2024, l’any del doble doctorat per a JAUME PLENSA

El doctorat honoris causa és la màxima distinció que una universitat pot atorgar a una persona en reconeixement a la seva excel·lent trajectòria en l’àmbit acadèmic, científic o cultural. Jaume Plensa, un dels artistes més influents del nostre temps, ha tingut un 2024 replet de reconeixements, consolidant el seu estatus com una figura clau en l’art contemporani. Enguany, l’escultor català ha estat guardonat amb dos doctorats honoris causa, atorgats per una universitat nacional i una estrangera, la qual cosa eleva el seu total a cinc títols d’aquest rang en la seva carrera.

Un any replet d’èxits

Aquest 2024, Plensa ha estat honrat per la University of Notre-Dame (Indiana, els EUA) a l’abril i més recentment, el passat 30 de setembre, per la Universitat de Barcelona, en un esdeveniment que va homenatjar altres destacades figures del món de la cultura com el cineasta J.A. Bayona, l’artista multidisciplinària Lita Cabellut i l’actriu i directora d’escena Núria Espert. Aquests reconeixements no sols celebren l’excel·lència artística de Plensa, sinó també el seu impacte en la societat a través del seu compromís amb causes com la justícia social i els drets humans.

Són ara cinc els doctorats que Plensa alberga a les seves mans: els concedits per la School of the Art Institute de Chicago (2005), la Universitat Autònoma de Barcelona (2018), la Universidad Internacional Méndez Pelayo (2022), la University of Notre-Dame (2024) i la Universitat de Barcelona (2024).

La seva trajectòria artística

Des de les seves imponents escultures públiques fins a les seves delicades instal·lacions, Plensa ha deixat una marca profunda en el panorama artístic global. La seva obra transcendeix fronteres i connecta amb l’espectador de manera visceral, convidant-nos a reflexionar sobre la condició humana, l’espiritualitat i la memòria col·lectiva. Obres com la monumentalCrown Fountain” en el Millenium Park de Chicago o “Nomade” a Antíbol (França) demostren la capacitat de Plensa per a transformar l’espai públic en un lloc de contemplació i diàleg.

Des d’aquí, ens unim a l’aplaudiment per Jaume Plensa, l’art del qual continua inspirant, trencant barreres i creant connexions humanes a nivell global.

JAUME PLENSA presenta la seva instal·lació “Mirall” a la Llotja de Palma de Mallorca

Jaume Plensa va inaugurar el 19 de setembre la seva nova instal·lació titulada “Mirall” a l’emblemàtica Llotja de Palma de Mallorca, un temple de l’arquitectura gòtica civil que serveix de teló de fons per a dues escultures monumentals: “Invisible Laura” i “Invisible Rui Rui”. Aquestes dues impressionants caps penjants, fetes de fines estructures metàl·liques, estaran en exposició fins al 15 de febrer de 2025, oferint una oportunitat única per als amants de l’art i la cultura de Palma.

Un diàleg silenciós

Les protagonistes de “Mirall”, “Invisible Laura” i “Invisible Rui Rui”, floten suspeses a l’aire, com si desafiuressin la gravetat. Aquestes escultures s’enfronten l’una a l’altra en un diàleg silenciós, una invitació a la introspecció i la contemplació del silenci. Amb els dits sobre els llavis, ambdues figures evoquen la quietud enmig del bullici del món modern, creant un espai de pausa i reflexió.

La Llotja de Palma de Mallorca és un escenari ideal. Aquest majestuós edifici gòtic civil, un símbol de la història de Mallorca, potencia la serenitat de l’obra, integrant-se de manera gairebé espiritual amb les formes i ombres de les escultures.

L’estil característic de Jaume Plensa

La instal·lació és un reflex de l’estil característic de Plensa, conegut per crear obres que exploren temes com la comunicació, la humanitat i el silenci. Amb “Mirall”, l’artista ha aconseguit encapsular l’essència de la introspecció en dues formes que conviden l’espectador a un moment de pausa.

“PETER HALLEY EN ESPAÑA”. Retrospectiva al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza Madrid

Des del 19 d’octubre de 2024 fins al 19 de gener de 2025, el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza Madrid obre les seves portes a una destacada retrospectiva de Peter Halley, en col·laboració amb la galeria SENDA. Aquesta mostra monogràfica, que forma part del programa d’exposicions de la col·lecció de Blanca i Borja Thyssen-Bornemisza, reuneix 20 pintures del clàssic contemporani novaiorquès, procedents de col·leccions espanyoles, tant públiques com privades.

És la primera vegada des de 1992, quan el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía va dedicar una exposició a Halley, que Espanya acull una retrospectiva tan completa de l’artista. L’exhibició engloba la seva producció des de 1985 fins a 2024, explorant totes les etapes de la carrera d’en Halley. La selecció d’obres ha estat acuradament curada per Guillermo Solana, director artístic del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza Madrid, i pel mateix artista, qui també ha dissenyat el muntatge de la instal·lació, prometent una experiència visual i conceptual única per als visitants del museu. L’exposició destaca l’excepcional acolliment que l’obra d’en Halley ha gaudit a Espanya des de fa gairebé quaranta anys, presentant vint obres de gran format que abasten tota la seva trajectòria i amb les quals es pot observar la seva evolució al llarg del temps.

