VER ES INVENTAR. Barcelona: arquitectura y ciudad

Una exposició col·lectiva que reuneix una selecció d’obres realitzada per Jordi Bernadó al voltant de l’arquitectura, la ciutat i les seves transformacions. A través de diferents aproximacions fotogràfiques, la mostra reflexiona sobre les maneres en què percebem, representem i habitem l’entorn urbà. La presència d’un fragment de Montjuïc connecta aquestes mirades amb la història material de Barcelona.

L’exposició parteix de la idea que tota fotografia constitueix una presa de posició davant del món. Més enllà de la seva dimensió documental, la imatge articula una manera de mirar, interpretar i construir realitat. En aquest context, l’arquitectura i la ciutat deixen d’entendre’s com a simples escenaris físics per esdevenir espais on es projecten transformacions socials, formes d’habitar i noves sensibilitats contemporànies.

Concebuda des de la mirada de Jordi Bernadó, la proposta reuneix una selecció d’obres que exploren diferents aproximacions al paisatge urbà i a l’espai construït, entenent la fotografia com una eina crítica capaç de revelar les múltiples capes —polítiques, simbòliques i afectives— que travessen l’experiència de la ciutat.

L’exposició es desenvolupa en diàleg amb debats contemporanis vinculats a l’arquitectura, l’urbanisme i la percepció, posant especial atenció en la manera com les imatges configuren la nostra relació amb l’entorn i condicionen la nostra manera de mirar. A través de diversos llenguatges visuals, les obres desplacen l’arquitectura de la seva dimensió estrictament funcional cap a una lectura més sensible i reflexiva, on l’espai apareix com un territori en transformació permanent.

Enmig d’aquest recorregut emergeix la presència d’una pedra extreta de Montjuïc, incorporada dins l’espai expositiu com un cos aliè i, alhora, profundament vinculat a la història material de Barcelona. La seva aparició introdueix una interrupció dins del conjunt visual, desplaçant l’atenció de la representació de la ciutat cap a un dels seus elements més primaris i constitutius. Més que funcionar com un objecte escultòric, la pedra activa una reflexió sobre la matèria, l’origen i les formes en què el paisatge, l’arquitectura i la memòria urbana romanen inscrits en allò que sosté físicament la ciutat.

Artistes:

Gabriele Basilico

Jordi Bernadó

Jordi Guillumet & Mònica Roselló

Roger Grasas

Ola Kolehmainen

Manolo Laguillo

Martí Llorens

Josep Maria Llobet

Anna Malagrida & Mathieu Pernot

Eduardo Nave

Aitor Ortiz

Carles Puig

Humberto Rivas

Txema Salvans

Jon Tugores

Laura Van Severen

Massimo Vitali

MARCEL JULIANA: “Un passeig aquàtic”

Pròleg

Abans de convertir-se en exposició, Un passeig aquàtic comença com un procés obert.

Durant les setmanes prèvies a la inauguració, Marcel R. Juliana intervindrà les parets de la Mezzanine de Galeria SENDA, permetent que el dibuix aparegui gradualment davant la mirada dels visitants. Aquesta acció transforma l’espai en un lloc de treball i observació, on el públic podrà apropar-se als primers gestos, recorreguts i intuïcions que donen forma a la mostra.

Més que un avançament, aquesta intervenció proposa acompanyar l’artista en l’inici del seu passeig: un recorregut que, a poc a poc, s’anirà desplegant fins a convertir-se en exposició.

Sobre la exposició

L’exposició de Marcel R. Juliana, presentada en el marc de Art Nou 2026, proposa una deriva a través d’un jardí on memòria, ficció i observació s’entrellacen en el llenguatge del dibuix. Concebuda com un recorregut obert al descobriment, la mostra troba un dels seus punts de partida en La apócrifa historia del Hércules enamorado y de su león emasculado, llibre escrit per Sergio Mariano Colina, editat per Ignacio Rodríguez Somovilla i il·lustrat pel mateix artista. A les seves pàgines es relata la singular peripècia d’una escultura de l’Hèrcules Farnese situada als jardins de Martí-Codolar, un espai que, a principis dels anys quaranta, reunia ecos dels jardins italians i francesos a través de parterres, fonts, giochi d’acqua i complexos sistemes hidràulics concebuts per conduir l’aigua, ordenar el paisatge i alimentar la imaginació.

