producció artística de Jaume Plensa durant quatre dècades amb l’original influència de la literatura i les lletres en la seva obra com a fil conductor, sent la primera retrospectiva que es desenvolupa des del prisma d’aquest univers creatiu que ha estat una constant al llarg de tota la seva trajectòria. La presentació ha comptat amb la participació de Jaume Plensa; el president de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcón; i el comissari de l’exposició, Javier Molins.

Imatge d'una exposició de quadres de Jaume Plensa
Installation shot, Poesia del silenci
Imatge d'una escultura de Jaume Plensa
Installation shot, Poesia del silenci

L’exposició està integrada per prop d’un centenar de peces datades entre 1990 i l’actualitat, descansant en la seva obra escultòrica però amb presència també d’obra sobre paper. El recorregut expositiu revela al públic algunes escultures inèdites creades per Plensa durant el confinament per la COVID-19, que es presenten per primera vegada. Entre les peces presentades s’inclou la icònica escultura “Together” (2014), que es va exposar en 2015 en l’Abadia de Sant Giorgio Maggiore durant la Biennal de Venècia i que no s’ha tornat a exposar des de llavors.

Imatge d'uns periodistes entrevistant un home davant d'una escultura de Jaume Plensa

L’artista Jaume Plensa per a TV3

La literatura sempre ha estat una font d’inspiració per a Jaume Plensa. T.S. Eliot, William Shakespeare, Dante, Goethe o Vicent Andrés Estellés són alguns dels escriptors que li han acompanyat al llarg de la seva vida i que li han servit d’inspiració per a infinitat d’obres. Aquesta influència literària s’estén també a la mateixa lletra com a element amb el qual compon les seves escultures.

L’exposició mostra com Plensa ha utilitzat les lletres de molt diverses formes, bé fora en cortines, en gongs o en el cos humà, potser les seves obres més conegudes. Aquesta intersecció del llenguatge amb el cos humà és una de les bases del treball de Plensa. Tal com explica l’artista, “una lletra no sembla res, és una cosa humil, però unida a unes altres formen paraules, i les paraules formen textos i els textos, pensament”.

Imatge d'una exposició de Jaume Plensa
Imatge d'una exposició de Jaume Plensa

L’escultor va començar amb l’alfabet llatí per a anar incorporant altres alfabets com per exemple l’hebreu, l’àrab, el xinès, el japonès, el grec, el ciríl·lic, el coreà, l’hindi, etc. Per a Plensa cada lletra té una bellesa única, però totes juntes són una mostra de la diversitat del món i de la convivència entre diferents cultures.

Imatge de tres homes i una dona a l'interior d'una escultura de Jaume Plensa
D’esquerra a dreta: Javier Molins, Carlos Durán, Jaume Plensa i Laura Medina.

La retrospectiva inclou tant obra de gran i mitjà format com l’obra més íntima realitzada per Plensa en petit format. Juntament amb la presència de la literatura com a font d’inspiració, en l’exposició són presents altres constants temàtiques en la seva trajectòria com el silenci, el somni i el desig, la música i la família.

L’exposició “Jaume Plensa. Poesia del silenci” pot visitar-se en la seu de la Fundació Bancaixa a València (Plaça Tetuan, 23) del 25 de novembre de 2022 al 19 de març de 2023.

Tota la informació aquí:

https://www.fundacionbancaja.es/exposicion/jaume-plensa-poesia-del-silencio/

Carlos Durán: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”

Entrevista per la LAURA ROSEL al DIARI ARA

07/06/2020

Carlos Durán diu lockdown, però en realitat hauria de dir карантин. Tant és. En anglès o en rus, el confinament ha sigut per a la Galeria Senda, que Durán va fundar el 1991, un trampolí inesperat al mercat internacional. Durant una setmana -ahir era l’últim dia- el Museu Estatal de Belles Arts Puixkin de Moscou ha tingut aquesta galeria barcelonina com a aliada en un projecte de videoart en línia, Tedium
, amb una vintena d’artistes, dels quals 9 són catalans. Durán encara no s’ho acaba de creure. “¿Com ha d’estar una galeria microscòpica de Barcelona com la nostra treballant colze a colze amb el Puixkin? És brutal!” L’entusiasme és palpable fins i tot a través de la pantalla que ens separa, mentre recorda emocionat el mes llarg de feinada amb els russos. “Ha sigut un privilegi”, conclou. El projecte amb el Puixkin és, també, en certa manera el fruit del “canvi existencial” que la galeria va emprendre fa cinc anys i que ara, per al seu director, s’ha confirmat com la ruta encertada. Un canvi que passava per replantejar-ne la filosofia, buscant fórmules per interactuar amb el públic local, “forçar respostes més enllà de les vendes” i, en definitiva, generar “un enriquiment una mica més gran que el momentani de l’exhibició”. De fet, els responsables del Puixkin van descobrir la Senda gràcies a una iniciativa que l’equip de la galeria va impulsar a Instagram ja el primer dia de confinament: Wellcome home, una finestra on artistes d’arreu han explicat i compartit els seus confinaments, amb la voluntat única “de demostrar que tots som una comunitat, sense cap intenció de vendre un quadre”. Una experiència que també ha permès a Carlos Durán generar relacions noves i “més humanes” amb artistes, crítics i clients. “Em sento hiperpagat”, assegura.

L’equip de la Galeria Senda va veure venir el confinament, gairebé com una intuïció, i els va agafar “menys desprevinguts” del que haurien pensat. Els últims dies l’activitat al local del carrer Trafalgar va ser frenètica: “Corríem per tancar temes pendents d’Arco, ens espantaven les cancel·lacions de compres o que es refredessin els clients, com finalment ha passat”. Mentre gestionaven els últims serrells abans de passar la clau, ja barrinaven què farien fins que arribés el moment de tornar a obrir. Però tot i preveure el sotrac, no en van sospitar la magnitud. La galeria no havia passat “mai de la vida” tants dies tancada. Una situació que, malgrat tot, i veient els resultats, Durán no dubta a qualificar de “curiosa, entretinguda i menys dura” del que es pensava.

Incursions russes a part, per al director de la Galeria Senda el confinament ha sigut la constatació desesperada del mal pronòstic per al sector. La cultura és a l’UCI -“això és inqüestionable”- i Durán s’indigna per l’actitud de la societat, que veu “relaxada”, acceptant la crisi cultural sense rebel·lar-se. “S’ha d’aturar això, hem de començar a dir prou”. Apel·la a la responsabilitat col·lectiva: “Tothom, des de la parcel·la que li toqui, s’hauria de preguntar per què està passant”. I reivindica el passat cultural de Barcelona, excepcionalment actiu en l’època en què van néixer el Palau de la Música, el Liceu i la Sagrada Família. “Som hereus d’una cultura sofisticada i imbricada, d’una societat que creava institucions culturals i aclamava les escoles de pintors com si fossin equips de futbol”. Potser és la mala connexió de la videotrucada, però per un moment se li ha enfosquit l’expressió: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”. I afegeix: “Qui no ho vulgui veure és perquè té una intenció a l’amagar-ho”. Precisament ara, davant d’una crisi de tanta envergadura, és de la mà de la cultura que haurem de trobar “alleujament” o fins i tot “propostes per superar-la”.