Endemés, aquesta exposició coincideix amb una altra mostra dedicada a Peter Halley a galeria SENDA, en ocasió dels més de trenta anys de col·laboració entre l’artista i la galeria. Halley presentarà peces inèdites pensades específicament per a la seu, formant un conjunt compost per una enorme obra mural que es contraposa a una col·lecció de singularíssim petit format. Aquesta presentació tindrà lloc aquest mes de desembre.

A continuació, algunes de les obres que es podran veure a la retrospectiva del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza Madrid.

Suite Olympic Centennial. Recuperant l’esperit olímpic

Els centenaris sempre són motiu de celebració. Aquests són la prova irrefutable que la tradició i la perseverança han vençut a qualsevol adversitat que el temps els hagi pogut presentar. I en el cas de l’esport, cent anys de dedicada cita cuatrianual és una fita que ha de ser commemorada de la manera més solemne possible. Per això, l’any 1992, coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, va tenir lloc la Suite Olympic Centennial, que va rememorar el centenari de la celebració dels primers Jocs Olímpics moderns.

Quan va començar tot?

La història marca l’inici d’aquests jocs cap a 1892, quan el baró Pierre de Coubertin va anunciar en una sessió de la Union française donis sports athlétiques – Unió de societats franceses d’esports atlètics – la celebració dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna (1896), restablint així aquest esdeveniment esportiu després de més de 1.500 anys sense ser celebrats. Els jocs, símbol de pau i d’aliança universal entre els diferents països del món, van tornar a reunir atletes de tots els continents per a celebrar la gran festa de l’esport en el bressol d’aquesta tradició milenial: Atenes. La volta olímpica a Grècia va retre homenatge als orígens d’aquests jocs, convocant a una petita gran part de la humanitat a la ciutat que va veure néixer a l’esport i a les seves competicions tal com les concebem avui dia.

La Suite Olympic Centennial com a símbol d’unió entre països

Al 1992, cent anys després d’aquesta sessió que va configurar els Jocs de la I Olimpíada, el Comitè Olímpic Internacional, presidit per don Juan Antonio Samaranch, va decidir homenatjar aquest fet d’una manera única i estretament relacionada amb les arts plàstiques. Va ser des de Barcelona, ciutat olímpica d’aquella època, des d’on es va coordinar l’elaboració d’una peça artística commemorativa del centenari coneguda com la Suite Olympic Centennial. La Suite va ser una col·lecció de cinquanta obres plàstiques de cinquanta artistes internacionals, representants dels diferents corrents artístics del moment. Aquesta selecció d’artistes va ser gestionada per un grup d’experts que comptava amb ni més ni menys que la presència d’un dels fundadors de Galeria SENDA, per la qual cosa la seva implicació i compromís envers aquest esdeveniment ens fa especial il·lusió poder compartir amb vosaltres.

Els artistes que van donar vida a la Suite Olympic Centennial

Molts dels artistes que van conformar aquesta unió de virtuosos de les arts van ser grans exponents d’un ventall molt ampli de corrents. Les seves aportacions a aquesta obra col·lectiva d’art van ser crucials per a elaborar una peça símbol de fraternitat que va transcendir en els annals de la història de l’art. A continuació, parlarem sobre alguns dels artistes que van col·laborar a construir la Suite Olympic Centennista.

Carlos Cruz Díez

L’artista veneçolà Carlos Cruz Díez és internacionalment reconegut per ser el creador del corrent pictòric de l’Op Art, un estil d’art visual que fa ús d’il·lusions òptiques. La visió de  Cruz Díez és clara: qüestionar la divisió clàssica entre pintura i escultura, concebent així obres que confronten totes dues arts per a fusionar-les en una única peça. Per això, l’artista utilitza els relleus típics de l’escultura en les seves pintures per a crear efectes òptics que produeixen la impressió, a simple vista, de moviment en els quadres. És, per tant, obvi afirmar que Cruz Díez juga amb les sensacions per a convidar-nos a veure amb l’ull humà una cosa intangible com és el moviment. En les seves obres pictòriques, com és exemple la que va crear per a la Suite Olympic Centennial, podem apreciar com l’artista ens envaeix amb una experiència cromàtica completa que convida l’espectador a deixar-se portar per la percepció sensorial i no per la raó lògica.

Carlos Cruz Díez. Suite Olympic Centennial (1994). 100 x 70 cm. Gravat

Antoni Tàpies

El català Antoni Tàpies tampoc es va perdre aquesta oportunitat de formar part de la història de l’art participant en l’elaboració de la Suite Olympic Centennial. Caracteritzat pel seu desig d’embellir el dia a dia, l’estil de Tàpies neix del surrealisme influenciat pels seus més grans exponents com Paul Klee, Joan Miró i Joan Ponç. No obstant això, Tàpies és mundialment conegut per formar part del corrent de l’informalisme, un estil fortament arrelat a l’atzar, la improvisació, l’ús i experimentació dels materials i el rebuig a la construcció premeditada. Antoni Tàpies, amb obres com la presentada en la Suite Olympic Centennial, mostra el seu abisme interior mitjançant l’expressivitat dels materials, amb les seves creus i inicials característiques gravades en el llenç.

