Gonzalo Guzmán (Madrid, 1991) es va formar com a dissenyador industrial i es dedica a l’escultura des de l’època de la pandèmia, quan va començar a tenir somnis lúcids, experiència que pot afectar fins a un 50% de la població almenys una vegada a la vida. En aquests el subjecte és conscient que està vivint un somni i a partir d’aquí passa a controlar el seu desenvolupament.

Col·lisió és la seva primera exposició individual a Galeria SENDA, en el marc d’Art Nou, el festival d’art emergent de Barcelona, que té l’objectiu d’impulsar el talent de joves artistes i, entre altres coses, donar-los l’oportunitat d’exposar, i com en aquest cas, per primera vegada a una galeria.

Els somnis lúcids han marcat a Gonzalo Guzmán, ja que arran d’experimentar-los va decidir canviar radicalment la seva vida i dedicar-se plenament a l’escultura per plasmar els seus ensomnis. La seva producció artística es compon de peces metàl·liques d’acer inoxidable que remeten a monuments megalítics com dòlmens, els quals solen aparèixer en el seu món oníric. La creació d’escultures és una forma d’investigació per traslladar aquestes figures a la realitat. És a dir, el fet de materialitzar-les possibilita que Guzmán hi interactuï en el pla real i al mateix temps puguin fer-ho altres persones. A més, la plasmació material d’aquestes obres permet conscienciar sobre com es pot transformar l’entorn a partir dels somnis.

La peça central de l’exposició és Col·lisió, una estructura que també ha estat protagonista dels seus somnis. Aquesta instal·lació està configurada per la representació d’una estalactita de tres metres d’acer inoxidable que se suspèn des del sostre de la galeria sobre una superfície reflectora. El reflex de l’estalactita en la superfície genera la il·lusió que també existeix una estalagmita i, per tant, són dues estructures que estan a punt de tocar-se. La força de la composició rau en la proximitat d’una col·lisió impossible; en la tensió de dos volums a punt de xocar.  

Davant l’observació de la instal·lació, l’espectador pot qüestionar-se si realment percep una estructura de sis metres o bé, una de tres metres reflectida en una superfície. No obstant això, cap de les dues opcions és errònia. Així mateix, la percepció temporal també s’altera per mitjà de la presència en la mostra d’un rellotge inoperatiu, ja que quan somiem la noció del temps s’esvaeix. A més a més, el públic podrà contemplar altres escultures de l’artista presents en els seus somnis que fan al·lusió a estructures megalítiques.

Els interrogants que ens suggereix l’observació de Col·lisió ens porten a reflexionar sobre els límits difusos entre el que és i el que no és real. Aquesta mateixa situació succeeix en els somnis lúcids en els quals persisteix la incògnita sobre què en forma part, i en conseqüència, l’aprehensió de la realitat i el nostre sistema de creences poden entrar en col·lisió.  

L’estructura se suspèn des d’un fals sostre tensat il·luminat amb llums led que s’ha pogut executar per mitjà de Barrisol i l’empresa Instalación de Materiales Acústicos y Decorativos (IMAD).

Sobre l’artista GONZALO_GUZMAN_SENDA_mayo2023

www.barrisol.com / www.imadsa.es

Túlio Pinto presenta per primer cop una exposició individual a Galeria Senda, mostrant les seves escultures de bombolles de vidre delicadament atrapades entre peces d’acer oxidat, prescindint, per a aquesta col·lecció altres materials típics d’ell, com ara les pedres, l’acer i les cordes. Una vegada més, l’artista brasiler intenta posar a prova els límits dels materials ordinaris i industrials, creant expectatives en composicions perfectament equilibrades i harmonioses.

L’exposició “Empatia” es composa de sis escultures produïdes a Espanya, que en el seu conjunt creen un indret d’experiència i reflexió. Túlio presenta múltiples arranjaments articulats amb els mateixos materials per a examinar la trobada antinatural entre diferents elements. El diàleg creat a través d’aquests compromisos són metàfores de les condicions d’existència. Els conceptes de transformació, equilibri i impermanencia surten a la llum, oberts a la interpretació dels espectadors. Sorprenentment, en lloc d’assignar un significat als materials, Túlio utilitza les característiques dels mitjans per a formar una definició.

