GONZALO GUZMÁN. Dolmen_04 i els seus viatges onírics

Un onironauta que fa tangible els seus somnis. En poques paraules, així podríem definir a Gonzalo Guzmán, l’artista madrileny que basa el seu treball escultòric en l’estudi oníric dels seus somnis. Guzmán es va formar com a dissenyador industrial i, des de la pandèmia, dedica el seu temps a l’art de l’escultura. Durant aquella època d’aïllament social, Gonzalo Guzmán va començar a experimentar somnis lúcids, un estat de desvinculació momentània entre el cos i la ment en el qual el subjecte és conscient que està vivint un somni i pot, per tant, controlar-lo. I, des d’aquest moment, el seu projecte artístic ha anat creixent i explorant nous horitzons.

Els somnis, el seu objecte d’estudi

És quan tanca els ulls i somia que Guzmán troba el sentit i la inspiració de les seves obres. En els seus somnis, l’artista interactua amb unes estructures megalítiques metàl·liques que li generen una sensació de pau molt profunda. Menhirs i dòlmens que, encara que semblin cossos abstractes, són peces figuratives perquè copien allò que l’artista veu en els seus somnis. Guzmán tria l’acer inoxidable perquè busca emular el material metal·litzat amb el qual interactua en els seus viatges onírics. A més, per practicitat, aquest tipus de metall és resistent a l’exterior, una cosa primordial per a ser fidel amb quelcom somiat prèviament. L’acer inoxidable és el material idoni per a les seves estructures, ja que li ofereix les propietats tècniques i visuals necessàries per a construir les seves peces.

Ritual oníric

Gonzalo Guzmán, en una entrevista per a la revista Metal, ens explica el procés mental que duu a terme per a connectar amb els seus somnis. Aquest parla de l’estat “duermevela”, un estat de desconnexió on el cos roman adormit, però la ment es manté desperta. En anul·lar-se els moviments i les sensacions corporals, aquestes s’intensifiquen al cap i és llavors quan comença l’aventura onírica. El truc, segons Guzmán, és tenir un objectiu clar a l’hora de somiar. «[…] és més fàcil experimentar aquests somnis si tens un objectiu, si durant el dia estàs motivat pensant a tenir un somni lúcid i et proposes alguna cosa que t’agradaria complir dins del somni.»

En el cas de Gonzalo Guzmán, la seva meta a l’hora de somiar és comprendre millor el significat d’aquestes estructures que veu en els seus somnis i tornar a interactuar amb elles. El seu ritual comença a les quatre de la matinada al toc de la seva alarma. L’artista es mig desperta i fa una sèrie d’exercicis en aquest estat adormit que fan que li sigui més fàcil començar a experimentar un somni lúcid quan es torna a dormir.

Exposicions i participacions

Gonzalo Guzmán ha exhibit les seves peces a diferents llocs del món com Alemanya, Suïssa, Itàlia o el Regne Unit, entre molts altres llocs. La seva mostra individual més actual és l’exposició “Colisión” (2023) a Galeria SENDA, emmarcada dins del festival Art Nou, un festival d’art emergent de Barcelona i Hospitalet que ofereix la possibilitat a joves creadores nacionals i internacionals d’establir les seves primeres relacions professionals en el mercat de l’art, les galeries, els espais autogestionats i les institucions dedicades a l’art emergent. La peça central de l’exposició i la que majors mirades va atreure va ser una instal·lació composta per la representació d’una estalactita de tres metres d’acer inoxidable que es va suspendre des del sostre de la galeria sobre una superfície reflectora. El reflex de l’estalactita en la superfície va generar la il·lusió òptica que també existia una segona estalactita a punt de tocar-se amb la suspesa. La força de la composició resideix en la proximitat d’una col·lisió impossible i, d’aquí, el nom de l’exposició.

En el context de les fires d’art, Guzmán ha participat en un parell en què portem d’any. En primer lloc, les seves obres oníriques van fer una visita a ARCO Madrid juntament amb altres artistes de la galeria en un escenari artístic líder en el sector. A més, recentment, les seves peces també van estar exposades en l’estand de SENDA en la fira Art Brussels.

Dolmen_04 i el seu vincle amb la Reunió del Cercle d’Economia

Amb motiu de la 39ª Reunió del Cercle d’Economia d’enguany, emmarcada sota el nom “El món a prova. Estratègies per a impulsar la productivitat i el benestar en temps de canvi”, l’obra Dolmen_04 de Gonzalo Guzmán tindrà un lloc especial en el Palau de Congressos de Catalunya.

I és que aquesta estructura comparteix un vincle estret amb la temàtica dels simposis d’aquesta reunió. Moltes vegades, ens fa falta tornar als orígens per a comprovar fins a on hem arribat. Raimon va escriure que qui perd els orígens perd la identitat. Potser, el que volia dir en aquest vers és que, qui ha abandonat la seva història, no és capaç d’entendre el seu present en tota la seva grandesa ni podrà afrontar els reptes de futur amb tota la seva complexitat.

Dolmen_04 ens porta des dels orígens de la humanitat al present més rabiós en fraccions de segon. En un tancar d’ulls. El dolmen és un objecte quàntic que sembla estar en dos espais diferents alhora: plantat físicament en aquest espai de reunió i, amb el seu reflex infinit, en la nostra visió més profunda de nosaltres mateixos. I és quàntic també perquè ocupa dos llocs diferents en l’espai/temps. L’art desafia, tant o més que la física, la nostra percepció de l’univers i és capaç que percebem un objecte, com aquest Dolmen_04, en dos moments molt diferents de la història de la humanitat.

Una mostra d’aquestes primeres i rudimentàries construccions arquitectòniques que l’home va aixecar la veiem avui aquí transformada en objecte actual, sense que hagi perdut el seu simbolisme prehistòric. La trobem aquí, en un lloc de reflexió dels humans més mundans sobre el present i el futur, i la seva visió ens interpel·la i ens anuncia d’on venim, no fos cas que en tocar de peus a terra perdem els nostres orígens i oblidem que la humanitat, des dels seus principis, sempre ha volgut elevar-se per sobre de la realitat més mundana, i trobar, allà on fos, un sentit espiritual en els instants rutinaris que vivim cada dia.

