LAB 36 presenta “Dispositius de resistència”

Lab 36 Art Gallery és un espai polivalent i multifuncional  que desenvolupa una sèrie de projectes artístics a través de la galeria Senda, així com d’altres aliens a ella. Es tracta d’un espai de creació experimental que també serveix per a promoure artistes locals i de fora del país que tinguin relació o que treballin a Barcelona. Actualment ofereix una visió totalment nova que “atengui les necessitats del temps present”.

Anteriorment aquest centre artístic es denominava Espai 292, però des de fa cinc anys que porta el nom actual. Està situat al costat mateix de la galeria Senda, encara que des d’aquest any té vida pròpia ja que funciona de manera independent, va més enllà de les seves propostes creatives i mostra un “programa versàtil i sensible a l’efervescència de les dinàmiques actuals”.

Ara a Lab 36 es presenta la col·lectiva Dispositius de resistència, on s’exhibeixen els treballs de 10 artistes procedents de la darrera promoció del Màster de Producció i Recerca Artística, dins de l’apartat Art i Contextos Intermèdia (2020-2021), de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Els artistes participants són Donny Ahumada, Salua Arconada, Adrià Gamero Casellas, Oscar Gartín, Felipe García Salazar, Andria Nicolaou, Romina Pezzia, Sergio Quiroga, Gabriel Tondreau i Ying Ye. El títol de l’exposició fa referència al fet adequar-se a unes condicions adverses, així com al de crear una sèrie de peces en un determinat període de temps que darrerament ha provocat moments d’incertesa i preocupació. Cal valorar la diversitat de les seves propostes, principalment pels seus “processos d’exploració de la nostra quotidianitat i entorn amb una mirada crítica del món”.

Donald Sultan i la Resurrecció de la Natura Morta

La galeria Senda va inaugurar la primavera amb “Day and Night: New Paintings and Drawings”, la primera exposició del reconegut americà Donald Sultan a Espanya. Formada per un conjunt de peces de gran escala amb la flor de la mimosa com motif, Sultan ha demostrat que un resultat pot aconseguir-se canviant els ingredients típics. És el cas de Spring Mimosa Dec 12, per exemple, un quadre de flors regat amb quitrà i esmalt, i no amb aigua.

Segurament estàs pensant: natures mortes?, ja va passar l’època del frenesí per la naturalesa morta i els gots de vi a mig acabar, no?, molles de pa al costat de la pera i la poma corcada… Aquest detall no l’haurà ignorat l’artista, qui tracta de pintar a l’ínfim detall el que veu i el que tracen les seves mans amb els senyals que reben des del més íntim de la retina. D’altra banda estan aquells que opten per les flors, bé sigui per afany de ser romàntic, o perquè eren d’ocasió i la primavera no és temporada de peres. Un llenç blanc, tacat amb el pigment de colors terrestres – verd, marró i groc apagat.

Doncs potser sí que es va acabar la moda de la natura morta convencional. Cézanne es va emportar amb ell l’últim sospir de l’artista admirador de fruites desmaiades sobre ceràmiques, i Van Gogh el dels gira-sols, que ja van deixar de girar en la ment d’aquell que diu ‘saber d’art’. Pot ser som pocs els que continuem trobant pau en la representació de la naturalesa, encara que no sigui acompanyada de mogudes conceptuals i motius superiors. Una flor, una maduixa, un paisatge, o una cosa tan mundana com el fum d’un cigar que balla en la foscor d’un pis prop de 24th with 6th avenue.

A vegades un necessita això, i res més. Com un respir en el fogot que suposa viure en un temps on un pateix més per estrènyer el seu gust a un món que triga poc a decidir qui és digne de fer art i qui no, i què mereix el seu lloc en una paret blanca i qui mai sortirà de la seva habitació amb olor de pintura i hormones.