Aquells jardins constitueixen el punt de partida d’una exposició que no pretén reconstruir un lloc concret, sinó habitar l’atmosfera que encara sembla persistir entre els seus camins. Marcel R. Juliana s’aproxima a aquest territori com qui camina sense una destinació prefixada, deixant que el recorregut es construeixi a partir d’allò que apareix durant el trajecte. Una ombra projectada sobre el terra, la forma irregular d’una pedra, una branca inclinada pel pas del temps o la presència inesperada d’una figura es converteixen en esdeveniments capaços d’orientar la mirada i obrir noves associacions.

En aquest procés ocupa un lloc fonamental la influència del ballarí grec Vangélis Liopirákis, la sensibilitat del qual ha acompanyat el desenvolupament de la mostra des de les seves primeres etapes. La seva relació amb el moviment, entès com una forma d’atenció a l’espai i a les transformacions del cos, travessa silenciosament el conjunt de les obres. Hi ha alguna cosa d’aquesta consciència corporal en la manera com les figures apareixen i desapareixen entre la vegetació, en la tensió d’alguns gestos o en la sensació de suspensió que recorre molts dels dibuixos. El jardí deixa així de ser únicament un escenari per convertir-se en un lloc habitat per presències que avancen, esperen, s’amaguen o es confonen amb el paisatge. Com succeeix en una coreografia, cada element sembla respondre a un ritme propi i, alhora, formar part d’una composició més àmplia on cossos, plantes, ombres i arquitectura comparteixen una mateixa respiració.

Per primera vegada, l’artista no parteix d’una temàtica definida ni d’una estructura narrativa prèvia. L’exposició es desplega com una seqüència d’observacions que s’encadenen les unes amb les altres, semblant al moviment d’una càmera que avança lentament i s’atura allà on alguna cosa reclama atenció. Les obres neixen d’aquest exercici de contemplació i construeixen un relat fragmentari on conviuen allò històric i allò imaginat, la memòria d’un lloc i les possibilitats que encara conté.

La mostra es desenvolupa íntegrament a través del dibuix, convertit aquí en matèria, mètode i pensament. Cada obra sembla preguntar-se què succeeix quan la línia abandona la funció de descriure per començar a explorar, quan el dibuix deixa de representar el món i comença a recórrer-lo. El resultat és un conjunt d’imatges que conviden a aturar-se en allò que habitualment passa desapercebut, revelant l’extraordinària complexitat que pot habitar els gestos més simples.

Amb aquesta exposició, SENDA se suma a la programació d’Art Nou 2026 acollint un projecte que entén el dibuix com una forma de coneixement i d’experiència. Un passeig per un jardí real i imaginari on cada imatge funciona com una pausa, una observació i una possibilitat de trobada.

Artista: Marcel R. Juliana
Producció: Daniela Plou

Hacia lo esencial: prácticas de mediación

Hacia lo esencial: prácticas de mediación reuneix Joan Ponç i Sandra Vásquez de la Horra en una trobada que situa la pràctica artística com un llindar cap a dimensions profundes de l’experiència humana. L’exposició es construeix des de la ressonància, a partir d’afinitats que emergeixen entorn del simbòlic, l’arquetípic i allò que roman als marges del visible.

L’elecció de Ponç respon a la voluntat de reactivar la seva obra des d’una perspectiva contemporània, obrint noves capes de lectura que la posen en relació amb sensibilitats actuals. En aquest marc, l’obra de Vásquez de la Horra introdueix una dimensió íntima i ritual, on el dibuix opera com un llenguatge que travessa allò psíquic, espiritual i corporal, desplegant imatges que oscil·len entre allò personal i allò universal.

Ambdós artistes comparteixen una aproximació a la creació com una pràctica que excedeix la representació i que actua com a mediació entre allò material i allò intangible. Les seves obres no busquen fixar significats, sinó propiciar estats de percepció, zones de trànsit on la imatge s’obre a la incertesa i convoca una experiència que implica tant la mirada com la sensibilitat.