Per això, aquest dolmen del segle XXI ens transporta als nostres ancestres i vol recordar-nos a tots els que són aquí reunits que fora, no tan lluny d’aquí, hi ha un altre món. Un món creat, entre altres, per centenars de milions d’anys d’artistes, escriptors, escultors, músics, etc., i també per gent normal, el ciutadà comú que cada dia va al treball i que, d’alguna manera, ha de ser present en les nostres discussions. Perquè, en el fons, tots nosaltres hem de treballar per l’home comú, pel gènere humà en tota la seva amplitud. Aquest dolmen ens transporta a la història mil·lenària del gènere humà, de la gent corrent.

Un dolmen ha aterrat en aquestes jornades com la peça d’un artista que resumeix aquest viatge des de l’antiguitat a la modernitat en dècimes de segon i ens recorda que aquest viatge no hauria estat possible sense la gent del carrer, sense el qual treballa i produeix, que, en definitiva, sempre ha de ser l’actor principal del progrés humà. Tinguem-ho aquí a prop, vegem-ho, i no oblidem mai per què està. El seu treball, la seva producció i la seva creativitat és el nostre futur.

Una petita mostra dels seus somnis

A continuació, una petita selecció d’obres de Gonzalo Guzmán que evoquen a aquests somnis induïts que l’artista crea des de zero en la seva ment.

SANDRA VÁSQUEZ DE LA HORRA rep el Premi Käthe Kollwitz

Des de Galeria SENDA, ens complau anunciar que l’artista xilena Sandra Vásquez de la Horra ha estat guardonada amb el Premi Käthe Kollwitz. Per a aquells que no sàpiguen sobre la història d’aquest guardó anual, va néixer en 1960 i porta el nom de l’artista alemanya Käthe Kollwitz. Kollwitz va ser una pintora, escultora i gravadora del corrent realista, molt compromesa socialment a aquest estil durant el segle XIX i que va abraçar l’expressionisme a principis del segle XX. L’Akademie der Künste – Acadèmia de les Arts de Berlín – ha concedit enguany el seu premi a Vásquez de la Horra, que porta instal·lada a Alemanya des de 1995.

Més sobre l’artista

Sandra Vásquez de la Horra, nascuda l’any 1967 en Vinya de la Mar (Xile), es va graduar de Comunicació Visual en la Universitat del Disseny de la seva ciutat natal i, posteriorment, va finalitzar els seus estudis de Belles arts en l’Acadèmia d’Art de Düsseldorf (Alemanya). Ja a l’estranger, en el 2002, va estudiar fotografia, cinema i nous mitjans a la Kunsthochschule für Medien Köln – Acadèmia d’Arts Visuals de Colònia. Destacar també que des que es va instal·lar en 1995 a Alemanya, continua produint les seves obres des de Berlín. Per tant, podem observar la gran estima i el llaç indissoluble que l’artista i el país germànic han creat després d’anys vivint i creant projectes nous des d’allà.

Enguany, Vásquez de la Horra ha exposat en el Goethe-Institut de Santiago de Xile i en 2022 va participar en la 59a Biennal de Venècia. L’artista ja ha estat homenatjada amb àmplies exposicions individuals com la del Denver Art Museum amb “The Awake Volcanoes” (2024) o, per exemple, la que es va dur a terme en la galeria, “Aura” (2022).

El perquè de l’estil personal de Vásquez de la Horra

En els treballs de Vásquez de la Horra, l’artista utilitza llapis de cera per a construir un imaginari fosc que evoca a un món imaginari i fantasiós que toca temes subversius com la religió, la mitologia, el sexe, la cultura popular, les xarxes socials o la mort. Mitjançant aquesta execució distòpica, l’espectador s’introdueix en un univers de criatures fictícies i encantades caracteritzades per preocupacions carnals i psicològiques, un recurs que Vásquez de la Horra fa servir per a fer-nos reflexionar sobre qüestions socials que ens afecten directament encara que, moltes vegades, les deixem de costat. Per tant, podríem dir que és una artista el llenguatge visual de la qual tematitza els conflictes als quals s’enfronta la societat actual.

Les seves obres reuneixen una sèrie d’arquetips de la consciència col·lectiva, qüestions de gènere i sexualitat, reflexions interculturals i temes de pràctiques espirituals. El perquè d’aquest discurs artístic tan arrelat a la protesta social té la seva explicació quan es coneix la biografia de l’artista. Vásquez de la Horra va créixer en una època que, després del cop d’estat de la Junta Militar xilena en 1973 i la presa del poder per Augusto Pinochet, va estar dominada per la tortura, la repressió, els desapareguts i les nombroses violacions dels drets humans durant més de disset anys.

Amb la volta de la democràcia en 1990, la població va poder digerir i assumir la història del país, la petjada del qual es pot apreciar en l’obra artística de Sandra Vásquez de la Horra. A més de mostrar les barbàries que el seu país va viure, en els seus projectes mostra les seves confrontacions familiars, les mitologies de la població indígena i la dominació colonial dels europeus a Amèrica Central i del Sud.

Els dibuixos que Vásquez de la Horra crea són tant de petit com de gran format, sobre paper i cartó, i es caracteritzen per la seva densitat, colors i precisió. Algunes de les seves creacions estan banyades en cera, tractament que afegeix profunditat al dibuix i li permet construir obres tridimensionals en forma d’acordió.

Premi i celebració

Amb motiu de la cerimònia de lliurament del Premi Käthe Kollwitz, la Akademie der Künste exposarà una selecció de les obres de Vásquez de la Horra; un total de més de 60 dibuixos, fotografies i objectes que s’exposaran en una instal·lació site-specific. La cerimònia tindrà lloc en la mateixa Akademie der Künste el 18 de juny a les 19h i la seva exposició especial es podrà visitar entre els dies 19 de juny i 25 d’agost.

Un nou doctorat per a JAUME PLENSA

Actualment, en el món de l’art, un dels noms que ressonen més és el del famós artista Jaume Plensa. Després d’una llarga trajectòria plena d’èxits en diversos àmbits artístics, Plensa s’ha convertit en l’exemple d’artista multidisciplinari, havent deixat la seva petjada personal en moltes de les disciplines artístiques existents. Des de les seves enormes produccions escultòriques fins a les seves pintures simbòliques, passant fins i tot per l’àrdua tasca de muntar l’escenografia d’una òpera en el Gran Teatre del Liceu, podem observar que Jaume Plensa s’ha atrevit amb tota mena d’aventures artístiques que l’han convertit en l’artista internacional que totes i tots coneixem.