Oblida’t de la paret blanca, i ja que estàs, del llenç blanc també. De fet, imagina’t en una planta de grava, on la calor i la pols que emergeix de la piràmide de pedres bullen la sang i entapissen els pulmons. Enmig de tot el panorama industrial – del metall, la fusta, l’acer i el foc – creix una flor. No és fàcil imaginar-ho, de fet, és gairebé impossible que una flor neixi enmig de tanta duresa, i contra tot pronòstic, ho aconsegueix—un àtom de vida en un lloc que mai la va cobrar. És una flor groga, rodona com el sol, com una taronja, com una dent de lleó al qual encara no se li ha demanat el desig.

La natura morta de Cézanne emet una aroma a estovalles macerades amb nèctar de préssec i el toll de vi que va vessar el teu pare al sopar. El gira-sol de Van Gogh porta a la ment l’olor del camp i la humitat distant de la mar. Però les mimoses de Donald Sultan confonen els sentits: un veu cercles minimalistes de mimoses, envoltats d’un centenar de fulles d’olivera, i pensa doncs: sud de França, aire sec i afruitat; però quan s’hi acosta a l’obra li cauen els esquemes. Ja no pensa en el camp francès, sinó en el camí fins arribar-hi — el viatge. La calor de l’asfalt quan un baixa a estirar les cames i l’olor de quitrà que emet la fàbrica que s’ha construït lluny de la vida per a no escurçar la mateixa amb la impuresa del fum que treu per les seves xemeneies altes.

Veuràs, l’escena provençal de Cézanne i les flors a pinzellades denses hi havien pres un espai recòndit en el meu arxiu d’obres preuades. No per falta d’admiració, ni pretensió de necessitar que l’art em ‘digui quelcom’. Si no perquè busco obres que em deixin gaudir de la bellesa en un món en el qual rares vegades la bellesa ve sense traveta.

Rebre flors continua sent un plaer, encara que sigui acompanyat del run run dels cotxes i l’aire contaminat de la ciutat. Si t’acostes a l’obra de’n Sultan, recordaràs la teva infància al poble, el sabor dolç de la fruita madurada al sol, i la brisa que passa mentre llegeixes sota l’olivera en una tarda d’agost. Malgrat que el que realment facis olor sigui masonita, quitrà i esmalt.

D’això es tracta, jo crec —d’estimular els sentits amb el que creus que és, el que voldries que fos, i amb el que realment és. Si no ho creus, mira-ho per tu mateix: Donald Sultan, a la galeria Senda, fins a finals de juliol.

Galeria SENDA a l’Art Brussels 2021

03.06 – 06.06.21, Tour & Taxis

Pintura abstracta de lunars color negre, blanc i vermell

Donald Sultan. Autumn Mimosa (Feb, 2018)
Esmalt, làtex, grafit i quitrà sobre masonita. 122 x 244 cm

Entre el 3 i el 6 de juny, Galeria SENDA presenta una exposició col·lectiva en l’Art Brussels, una de les fires d’art contemporani més reconegudes d’Europa i una cita ineludible en el calendari artístic internacional. Art Brussels és l’oportunitat idònia per a descobrir les riqueses galerístiques de l’escena artística i cultural de la capital europea, atraient a un nombre considerable de col·leccionistes, comissaris, galeristes, professionals de l’art i amants d’aquest de totes les parts del món. La fira acull cada any al voltant de 25.000 visitants en l’emblemàtic edifici Tour & Taxis, en el cor de la capital belga.

En lloc del format habitual, enguany, la fira belga oferirà una nova edició: la setmana de l’Art Brussels comptarà amb Viewing Rooms, és a dir, exposicions en línia, entre el 2 i el 14 de juny i presentarà, igualment, tours de galeries en físic entre el 3 i el 6 de juny. Per a qui no estigui familiaritzat amb el terme “viewing room”, aquest és un sistema digital que permet als espectadors explorar i examinar obres d’art, ja sigui a través d’imatges d’alta qualitat, vídeos o descripcions detallades. Aquestes sales de visualització solen ser utilitzades en fires d’art i galeries com una manera de mostrar obres d’art a aquells i aquelles que no poden assistir físicament al lloc on les obres estan exposades. A través de les “viewing rooms” els visitants poden, a part d’apreciar les peces, obtenir informació sobre aquestes i els artistes i, fins i tot, posar-se en contacte amb la galeria per a realitzar consultes o compres. Tan sols fa falta connexió a Internet i unes ganes enormes d’endinsar-se en aquesta experiència extrasensorial de les visites en línia.

