L’any 1982, IFEMA va encarregar a Juana de Aizpuru, a partir de llavors, Juana de Arco, la posada en marxa de la primera edició d’ARCO, la fira internacional d’art contemporani de Madrid. La primera edició es va inaugurar el febrer del 1983 a un edifici de dues plantes al final del Paseo de la Castellana, La primera edició es va inaugurar el febrer del 1983 a un edifici de dues plantes al final del Paseo de la Castellana, passat la Plaza de Castilla, que més tard va ser enderrocar per aixecar una nova edificació. Vaig tenir la sort de participar ja en aquella primera edició, que era molt diferent de l’actual. D’entrada, participaven moltes menys galeries i el públic era també més reduït, per no parlar de les ventes que eren pràcticament nul·les.

Les dues primeres edicions com deia abans, van tenir lloc al edifici del Paseo de la Castellana i sense cap dubte van ser bastant ruïnós per a totes les galeries participants, que encara eren molt poques. La gent, a Espanya, no estava acostumada a les fires d’Art. Recordo un any, crec que va ser el segon, que Juana de Aizpuru va venir al nostre estand i em va demanar si teníem un punt vermell, wow, havia venut!! Li vaig dir que tenia poca fe, que com podia anar a una fira sense punts vermells, però ella que era molt llesta, em va dir: mira querida, los puntos rojos, en esta feria, con que los traiga una para todo el piso es suficiente. I desgraciadament, tenia raó.

View this post on Instagram

Uno de los mejores regalos que me ha dado la vida fue que se cruzase en mi camino Chus Roig. Llevamos casi 30 años trabajando juntos y cada día agradezco a Dios y al destino este regalo. Aunque suene a tópico, es una magnífica persona, una gran amiga, una persona sensata y prudente y una gigantesca profesional que acaba de ser reconocidacon el Premio a la Mejor Galerista en los premios GGAC2020. El sector reconoce tu valía y mereces este premio y todos los aplausos del mundo. Chus te queremos. Nota: foto tomada hace años, tras cerrar Chus una singular venta en Arco cuando ya estábamos embalando y marchándonos.

A post shared by Carlos Duran Basté (@carlosgaleriasenda) on Feb 21, 2020 at 1:16am PST

El 1985 ARCO es trasllada al Palacio de Cristal de la Casa de Campo, més gran i amb millors instal·lacions i també començaven a participar importants galeries estrangeres. El públic comença a ser molt més nombrós, acudeixen actors, presentadors de televisió, alguns verdaderament interessats, altres simplement a deixar-se veure. Els caps de setmana es rebia la visita de col·leccionistes i amants de l’art de fora de la capital, així com autocars sencers d’estudiants de Belles Arts que venien de totes les ciutats espanyoles.

Recordo que a les primeres edicions solien fer-se avisos per megafonia aquells com: es prega al director de la galeria X que es personi immediatament al seu estand, cosa bastant molesta i que afortunadament més tard va desaparèixer. Un dia, una coneguda actriu estava donant una volta per la fira. Impossible no fixar-se amb ella. Portava una brusa dues talles més petites de la que li corresponia, un cinturó enorme, a aquell que se li podia dir falda, i unes sabates de tacons de vertigen. I de cop megafonia anunciant: Es prega a la senyoreta (nom de l’actriu) es passi pel estand de la Galeria X. I no una, si no vàries vegades. Així que, si algú no l’havia vist passejar-se, ja sabia que havia estat a la fira. Una bona publicitat i a més, gratuïta.

ARCO sempre ha sigut inaugurada pels reis que visitaven alguns estands seleccionats previament. El 1996 ens va tocar a nosaltres. Després d’un estricte control i registre de l’estand, seguretat va donar el vist i plau i ens va visitar la reina Sofia. Aquell any presentàvem una monogràfica de Gino Rubert i la visita va ser del més entretinguda. La reina es parava davant de cada obra i feia preguntes a en Gino, qui anava explicant tot el que ella demanava. De sobte, es va quedar mirant fixament una obra i dirigint-se a Gino li va dir: s’assembla a Irene Papas. Per si algú del seguici no sabia de qui es tractava va afegir; és una estupenda actriu grega.

Podríem seguir explicant anècdotes sorgides durant les 38 edicions d’ARCO, parlar de les galeries que han participat i els artistes que han mostrat les seves obres, però el millor de tot és visitar-lo, estar allà. Els convido a fer-ho, segur que no se’n penediran.

Chus Roig en compañía de los artistas

James Clar y Ola Kolehmainen, Arco Madrid 2012.

ikLa fantasia no és una forma d’evadir la realitat, sinó una manera més agradable d’apropar-se a ella

Michael Ende.

Amb objectes ordinaris emplena la seva obra d’una certa entelèquia, quasi utòpica, per la seva argumentació, això certament ens apropa a la realitat en observar el seu treball, on el seu toc personal és distintiu, potestatiu i certament peculiar, ja que són xiclets mastegats o el seu propi cabell com a matèria prima. Així doncs, aconsegueix crear elements d’intervenció artística amb una empremta.