La seva narrativa artística

El seu treball va aconseguir impactar a l’altre costat del toll gràcies al seu videoescultura interactiva «Crown Fountain», situada en el Millenium Park de Chicago. Aquesta producció va aconseguir catapultar la seva fama internacional, sent un exemple clar la gran quantitat d’obres de Plensa que alberguen institucions i països de tot el món com «Endless» en el Museu d’Art Raclin Murphy (els EUA), «Wonderland» en Calgary (Canadà) o «Nomade» a Antíbol (França). Les seves escultures i instal·lacions d’art públic, per la qual cosa és majorment conegut, conviden sempre a la contemplació silenciosa, a connectar amb l’espiritualitat, amb el cos i amb la memòria col·lectiva. Les seves peces inciten, doncs, a la reflexió profunda i a establir un diàleg necessari entre l’individu i el seu esperit crític, amb la condició de visibilitzar problemàtiques socials com ara la vulneració de drets humans, l’opressió, les desigualtats o les injustícies.

Per a transmetre tota aquesta narrativa basada en la conscienciació, un punt en comú que connecta a tots els seus projectes, és la monumentalitat que embolica al conjunt de les seves obres. No tan sols quan es parla de les dimensions d’aquestes, sinó més aviat quan es tracta de comprendre el perquè d’aquesta grandiositat que ens fa sentir part de la lluita social. Els seus rostres d’ulls tancats, les seves escultures de cossos pensatius o les seves instal·lacions compostes amb lletres de diversos alfabets, són la prova d’una humanitat que ha d’activar els cinc sentits, meditar sobre el context que l’envolta i dissoldre fronteres per a unir-se en un mateix llenguatge: el de la concòrdia i la pau.

Premis i reconeixements

Per tot això, no és estrany pensar que Jaume Plensa ha estat guardonat en diverses ocasions, tant per la seva labor artística com social. Aquí a Espanya ha estat premiat ni més ni menys que amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1997), el Premio Nacional de Artes Plásticas d’Espanya (2012) o la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes del Ministeri de Cultura (2021), juntament amb altres personalitats del món de l’art com l’actor Javier Bardem o el grup musical Amaral. No obstant això, en aquest blog volem celebrar i felicitar a Jaume Plensa per aconseguir el seu quart títol honoris causa, aquesta vegada per la University of Notre-Dame (Indiana, els EUA). Altres doctorats que Plensa porta a la seva esquena són els concedits per la School of the Art Institute de Chicago (2005), la Universitat Autònoma de Barcelona (2018) i la Universidad Internacional Méndez Pelayo (2022).

Des de Galeria SENDA volem donar-li un calorós aplaudiment a aquest artista català que ha aconseguit trencar fronteres i exposar un art pensat per a ser mostrat al món. Perquè les seves obres continuïn impactant en la vida de moltes persones i en els escenaris urbans de tots els països del món. Perquè es continuïn premiant les narratives dels seus projectes i l’empremta que aquestes tenen en la nostra societat.

Quan el moviment es converteix en forma. L’art fotogràfic postestructuralista de Xavi Bou – per Uta M. Reindl

La majoria de les línies negres de captivadora geometria serpentegen o s’arremolinen, algunes fins i tot en diverses fileres, a través dels fons d’imatges monocromàtiques, fent pensar en dibuixos o pintures abstractes. La perfecció gairebé artificial de les formacions minimalistes, fan l’efecte d’estar generades matemàticament. Aquestes estructures enigmàtiques mostren figures del vol d’ocells registrats amb l’antic mètode de la cronofotografia i la tecnologia informàtica moderna. L’artista nascut a Barcelona Xavi Bou les ha descontextualitzat, ja que es despleguen sobre un cel clar que transforma en el seu llenç mitjançant un tractament digital. Segons el fotògraf, la seva fascinació per les aus i el seu moviment té les seves arrels a la seva infància. En créixer al Prat de Llobregat, als afores de Barcelona, Xavi Bou sovint es quedava amb els seus avis i feia innombrables passejades per la natura amb el seu avi, amant de les aus. El seu gran interès per la naturalesa es va mantenir fins i tot després dels seus estudis de geografia i fotografia i durant la seva etapa treballant en el sector de la fotografia de moda. Poc després del seu debut el 2015, l’artista va rebre elogis de nombroses publicacions a diaris i revistes de diferents mitjans a tot el món.

Fotografía de Xavi Bou que captura la forma del vuelo de los pájaros. En este caso son Cuervos y la fotografía se tomó en Manlleu, Cataluña

Des d’un punt de vista historicoartístic, aquesta concentració en representacions no figuratives va començar a Alemanya a la dècada de 1950 amb la “fotografia subjectiva” d’ Otto Steinert, que retratava la realitat sense narrar-la, documentant-la com un reportatge i situant l’ornamentació com un fenomen extern. Un cas similar va ser el del fotògraf català Marcel Giró, que va emigrar al Brasil. Xavi Bou coneix la cronofotografia purament científica d’Eadweard Muybridge, que en certa manera es relaciona amb el seu plantejament ornitogràfic.

Per part seva, el barceloní Xavi Bou ha donat forma als moviments de nombroses espècies d’aus en els seus treballs ornitogràfics, a més d’explorar el mitjà de la fotografia per visualitzar i arxivar aquestes energies que flueixen i fluctuen. Això, en tota la sèrie i com a concepte, és força semblant a l’arxiu fotogràfic d’edificis industrials internacionals de la parella d’artistes Hilla i Bernd Becher, que podria considerar-se més postestructuralista-conservacionista que crític sistèmic. De la mateixa manera, Bou s’esforça perquè la bellesa de les formacions abstractes que posa al quadre sempre permeti una lectura oberta. En altres paraules: només algunes de les línies dibuixades pels ocells amb les seves figures de vol, així com l’embolic de línies de bandades senceres d’ocells, revelen els seus creadors. Així passa amb les caderneres que apareixen al quadre entre els remolins de línies ocres, convertint-se en l’obra fotogràfica menys apreciada de l’artista precisament per la seva clara llegibilitat. Xavi Bou es veu a si mateix com un “comissari” que rastreja la coreografia dels ocells i la fa visible. Molt rarament romanen visibles els paisatges o les formacions de núvols al cel, i quan ho fan, sol ser a la part inferior de les imatges monocromàtiques, on difícilment poden contribuir a desxifrar el tema de la imatge real sense coneixements previs rellevants.

La sorprenent geometria, precisió i complexitat de les figures del vol dels ocells han ocupat l’artista de 43 anys durant uns deu anys, i molts dels socis de cooperació per al seu treball artístic són reclutats del món de les aus, o més aviat rastrejats. Pardals, orenetes, falciots, gavines, estornells, però també flamencs o àguiles així com altres aus rapinyaires… No només les troba a la natura –molt sovint a prop seu o fins i tot a llocs com Gibraltar o Islàndia– sinó sorprenentment també a Gràcia, barri al cor de Barcelona.

