En el seu treball, Miguel Angel Ríos integra un acostament conceptual rigorós juntament amb una estètica manual meticulosament construïda. Des dels anys setanta ha treballat al voltant del concepte del “llatinoamericà” utilitzant aquesta idea com a estratègia artística i com a problema polític. Des de l’any 2000, Ríos ha explorat també el vídeo per a crear narratives simbòliques sobre l‘experiència humana, la violència i la mort.
LANDLOCKED: Bolívia ha sofert des de fa diversos segles un bloqueig d’accés a l’oceà Pacífic. Landlocked és una metàfora de desig de l’inassolible. Gossos a peu de muntanya dels Andes han estat entrenats per a cavar i fer el seu treball, creant així una il·lusió per a arribar a l’oceà.
Uns calmats cants submergeixen l’interior de l’església barroca en una expressió de reverència i tensió retinguda. Els adoradors, asseguts en bancs i banyats per una lluentor etèria, mantenen la mirada baixa, presumiblement en oració. El vídeo de sobte revela la preocupació dels fidels pel telèfon cel·lular, una eina que ocupa la major part de les nostres vides. El cant contribueix a endinsar-nos en tota una atmosfera eclesiàstica, no obstant això es tracta d’una alteració tecnològica de sons emesos per ratapinyades, de manera que assemblen una tonalitat humana. Com a animal nocturn, la ratapinyada està associada amb el diable en la cultura occidental. El vídeo passa a una perspectiva omniscient, on el conjunt de pantalles es va transformant en una constel·lació d’estels.
Parlant amb Déu afronta la tecnologia com un fenomen contemporani, i la desacralizació i descentralització del que és el cànon.,Si bé l’entorn d’una església catòlica pot suggerir una íntima conversa amb un Ser Superior, una exaltació de la Fe, el fet que les persones estiguin sumides als seus cel·lulars, ens planteja una reflexió sobre el rol que les tecnologies exerceixen en la nostra vida actual. Es podrà llavors realitzar una actualització de la Fe?
Poques vegades, com en aquests temps d’Internet, vam tenir la possibilitat d’aconseguir el coneixement absolut i exercir el poder de la omnipresència. Mai abans va estar l’home tan a prop de semblar-se a Déu i, no obstant això, l’essencial sembla allunyar-se cada vegada més. La bellesa de l’enquadrament final, distant, similar al d’un cel estrellat, ens deixa una possible sortida, optimista, on tots dos elements, el tecnològic i l’espiritual, entren en harmonia.
Bobines, fusos, formes rotades, miralls … la producció aquí proposta és un conjunt de treballs de vídeo, vidre recuit i vidre científic, així com dibuixos de gran format. Tot això pren part de la mateixa reflexió (o vacil·lació) al voltant de la llengua. El vidre bufat es presenta aquí no només com a matèria creativa i transformadora, apuntant als processos de fabricació i manipulació que li són propis, sinó també com a pont entre l’objecte i el llenguatge, entre la paraula i el cos.
Un relliscada, un lapsus linguae. Múltiples, els fils són alhora comptables i infinits. Les traduccions són també limitades i fallides, ja que no poden sinó ser diferent d’allò “original” i, com a resultat del seu propi error, suggereixen innombrables possibilitats. El vidre calent ha d’estar en contínua rotació per rebre la seva forma; de la mateixa manera el llenguatge ha de romandre en moviment per a ser transformat i no empassat per la immobilitat. Aquesta exposició assenyala alguns d’aquests lapses inevitables, en el seu intent (del llenguatge, o del propi cos) per escapar de la boca. Tot gira entorn del mateix foc.
L’exposició 28 lapsus linguae de Pablo Vindel és un recorregut pel treball de vidre bufat, vídeo-poesia i dibuixo com documentació de performance que va desenvolupar durant i arran de la seva recent residència al Creative Glass Center of America. Aquest corpus d’obra se sustenta així mateix en la seva recent experiència com Sullivan Scholar mitjançant la Stetson University (DeLand, Florida), la qual li va posar en contacte amb un extraordinari elenc de poetes experimentals: poetes sonors, vídeo-poetes i poetes concrets juntament amb els quals ha recorregut diferents espais de l’estat de Florida i de les ciutats de Santiago de Xile i Rio de Janeiro. No menys important, un profund interès per la materialitat del llenguatge i la seva potencialitat per a ser traduït.
Per l’ocasió, una instal·lació composta de cinc peces les quals formen un diàleg entre elles ha estat escollida per tal de destacar el molt personal i especial concepte de l’artista alemany. Escultures esculpides en fusta i baix relleus són constants en la selva producció. La figura humana, sempre representada com una forma icònica, contrasta alhora amb altres peces que segueixen una línea més abstracta i minimalista; influït intel·lectual i artísticament per l’escultor Ulrich Rükriem, Balkenhol va desenvolupar un llenguatge personal a partir de l’aproximació i el contrast als pensaments artístics de Rükriem.
La participació d’Stephan Balkenhol a la secció de projectes especials d’ARCO Lisboa 2018 és part de l’intens programa d’exposicions que l’escultor ha mostrat en els últims anys. Entre elles, mereix ser destacada la Retrospectiva en el Centre d’Art Contemporani de Màlaga – CAC Màlaga- i New Sculptures, la primera individual a Barcelona a la Galeria SENDA.
L’escultor alemany s’ha caracteritzat per la seva perseverança en la reintroducció de l’escultura figurativa en l’escena artística contemporània. El posicionament de l’artista davant les imperants tendències de l’època s’articula a través d’una tècnica molt personal. Balkenhol talla fustes toves d’àlber o d’obeche, materials que romanen clarament visibles en l’obra a través de marques de cisell, esquerdes o nusos en la fusta. El procés de treball deixa petjades a través de desbastaments o estelles que contrasten amb zones polides. En la majoria de les escultures utilitza un únic bloc de fusta que policroma per delimitar les vestidures i al que afegeix un pedestal, en escultures tipus totem que recorden a l’art popular i remeten a les tècniques de talla medievals.