Pintura d'una persona racialitzada tombada en un flotador taronja que sura per l'aigua fosca

Anthony Goicolea. Inflatable Pieta.
Oli sobre llenç de lli cru. 90 x 130 cm

Enguany, per al tour de galeries en físic, SENDA convida el públic a visitar la nostra exposició actual: “Day and night: New paintings and drawings” de Donald Sultan. Sultan és un pintor, escultor i gravador contemporani conegut per les seves pintures a gran escala, que exploren les dicotomies entre la bellesa i la rudesa i el realisme i l’abstracció a través de la construcció d’un particular imaginari ric en colors i formes. Amb la fusió de tècniques i materials, Sultan aconsegueix construir obres que ballen entre la representació d’imatges directament recognoscibles en l’imaginari col·lectiu i la més pura abstracció. Un gran exemple d’aquesta mescla de conceptes és la seva capacitat per a reinventar una tècnica tan antiga com la de les naturaleses mortes, utilitzant imatges de llimones, roselles, fruites, flors i objectes quotidians, que proporcionen grandiositat de les seves composicions.

L’exposició en línia continua presentant als nostres artistes seleccionats en el Viewing Room amb el propòsit que les mostres puguin a arribar a molta més gent. Els artistes triats per a representar a la nostra galeria a Brussel·les són Peter Halley, Jaume Plensa, Yago Hortal, Anthony Goicolea, Jordi Bernadó, Oleg Dou, Glenda León, Stephan Balkenhol, Gino Rubert i Evru Zush. La mostra inclou pintura, fotografia, escultura i dibuixos per a crear una constel·lació d’obres que representin múltiples tècniques i expressions artístiques. La gran varietat de propostes artístiques per a aquesta setmana de l’art a Brussel·les pretén enaltir els atributs més significatius de la nostra galeria, advocant per una combinació brutal que representi a la perfecció l’exquisidesa de l’art contemporani que SENDA es compromet a exhibir. 

No et perdis aquesta trobada artística única on obres de diferents racons del món convergeixen uns dies a Brussel·les per a ser apreciades per un ampli ventall d’assistents i amants de l’art, en una experiència cultural inigualable.

Presentació lliuro ZETA ZERO de Yago Hortal

El passat 25 de maig, Yago Hortal va presentar la seva primera monografia a la llibreria ONA del Carrer Pau Claris.

Yago Hortal participa a una xerrada, intervinguda per la periodista Bibiana Ballbè, que convida al públic a conèixer la seva trajectòria artística i el seu procés creatiu.

La seva primera monografia, produïda per Senda Ensayo repassa la seva producció artística dels últims 15 anys, dibuixant l’evolució dels seus treballs durant aquest temps, i deixant entreveure la nova direcció de la seva obra a la recerca de nous horitzons.

L’obra d’Hortal, que des del principi ha estat compromesa amb la redefinició del formalisme de la pintura abstracta, funciona en l’àmbit metalingüístic, i celebra el diàleg de l’obra i del seu propi procés de creació.

Yago Hortal (Barcelona, 1983) va estudiar Belles Arts entre la Universitat de Barcelona i la Universitat de Sevilla. Al 2007, un any desprès de graduarse, guanya el 49è Premi a la Pintura Jove. L’any següent, va començar a exposar tant a Espanya com a la resta d’Europa i Estats Units, guanyant renom internacional tan amb tan sols 25 anys d’edat. La seva obra parteix d’un fort compromís amb la pintura i amb el mateix acte de pintar. Convertint la tela en l’escenari on l’artista estructura formes colorides que provenen tant de l’atzar com d’un acte conscient. La seva pintura expressa passió per retratar el color i no deixa que la tela li posi un limit; de tal manera que evoca al tacte, hi ha un desig per part de l’espectador de tocar la pintura: crea sensacions.