Aquesta trobada respon a un gest impulsat per la galeria, a partir de l’interès dels seus directors per generar creuaments entre diferents temporalitats i reactivar l’obra de Ponç en diàleg amb pràctiques contemporànies, afavorint així noves formes d’aproximació i lectura.

A partir de dijous 16 d’abril de 2026, a les 19:00 h, Trafalgar, 32, Barcelona

Text de l’exposició

Full de sala

XAVI BOU. Fluctus

Galeria SENDA presenta Fluctus, un nou projecte de Xavi Bou que condensa, en imatges suspeses, els primers segons del vol d’un ocell. Enregistrades a supercàmera lenta des d’un punt de vista cenital, les obres revelen la singularitat de cada gest, l’estructura íntima del moviment i la diversitat morfològica i cromàtica de cada espècie.

A diferència de les seves reconegudes Ornitografies, on l’interès se centrava en el vol col·lectiu i la interacció entre individus, Fluctus desplaça l’atenció cap al cos singular. En aïllar l’ocell sobre fons blanc o negre, Bou posa en valor la riquesa de les seves formes i colors, que en el vol grupal tendeixen a diluir-se. El cos esdevé així un traç viu: una figura en transició entre impuls i direcció, entre terra i aire.

El títol, del llatí fluctus (onatge), remet a l’expansió temporal del gest. Cada imatge funciona com una ona suspesa que condensa passat, present i futur, activant una mirada desaccelerada que convida a observar allò que habitualment passa desapercebut. Més que congelar un instant, Bou construeix una temporalitat fluida: una manera de veure el temps com a coreografia natural.

Realitzat en col·laboració amb ornitòlegs i centres de recuperació de fauna, el projecte garanteix un enfocament ètic i respectuós: els ocells són enregistrats en el moment del seu alliberament, en condicions controlades i segures. Fluctus es concep com una col·lecció en creixement, on cada imatge es presenta impresa a escala real, evocant els antics gabinets de curiositats.

En diàleg amb la tradició d’aquests gabinets —no com a acumulació de rareses, sinó com a dispositius d’interrogació visual—, Bou proposa una experiència que dissol les fronteres entre art, ciència i tecnologia. Les seves imatges no documenten, sinó que revelen: coreografies invisibles, trajectòries que escapen a la mirada ordinària, patrons que ens recorden que el món natural no és un objecte de control, sinó un territori sensible on tot està en relació.

En un temps marcat per la crisi ecològica i l’acceleració tecnològica, Fluctus és una crida a l’empatia perceptiva. Una invitació a mirar amb altres ulls, a pensar en els animals no com a símbols o criatures exòtiques, sinó com a companys d’existència amb qui compartim un planeta i un destí comú.

Celeste

Galeria Senda presenta al gener, per primera vegada, Anselm Reyle, un dels artistes més destacats de l’abstracció contemporània. Nascut el 1970 a Tübingen, Reyle viu i treballa a Berlín, i desenvolupa una pràctica que explora l’abstracció a través del prisma de la cultura material, abastant la pintura, l’escultura i la instal·lació.

El llenguatge visual de Reyle es construeix a partir de materials industrials i superfícies altament carregades: làmines reflectants, metacrilat (Perspex), neó, ceràmica i objets trouvés reconfigurats en noves estructures formals i conceptuals. A través d’aquests elements, l’artista qüestiona les jerarquies tradicionals dels materials i reinterpreta els codis de l’abstracció històrica des d’una sensibilitat contemporània.

Les seves sèries més conegudes, entre les quals hi ha les pintures de làmines i franges, reelaboren les estratègies de l’abstracció del segle XX mitjançant l’excés, la repetició i l’artifici. En els darrers anys, Reyle ha ampliat el seu vocabulari incorporant ceràmiques de gran format i escultures de neó, estenent la seva investigació cap a la presència escultòrica i arquitectònica de la pintura i difuminant els límits entre l’obra pictòrica i l’objecte.