Aquest curtmetratge ha sorgit arran de la residència artística de Xavi Bou amb la Universitat de UCLouvain a Bèlgica amb Reveal Flight Project.

Als seus vídeos, Xavi Bou registra el desenvolupament col·lectiu de línies de vol d’ocells i de migracions senceres d’ocells i després afegeix a les seqüències so original o música composta per un amic de l’artista. En el futur, Bou planeja expandir la seva pràctica d’arxiu amb una nova sèrie de fotografies, mitjançant abstraccions escultòriques, utilitzant imatges d’insectes en moviment i després manipulant-les digitalment perquè apareguin tant en tres dimensions com en el color natural dels animals.

Galeria SENDA a l’Art Brussels 2024

Per a la 40a edició d’Art Brussels, hem estat convidats per a la secció “REDISCOVERY” pel Comitè d’Art Brussels compost per galeristes belgues i internacionals. En aquesta ocasió, recuperem a l’inclassificable Zush/Evru, al qual vam dedicar l’exposició “Tornar a ser” (2020) després de vuit anys d’absència per part de l’artista. La secció “REDISCOVERY” està dedicada a artistes subestimats, infravalorats o oblidats del segle XX, vius o morts. El seu objectiu és explorar i destacar pràctiques sorprenents, desconegudes i originals que encara no han entrat en el corrent principal de la història de l’art.

La condició humana a través dels somnis vista per tres generacions d’artistes

És un plaer participar de nou a Art Brussels, ja que presenta un programa sòlid i internacional i una mescla única d’artistes consagrats i talents emergents que s’alineen amb la nostra visió. A més de la secció “REDISCOVERY”, les galeries s’han dividit en tres seccions més: PRIME, DISCOVERY, INVITED i la subsecció SOLO de la fira.

A més de comptar amb una secció especial per a tornar a posar el focus en l’obra de Zush/Evru, sumem a Sandra Vásquez de la Horra i Gonzalo Guzmán, creant així un diàleg entre tres artistes de tres generacions diferents que aborden realitats de la condició humana no evidents. Visions personalíssimes del subconscient. Les seves pròpies experiències els serveix com a motor per a crear mons onírics únics i personals que obren espais de reflexió.

Zush/Evru

El personal univers estètic del barceloní que, sota diversos noms – Albert Porta, Zush i ara Evru – ha protagonitzat des dels anys seixanta un itinerari que ens endinsa pels més renovadors suports expressius. La seva fluida obra enfonsa les seves arrels en la seva encara més fluida persona, que ha donat origen a l’Estat Mental Evrug, un món imaginari autosuficient en el qual resideix sovint per a reflexionar sobre conceptes com la identitat, l’alteritat i l’estat de l’ésser. Les seves obres d’art actuen com a mediadors tangibles entre el públic i els somnis, emocions, criatures i éssers que resideixen en el seu món oníric. La seva obra difumina els plans del somni i la realitat amb una expressió pròxima al surrealisme.

Quadre d'una figura fent una postura de ioga

Zush/Evru. Admukarud (2008).

82,8 x 174,2 cm

Sandra Vásquez de la Horra

Com a complement a Zush/Evru, Sandra Vásquez de la Horra (Vinya de la Mar, Xile, 1967) procedeix a treballar en el pla de la seva imaginació. Els seus característics dibuixos banyats en cera, que es van poder veure en l’exposició “Meridiano” (2018) i “Aura” (2022), evoquen un estat oníric d’emoció i fantasia, on la seva expressió interna tracta temes subversius de religió, sexe, mitologia, mort i experiències personals.

Tant Vásquez de la Horra com Zush comparteixen un interès per l’oníric i el surrealista, però aborden aquests temes des de perspectives diferents. Mentre que Vásquez de la Horra se centra en l’exploració dels aspectes més profunds de l’inconscient humà i en la desconstrucció de tabús culturals, Zush se submergeix en la creació dels seus propis mons alternatius. No obstant això, tots dos artistes comparteixen una habilitat innata per a capturar l’essència de l’irreal i el fantàstic en les seves obres, convidant l’espectador a reflexionar sobre la naturalesa de la realitat i la imaginació. Igual que Zush/Evru, l’obra de Vásquez de la Horra enfonsa les seves arrels en el desig d’encarnar i comprendre l’intangible estat interior.

Persona observant una exposició de dibuixos penjats en una paret blanca

Sandra Vásquez de la Horra. Vista d’exposició “Aura”

Dibuixos banyats en cera

Gonzalo Guzmán

Finalment, per a enllaçar el diàleg, contrastem l’obra d’aquests artistes consagrats amb una de les nostres últimes incorporacions a la galeria i que exhibim durant Art Nou 2023 amb l’exposició “Col·lisió”.

Format com a dissenyador industrial, Gonzalo Guzmán (Madrid, 1991) va començar a dedicar-se a l’escultura arran de la pandèmia. Durant aquesta època de caos i incertesa, va experimentar “somnis lúcids” en els quals era conscient d’estar vivint el mateix somni i podia controlar el desenvolupament d’aquest. En aquests se li apareixien reiteradament figures similars a dòlmens que li van servir com a inspiració. La plasmació d’aquestes formes en escultures es tracta d’un mode de recerca per a traslladar-les a la realitat. És a dir, el fet de materialitzar-les possibilita que Guzmán interactuï amb elles en el pla real i al mateix temps puguin fer-lo altres persones.

Per a entrellaçar l’obra de Gonzalo Guzmán amb la de Zush/Evru, podem destacar com tots dos artistes exploren la intersecció entre el món tangible i el món dels somnis. Tots dos desafien la percepció convencional de la realitat i ens porten a reflexionar sobre els límits de la imaginació i la materialització artística. Mentre Zush/Evru ens mostra els paisatges dels nostres somnis, Guzmán ens ofereix l’oportunitat de tocar aquestes formes efímeres i portar-les al món físic.

Persona i gos blanc en front d'una escultura d'acer

Gonzalo Guzmán. Dolmen_04 (2022)

190 x 270 x 100 cm

Ens veiem a Art Brussels!