Visita nostra shop per a adquirir el llibre: https://galeriasenda.com/shop/yago-hortal-zeta-cero-3/

Works on paper : Solo Show de Sandra Vásquez de la Horra en Arco E-xhibitions

El último tango. Grafito y Gouche sobre papel encerado. 106 x 134 cm. 2020

Aquest mes de març Galeria Senda presenta una exposició en línia amb els treballs de l’artista xilena Sandra Vásquez de la Horra. L’artista desenvolupa una obra poètica on la tradició mística i popular, molt presents en la seva formació personal, es manifesta per mitjà del seu estil gràfic replet d’imatges oníriques. Els seus dibuixos són veritables narracions inspirades en els records, en l’inconscient i en la sexualitat.

L’exposició convida al visitant a conèixer la tècnica personal de l’artista: l’ús de llapis i aquarel·les de color per a posteriorment aplicar un bany de cera als treballs, pel·lícula transparent que proporciona permanència i protecció a l’obra. Les composicions, produïdes en diversos formats, s’entrellacen de manera asimètrica i atreuen la mirada del públic gràcies al seu to simultàniament humorístic i crític, en el qual cada dibuix és part d’una narració iconogràfica.

Els treballs de Sandra Vásquez de la Horra exposen un llenguatge singular propi de l’artista i construeixen nous territoris a ser explorats pel públic

Link para exposición online : https://3d.exhibify.net/?uuid=b98222c5-8719-4083-9cde-5725892ed110&v=v981

Link para Viewing Room : https://www.artsy.net/viewing-room/galeria-senda-sandra-vasquez-de-la-horra

De la tumba me levanto. Lápiz sobre papel / Baño de cera. 39 x 28 cm. 2013
Desde mis raíces. Lápiz sobre papel / Baño de cera. 39 x 26 cm. 2014
El viaje de Olokun. Lápiz y acuarela sobre papel / Baño de cera.  76 x 112 cm. 2013

Gino Rubert: EL MÓN DE L’ART (Una tragicomèdia) al Teatreneu


Idea original, guió, música i actor: Gino Rubert
VestuariActriu i segona veu: Estela Martí Huguet
Duració: 60 minuts


L’artista i escriptor Gino Rubert, que ha exposat a galeries i museus d’arreu del món i ha publicat dos llibres de ficció, puja a l’escenari del Teatreneu per transformarlo en una galeria d’art contemporani, on, en una mena de catarsi tragicòmica, dibuixa un retrat incisiu i despietat del món de l’art.


“…En El Món de l’Art (una tragicomèdia) de Gino Rubet, ens trobem amb una peça satírica de baix pressupost que guarda una certa relació amb la seva sèrie de pintures The Opening. De fet, el més sorprenent de la funció va ser descobrir que aquest excel·lent pintor que també ha publicat dos bons llibres de relats resulta ser un showman complet, capaç d’interpretar a molts i diversos personatges, en diferents idiomes i diversos gèneres, com un Fregoli multivocalista. I que a més compon bona música, la toca al piano i la canta en diversos registres, des d’un gairebé blues fins a una divertida cançó de terror anomenada Fata morgana…”

Juan Bufill LA VANGUARDIA  29-3-2021

Invitados especiales Richard Clayderman i Prince Charles!!

EL MÓN DE L’ART (Una tragicomèdia)
Tots els dimecres de Juny a les 20:15 al Teatreneu.

Link per a comprar les entrades: https://teatreneu.com/web/espectacle:645

Roger the Rat a ARCO E-XHIBITIONS Abril 2021

A l’abril, Galeria Senda va presentar el nou projecte de Roger Ballen: Roger the Rat.

L’obra està composta per una sèrie de fotografies en blanc i negre, produïdes a Johannesburg entre 2015 i 2020, acompanyades per un vídeo realitzat durant els mesos de confinament.