L’obra de Reyle desafia les expectatives perceptives i les referències culturals en situar els llenguatges modernistes en el context de la producció en massa, l’exhibició i la circulació d’imatges contemporànies. Mitjançant la distorsió i la repetició de codis abstractes, l’artista examina com es construeix i es percep avui el valor estètic, convidant l’espectador a reconsiderar la tensió entre superfície i profunditat, originalitat i reproducció, així com els límits porosos entre l’alta i la baixa cultura.

Anselm Reyle ha realitzat exposicions en institucions com el XPM Museum (Changsha), MoCA Westport, Kunsthalle Vogelmann, Aranya Art Center, Deichtorhallen Hamburg, Schinkel Pavillon (Berlín), Arken Museum of Modern Art, Des Moines Art Center, Kunsthalle Tübingen i Kunsthalle Zürich, entre d’altres. La seva obra forma part d’importants col·leccions internacionals, com el Centre Pompidou i la Fondation Louis Vuitton a París, la Col·lecció Pinault a Venècia, la Saatchi Gallery a Londres, el Samsung Museum of Modern Art a Seül, el Museo Jumex a Ciutat de Mèxic i la Sammlung Boros a Berlín.

ANNA MALAGRIDA i MATHIEU PERNOT, Desplazamientos

Sobre l’exposició

Desplazamientos és un projecte conjunt d’Anna Malagrida i Mathieu Pernot que reflexiona sobre els canvis en la biodiversitat del Mediterrani provocats pel desplaçament i la intervenció de l’humà al llarg de la història.

Anna Malagrida es concentra en la història de les figueres de moro, implantades a Espanya, des de Mèxic, durant la colonització espanyola a partir del segle XVI, per desenvolupar la producció de la cotxinilla vermella. Aquest animal es va convertir en un dels tresors més preuats del comerç colonial, utilitzat tant pels pintors barrocs i els tintorers per tenyir les vestidures de les elits europees. Avui en dia, la mancança de pluges i l’impacte del canvi climàtic debiliten aquests cactus en certes zones del Mediterrani. Un cop debilitats, són atacats per una plaga: la cotxinilla vermella fora de control, que s’ha desenvolupat massivament i ara sembla arrasar-los. L’artista es focalitza especialment en el paisatge mediterrani del cap de Creus, on aquests cactus s’havien desenvolupat particularment.

A l’altra banda de les ribes del Mediterrani, a l’enclavament espanyol de Melilla, Mathieu Pernot fotografia el bosc ressaguin la tanca que protegeix l’enclavament de les possibles arribades de migrants. L’eucaliptus, importat d’Austràlia al segle XIX, i el pi, amb les seves nombroses varietats introduïdes per Napoleó, esdevenen en aquest espai testimonis silenciosos de la prohibició imposada als éssers humans de migrar i desplaçar-se. Darrere dels arbres, en segon terme de la imatge, la reixa de metall i filferros espinosos divideix el territori en dos i marca la frontera entre estats.

Tots dos ens recorden que un color, igual com una espècie vegetal, està carregat d’història. I ens remeten també a les múltiples migracions: les forçades del passat i les prohibides del present.

Sobre els artistes

Anna Malagrida (Barcelona, Espanya, 1970) utilitza principalment la fotografia i el vídeo per explorar i recrear, a través d’una observació atenta, la nostra experiència quotidiana i l’equilibri inestable entre l’àmbit privat i el públic. L’artista abandona la representació de la realitat i apel·la, en canvi, a la nostra imaginació: ens convida a projectar-nos sobre la superfície de les seves imatges i a generar els nostres propis continguts visuals dins i fora d’aquestes.

Com per la seva pròpia gravetat, el treball de Malagrida la ciutat es transforma en teatre, en escenari idoni per narrar la fràgil relació de l’ésser humà amb el seu entorn. L’artista primer examina i després ens convida a mirar sense ser vistos. Amb una proposta lúcida i sense pretensions, l’obra d’Anna Malagrida sedueix, reconcilia i ens situa entre el visible i invisible.