Antoni Tàpies. Suite Olympic Centennial (1994). 63 x 90,5 cm. Gravat

Eduardo Chillida

«El meu objectiu és definir el buit tridimensional a través de la plenitud tridimensional», afirmava Eduardo Chillida quan se li preguntava per la seva obra. L’artista basc, autor d’obres escultòriques icòniques com “Pinta del Vent”, que revesteix la costa donostiarra, es va atrevir per a aquesta ocasió especial a crear un gravat que desafia la seva preocupació per com exposar l’espai buit en obres pictòriques. Mitjançant el seu propi llenguatge artístic, Chillida mostra el buit al públic gràcies a la plenitud, carregant les seves creacions amb una forta força artesanal. Influenciat per la seva formació escultòrica i per les tradicions del poble basc, Chillida ens enlluerna amb peces que conviden l’espectador a empatitzar amb un artista dividit entre l’escultura i la pintura.

Eduardo Chillida. Suite Olympic Centennial (1994). 70 x 100 cm. Gravat

Ben Vautier

Sota el lema «Qualsevol acció que faci un artista és art», Ben Vautier s’ha consagrat com un artista que fusiona el seu vessant més plàstic amb la seva vocació més poètica. Camuflat en una cal·ligrafia clarament infantil, Vautier amaga grans i profundes declaracions en els traços que ell escriu en els seus llenços. Autodefinit com un artista zero visceral, Vautier es considera un individu mogut per les reflexions teòriques premeditades. Per tot això, per a la Suite Olympic Centennial escriu sobre fons negre «Life is competition – Ben», és a dir, «La vida és una competició – Ben»; obrint els ulls sobre una realitat de la condició humana. Els artistes que utilitzen el llenguatge com a mitjà d’expressió en els seus treballs busquen despertar a l’espectador i això és justament el que Vautier aconsegueix amb frases com la de l’escrita per a la Suite Olympic Centennial.

Ben Vautier. Suite Olympic Centennial (1994). 100 x 70 cm. Gravat

Peter Saul

És impossible parlar de Peter Saul i no imaginar-se una de les seves acolorides creacions. Fent ús de caricatures agressives i distorsions exagerades, aconsegueix submergir a l’espectador en una narrativa on Saul es burla d’un sistema sumit en el capitalisme. Peter Saul ha estat associat durant molt de temps al moviment del Pop Art, encara que l’artista sempre s’ha separat radicalment d’aquest corrent a causa de les seves conviccions polítiques. L’estil de Saul és clar: transformar personatges i escenaris en formes insípides i viscerals mitjançant dibuixos similars als graffittis, amb colors virolats triats deliberadament per a fer-los sentir vulgar als ulls del públic. Per a la Suite Olympic Centennial, Peter Saul tria el verd per a donar color a la seva obra, caricaturitzant als atletes en diferents animals i cossos estranys.

Peter Saul. Suite Olympic Centennial (1994). 100 x 70 cm. Gravat

Mimmo Rotella

L’artista Mimmo Rotella és capaç de capturar la realitat contemporània des d’una expressió documentada arrelada al neorealisme. De fet, Rotella ha estat un gran exponent del Mec Art, un corrent que part de l’art de la fotografia utilitzant tècniques de transferències d’imatges. Aquest estil ha estat considerat una resposta al contingut subjectiu i líric de l’informalisme europeu, que empra recursos mecànics per a crear obres d’art basades en el moviment. En el seu projecte per a la Suite Olympic Centennial, els cèrcols olímpics cobren un protagonisme notable en una amalgama de fons granulats plens de textures.

Mimmo Rotella. Suite Olympic Centennial (1994). 70 x 100 cm. Gravat

El llegat de cinquanta artistes

És per això que podem afirmar que la Suite Olympic Centennial va suposar un abans i un després en la història dels jocs olímpics, una celebració de l’èxit, un símbol de la unitat dels pobles. Cada obra que forma part d’aquest projecte és una petita gran aportació a un llegat que, no incumbeix tan sols l’esport, sinó també a l’art i la humanitat.

“En la Cabeza del Artista”. Exposició col·lectiva en LAB 36

L’exposició “En la Cabeza del Artista” està pensada com una mostra de diferents aproximacions a la representació del cap per part d’una selecció d’artistes, entre els quals es troben Robert Mapplethorpe, Jaume Plensa, Yago Hortal, Erik Parker, Stephan Balkenhol, Joan Ponç, Gonzalo Guzmán, Jordi Bernadó, Roger Ballen i Sergio Roger.