Amb subtils referències al constructivisme rus, Túlio Pinto té un enfocament poc convencional de l’escultura. Obté les peces de les seves escultures en condicions naturals i estableix una interacció inestable amb les seves diferents propietats, com el seu pes, densitat i dimensió. Res està adherit o fixat, tot roman en el seu lloc gràcies a la pressió del vidre bufat i el pes exercit per les cintes d’acer. L’artista crea una representació visual de la màgica empatia entre dos materials que normalment no són coneguts per complementar-se. La juxtaposició no sols dels temperaments dels materials, sinó també de les seves col·locacions, que són deliberadament seleccionades, dona a la seva obra una sensació de dualitat. Hi ha un contrast constant entre els materials, des de la fragilitat, la transparència i la lluentor del vidre fins a la rigidesa, l’opacitat i l’opacitat de l’acer. També hi ha referències a la materialització de la força invisible: la gravetat. Una força que es dona per suposada malgrat el seu poder, especialment el que hi ha en la Terra.

Quan era nen, Túlio Pinto tenia el particular costum de recollir pedres que trobava prop de casa seva i portar-les-hi de vacances. Deixava anar aquestes pedres en diferents sòls, amb l’esperança de generar algun tipus de crisi existencial per als minerals de la terra. Avui dia, continua desplaçant pedres i desafiant els límits de la seva resistència. Túlio Pinto mai deixa de superar els límits.

Descàrrega la nota de premsa aquí

Us convidem a seguir-nos a xarxes socials per no perdre cap notícia ni activitat de la galeria!

Comparteix la teva experiència amb nosaltres utilitzant @galeriasenda i #galeriasenda

ARTIST STATEMENT

La meva feina és una reacció visceral a tota una vida navegant pels límits codificats que hi ha entre cultures, gèneres, edats i tradicions.

Pinto escenaris ficticis a través de la lent de la meva història personal i familiar. Créixer cubà, gai i catòlic al sud profund a principis de la dècada de 1970 va forjar la meva consciència de les construccions socials com les tradicions regionals, els rituals i la història, i com aquests elements es desenvolupen i defineixen les sorres de la identitat, el gènere i el lloc.

Estava aconseguint la majoria d’edat enmig de la crisi dels refugiats cubans juntament amb l’adveniment de la crisi de la SIDA i el sorgiment de la dreta religiosa, una confluència d’esdeveniments que s’assemblen notablement al nostre clima cultural i polític actual.

Les meves pintures són retrats commovedors i cinematogràfics que barregen referències interculturals. Utilitzo significants culturals codificats extrets del folklore, la mitologia, la religió i els contes de fades a les meves pintures per traçar paral·lels entre el passat i el present.

Aquestes obres es caracteritzen per una sensació de familiaritat i un altre món oníric. M’inclino per escenaris que se centren en la figura atrapada en un “estat intermedi” de transició que desafia una interpretació clara com a resultat de pedres de toc o significants culturals en conflicte. Moltes de les figures estan pintades en un moment de cansament o tedi. Els seus colors àcids, posis andrògines i mirades inexpressives es representen en una espessa confusió sobre lli aspre per revelar capes passades de pintura.

Les similituds entre l’adveniment de la SIDA i la pandèmia de Covid-19, les crisis de refugiats dels anys 70 i el nativisme antiimmigració actual, i les guerres culturals de l’era Reagan en comparació de l’atac religiós de la dreta resurgent contra la raça , el gènere i lautonomia corporal shan combinat. per despertar records de navegar terrenys familiars a la meva adolescència. Les meves pintures aborden aquests records tèrbols de la infància a través d’un elenc d’estudis de personatges ficticis. Com a actors fastiguejats d’una altra era, les figures a les meves pintures reflecteixen el passat i miren amb una mirada exhausta sabent que els paral·lels de la nostra situació actual han preparat l’escenari per a una altra actuació repetida.

Descarrega la nota de premsa en anglès aquí

El treball d’Elena Del Rivero obre camí a dues línies independents que dialoguen entre si: la històrica; que apunta al dolor col·lectiu de la pèrdua, i la personal; que neix del procés de construcció dels nostres pilars existencials.

Aquesta exposició està dedicada a la vida i obra de Lawrence D. “Butch “ Morris (10.02.1947 Long Beach CA.- 29.01.2013 Brooklyn, NY) la música del qual es podrà escoltar durant el transcurs de la mostra per cortesia del llegat de l’artista – amb el nostre agraïment.

Del Rivero presentarà una selecció d´obra extreta de diversos projectes realitzats al llarg de la seva carrera que culminen en el concepte d´admiració a la vida ial´experiència – leitmotiv i essència de la inspiració de l´artista.

