L’artista es troba presentant en el context de la XIII edició de la Biennal de l’Habana, Cuba, la magnífica instal·lació intitulada “Mecànica natural” (del 12 d’Abril al 12 de Maig).
Glenda León converteix petits detalls en preguntes radicals sobre les nostres existències. El seu treball fa al·lusió a les qualitats sensibles de la vida humana mitjançant un enfocament en coses que, en aparença, manquen d’importància i que ella transforma en potents caixes de ressonància dels problemes del nostre temps. A través de metàfores sensorials, l’artista obre esquerdes d’empatia envers la nostra experiència quotidiana i analitza les relacions entre el cosmos i els éssers vius.
Mecànica Natural es una clara expressió de la estratègia artística per antonomàsia de Glenda, ja que representa una visió transcendental en objectes aparentment insignificants. En la instal·lació, els arbres apareixen com troballes familiars que tornen una i una altra vegada en l’espai. Aquesta familiaritat fa que la obra sembli oberta a una lectura immediata, només per revelar després un suggeridor laberint de referencies creuades. Fent un examen més exhaustiu, resulta clar que no contemplem sempre el mateix arbre. Aquest símbol ancestral de la vida ecològica es desdoblega en una dualitat desconcertant i es tan víctima com botxí. Veiem u destruint un automòbil de dimensions reals , mentre que d’altres, estesos, serveixen com a autopista silenciosa per una infinitat de vehicles en miniatura.
A mesura que els nostres sentits s’internen en aquest enigma apocalíptic, adquirim consciencia de la mecànica que regeix la nostra comprensió. Al alternar entre la macro i la microescala, l’artista introdueix una anomalia a les nostres expectatives, la qual ens permet observar les formes preconstruides de la interpretació que dirigeix el nostre pensament.
Aquí queda exposada la tensió entre la potencia dels fenòmens naturals —per exemple, els huracans, tant coneguts a Cuba— i la idea de la naturalesa construïda pels humans. Aquest desacord, inherent al títol de la instal·lació, obre una ferida: si la mecànica es una expressió de la inventiva i la consequencialitat humanes,
Com pot coexistir amb la naturalesa i la seva suposada impredictibilitat? Son les nostres epistemologies de la naturalesa les adequades per establir una relació ben articulada amb ella?
Els arbres morts al centre de la instal·lació atrauen la nostra mirada i la guien al llarg de les magnífiques corbes. Durant aquest procés sorgeixen més preguntes: A on van els automòbils de joguina que, com a formigues sotmeses, avancen de manera ordenada cap al buit? Es aquesta la mateixa direcció en la qual nosaltres, com a societat humana, ens estem precipitant?
Les formigues prosperen en comunitats eusocials amb normes col·lectives que defineixen les seves relacions amb altres éssers vius. Al aprendre com existir de manera profitosa amb el seu entorn, desenvolupen col·laboracions vitals amb altres formes de vida. La base essencial d’això es que les comunitats indígenes andines cultiven com a vincle, es a dir, la consciencia de que tots els éssers vius estan interconnectats, de que el benestar d’un està intrínsecament relacionat amb el benestar dels altres. Es tracta d’una forma d’empatia ecològica primordial per tots els sistemes biològics.
Mecànica Natural constitueix un recordatori de dita interconnexió, la qual, a la vegada, es fonamental en tot treball de Glenda León. Aquesta interacció es manifesta en obres com “Cada Respiro” (2003), una peça de video a la qual el subtil i simple acte de respirar posa en sincronia a l’artista i al espectador amb l’univers, o “Las Formas del Instante” (2001), una sèrie fotogràfica en la qual unes barres de sabó, gastades i imperfectes es lleven com a fràgils monuments als efímers moments de la vida quotidiana.
A més de parlar d’ecologia planetària, Mecànica Natural també articula una relació in situ amb l’espai en el qual es presenta, evocant la història de la Nave Línea y 18, una estació de tramvia que cau en desús degut a la primacia del transport en automòbil i autobús. Per últim, la instal·lació materialitza la lògica de la explotació ecològica arrelada al mateix centre de les nostres societats dominades pel neoliberalisme petroler. Tenim davant nosaltres el desastre. Però és, simplement el reflex de la nostra concepció imperfecta de la naturalesa.
Ilaria Conti