Per tot això, ens complau anunciar nostra vintena primera participació en la 40a edició d’Art Brussels. Aquesta prestigiosa fira és una de les més reconegudes d’Europa i un esdeveniment marcat en el nostre calendari. Amb una àmplia varietat de propostes, representa la riquesa cultural i artística de l’escena europea que atreu  un gran nombre de col·leccionistes, comissaris, galeries, professionals de l’art de tot el món. Enguany, la fira tindrà lloc en el Brussels Expo, en els Halls 5 i 6, i ens podràs trobar en l’estand 5A-22.

«Exploding Cell» de PETER HALLEY, pioner de l’art digital

Per a aquesta última edició d’ARCO Madrid, ens ha fet especial il·lusió presentar a l’artista de la galeria Peter Halley com a convidat especial en el nostre espai Artist Project, amb una mostra individual que connecta les seves etapes passades amb la seva obra més recent. En aquesta exposició, els visitants d’ARCO van poder analitzar detalladament la peça més emblemàtica de l’artista i de la qual parlarem en profunditat en aquest blog: «Exploding Cell» (1983).

Els primers passos cap a l’art digital

En primer lloc, és primordial saber que «Exploding Cell» és l’únic treball amb imatge en moviment de l’artista. De fet, la destresa de Halley per a crear aquesta obra d’animació ho ha convertit en un pioner de l’art digital en una època en la qual era impensable considerar un altre tipus d’art que no fos manual. Recordem que els primers ordinadors, tal com els coneixem avui dia, neixen en els anys 80. Per tant, Halley demostra amb el seu enginy i la seva proposta artística revolucionària per a aquella dècada, caracteritzada per ser prematura en el camp tecnològic; que els horitzons de l’art són inescrutables.

Imatge d'una televisió i un quadre en una exposició d'art

«Exploding Cell» a l’espai Artist Project d’ARCO Madrid

Què representa «Exploding Cell»?

«Exploding Cell» mostra, en una animació de dos minuts, un horitzó de cel·les alineades d’esquerra a dreta. Sota aquestes apareix un conducte negre il·luminat per un gas resplendent que s’escapa per una xemeneia abans que la cel·la es tenyeixi de vermell i exploti, deixant una quantitat considerable de cendres que parpellegen amb efecte estroboscòpic. Sent conscients del context social del moment, aquesta obra s’ha consagrat com una al·legoria a l’amenaça de destrucció nuclear provocada pel major conflicte geopolític d’aquella època: la Guerra Freda.

“La idea tenia alguna cosa a veure amb la política de la Guerra Freda i l’amenaça de destrucció nuclear. En un principi, l’explosió de la cèl·lula havia de veure amb la finalitat de la civilització. Però la narrativa de la cel·la explosiva es va convertir ràpidament en part del meu treball. Amb el pas del temps, la narració va anar perdent importància per a mi i, finalment, vaig començar a centrar-me únicament en la icona de l’explosió. Com més penso en això, més em convenço que l’explosió és també una imatge central de la nostra cultura. Es remunta a cent anys enrere, al començament de la guerra i el terrorisme modern. He utilitzat la imatge de l’explosió una vegada i una altra en les meves impressions digitals murals, en contrast amb les cel·les i presons que apareixen en els meus quadres”.

Peter Halley

Tenint en compte la història darrere d’aquesta animació, les cel·les que s’observen en «Exploding Cell», tal com explica l’artista, representen el tancament, però també al·ludeixen a l’ordre, un ordre clàssic que no canvia. D’altra banda, l’explosió que dona nom al títol de l’obra és sinònim de canvi i fa referència a una transformació entre un estat harmoniós i un altre alterat. Aquesta juxtaposició de conceptes presenta dues actituds oposades, enfrontant-se per a vèncer. La dicotomia entre l’ordre i el canvi és el contrast que Peter Halley volia reflectir en aquesta obra d’art digital amb la condició de mostrar d’una forma més simple els horrors que una guerra estratègica com la Guerra Freda va sumir tant a orient com a occident.

Una obra premiada

Tant és el prestigi d’aquesta obra que durant aquesta edició d’ARCO Madrid, «Exploding Cell» ha estat reconegut amb l’ARCO/Beep Award d’art electrònic. Aquest premi té com a objectiu promoure la recerca, la producció i l’exhibició d’art vinculat a les noves tecnologies digitals o a l’art electrònic com a tal. El guardó ARCO/Beep ja ha generat una col·lecció de més de 120 obres de 86 artistes diferents, convertint-se en una iniciativa que és referent internacional.

Imatge d'unes mans col·locant un cartell blanc sobre una paret taronja

XIX Premi ARCO/Beep d’Art electrònic

Si vols saber més sobre «Exploding Cell» pots descarregar-te a continuació el dossier sobre l’obra o pots posar-te en contacte amb nosaltres i demanar més informació sobre aquesta.

Fent petits passos cap a un món de l’art sostenible a ARCO Madrid

ARCO Madrid és una cita anual obligatòria en la qual portem més de 30 anys assistint, però enguany no ens conformem a continuar fent les coses igual que sempre. En aquesta edició, apostem per una nova manera de participar que fos més sostenible i assumim la nostra responsabilitat amb el medi ambient.

Reducció de residus

Un dels desafiaments més significatius que enfrontem com a expositors en les fires és el transport i l’embalatge de les obres d’art. Aquest procés no sols és crucial per a garantir la seguretat de les peces, sinó que també pot generar una gran quantitat de residus, especialment plàstics.

Aquest any, ens vam proposar abordar aquest desafiament de manera diferent, amb un enfocament en la sostenibilitat i la reducció de residus. Una de les primeres mesures que prenem va ser reemplaçar els tradicionals embalatges de plàstic per capses de cartó reciclat i mantes. Anteriorment, les pintures i escultures solien embolicar-se en paper de bombolles per a la seva protecció durant el transport. No obstant això, enguany, vam fer una capsa de cartó específicament per a cadascuna de les pintures i embalem acuradament les escultures amb mantes. Aquesta simple elecció ens va permetre reduir significativament la nostra petjada de plàstic i continuar garantint la seguretat de les obres. A més, en utilitzar cartó reciclat, estem donant suport a l’economia circular i fomentant pràctiques més sostenibles en tota la nostra cadena de subministrament.

Reutilitzant recursos: la segona vida de la moqueta

A més, vam tenir l’oportunitat de reutilitzar la moqueta que recobria una part de la fira. Aquesta moqueta, que d’una altra manera hauria estat rebutjada en finalitzar l’esdeveniment, va ser una valuosa font de material per a nosaltres. Gràcies a la col·laboració amb l’organització d’ARCO, ens van permetre prendre aquesta moqueta i donar-li una segona vida. Ara, aquesta moqueta reciclada s’està utilitzant per a embolicar les nostres escultures durant el transport. La seva textura suau i embuatada proporciona una excel·lent protecció per a les obres d’art, assegurant que arribin al seu destí en perfectes condicions.