Robert Mapplethorpe

A “En la Cabeza del Artista” trobem dues obres de Robert Mapplethorpe, cèlebre fotògraf nord-americà conegut per documentar l’ambient de la subcultura de Nova York als anys 60 i 70. A “Statue Series” (1983), Mapplethorpe captura l’essència i la forma d’estàtues amb una elegància intemporal, mentre que a “Louise Nevelson” (1986) reflecteix la força i la personalitat distintiva de l’escultora.

Jaume Plensa

En aquesta mostra col·lectiva trobem dues obres poc usuals del reconegut escultor Jaume Plensa. D’una banda, la seva obra gràfica “Étude en Jaune VI” (2020) és un estudi sobre l’anatomia del cap. De l’altra, “CAP III” (1988) és una mostra de l’inici de la seva trajectòria. Als anys vuitanta, la seva escultura era antropomorfa, amb volumetries que ens transportaven a paisatges humans d’ecos totèmics i primitius.

Yago Hortal

L’obra de Yago Hortal parteix d’un fort compromís amb la pintura i amb el mateix acte de pintar. A “SP 119” (2016) s’observa l’ús característic de colors intensos i moviments dinàmics d’Hortal. Malgrat la marcada abstracció de la peça, les taques de color creen una forma que recorda una cara. D’altra banda, a “Z78” (2023) Hortal continua la seva exploració de l’abstracció amb pinzellades dinàmiques i fluides, però que difereixen de la paleta vibrant habitual del pintor.

Erik Parker

Erik Parker, conegut pel seu estil que fusiona influències del Pop Art i la subcultura psicodèlica nord-americana. A “S/T (Split)” (2004), Parker utilitza la tècnica mixta per crear una composició psicodèlica en la qual l’espectador pot intuir la forma d’un cap.

Stephan Balkenhol

Stephan Balkenhol, un escultor conegut per reintroduir l’escultura figurativa en l’escena contemporània, utilitza fustes toves tallades per crear obres amb textures visibles i contrastos marcats. A “Head of a man” (2005), Balkenhol presenta un retrat senzill però expressiu, demostrant la seva habilitat per treballar la fusta. Les seves escultures evoquen tècniques medievals i art popular, destacant pel seu estil distintiu i tècnica meticulosa.

Joan Ponç

Joan Ponç, un pintor barceloní influent en l’avantguarda artística dels anys 40 i 50, és conegut pel seu simbolisme personal i el seu món habitat per éssers imaginaris. A “Suite En la Cabeza del Artista” (1958-59), Ponç utilitza tinta sobre paper per crear dibuixos que exploren el màgic i el misteriós de la realitat.

Gonzalo Guzmán

Gonzalo Guzmán, jove escultor contemporani, és conegut per les seves escultures d’acer inoxidable que remeten al seu món oníric. “Estela_31” (2024) és una mostra més de l’ús que fa Guzmán de l’acer per crear escultures que juguen amb la forma i l’espai, generant una forta impressió visual.

Jordi Bernadó

A l’exposició trobem “Barcelona (BCN 878.1)c2bn” (2023) de Jordi Bernadó, fotògraf conegut per les seves imatges que qüestionen la realitat i la representació. Aquesta fotografia captura “Flora”, l’escultura de gran format de Jaume Plensa que va ser instal·lada al Passeig de Gràcia l’estiu del 2023 amb motiu de la seva exposició a La Pedrera.

Roger Ballen

Roger Ballen és conegut pels seus estudis psicològics pertorbadors i al·legats socials. A “Perpetrator” (2003) i “Head Inside Shirt” (2001), Ballen utilitza el blanc i negre per capturar escenes inquietants que exploren el subconscient humà.

Sergio Roger

Sergio Roger s’inspira en la bellesa de les civilitzacions antigues, especialment la grecoromana. Reinterpreta i subverteix elements icònics de l’art clàssic utilitzant fibres tèxtils naturals en lloc de marbre. Cada una de les seves obres és única, creada amb teixits antics com lli i seda, curosament seleccionats en antiquaris. Amb una mestria tècnica en escultures tèxtils, Roger explora tècniques ancestrals amb una visió contemporània, qüestionant la nostra percepció del passat i la permanència de l’art tradicional.

“Landscape Untitled 2”. Exposició col·lectiva a la Mezzanina

Fa 32 anys, la galeria SENDA va obrir les seves portes i va dedicar l’estiu a una exposició que va ser clau en la història de la galeria titulada “Landscape Untitled”. En ella, va convidar a Albert Oehlen, Christopher Wool i Peter Halley, un artista amb qui mantenim la relació i que exposarem després de l’estiu. Cadascun d’ells disposava d’una habitació i va concebre el seu espai com un petit show.

Aquesta exposició portava un fantàstic text de Luís Francisco Pérez en què ens deia:

“La pràctica de la pintura, fins i tot aquella que s’abandona a una voràgine de contemporaneïtat desproveïda de memòria, obeeix a una voluntat de reconstrucció, a un desig projectat cap a la conquesta d’un territori existent.”