En el context de l’última etapa del “Arxiu de la Pols” (2001-2021), Love Song inclourà els 30 collages-assemblages que es van presentar a Es Baluard, Palma de Mallorca, construïts amb les peces de pintura rescatades del seu estudi de les obres destruïdes durant l’atac de l’11-S.

Des de “Letters from Home”, on l’artista aprofundeix en l’àmbit domèstic amb la taula de la cuina com a estendard, l’artista proposa una experiència conceptual amb draps de cuina-pintures de diferents anys.

Elena incorpora, a més, obres relacionades amb les “Cartes a la Mare”, un altre dels seus grans projectes des del 1991, amb elements que ha utilitzat de manera constant al llarg de la seva carrera com agulles, pintura, brodat i teles.

L’exposició es completa amb “Fragments of my Ruin”, obra en què totes les seves preocupació ètiques i estètiques dels darrers anys s’uneixen en una gran instal·lació.

Amb una fotografia de Butch caminant pel barri de l’East Village a Nova York i presa per Elena l’any 2008 la mostra es tancarà amb altres preses durant les manifestacions del Black Lives Matter al barri del Soho. Les imatges ens acompanyaran en el transcórrer de la visita a manera de reflexió sobre allò històric, allò col·lectiu i allò personal en el context d’un present immediat.

Els usos que l’artista dóna als materials aconsegueixen estructurar de manera orgànica les fases sorgides arran dels atemptats, també ho fan les derives i reflexions personals que es consoliden en una forta narrativa font del mateix procés artístic.

En paraules de la directora d’Es Baluard (Museu d’Art Contemporani de Palma de Mallorca), Imma Prieto: «La importància del projecte d’Elena Del Rivero rau en la connexió que s’estableix entre un fet concret, l’11-S, i una relació que uneix passat, present i futur.”

PER CONSULTAR PECES DISPONIBLES FES CLICK AQUÍ

ARTIST BIO

Elena del Rivero viu i treballa a Nova York, EUA, des del 1991. Ha dut a terme exposicions individuals al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (Madrid); New Museum (Nova York), Corcoran Gallery of Art Washington DC); International Center of Photography (Nova York); The Drawing Center (Nova York); o el Museu Pati Herreriano de Valladolid, entre d’altres.

Galeria SENDA presenta a Anthony Goicolea – “Don’t Make a Scene” (2020) Festival LOOP, del 8 al 20 de noviembre de 2022 en Galeria SENDA, Barcelona.

Galeria SENDA se complace en presentar a Anthony Goicolea en la edición de este año del Festival LOOP City Screen del 8 al 20 de noviembre.

“Don’t Make a Scene” (2020) es un monólogo presentado en forma de película muda. El corto se desarrolla como un libro de dibujos realizados durante las primeras seis semanas de la cuarentena por el Covid-19. Cada dibujo se realiza en láminas semitranslúcidas de película mylar. Los retratos son estudios de personajes presentados como actores de una obra en un acto.

Hecho durante un período de aislamiento forzado de seis semanas, Goicolea se presenta como un maestro de ceremonias con la apariencia de un anfitrión de cabaret de principios de 1900 como una alusión a las pandemias pasadas y presentes.

Vestido con ropa de época, el maestro de ceremonias entra con una capa negra y una máscara de pico. Durante la peste del siglo XVII, los médicos europeos usaban máscaras con pico, guantes de cuero y abrigos largos en un intento de defenderse de la enfermedad. La máscara se quita para revelar el maquillaje de mejillas enrojecidas que a menudo se usaban para ocultar los primeros signos de “Tisis” o de la “Peste Blanca”.

El peinado con gomina, además del colorete, el lápiz labial y el maquillaje escénico tiene vínculos con pinturas realizadas durante la pandemia de 1918, así como referencias a las comunidades drag y queer afectadas por la actual pandemia del SIDA.

El acompañamiento musical es un vals de desarrollo lento cuyo ritmo está sincronizado con el paso rítmico de las páginas. El ritmo lento y constante avanza hacia el aislamiento, el aburrimiento, el miedo y la última figura encapuchada: la muerte.

BIOGRAFÍA DEL ARTISTA: Anthony Goicolea es un artista estadounidense de origen cubano. Conocido internacionalmente por sus fotografías, dibujos, pinturas, instalaciones escultóricas y películas, el artista trabaja a través de medios creando un lenguaje visual autorreferencial que explora la identidad, la migración y la transición, el desplazamiento y la alienación, así como la asimilación y la dinámica de grupo. Goicolea utiliza la arquitectura del cuerpo humano y los paisajes construidos para crear mundos basados en la fantasía pero basados en la realidad.