View this post on Instagram

"Mundo masticado", de la serie "Ideas masticadas" | 2008 | Dibujo hecho con chicle sobre cartulina | 12 x 17 cm /// "Chewed world", from "Chewed ideas" series | 2008 | Drawing made with chewing gum on paper | 12 x 17 cm /// #glendaleon @glenda.leon #mundomasticado #chewedworld #ideasmasticadas #chewedideas #mundo #world #chicle #chewinggum #continents #drawing #contemporarydrawing #contemporaryart  #conceptualart #womenartists #womeninart #cubanart #cubanartist #spanishart #spanishartist #galeriasenda @galeriasenda #galeriaaizpuru @galeriaaizpuru

A post shared by Glenda León (@glendaleon.estudio) on Nov 6, 2019 at 3:08pm PST

Després d’haver descobert de molt jove que la seva relació amb el ballet venia directament de la música, Glenda León emet aquest element de sincronia entre dues manifestacions artístiques que després, convertit en instrument, encamina la seva carrera i es converteix en un component representatiu i reconegut a la seva obra. Deixa veure que en l’art el que és important no es el material, sinó el tractament que se li dóna a l’obra. Deixa veure que en l’art el que és important no és el material, sinó el tractament que se li dóna a l’obra. Glenda León reafirma aquesta noció amb una nova visió artística que no és reduccionista i més integrativa, multiconceptual, amb certa deconstrucció. La seva recerca continua de com expressar estèticament una experiència l’han portat a disseccionar el seu art en una manera poc general, que percep en els objectes més gràcils i banals una connotació metamòrfica i filosòfica, convertint-los en un mirar de la selva intenció. Tot el que veu, tot el que troba, és un element per la representació de la seva obra. El seu art és teràpia, i la seva teràpia és un reclam i a la vegada, aquell reclam, és el resultat final d’una representació coetània d’elements quotidians que amb un gir creen una experiència que es mou davant el conflicte, el missatge, l’espai públic i la intimitat.

View this post on Instagram

?‍? Tras su participación en la Bienal de La Habana con la instalación Mecánica Natural @glenda.leon emprende una reflexión dialéctica sobre la fragilidad y fuerza de la naturaleza. En un gesto simbólico de empoderamiento, la artista transforma el polvo de la ala de una mariposa en una galaxia imaginaria descubriendo su poder alegórico y desvelando lo invisible a nuestros ojos? ⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀ ?#opening de #mecanicaceleste de @glenda.leon este VIERNES 15 a las 19:30h ?? entrada libre! ⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀ #next #exibition #glendaleon #galeriasenda #conceptualart #contemporaryart #latinamericanart #cubanartist #galeriasendaartist #artgallery #artistsoninstagram #art #barcelona

A post shared by Contemporary Art Gallery (@galeriasenda) on Nov 12, 2019 at 9:07am PST

La seva manera de fer fotografia part d’una intervenció en l’espai públic, insinuant l’estat emocional de l’ésser com participant i la seva conducta que és, per antonomàsia, ambigua. La seva manera de fer fotografia part d’una intervenció en l’espai públic, insinuant l’estat emocional de l’ésser com participant i la seva conducta que és, per antonomàsia, ambigua. Els trets que es veuen clarament en la seva obra Todas las Flores, (Havana, primavera 2002). En l’any 2012, el seu treball Escuchando el Silencio, s’enfoca en ubicar objectes sobre un pentagrama com notes musicals, aquest toc d’intervenció de les seves fotografies. Si bé, per a ella, el més ingenu i fútil pot expressar quelcom tan complex com és la qualitat d’una experiència, s’enfoca més en aquesta catarsi que sorgeix entre la fotografia i l’espectador on la imatge té la facultat de germinar i expandir-se com una arrel palpitant en públic o privat, és tant potent com seductora, pot ser benèvola com ingrata. Aquella imatge, aquells píxels i punts de llum que després es reflecteixen amb tinta i paper, tindran un moment, una personalitat, una olor, un teixit, un so i una identitat com la d’un ésser humà, on s’ha de crear un nexe, ella aconsegueix fer aquest triangle o trinomi que està conformat per al moment, la lent i la consciència perceptiva. I això, és quelcom la Glenda maneja amb destresa.

“ Cada obra que faig, la penso i la repenso molt per veure si em diu alguna cosa, i m’ocupo molt del concepte, del que comunica aquella obra. Li dono moltes voltes i sobretot a través del títol intento assegurar aquella comunicació, no vol dir que m’interessi només una lectura però m’interessa assegurar així el camí d’aquella obra si no l’aconsegueixo”

Glenda León

L’artista juga a ser aquella que mira a través del petit forat d’un pany; ensumant, aguaitant amagada, esperant aquell que els altres no volen que vegis o no s’atreveixen a mostrar fins que ella aconsegueix aquell desvetllar íntim i fins i tot, obvi. Demostra que tots volem ser un intrús en la intimitat: ja sigui en la nostra, en la dels altres i en la d’alguna cosa. Pot fer la impressió de què l’artista no està present, però sí que ho està. Completament.

Exposar una imatge aïllada i orfe d’argument és fàcil. Quan aquella imatge té un sentit aparentment artístic, estilitzat per un tractament cosmètic l’intel·lectual, s’aconsegueix una espècie de sinestèsia conjugada en el marc de l’ésser, un ésser que és, per naturalesa, regit per mediacions. Busca que la seva obra vagi adquirint abast, amb l’objectiu d’aconseguir incentivar les emocions de l’espectador creant un toc de seducció que, pot ser, modifiqui la forma de veure el món i juntament amb elements sonors, els quals predominen a la seva obra, van marcats per un interès de l’artista en el potencial que tenen al generar una eufonia, però a la vegada de condició visual i amb la recerca d’aquell equilibri, queda clar que Glenda no sempre intervé en el fet, però deixa constància d’ell.

 ~ Andrea Violeta Rojas