Afrontant l’arribada de l’estiu, rememorem l’esperit olímpic del 92 amb la Copa Amèrica, que aquest any té lloc a Barcelona i ens retorna l’alegria per un projecte esportiu que posa el focus a la nostra ciutat. Així, a SENDA reprenem la idea del paisatge, que és tan pròpia en la història de l’art català, i presentem “Landscape Untitled 2”. En aquesta mostra col·lectiva a la Mezzanina de la galeria dialoguen obra de Joan Fontcuberta, Robert Wilson, Gao Xingjian, Peter Halley, Glenda León, Anna Malagrida i Gonzalo Guzmán.

Les peces d’aquesta mostra

Glenda León

La sèrie de marbres “Contorns del món” de Glenda León reprèn les formes emprades en obres anteriors, com el llenç de “Els Horitzons del Món” (2018) o les serigrafies “Contorns del món”. En aquestes noves escultures, l’artista retalla el marbre seguint diverses formes. Des d’elements naturals com la branca d’un arbre, fins al vol d’una abella, el riu Ganges o el terratrèmol de Valdivia a Xile, les escultures exploren la interacció entre la natura i la interpretació humana dels seus fenòmens. Cada peça, acuradament treballada, mostra la destresa de León per transformar la rigidesa del marbre en representacions orgàniques i fluides, atorgant una nova vida a aquest material.

“Contornos del mundo” (2024) Diferents mides, Màrmol negre de Calatorao
“Contornos del mundo: El Terremoto de Valdivia, Chile” (2024) 9 x 23 x 1.5 cm, Màrmol negre de Calatorao

Joan Fontcuberta

Amb “Paisatge de la Seguretat: Banc d’Espanya/Caixa de Seguretat” (2001), Joan Fontcuberta s’endinsa en una reflexió sobre la percepció, la realitat, la seguretat i la política. Aquesta obra forma part de la seva sèrie “Paisatges de la seguretat” i es relaciona íntimament amb la seva idea que tota natura s’ha convertit en artifici a causa de la influència de la cultura i els contextos econòmics i polítics.

“Banco de España/Caja de Seguridad” (2001) 120 x 180 cm

Robert Wilson

Per la seva banda, les obres de Robert Wilson són una sèrie sobre paper que revelen el seu procés creatiu en la concepció de l’òpera “Der Messias”, tal com vam poder veure a l’exposició que li vam dedicar al març.

Vista de l’exposició “Der Messias” de Robert Wilson. Galeria SENDA (Març, 2024)

Aquesta seqüència de quatre obres mostra una muntanya com a protagonista, destacant l’ús distintiu de la llum en cada peça. Wilson utilitza la llum no només com a element visual, sinó com a mitjà narratiu que transforma la percepció del paisatge en cada obra. A través de variacions subtils i dramàtiques en la il·luminació, cada obra captura un moment únic, suggerint l’evolució temporal i atmosfèrica de la muntanya, i que es relaciona directament amb la seva escenografia de “Der Messiah”.

“Der Messias” (2020) 60.5 x 80.5 x 3.5 cm cada un – Carbonet i paper

Gao Xingjian

Gao Xingjian, conegut tant pel seu treball literari com pel seu art visual, presenta a “Cité fantastique” (2011) una interpretació del paisatge que juga amb l’abstracció i la suggestió. La pintura, amb els seus tons monocromàtics i traços fluids, evoca una sensació de misteri i contemplació.

“Cité fantastique” (2011) 130 x 162 cm – Tinta xinesa sobre llenç

Peter Halley

Trobem també una singular obra sobre paper de Peter Halley. “Cell 8” utilitza el grafit i crea una textura i un to que difereixen significativament del seu ús habitual del color, però manté el seu interès pels sistemes i les connexions. Aquest dibuix mostra un estudi d’espai i confinament, temes recurrents en el treball de Halley, on sovint explora l’arquitectura de l’entorn urbà, entenent-lo com a paisatge, i la interacció entre l’espai personal i social.

“Cell 8” (1995) 12.5 x 17.7 cm – Grafit i paper

Anna Malagrida

La fotografia “Refugi 8” (2006) d’Anna Malagrida forma part d’una sèrie de fotografies de refugis al desert jordà. Aquestes construccions bàsiques i precàries són l’expressió més simple de la forma representada per la noció de refugi, sostre o protecció. La visió fotogràfica transforma aquestes construccions anònimes en escultures del desert. Aquesta sèrie de fotografies de refugis al desert jordà, que captura l’essència més simple de la protecció i el refugi, dialoga amb les diverses interpretacions del paisatge presentades a l’exposició “Landscape Untitled 2”, transformant aquestes construccions anònimes en escultures del desert que ressonen amb la història i la naturalesa humana.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es MAL_db_122.jpg
“Refugio 8” (2006) 32 x 40 cm – Copia Pigment Print

Gonzalo Guzmán

Finalment, les dues escultures de Gonzalo Guzmán ens indueixen a una reflexió sobre com l’art es relaciona amb el seu context. La capacitat de les escultures per reflectir el paisatge que l’acompanya posa en evidència com el context influeix en la percepció de l’obra d’art. Aquesta interacció dinàmica entre l’obra i el seu entorn convida els espectadors a considerar com el context modifica la nostra experiència i comprensió de l’art i el món.