Compromesos amb un futur sostenible en el món de l’art

El món de l’art enfronta desafiaments significatius en termes de sostenibilitat. Des de l’ús intensiu de recursos en la producció d’obres fins a la generació de residus durant embalatge i transport, moltes pràctiques en la indústria no són respectuoses amb el medi ambient. A més, l’organització d’exposicions i esdeveniments artístics pot tenir un impacte significatiu en termes de consum d’energia i generació de residus. No obstant això, a mesura que la consciència sobre la importància de la sostenibilitat creix, també ho fa el nombre de persones i organitzacions dins del món de l’art que estan compromeses amb pràctiques més respectuoses amb el medi ambient. Amb mesures com la reutilització de materials i l’adopció d’energies renovables, s’estan fent esforços per a fer que el món de l’art sigui més sostenible.

Entenem que cada petita acció compta quan es tracta de protegir el nostre planeta, i estem compromesos a fer la nostra part com a membres de la comunitat artística. En prendre mesures concretes per a reduir el nostre impacte ambiental i promoure pràctiques més sostenibles, estem fent un pas en la direcció correcta cap a un futur més verd i pròsper.

En resum, la nostra experiència a ARCO enguany no sols va ser sobre exhibir art, sinó també sobre fer-ho d’una manera que respecti i protegeixi el medi ambient. Estem orgullosos d’haver pres mesures significatives cap a un embalatge més sostenible, i esperem que aquesta iniciativa inspiri a uns altres en la nostra indústria a adoptar pràctiques més responsables.

ARCO Madrid 2024

El compte enrere ha començat. ARCO Madrid està molt a la vora i des de Galeria SENDA estem acabant d’ultimar tots els detalls perquè enguany puguem mostrar-vos en el nostre estand, el 9B23, les últimes creacions dels nostres estimats artistes de la casa.

Per a la nostra trenta-unena participació a ARCO, una de les fires més influents del panorama internacional, hem convidat als que són pilars de la nostra identitat i història com a galeria, així com a noves propostes joves i emergents.

Jordi Bernadó – «Last & Lost»

Aquest any estem molt feliços de mostrar-vos part del nou projecte fotogràfic de Jordi Bernadó, “LAST & LOST”. Aquesta sèrie de vuit fotografies, que es mostren en una exposició individual a Galeria SENDA i que formen part d’un projecte més ampli, qüestionen els reptes ecològics i filosòfics del present, tractant qüestions com la sostenibilitat, la relació entre la tecnologia i la naturalesa, els horitzons del nostre futur o el paper que ocuparà la democràcia en aquesta marabunta de noves amenaces ambientals. Les fotografies de “LAST & LOST” retraten llocs perduts, ecosistemes en perill, zones inhabilitades a causa de la pol·lució i formes de vida que lluiten per sobreviure en paratges pràcticament erms. L’artista es converteix, llavors, en testimoni i espectador de les catàstrofes ecològiques en un estat ambigu entre existir i el no poder ser; sobreviure.

Paisatge nevat amb un arbre petit

Jordi Bernadó. Old Tjikko, Mörkret, Sweden (S 6.2)cc (2022)
Impressió UV en metacrilat, muntada sobre dibond., 180 x 240 cm

Jaume Plensa

Un altre dels artistes que vertebren i donen forma a la personalitat de la nostra galeria és Jaume Plensa, el famós escultor barceloní amb una projecció internacional inigualable. Per a aquesta edició d’ARCO Madrid, Plensa presenta el seu treball basat en les contradiccions: la llum i la foscor, la petjada del passat i l’obertura cap al futur, les contradiccions naturals i les creacions de la mà de l’home, la immensitat del soroll i les esferes més íntimes del silenci.

Fotografia d'una escultura d'un cap de bronze amb quatre mans que cobreixen els ulls i la boca

Jaume Plensa. Who Are You? VI (2016)
Bronze, 38 x 15 x 15 cm

Anthony Goicolea

En contrast, Anthony Goicolea ens demostra que l’art pot significar visceralitat, plasmant en les seves obres plàstiques els diferents prismes i perspectives de qüestions socials com el gènere, la cultura o les tradicions. Goicolea bolca en els seus treballs artístics la seva història personal i familiar, marcada per néixer cubà, ser gai i practicar la religió catòlica en el sud del país a principis dels anys setanta. Aquests factors van forjar la seva consciència de les construccions socials, com les tradicions regionals o els rituals, i de com aquests elements influeixen en les nostres identitats i les defineixen. En aquesta edició d’ARCO, Goicolea mostrarà obres a grafit i sobre oli, on els visitants podran trobar-se enfront de subjectes que bé podrien ser trets de representacions teatrals o de novel·les.

Doble quadre on, en cadascun, es representa la meitat d'un cos d'un home

Anthony Goicolea. The Magician’s (2023)
Oli sobre tela, 127 x 254 cm

Sandra Vásquez de la Horra

Una altra artista convidada a exposar en el nostre estand a ARCO Madrid és la xilena Sandra Vásquez de la Horra. A través d’una multiplicitat de tècniques que van des de les peces tridimensionals, el carbonet, l’aquarel·la i la cera; Vásquez de la Horra traça cossos que concep com a entitats geogràfiques. Aquests cossos, ara territoris, es divideixen en dos plans: el físic-terrestre i el místic. En l’aspecte físic, l’artista narra amb el seu treball la càrrega política de resistència del poble contra la dictadura xilena. D’altra banda, en l’aspecte místic, Vásquez de la Horra utilitza el concepte dels set plans o xacres per a dialogar a l’uníson entre l’univers i la Terra.

Instal·lació artística de paper on es representen dos caps, una damunt de l'altra

Sandra Vásquez de la Horra. Las Cholitas (2024)
Grafit i aquarel·la sobre paper encerat, 106 x 77 cm

Evru Zush

També es caracteritza per la creació de formes úniques i fantàstiques l’Evru Zush. Amb una fusió de tècniques i disciplines, Zush presenta la seva sèrie “Naga”, formada per criatures que semblen sortir d’una pel·lícula de ciència-ficció.