En aquestes imatges Roger Ballen documenta una criatura meitat humana, meitat rat, que viu aïllada de la societat. El personatge, motivat per la seva solitud, intenta crear noves companyies per compartir la seva vida quotidiana, però l’aïllament genera sentiments de frustració i ràbia.

Roger the Rat personifica l’impacte de la solitud, de l’exclusió i de l’incòmode sentiment de sufocació que afligeix ​​els éssers humans quan es troben confinats en espais tancats. Les conseqüències psíquiques de la pandèmia són explorades al llarg de l’obra per mitjà de les accions absurdes del protagonista, que produeixen un sentiment d’identificació i d’empatia per part dels visitants.

Fill d’un editor de fotografies en Magnum, Ballen ha treballat com a geòleg i consultor de mines abans de llançar la seva pròpia carrera fotogràfica, documentant petits pobles a l’Àfrica rural i els seus habitants aïllats. Les seves imatges són, al mateix temps, poderoses al·legacions socials i pertorbadors estudis psicològics. L’obra de Ballen “Terrallende” va ser considerada un dels documents fotogràfics més extraordinaris de finals de segle XX. Va ser premiat com a Millor Llibre Fotogràfic de l’Any a PhotoEspaña 2001 a Madrid.

El seu distingit estil fotogràfic ha evolucionat utilitzant simplement un format quadrat i una combinació de colors en blanc i negre. Els seus primers treballs tenen una clara influència de la fotografia documental, però durant la dècada dels 90 va desenvolupar un estil que va qualificar de “documental de ficció”.

Consulta aquí la cobertura de l’exposició:

https://3d.exhibify.net/?uuid=2d406fd8-19e9-4902-8521-7a23b644e6da&v=v1191

Roger Ballen, Revealed. Archival pigment print. 61 x 43 cm. 2020

Yago Hortal presenta la seva primera retrospectiva al Museu Can Framis: “Allò era abans, això és ara”

El títol Allò era abans, això és ara, extret d’una obra d’Ed Ruscha, dona nom a la primera retrospectiva de la pintura de Yago Hortal (Barcelona, 1983), un dels artistes catalans més destacats de la seva generació. Comissariada per Enrique Juncosa, la mostra, que inclou 36 obres realitzades entre el 2007 i el 2020, ressegueix de forma cronològica els catorze anys de la trajectòria de l’artista i inclou també obres recents inèdites.

Tal com afirma el comissari, “des dels inicis de la seva trajectòria, Hortal ha desenvolupat una revisió formalista de la pintura abstracta, que con- sidera com una entitat autònoma el sentit de la qual rau en ella mateixa i no pas en raonaments produïts al seu voltant.”

L’obra d’Hortal ens parla del propi procés de treball i de la seva tècnica: grans escrombrades, esquitxades i gruixudes acumulacions de matèria, i s’allunya d’una voluntat simbolista, metafòrica o lírica. En aquest sentit, l’obra acabada no és sinó el resultat d’un diàleg de l’artista amb el llenguatge pictòric i les seves possibilitats. Hortal afirma que “escoltar, veure, deixar parlar la pintura mentre va prenent forma és, per a mi, indispensable. Aquest diàleg n’orienta el resultat. Les opcions són il·limitades, tot i que les hem d’anar desvetllant”.

Yago Hortal, «SP124-SP123», 2016, acrílic sobre llenç, 260 x 360 cm

El plantejament cronològic de la mostra permet conèixer els diversos interessos que ha tingut l’artista al llarg de la seva carrera, que en pa- raules del seu comissari és fruit d’una “meditada evolució artística”. En aquesta exposició podem veure, per una banda, com ha anat definint els trets essencials que configuren la seva obra: l’exuberància del color i la presència de la gestualitat, que des d’una concepció metalingüística el porta a subratllar les característiques físiques de la pintura, però que també suggereix, des de la ironia, idees lúdiques i hedonistes.

Per altra banda, i tal com podem observar a les últimes sales, també podem apreciar en les obres més recents –algunes de les quals són inèdites– com el seu treball gira la mirada cap al volum sense oblidar la disciplina pictòrica i com incorpora una paleta de colors més reduïda.