Estela_23″ (2024) 120 x 32 x 24 cm – Acero Inoxidable

Així, “Landscape Untitled 2” és un recorregut per diferents interpretacions del paisatge, des del tangible i físic fins a l’imaginari i sensorial.

“Art i ciència: trajectòries compartides”, un diàleg entre XAVI BOU i Josep Perelló

El pròxim 4 de juny a les 19:00h a galeria SENDA tindrà lloc “Art i ciència: trajectòries compartides”, un diàleg entre l’artista Xavi Bou i el catedràtic i investigador Josep Perelló. Emmarcada en l’actual exposició de Bou en la galeria, tots dos ens oferiran la seva perspectiva que entrellaça l’art i la ciència.

Una trobada de mirades

Xavi Bou, a través del seu projecte “Ornitografies“, explora el vol dels ocells utilitzant tècniques fotogràfiques avançades que revelen patrons invisibles per a l’ull humà. La seva obra no sols és visualment impactant, sinó que també convida a una profunda reflexió sobre la naturalesa, la importància de la preservació de la fauna, i el nostre lloc en ella.

D’altra banda, Josep Perelló és catedràtic en el Departament de Física de Matèria Condensada de la Universitat de Barcelona (UB) i investigador en l’UB Institute of Complex Systems (UBICS). Fundador del grup OpenSystems-UB, Perelló impulsa projectes de recerca científica amb la participació ciutadana i les pràctiques artístiques. El seu treball en la ciència ciutadana i els experiments col·lectius per a l’espai públic ha estat reconegut i aclamat tant a escala local com internacional. 

Per tot això, el coneixement històric de Perelló i l’experiència artística i de la naturalesa de Bou convergeixen en una xerrada que fusiona art i ciència des d’un prisma diferent.

La fusió entre art i ciència

Durant la xerrada, Josep Perelló ens brindarà una perspectiva històrica sobre la intersecció entre l’art i la ciència, explorant com aquests dos camps han dialogat i s’han influenciat mútuament al llarg dels segles. La seva experiència com a responsable i comissari de l’Àrea de Ciència en Arts Santa Mònica, així com la seva labor en l’Oficina de Ciència Ciutadana de Barcelona i la Biennal Ciutat i Ciència, li proporciona una visió enriquidora que promet ampliar la nostra comprensió i apreciació d’aquesta fusió interdisciplinària.

Xavi Bou, per part seva, compartirà la seva experiència personal i el seu procés creatiu. Ens portarà a través del desenvolupament del seu projecte “Ornitografies“, des de la inspiració inicial fins a la realització tècnica i artística de les seves fotografies. Serà una oportunitat única per a entendre l’art des de la perspectiva de qui el crea, i com la ciència pot ser una eina potent en el procés artístic.

Vols assistir?

T’esperem el dia 4 de juny a les 19:00h a galeria SENDA (Trafalgar, 32). La xerrada és gratuïta i oberta al públic general. Únicament has de confirmar la teva assistència fent clic en aquest link i inscriure’t.

GONZALO GUZMÁN. Dolmen_04 i els seus viatges onírics

Un onironauta que fa tangible els seus somnis. En poques paraules, així podríem definir a Gonzalo Guzmán, l’artista madrileny que basa el seu treball escultòric en l’estudi oníric dels seus somnis. Guzmán es va formar com a dissenyador industrial i, des de la pandèmia, dedica el seu temps a l’art de l’escultura. Durant aquella època d’aïllament social, Gonzalo Guzmán va començar a experimentar somnis lúcids, un estat de desvinculació momentània entre el cos i la ment en el qual el subjecte és conscient que està vivint un somni i pot, per tant, controlar-lo. I, des d’aquest moment, el seu projecte artístic ha anat creixent i explorant nous horitzons.

Els somnis, el seu objecte d’estudi

És quan tanca els ulls i somia que Guzmán troba el sentit i la inspiració de les seves obres. En els seus somnis, l’artista interactua amb unes estructures megalítiques metàl·liques que li generen una sensació de pau molt profunda. Menhirs i dòlmens que, encara que semblin cossos abstractes, són peces figuratives perquè copien allò que l’artista veu en els seus somnis. Guzmán tria l’acer inoxidable perquè busca emular el material metal·litzat amb el qual interactua en els seus viatges onírics. A més, per practicitat, aquest tipus de metall és resistent a l’exterior, una cosa primordial per a ser fidel amb quelcom somiat prèviament. L’acer inoxidable és el material idoni per a les seves estructures, ja que li ofereix les propietats tècniques i visuals necessàries per a construir les seves peces.

Ritual oníric

Gonzalo Guzmán, en una entrevista per a la revista Metal, ens explica el procés mental que duu a terme per a connectar amb els seus somnis. Aquest parla de l’estat “duermevela”, un estat de desconnexió on el cos roman adormit, però la ment es manté desperta. En anul·lar-se els moviments i les sensacions corporals, aquestes s’intensifiquen al cap i és llavors quan comença l’aventura onírica. El truc, segons Guzmán, és tenir un objectiu clar a l’hora de somiar. «[…] és més fàcil experimentar aquests somnis si tens un objectiu, si durant el dia estàs motivat pensant a tenir un somni lúcid i et proposes alguna cosa que t’agradaria complir dins del somni.»