Dibuixos d'uns caps units a unes cues semblants a les dels peixos

Evru Zush. Sèrie Naga (2018)
Grafit sobre paper, 24.7 x 9.7 cm

Elena del Rivero

Endemés comptarem amb la presència de la valenciana Elena del Rivero, una artista consolidada que, des de Nova York, continua produint els seus projectes artístics. L’obra d’Elena Del Rivero es divideix en dues línies: una històrica, explorant el dolor col·lectiu de la pèrdua, i una altra personal, centrada en la construcció de pilars existencials.

Quadre de vuit plomes dibuixades sobre paper

Elena del Rivero. Flying Letter #24 (2011-2014)
Dibuix, 73 x 54.6 x 21.5 cm

Stephan Balkenhol

Stephan Balkenhol també participarà a ARCO Madrid amb la seva obra a fusta “Man with pink tie”. Balkenhol ha aconseguit al llarg dels anys consolidar-se com un artista que persevera per reintroduir l’escultura figurativa en l’escena contemporània actual. Les seves obres policromades es caracteritzen pel contrast entre les estelles i encenalls que Balkenhol deixa en tallar amb efusivitat la matèria primera de les seves creacions, la fusta; i les zones polides d’aquesta mateixa.

Escultura a fusta d'un home amb americana negra, camisa blanca i corbata rosa

Stephen Balkenhol. Man with pink tie (2022)
Fusta tallada, 120 x 95.5 x 11.7 cm

Gonzalo Guzmán

Un altre artista de talles monumentals que s’uneix a la cita amb ARCO Madrid és el madrileny Gonzalo Guzmán. L’artista presenta en aquesta edició d’ARCO el seu nou projecte escultòric a través del qual Guzmán ha tractat d’explorar el jo interior utilitzant els somnis lúcids com a eines d’inspiració i autoconeixement per a crear obres que desafien el nostre sistema de creences. És per tot això que les seves escultures representen les estructures metàl·liques que apareixen en els seus somnis i explora la possibilitat de reproduir el subconscient en la realitat.

Menhir d'acer inoxidable

Gonzalo Guzmán. Menhir_06 (2023)
Acer inoxidable, 275 x 100 x 60 cm

Gino Rubert

Compromès a seduir la mirada amb les obres que crea amb la condició de convidar a la reflexió, Gino Rubert representa experiències i emocions a través d’una fusió de disciplines artístiques. Amb una complexa tècnica que barreja el collage de fotografies i materials quotidians amb l’acrílic i l’oli, l’artista ens representa la figura de la nova dona i el nou home, les seves funcions, disfuncions, conflictes i retòriques.

Quadre d'una dona en una barana i amb vestit rosat amb unes agulles adherides a la superfície del llenç

Gino Rubert. La Barana (2024)
Mixta/tela, 55 x 46 cm

Yago Hortal

Yago Hortal manté una estreta relació entre l’obra d’art en si i la mateixa pintura d’acció. Per a Hortal, el llenç forma part d’una performance en la qual l’artista crea conscientment formes de color espontànies en una gamma infinita, expressant passió i vivacitat. La pintura sembla sortir-se del llenç, provocant el desig de voler tocar-lo.

Quadre de pinzellades amples grogues, rosades i blau marí sobre fons degradat blau i rosat

Yago Hortal. Z86 (2024)
Pintura, 50 x 60 cm

Xavi Bou

Un altre artista que destaca per la seva espectacularitat compositiva és Xavi Bou. Amb la seva coneguda sèrie “Ornitographies”, un projecte de cronofotografia que revela els patrons invisibles que els ocells tracen en el cel quan volen, Bou crea un balanç entre l’art i la ciència i, al seu torn, construeix una sèrie d’obres carregades de poesia visual que hipnotitzen als espectadors.

Fotografia en blanc i negre d'un penyal enmig del mar amb el cel ple d'ocells

Xavi Bou. ORNITOPGRAPHY #275 (2018-2019)
Impressió digital sobre Hahnemühle Fine Art Pearl 285 gr/m2, 140 x 200 cm

Peter Halley

Peter Halley estarà com a artista en el nostre espai Artist Project, amb una mostra individual que connecta les seves etapes passades amb la seva obra més recent. En aquesta exposició els visitants podran analitzar al detall la peça més emblemàtica de l’artista: “Exploding Cell” (1983). L’animació que representa aquest ordinador està directament inspirada en la Guerra Freda i els estralls que va implicar aquesta.

Fotografia de l'entrada d'una galeria d'art amb quadres exposats i una televisió que reprodueix una animació

Peter Halley. Exploding Cell (1983)
Animació Digital

Glenda León

Enguany també podrem gaudir de l’obra de l’artista multidisciplinària Glenda León, tant en el nostre programa general, com a convidada en la sessió especial denominada “La orilla, la marea, la corriente: un Caribe oceánico”, un espai expositiu dins d’ARCO amb vint-i-tres artistes convidats que estarà comissariat per Sara Hermann, comissària cap del Centre Cultural Eduardo León Jimenes (República Dominicana), i Carla Acevedo-Yates, del Museum of Contemporary Art Chicago.

Petita peça blava semblant a un mineral

Glenda León. Sueño concreto de Miró (2022)
Formigó i acrílic, 20 x 20 x 7 cm

Esperem, amb molta il·lusió, poder veure-us pels passadissos d’ARCO gaudint de l’art que es condensarà aquests dies a Madrid i que, per descomptat, puguem conèixer-nos en l’estand 9B23 de la galeria. Si vols sorprendre’t amb una proposta galerística àmplia i rica en disciplines, sempre tindràs un racó on escapar-te de l’ambient aclaparador que una fira tan imponent com ARCO pot causar. SENDA sempre serà un espai, el camí, on tornar a trobar-se.

Diàleg en el marc de LAST & LOST de Jordi Bernadó amb Hilde Teerlinck, comissària i directora de l’Han Nafkens Foundation, i Giulia Sonetti, investigadora transdisciplinar a la UPC

En el marc de l’exposició de Jordi Bernadó, LAST & LOST, Galeria SENDA, acollirà el dilluns 11 de març a les 19.00 h un diàleg entre Hilde Teerlinck i Giulia Sonetti al voltant d’algunes de les reflexions principals de l’exposició. 

Quins són els reptes filosòfics i ecològics del present? Quin paper té l’art en la creació d’alternatives sostenibles? Com deuen o poden ser les societats del futur?

LAST & LOST explora la noció de la pèrdua. O, més ben dit, la manera en què ens relacionem amb un món que cada vegada reconeixem menys. La crisi climàtica, les cruïlles de la digitalització, els retrocessos democràtics, etc., configuren un paradigma arrelat en la incertesa i en la por. També, inevitablement, travessat per centellejos d’esperança. Bernadó s’aproxima a aquesta doble condició — desassossec i esperança— i la plasma en una sèrie de vuit peces, exposades en Galeria SENDA.

