Glenda León, Estridència Metamòrfica por Andrea Violeta Rojas
ikLa fantasia no és una forma d’evadir la realitat, sinó una manera més agradable d’apropar-se a ella
Michael Ende.
Amb objectes ordinaris emplena la seva obra d’una certa entelèquia, quasi utòpica, per la seva argumentació, això certament ens apropa a la realitat en observar el seu treball, on el seu toc personal és distintiu, potestatiu i certament peculiar, ja que són xiclets mastegats o el seu propi cabell com a matèria prima. Així doncs, aconsegueix crear elements d’intervenció artística amb una empremta.
Després d’haver descobert de molt jove que la seva relació amb el ballet venia directament de la música, Glenda León emet aquest element de sincronia entre dues manifestacions artístiques que després, convertit en instrument, encamina la seva carrera i es converteix en un component representatiu i reconegut a la seva obra. Deixa veure que en l’art el que és important no es el material, sinó el tractament que se li dóna a l’obra. Deixa veure que en l’art el que és important no és el material, sinó el tractament que se li dóna a l’obra. Glenda León reafirma aquesta noció amb una nova visió artística que no és reduccionista i més integrativa, multiconceptual, amb certa deconstrucció. La seva recerca continua de com expressar estèticament una experiència l’han portat a disseccionar el seu art en una manera poc general, que percep en els objectes més gràcils i banals una connotació metamòrfica i filosòfica, convertint-los en un mirar de la selva intenció. Tot el que veu, tot el que troba, és un element per la representació de la seva obra. El seu art és teràpia, i la seva teràpia és un reclam i a la vegada, aquell reclam, és el resultat final d’una representació coetània d’elements quotidians que amb un gir creen una experiència que es mou davant el conflicte, el missatge, l’espai públic i la intimitat.
La seva manera de fer fotografia part d’una intervenció en l’espai públic, insinuant l’estat emocional de l’ésser com participant i la seva conducta que és, per antonomàsia, ambigua. La seva manera de fer fotografia part d’una intervenció en l’espai públic, insinuant l’estat emocional de l’ésser com participant i la seva conducta que és, per antonomàsia, ambigua. Els trets que es veuen clarament en la seva obra Todas las Flores, (Havana, primavera 2002). En l’any 2012, el seu treball Escuchando el Silencio, s’enfoca en ubicar objectes sobre un pentagrama com notes musicals, aquest toc d’intervenció de les seves fotografies. Si bé, per a ella, el més ingenu i fútil pot expressar quelcom tan complex com és la qualitat d’una experiència, s’enfoca més en aquesta catarsi que sorgeix entre la fotografia i l’espectador on la imatge té la facultat de germinar i expandir-se com una arrel palpitant en públic o privat, és tant potent com seductora, pot ser benèvola com ingrata. Aquella imatge, aquells píxels i punts de llum que després es reflecteixen amb tinta i paper, tindran un moment, una personalitat, una olor, un teixit, un so i una identitat com la d’un ésser humà, on s’ha de crear un nexe, ella aconsegueix fer aquest triangle o trinomi que està conformat per al moment, la lent i la consciència perceptiva. I això, és quelcom la Glenda maneja amb destresa.
“ Cada obra que faig, la penso i la repenso molt per veure si em diu alguna cosa, i m’ocupo molt del concepte, del que comunica aquella obra. Li dono moltes voltes i sobretot a través del títol intento assegurar aquella comunicació, no vol dir que m’interessi només una lectura però m’interessa assegurar així el camí d’aquella obra si no l’aconsegueixo”
Glenda León
L’artista juga a ser aquella que mira a través del petit forat d’un pany; ensumant, aguaitant amagada, esperant aquell que els altres no volen que vegis o no s’atreveixen a mostrar fins que ella aconsegueix aquell desvetllar íntim i fins i tot, obvi. Demostra que tots volem ser un intrús en la intimitat: ja sigui en la nostra, en la dels altres i en la d’alguna cosa. Pot fer la impressió de què l’artista no està present, però sí que ho està. Completament.
Exposar una imatge aïllada i orfe d’argument és fàcil. Quan aquella imatge té un sentit aparentment artístic, estilitzat per un tractament cosmètic l’intel·lectual, s’aconsegueix una espècie de sinestèsia conjugada en el marc de l’ésser, un ésser que és, per naturalesa, regit per mediacions. Busca que la seva obra vagi adquirint abast, amb l’objectiu d’aconseguir incentivar les emocions de l’espectador creant un toc de seducció que, pot ser, modifiqui la forma de veure el món i juntament amb elements sonors, els quals predominen a la seva obra, van marcats per un interès de l’artista en el potencial que tenen al generar una eufonia, però a la vegada de condició visual i amb la recerca d’aquell equilibri, queda clar que Glenda no sempre intervé en el fet, però deixa constància d’ell.
~ Andrea Violeta Rojas