Mathieu Pernot (Fréjus, França, 1970) va estudiar història de l’art a la Universitat de Grenoble i, posteriorment, es va matricular a l’École Nationale de la Photographie a Arles, on es va graduar el 1996. Tot i que Pernot, s’especialitza en el documental, també explora camins alternatius perquè el seu treball conformi una reconstrucció de ficció. Aborda temes contemporanis, però alhora estableix referències a una llarga història iconogràfica, amb l’objectiu de fomentar el diàleg entre imatges, persones, situacions i objectes. D’aquesta manera, es qüestiona constantment sobre la nostra relació amb el món i amb les seves representacions.

Individus nòmades i fràgils, com els gitanos i migrants, esdevenen personatges travessats per històries al llarg del temps. Tant a través del seu propi treball fotogràfic com mitjançant l’ús de fotografies i documents, Mathieu Pernot experimenta amb diferents formes de representar el món i amb la noció de com utilitzem el mitjà fotogràfic.

ELENA DEL RIVERO, Transitar la Quema

En el marc del programa Extramurs 2025 del Museu Tàpies, Galeria Senda presenta aquest novembre Diarios, una sèrie d’Elena del Rivero que forma part del projecte “Transitar La Quema”.

La Quema es va iniciar a Galícia en 2024 (Impulsada per A Casa do Pozo), és una proposta radical en la qual l’artista va cremar la seva pròpia obra després d’haver estat exposada en cases particulars i espais del poble. Documentat en imatges i sons, aquest acte simbòlic explora la destrucció com un gest de purificació i renovació, i es trasllada ara al context urbà de Barcelona com a part d’una reflexió més àmplia sobre la memòria, l’art i l’espai públic.

Diarios es compon de peces de petit format que pertanyen a l’imaginari íntim i quotidià de Del Rivero. A través del collage, i l’encolat d’objectes trobats en els seus passejos matutins, l’artista dona forma a una narrativa visual que registra l’efímer, el vulnerable i el domèstic. Aquests treballs, profundament personals, proposen una mirada pausada sobre el temps i l’experiència, en tensió amb el gest radical de La Quema.

En diàleg amb la sèrie gràfica de Del Rivero, i com a part del programa de City Screen 2025, es projectaran dos documentals: “O carro e o home” (1940–1945), d’Antonio Román i Xaquín Lorenzo, que ofereix una mirada etnogràfica a la Galícia rural, juntament amb “Documental La Quema” (2025), d’Impro Films, que registra el projecte radical en què l’artista va cremar la seva pròpia obra.

Amb aquesta mostra, s’obre un espai per a repensar com habitem el món i com l’art pot intervenir en ell des de l’íntim cap al col·lectiu.

Aryz, PRELUDIO

Sobre l’exposició

PRELUDIO continua la línia iniciada per la sèrie Vestigio, en la qual l’artista Aryz – Octavi Arrizabalaga (Palo Alto, 1988) estableix un diàleg amb alguns dels creadors que han influït en la seva trajectòria. En aquesta ocasió, presenta una sèrie d’olis de gran format concebuts com petits diàlegs visuals amb els grans mestres de la pintura. Cada obra constitueix un tribut a la tradició pictòrica clàssica i a alguns dels seus temes fonamentals.

Des d’una perspectiva contemporània, Aryz reconeix el llegat de la pintura tradicional i reivindica l’ofici del pintor com a mitjà legítim d’expressió i transmissió cultural. PRELUDIO es configura, en essència, com un pont entre passat i present: un retorn deliberat a la tradició pictòrica que funciona com a introducció o obertura a una proposta artística més experimental encara per revelar.