Al voltant d’aquestes fotografies es reuniran Hilde Teerlinck i Giulia Sonetti per a, des dels seus camps de coneixement, portar les reflexions de LAST & LOST a nous terrenys i conclusions.

Teerlinck és comissària d’art i directora de la Fundació Han Nefkens. La seva línia com a comissària s’ha caracteritzat per un fort accent internacional. En 2022 va ser comissària del pavelló belga de la Biennal de Venècia, amb l’artista Francis Alÿs. Anteriorment, ha estat directora artística del Pavelló Mies van der Rohe a Barcelona, directora del Centre Rhénan d’Art Contemporain (CRAC Alsace) a Altkirch i directora del FRAC (Fonds Régional d’Art Contemporain) a Nord-Pas-de-Calais (Dunkerque). En 2015 va ser una de les quatre curadores de “Beaufort Outside the Borders”.

Amb ella conversarà Giulia Sonetti, investigadora transdisciplinar a la Universitat Politècnica de Barcelona – i membre de la Postdoc Academy for Transformational Leadership (Robert Bosch Stiftung Foundation, Berlín). Organitza tallers de ciència en tota Europa, i dissenya i implementa projectes de recerca nacionals, EU FP7 / H2020 amb enfocaments inter/transdisciplinaris, estratègies de gestió de la sostenibilitat del campus universitari i mètodes d’educació transformadora. Actualment, és directora i investigadora principal del projecte “TrUST –Transdisciplinarity for Urban Sustainability Transition”.

ART MEETS APOLO – El projecte site-specific de Sala Apolo, LAB 36, Galeria SENDA i Screen Projects

ART MEETS APOLO és un programa expositiu on es presenten diferents instal·lacions d’artistes locals als espais de la mítica sala de concerts de Barcelona. El projecte site-specific ART MEETS APOLO busca explorar la intersecció entre la cultura de club i l’art contemporani, generant un punt de trobada entre un entorn caracteritzat per l’agitació i el caos, i un altre associat a la quietud i l’observació.

La iniciativa de Sala Apolo ha estat concebuda en col·laboració amb LAB 36, Galeria SENDA, i Screen Projects (LOOP Barcelona). Aquesta aliança estratègica amplifica l’abast i el propòsit d’ART MEETS APOLO, fomenta l’intercanvi entre artistes i públics, i promou la diversitat artística present en el panorama cultural de Barcelona i el diàleg entre disciplines. Les obres es mostren als espais comuns de les sales durant mesos, permetent que els assistents a concerts i sessions de club puguin gaudir d’aquesta fusió única entre l’art i la vida nocturna.

«ACCUMBENS» DE PEDRO TORRES

L’artista Pedro Torres experimenta amb el concepte de temps, distància, memòria i llenguatge. En la seva instal·lació per a Sala Apolo, desplega imatges en moviment i elements site-responsive que s’inspiren en teories científiques i les aproximacions a l’estudi del cervell. Així, troba el seu centre en el nucli accumbens, un conjunt de neurones al cervell vinculat a sensacions de plaer, por, agressió i addicció.

La instal·lació, distribuïda en tres canals, utilitza dispositius basats en la persistència de la visió per submergir el públic en una experiència sensorial i reflexiva. A través d’aquest treball, Torres convida l’audiència a explorar les profunditats de la ment humana i a qüestionar la naturalesa mateixa de la percepció i la realitat.

«PSYCHOFLAGE» DE MÓNICA RIKIĆ

Mónica Rikić desenvolupa una pràctica artística centrada en la codificació creativa i electrònica. Combina objectes no digitals per crear projectes interactius, instal·lacions robòtiques i dispositius fets a mà que transcendeixen la mera funcionalitat.

En el context d’Apolo, la seva creació «PSYCHOFLAGE» es compon de mòduls electrònics que recorden a un globus dotat d’un sistema d’intel·ligència artificial que modela el seu comportament: els infla i desinfla, i altera la seva lluminositat interna. Aquest enfocament lúdic transforma el Hall en un espai de fantasia psicodèlica multicolor.

«APOLO PARADÍS ARTIFICIAL» DE JORDI GISPERT

L’artista Jordi Gispert s’uneix a ART MEETS APOLO amb la seva instal·lació escultòrica «Apolo Paradís Artificial», una extensió de la seva obra «Paradís Artificial» que es va exhibir a LAB 36. En aquesta obra, Gispert explora la naturalesa artificial que impregna la nostra vida quotidiana.

La instal·lació consisteix en 10 baixos relleus d’alumini reciclat, envoltats per una malla tricolor d’acer inoxidable i emmarcats per un cordó de llums LED. A través d’aquesta proposta, l’artista examina l’atracció humana cap als fruits de la seva feina tècnica i la fascinació per les màquines i els materials que les recobreixen, que ell descriu com “la pell de la màquina”.

«LA FITO. CANTAR COMO UNA CURA POSIBLE» DE FITO CONESA

Fito Conesa és un artista multidisciplinari que treballa amb elements visuals i sonors. Per a la seva creació d’ART MEETS APOLO, ha escollit els lavabos com a escenari. Allà, es pot escoltar en bucle «La Fito. Cantar como una cura posible», tres reinterpretacions sonores inspirades en Paco España i Marifé de Triana i Bambino.

La instal·lació sonora rendeix homenatge a les veus de “la Barcelona canalla” que es vinculen al travestisme. La majoria d’elles emigraven del sud d’Espanya a Barcelona per buscar-se la vida, i acabaven treballant al Music Hall en els marges de la societat. Així, Fito Conesa rescata aquestes figures silenciades i ignorades en el passat que han contribuït en gran manera a la formació del caràcter de la ciutat.

“VERS(U)S” DE ADA MORALES I CARLA PUIG

Ada Morales i Carla Puig són dos joves artistes unides sota el sobrenom “A C” (I see), en relació amb els recursos de llum i d’instal·lació amb els quals treballen. Els seus treballs estan basats en la llum i per a ART MEETS APOLO no ha estat menys. Per a aquesta iniciativa han creat “Vers(u)s”, dues instal·lacions audiovisuals on exploren els fenòmens atmosfèrics per a crear un diàleg entre indústria i naturalesa. Per a això, posen en valor la llum i la seva temperatura, i li donen volum amb fum.