En el cas de Gonzalo Guzmán, la seva meta a l’hora de somiar és comprendre millor el significat d’aquestes estructures que veu en els seus somnis i tornar a interactuar amb elles. El seu ritual comença a les quatre de la matinada al toc de la seva alarma. L’artista es mig desperta i fa una sèrie d’exercicis en aquest estat adormit que fan que li sigui més fàcil començar a experimentar un somni lúcid quan es torna a dormir.

Exposicions i participacions

Gonzalo Guzmán ha exhibit les seves peces a diferents llocs del món com Alemanya, Suïssa, Itàlia o el Regne Unit, entre molts altres llocs. La seva mostra individual més actual és l’exposició “Colisión” (2023) a Galeria SENDA, emmarcada dins del festival Art Nou, un festival d’art emergent de Barcelona i Hospitalet que ofereix la possibilitat a joves creadores nacionals i internacionals d’establir les seves primeres relacions professionals en el mercat de l’art, les galeries, els espais autogestionats i les institucions dedicades a l’art emergent. La peça central de l’exposició i la que majors mirades va atreure va ser una instal·lació composta per la representació d’una estalactita de tres metres d’acer inoxidable que es va suspendre des del sostre de la galeria sobre una superfície reflectora. El reflex de l’estalactita en la superfície va generar la il·lusió òptica que també existia una segona estalactita a punt de tocar-se amb la suspesa. La força de la composició resideix en la proximitat d’una col·lisió impossible i, d’aquí, el nom de l’exposició.

En el context de les fires d’art, Guzmán ha participat en un parell en què portem d’any. En primer lloc, les seves obres oníriques van fer una visita a ARCO Madrid juntament amb altres artistes de la galeria en un escenari artístic líder en el sector. A més, recentment, les seves peces també van estar exposades en l’estand de SENDA en la fira Art Brussels.

Dolmen_04 i el seu vincle amb la Reunió del Cercle d’Economia

Amb motiu de la 39ª Reunió del Cercle d’Economia d’enguany, emmarcada sota el nom “El món a prova. Estratègies per a impulsar la productivitat i el benestar en temps de canvi”, l’obra Dolmen_04 de Gonzalo Guzmán tindrà un lloc especial en el Palau de Congressos de Catalunya.

I és que aquesta estructura comparteix un vincle estret amb la temàtica dels simposis d’aquesta reunió. Moltes vegades, ens fa falta tornar als orígens per a comprovar fins a on hem arribat. Raimon va escriure que qui perd els orígens perd la identitat. Potser, el que volia dir en aquest vers és que, qui ha abandonat la seva història, no és capaç d’entendre el seu present en tota la seva grandesa ni podrà afrontar els reptes de futur amb tota la seva complexitat.

Dolmen_04 ens porta des dels orígens de la humanitat al present més rabiós en fraccions de segon. En un tancar d’ulls. El dolmen és un objecte quàntic que sembla estar en dos espais diferents alhora: plantat físicament en aquest espai de reunió i, amb el seu reflex infinit, en la nostra visió més profunda de nosaltres mateixos. I és quàntic també perquè ocupa dos llocs diferents en l’espai/temps. L’art desafia, tant o més que la física, la nostra percepció de l’univers i és capaç que percebem un objecte, com aquest Dolmen_04, en dos moments molt diferents de la història de la humanitat.

Una mostra d’aquestes primeres i rudimentàries construccions arquitectòniques que l’home va aixecar la veiem avui aquí transformada en objecte actual, sense que hagi perdut el seu simbolisme prehistòric. La trobem aquí, en un lloc de reflexió dels humans més mundans sobre el present i el futur, i la seva visió ens interpel·la i ens anuncia d’on venim, no fos cas que en tocar de peus a terra perdem els nostres orígens i oblidem que la humanitat, des dels seus principis, sempre ha volgut elevar-se per sobre de la realitat més mundana, i trobar, allà on fos, un sentit espiritual en els instants rutinaris que vivim cada dia.

Per això, aquest dolmen del segle XXI ens transporta als nostres ancestres i vol recordar-nos a tots els que són aquí reunits que fora, no tan lluny d’aquí, hi ha un altre món. Un món creat, entre altres, per centenars de milions d’anys d’artistes, escriptors, escultors, músics, etc., i també per gent normal, el ciutadà comú que cada dia va al treball i que, d’alguna manera, ha de ser present en les nostres discussions. Perquè, en el fons, tots nosaltres hem de treballar per l’home comú, pel gènere humà en tota la seva amplitud. Aquest dolmen ens transporta a la història mil·lenària del gènere humà, de la gent corrent.