Visita l’exposició en línia en el següent enllaç:

https://my.matterport.com/show/?m=WoG69EkBMRh

Yago Hortal, «SP257», 2020, acrílic sobre llenç, 230 x 190 cm

Carlos Durán: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”

Entrevista per la LAURA ROSEL al DIARI ARA

07/06/2020

Carlos Durán diu lockdown, però en realitat hauria de dir карантин. Tant és. En anglès o en rus, el confinament ha sigut per a la Galeria Senda, que Durán va fundar el 1991, un trampolí inesperat al mercat internacional. Durant una setmana -ahir era l’últim dia- el Museu Estatal de Belles Arts Puixkin de Moscou ha tingut aquesta galeria barcelonina com a aliada en un projecte de videoart en línia, Tedium
, amb una vintena d’artistes, dels quals 9 són catalans. Durán encara no s’ho acaba de creure. “¿Com ha d’estar una galeria microscòpica de Barcelona com la nostra treballant colze a colze amb el Puixkin? És brutal!” L’entusiasme és palpable fins i tot a través de la pantalla que ens separa, mentre recorda emocionat el mes llarg de feinada amb els russos. “Ha sigut un privilegi”, conclou. El projecte amb el Puixkin és, també, en certa manera el fruit del “canvi existencial” que la galeria va emprendre fa cinc anys i que ara, per al seu director, s’ha confirmat com la ruta encertada. Un canvi que passava per replantejar-ne la filosofia, buscant fórmules per interactuar amb el públic local, “forçar respostes més enllà de les vendes” i, en definitiva, generar “un enriquiment una mica més gran que el momentani de l’exhibició”. De fet, els responsables del Puixkin van descobrir la Senda gràcies a una iniciativa que l’equip de la galeria va impulsar a Instagram ja el primer dia de confinament: Wellcome home, una finestra on artistes d’arreu han explicat i compartit els seus confinaments, amb la voluntat única “de demostrar que tots som una comunitat, sense cap intenció de vendre un quadre”. Una experiència que també ha permès a Carlos Durán generar relacions noves i “més humanes” amb artistes, crítics i clients. “Em sento hiperpagat”, assegura.

L’equip de la Galeria Senda va veure venir el confinament, gairebé com una intuïció, i els va agafar “menys desprevinguts” del que haurien pensat. Els últims dies l’activitat al local del carrer Trafalgar va ser frenètica: “Corríem per tancar temes pendents d’Arco, ens espantaven les cancel·lacions de compres o que es refredessin els clients, com finalment ha passat”. Mentre gestionaven els últims serrells abans de passar la clau, ja barrinaven què farien fins que arribés el moment de tornar a obrir. Però tot i preveure el sotrac, no en van sospitar la magnitud. La galeria no havia passat “mai de la vida” tants dies tancada. Una situació que, malgrat tot, i veient els resultats, Durán no dubta a qualificar de “curiosa, entretinguda i menys dura” del que es pensava.

Incursions russes a part, per al director de la Galeria Senda el confinament ha sigut la constatació desesperada del mal pronòstic per al sector. La cultura és a l’UCI -“això és inqüestionable”- i Durán s’indigna per l’actitud de la societat, que veu “relaxada”, acceptant la crisi cultural sense rebel·lar-se. “S’ha d’aturar això, hem de començar a dir prou”. Apel·la a la responsabilitat col·lectiva: “Tothom, des de la parcel·la que li toqui, s’hauria de preguntar per què està passant”. I reivindica el passat cultural de Barcelona, excepcionalment actiu en l’època en què van néixer el Palau de la Música, el Liceu i la Sagrada Família. “Som hereus d’una cultura sofisticada i imbricada, d’una societat que creava institucions culturals i aclamava les escoles de pintors com si fossin equips de futbol”. Potser és la mala connexió de la videotrucada, però per un moment se li ha enfosquit l’expressió: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”. I afegeix: “Qui no ho vulgui veure és perquè té una intenció a l’amagar-ho”. Precisament ara, davant d’una crisi de tanta envergadura, és de la mà de la cultura que haurem de trobar “alleujament” o fins i tot “propostes per superar-la”.