NOTA DE SALA

Sobre l’artista

ARYZ – Octavi Arrizabalaga (Palo Alto, Califòrnia, 1988), graduat en 2010 a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, va iniciar la seva pràctica artística a principis dels anys 2000, realitzant murals en l’entorn urbà de Barcelona. Durant els darrers anys, el seu treball mural ha adquirit projecció internacional, amb intervencions en països com Canadà, Japó, França, Dinamarca, la Xina, Madagascar, Polònia i els Estats Units. Des del 2019, ha centrat una part significativa de la seva pràctica en el treball d’estudi, cosa que li ha permès abordar els seus projectes amb una major profunditat conceptual i reflexiva. Entre les seves exposicions individuals més destacades hi ha Pugna (2019, França) i Vestigio (2024, República Txeca). A més de la seva producció pictòrica, ha realitzat intervencions efímeres de gran format en espais emblemàtics, com la Basílica de Santa Maria del Pi a Barcelona o l’església de Saint-Merry a París, en un enfoc que articula el muralisme i la pintura d’estudi.

Actualment, la pintura i el gravat constitueixen els eixos principals de la seva obra. L’interès per les tècniques d’impressió l’ha portat a col·laborar amb Polígrafa Obra Gràfica, amb qui produeix edicions limitades. El 2024 va ser distingit amb la prestigiosa beca de la Fundació Pollock-Krasner.

Nota de premsa

MIRALDA, BOOOM

Amb motiu del llançament del llibre BOOOM 1962–1972, galeria Senda inaugura el pròxim 7 de maig de 2025 una exposició que reuneix una selecció de fotografies, dibuixos i escultures que tracen els inicis de la carrera de Miralda i la seva consolidació com una figura clau de l’avantguarda artística internacional dels anys setanta.

Sota la presència de l’icònic soldat blanc que, prenent dimensions humanes, Miralda va passejar pels carrers de París a la recerca d’un pedestal (París. La Cumparsita, Miralda i Benet Rossell, 1972), i prenent com a punt de partida les primeres fotografies realitzades durant el servei militar en el campament dels Castillejos, aquest recorregut —a través d’obres com Soldats Soldés, Essais d’Amélioration o la sèrie Bien/Mal— revela com la ironia i la crítica social han definit el llenguatge visual de Miralda, qüestionant els símbols del poder, la moral imposada i la lògica militar.

Publicat per la Fàbrica i editat per Ignasi Duarte, el llibre BOOOM 1962–1972 presenta un arxiu inèdit que connecta amb l’actualitat de manera inquietant. En un context marcat per noves formes de violència i control, l’obra de Miralda continua sent profundament crítica i rellevant.

“Gairebé seixanta anys després dels Soldats soldés, l’absurditat del “bé i malament” està més present que mai.” (Juan Garrigues)

Nota de Prensa

JAUME PLENSA, Murmuri

El pròxim 19 de febrer de 2025, galeria SENDA presentarà una nova exposició de l’artista Jaume Plensa. En aquesta mostra, Plensa treballa amb diversos materials la seva ja icònica imatgeria. L’alabastre, el bronze, el paper, el vidre de Murano i el ferro donen forma a un conjunt d’obres on les seves característiques escultures són les principals protagonistes.

La pràctica de Plensa es basa en la cerca constant de la bellesa en la simplicitat. Fidel al seu estil, l’artista presenta els seus icònics busts i lletres que s’entrellacen com a signes universals de comunicació i reflexió. Cada peça és un testimoniatge de la seva tècnica i la seva capacitat per a connectar amb les emocions humanes. Un exemple d’això és una de les sèries que presentem en aquesta mostra, Nest. En aquesta trobem relleus de rostres contemplatius o somiadors que emergeixen de l’alabastre, transmetent noves maneres de representar formes figuratives en el retrat contemporani. De fet, Plensa és reconegut internacionalment com un dels principals retratistes contemporanis de l’actualitat, que aprofita el poder d’aquest enfocament per a transmetre la nostra relació amb el món i amb els altres, subratllant la nostra humanitat compartida a través de retrats d’individus.

A Murmuri, l’artista estableix un vincle entre el significat i la musicalitat del títol de la mostra, i l’imaginari que defineix la seva pràctica artística. Els murmuris, igual que les escultures de Plensa, es presenten com a expressions delicades, però carregades d’intensitat emocional, capaces de ressonar en els qui els perceben. Aquesta mostra convida l’espectador a escoltar el que no es diu, reafirmant el compromís de Plensa amb una estètica que celebra la fragilitat i la profunditat de l’experiència humana.

Nota de premsa