Balkenhol força amb el seu treball un intercanvi amb l’espectador, al que submergeix en un profund clima de complicitat. L’artista a més subratlla, com a part del seu compromís amb allò contemporani, la diferència entre l’escala escultòrica com a escala ideal i l’escala humana com a patró real.
Galeria Senda participarà en la celebració de la 50 edició de Art Brussels amb obra dels artistes: AES+F, Stephan Balkenhol, Sandra Vásquez de la Horra, Anna Malagrida, Francis Ruyter, GlendaLeón i Aitor Ortiz
Ola Kolehmainen va rebre al 2014 un encàrrec de la Borusan Collection d’Estambul per a desenvolupar un projecte fotogràfic sobre la tradició bizantina i les mesquites construïdes per l’arquitecte otomà Mimar Sinan. L’obra d’Ola Kolehmainen s’ha caracteritzat per presentar imatges d’arquitectura contemporània i en aquesta ocasió i per primera vegada antics edificis històrics es convertiren en l’objecte de treball. A partir de l’encàrrec i de la seva estada a Estambul, Kolehmainen va concebre en paral.lel la idea de la sèrie Sacred Spaces en què es vincula novament l’espiritualitat amb la creació contemporània a través d’un extens estudi del llegat estètic i històric de l’arquitectura religiosa.
El procés de fotografiar els antics edificis buits va durar gairebé quatre anys. Les obres són el resultat d’una recerca exhaustiva de la il.luminació i dels enquadraments, basant-se únicament en la llum natural i artificial preexistent a l’edifici sense cap tipus de manipulació o efecte. Cada emplaçament va requerir prendre les vistes en una hora acuradament seleccionada en un determinat moment de l’any per a capturar l’ambient desitjat.
A determinades obres d’aquesta sèrie de Kolehmainen desenvolupa un nou enfocament visual a partir d’una tècnica de fragmentació i deconstrucció. Les vistes dels espais es divideixen i es tornen a articular en una mena de collage a partir de múltiples perspectives que conformen una única imatge. D’aquesta manera, les fotografies ofereixen una sensació tridimensional a través d’una major profunditat de camp i d’un ampli rang de llums i ombres. Kolehmainen compara aquesta tècnica de detalls encuadrats amb la lectura d’un llibre:
“Quedes atrapat. Atrapat en els detalls. Incrustat. Hem de tornar. Enfoca’t en un punt de referència. El marc ens ajuda a enfocar-nos en els detalls dins d’ell”.
El resultat del projecte esdevé una celebració visual on l’atmosfera i la llum són el fil conductor que entrellaça imatges dels edificis de les principals religions monoteïstes. Les antigues esglésies, sinagogues i mesquites aporten a l’obra de l’artista un nou paradigma de recerca que captura sublimitat i misticisme. Al mateix temps, la seva obra reflecteix els punts en comú de les diferents religions i subratlla les influències mútues convidant l’espectador a la reflexió sobre la naturalesa universal dels espais sagrats.
El títol de la present exposició Let Us Now Praise Famous Men es refereix al llibre homònim de l’escriptor James Agee il·lustrat amb fotografies de Walker Evans. Publicat el 1941, documentava la vida rural als Estats Units durant l’època de la Gran Depressió dels anys 30. Francis Ruyter utilitza l’apropiacionisme com a eina; totes les pintures tenen com referència fotografies de l’ingent patrimoni que atresora la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Es tracta d’un dels majors arxius del món creat a partir dels fons de la Farm Secure Administration i la Office of War Information: imatges en blanc i negre que retraten la vida dels nord-americans entre 1935 i 1944. Aquestes imatges, produïdes a través d’agències governamentals, transcendeixen la propaganda i s’han convertit en referència de la identitat nord-americana. Es tracta d’un arxiu revistat per múltiples autors amb un caràcter generatiu a mesura que es digitalitza i dissemina.
Els objectes d’arxiu de l’era post industrial ja han estat sotmesos a sistemes d’ordre i reclassificació i últimament són difosos en un esquema global entròpic a través d’internet. La creixent presència de bancs de dades, arxius d’imatges i interfícies visuals ens permet rastrejar l’interès de Ruyter en els arxius fotogràfics. Aquests s’assemblen a ruïnes tecnològiques i aborden els canvis del coneixement científic i social que proporciona a les pintures de Ruyter una profunditat contextual de referents connectats mitjançant nodes interrelacionats.
El procés artístic de Francis Ruyter fusiona les noves tecnologies amb tècniques tradicionals de dibuix i pintura. Ruyter utilitza pintura monocroma i marcador permanent per a recrear les imatges d’aquestes fotografies. Aquests treballs es despleguen visualment com a pintures abstractes malgrat el seu origen figuratiu. Ens enfrontem a obres sintètiques amb un marcat reduccionisme tonal, pintades amb colors no naturalistes i compostes de plànols de colors enèrgics. Aquest cromatisme saturat entra violentament en conflicte amb la nostra percepció de l’acte fotogràfic com a document gràfic que aporta versemblança a la imatge. Els contorns traçats divideixen la superfície en plànols freturosos d’ombres en una representació en què s’elimina la il·lusió de profunditat. Aquesta negació del volum redueix a la mínima expressió l’origen fotogràfic de la imatge com a llenguatge de la llum i emfatitza el caràcter marcadament bidimensional de l’obra.