 

 

Memòries d’ARCO per Chus Roig

L’any 1982, IFEMA va encarregar a Juana de Aizpuru, a partir de llavors, Juana de Arco, la posada en marxa de la primera edició d’ARCO, la fira internacional d’art contemporani de Madrid. La primera edició es va inaugurar el febrer del 1983 a un edifici de dues plantes al final del Paseo de la Castellana, La primera edició es va inaugurar el febrer del 1983 a un edifici de dues plantes al final del Paseo de la Castellana, passat la Plaza de Castilla, que més tard va ser enderrocar per aixecar una nova edificació. Vaig tenir la sort de participar ja en aquella primera edició, que era molt diferent de l’actual. D’entrada, participaven moltes menys galeries i el públic era també més reduït, per no parlar de les ventes que eren pràcticament nul·les.

Les dues primeres edicions com deia abans, van tenir lloc al edifici del Paseo de la Castellana i sense cap dubte van ser bastant ruïnós per a totes les galeries participants, que encara eren molt poques. La gent, a Espanya, no estava acostumada a les fires d’Art. Recordo un any, crec que va ser el segon, que Juana de Aizpuru va venir al nostre estand i em va demanar si teníem un punt vermell, wow, havia venut!! Li vaig dir que tenia poca fe, que com podia anar a una fira sense punts vermells, però ella que era molt llesta, em va dir: mira querida, los puntos rojos, en esta feria, con que los traiga una para todo el piso es suficiente. I desgraciadament, tenia raó.

El 1985 ARCO es trasllada al Palacio de Cristal de la Casa de Campo, més gran i amb millors instal·lacions i també començaven a participar importants galeries estrangeres. El públic comença a ser molt més nombrós, acudeixen actors, presentadors de televisió, alguns verdaderament interessats, altres simplement a deixar-se veure. Els caps de setmana es rebia la visita de col·leccionistes i amants de l’art de fora de la capital, així com autocars sencers d’estudiants de Belles Arts que venien de totes les ciutats espanyoles.

Recordo que a les primeres edicions solien fer-se avisos per megafonia aquells com: es prega al director de la galeria X que es personi immediatament al seu estand, cosa bastant molesta i que afortunadament més tard va desaparèixer. Un dia, una coneguda actriu estava donant una volta per la fira. Impossible no fixar-se amb ella. Portava una brusa dues talles més petites de la que li corresponia, un cinturó enorme, a aquell que se li podia dir falda, i unes sabates de tacons de vertigen. I de cop megafonia anunciant: Es prega a la senyoreta (nom de l’actriu) es passi pel estand de la Galeria X. I no una, si no vàries vegades. Així que, si algú no l’havia vist passejar-se, ja sabia que havia estat a la fira. Una bona publicitat i a més, gratuïta.

ARCO sempre ha sigut inaugurada pels reis que visitaven alguns estands seleccionats previament. El 1996 ens va tocar a nosaltres. Després d’un estricte control i registre de l’estand, seguretat va donar el vist i plau i ens va visitar la reina Sofia. Aquell any presentàvem una monogràfica de Gino Rubert i la visita va ser del més entretinguda. La reina es parava davant de cada obra i feia preguntes a en Gino, qui anava explicant tot el que ella demanava. De sobte, es va quedar mirant fixament una obra i dirigint-se a Gino li va dir: s’assembla a Irene Papas. Per si algú del seguici no sabia de qui es tractava va afegir; és una estupenda actriu grega.

Podríem seguir explicant anècdotes sorgides durant les 38 edicions d’ARCO, parlar de les galeries que han participat i els artistes que han mostrat les seves obres, però el millor de tot és visitar-lo, estar allà. Els convido a fer-ho, segur que no se’n penediran.

Chus Roig en compañía de los artistas James Clar y Ola Kolehmainen, Arco Madrid 2012.

Chus Roig en compañía de los artistas

James Clar y Ola Kolehmainen, Arco Madrid 2012.