Un dolmen ha aterrat en aquestes jornades com la peça d’un artista que resumeix aquest viatge des de l’antiguitat a la modernitat en dècimes de segon i ens recorda que aquest viatge no hauria estat possible sense la gent del carrer, sense el qual treballa i produeix, que, en definitiva, sempre ha de ser l’actor principal del progrés humà. Tinguem-ho aquí a prop, vegem-ho, i no oblidem mai per què està. El seu treball, la seva producció i la seva creativitat és el nostre futur.

Una petita mostra dels seus somnis

A continuació, una petita selecció d’obres de Gonzalo Guzmán que evoquen a aquests somnis induïts que l’artista crea des de zero en la seva ment.

SANDRA VÁSQUEZ DE LA HORRA rep el Premi Käthe Kollwitz

Des de Galeria SENDA, ens complau anunciar que l’artista xilena Sandra Vásquez de la Horra ha estat guardonada amb el Premi Käthe Kollwitz. Per a aquells que no sàpiguen sobre la història d’aquest guardó anual, va néixer en 1960 i porta el nom de l’artista alemanya Käthe Kollwitz. Kollwitz va ser una pintora, escultora i gravadora del corrent realista, molt compromesa socialment a aquest estil durant el segle XIX i que va abraçar l’expressionisme a principis del segle XX. L’Akademie der Künste – Acadèmia de les Arts de Berlín – ha concedit enguany el seu premi a Vásquez de la Horra, que porta instal·lada a Alemanya des de 1995.

Més sobre l’artista

Sandra Vásquez de la Horra, nascuda l’any 1967 en Vinya de la Mar (Xile), es va graduar de Comunicació Visual en la Universitat del Disseny de la seva ciutat natal i, posteriorment, va finalitzar els seus estudis de Belles arts en l’Acadèmia d’Art de Düsseldorf (Alemanya). Ja a l’estranger, en el 2002, va estudiar fotografia, cinema i nous mitjans a la Kunsthochschule für Medien Köln – Acadèmia d’Arts Visuals de Colònia. Destacar també que des que es va instal·lar en 1995 a Alemanya, continua produint les seves obres des de Berlín. Per tant, podem observar la gran estima i el llaç indissoluble que l’artista i el país germànic han creat després d’anys vivint i creant projectes nous des d’allà.

Enguany, Vásquez de la Horra ha exposat en el Goethe-Institut de Santiago de Xile i en 2022 va participar en la 59a Biennal de Venècia. L’artista ja ha estat homenatjada amb àmplies exposicions individuals com la del Denver Art Museum amb “The Awake Volcanoes” (2024) o, per exemple, la que es va dur a terme en la galeria, “Aura” (2022).

El perquè de l’estil personal de Vásquez de la Horra

En els treballs de Vásquez de la Horra, l’artista utilitza llapis de cera per a construir un imaginari fosc que evoca a un món imaginari i fantasiós que toca temes subversius com la religió, la mitologia, el sexe, la cultura popular, les xarxes socials o la mort. Mitjançant aquesta execució distòpica, l’espectador s’introdueix en un univers de criatures fictícies i encantades caracteritzades per preocupacions carnals i psicològiques, un recurs que Vásquez de la Horra fa servir per a fer-nos reflexionar sobre qüestions socials que ens afecten directament encara que, moltes vegades, les deixem de costat. Per tant, podríem dir que és una artista el llenguatge visual de la qual tematitza els conflictes als quals s’enfronta la societat actual.

Les seves obres reuneixen una sèrie d’arquetips de la consciència col·lectiva, qüestions de gènere i sexualitat, reflexions interculturals i temes de pràctiques espirituals. El perquè d’aquest discurs artístic tan arrelat a la protesta social té la seva explicació quan es coneix la biografia de l’artista. Vásquez de la Horra va créixer en una època que, després del cop d’estat de la Junta Militar xilena en 1973 i la presa del poder per Augusto Pinochet, va estar dominada per la tortura, la repressió, els desapareguts i les nombroses violacions dels drets humans durant més de disset anys.

Amb la volta de la democràcia en 1990, la població va poder digerir i assumir la història del país, la petjada del qual es pot apreciar en l’obra artística de Sandra Vásquez de la Horra. A més de mostrar les barbàries que el seu país va viure, en els seus projectes mostra les seves confrontacions familiars, les mitologies de la població indígena i la dominació colonial dels europeus a Amèrica Central i del Sud.

Els dibuixos que Vásquez de la Horra crea són tant de petit com de gran format, sobre paper i cartó, i es caracteritzen per la seva densitat, colors i precisió. Algunes de les seves creacions estan banyades en cera, tractament que afegeix profunditat al dibuix i li permet construir obres tridimensionals en forma d’acordió.

Premi i celebració

Amb motiu de la cerimònia de lliurament del Premi Käthe Kollwitz, la Akademie der Künste exposarà una selecció de les obres de Vásquez de la Horra; un total de més de 60 dibuixos, fotografies i objectes que s’exposaran en una instal·lació site-specific. La cerimònia tindrà lloc en la mateixa Akademie der Künste el 18 de juny a les 19h i la seva exposició especial es podrà visitar entre els dies 19 de juny i 25 d’agost.