SOBRE LOOP BARCELONA: LOOP Barcelona es una plataforma dedicada al estudio y promoción de la imagen en movimiento. Fundado en 2003, desde su creación ofrece a un público especializado una cuidada selección de contenidos relacionados con el video desde perspectivas desafiantes. Una comunidad internacional de artistas, curadores, galeristas, coleccionistas y directores de instituciones se unen para desarrollar proyectos que tienen como objetivo explorar las capacidades del video y el cine en los discursos del arte contemporáneo de hoy.

#SENDATalks | Jaume Plensa / Jean-Marie del Moral / Marius Carol

Retos compartidos. Creación en un mercado global.

Lunes, 7 de noviembre, 7 p. m. (CEST)

Únete a la charla entre el escultor Jaume Plensa, el fotógrafo Jean-Marie del Moral, y el periodista Marius Carol, el próximo lunes 7 de noviembre a las 19H con motivo de la presentación del libro “Interior, 2022” por la editorial By Publications en Galeria SENDA.

El evento se retransmitirá online en vivo a través de nuestra cuenta de Instagram y Youtube.

L’artista xilena Sandra Vásquez de l’Horra torna a Galeria SENDA per presentar Aura.

En aquesta mostra, l’artista ens introdueix al complex univers de la teosofia, la qual explora el vincle entre l’aura i la naturalesa humana. ; Vásquez de l’Horra traça cossos que ella concep com a ens geogràfics dotant-los de laberints, paisatges i serralades. Aquests cossos ara territoris, són dividits en dos plans, el físico-terrenal i el místic.

En l’aspecte físic, recau una càrrega política de resistència del poble davant de la dictadura xilena; i en l’aspecte místic l’artista pren el concepte dels set plànols o xacres per dialogar a l’uníson entre l’univers i la terra còsmica. Una energia que s’expandeix i viatja a través de l’ànima i les múltiples facetes emocionals per donar vida a allò que anomenem Aura.

BIO

Sandra Vásquez de l’Horra es va graduar de la Universitat de Disseny de Vinya del Mar. Va continuar estudis a la Kunstakademie de Düsseldorf sent deixeble de Jannis Kounellis i Rosemarie Trockel. La seva obra ha estat exposada a Museu Bonnefanten de Maastricht, Centre Pompidou de París, el Museu Kunst Palast de Düsseldorf i el Museu Albertina de Viena. El 2009 va guanyar el Premi de Dibuix contemporani atorgat per la Fundació Guerlain a París. El 2012 Vásquez de l’Horra va participar a La Imminència de les Poètiques a la Biennal de São Paulo. La seva obra es troba en importants col·leccions públiques com el MOMA de Nova York, The Art Institute of Chicago, el Museu Pompidou de París, la Pinakothek der Moderne de Munic, el Museu Kunst Palast de Düsseldorf, i The National Gallery of Victoria a Austràlia, entre d’altres. Sandra Vásquez de l’Horra actualment viu i treballa a Berlín.

“In a world of people, I am a wall”. En l’espai de la galeria es crea un diàleg entre l’art figuratiu de Jaume Plensa i Stephen Balkenhol i l’abstracció de Tuli Pinto i José Pedro Croft, tots dos influenciats pel minimalisme. Aquesta mostra col·lectiva juga amb les dimensions, l’equilibri i la presència, a més de demostrar que l’espai pot estar simultàniament dominat per les concepcions del real i el simbòlic.

Aitor Ortiz treballa des de 1995 en fotografia d’arquitectura, trascendint el propi document. Fent valer el factor de dissolució i transmutació de l’objecte real que va associat a la representació fotogràfica. Aitor Ortiz investiga l’espai i l’objecte com a elements de partida per a plantejar-nos una sèrie d’incògnites visuals i cognitives.

El seu treball s’ha exposat de manera individual al Museu de la Universitat de Navarra (Pamplona, 2018), a Le Centquatre (París, 2015), al Canal d’Isabel II (Madrid, 2013) i a Fotografiska – The
Swedish Museum of Photography (Estocolm, 2011). Les seves obres són presents en les destacades col·leccions, com la del MNCARS – Museo Nacional Centre d’Art Reina Sofia, la Col·lecció Masaveu, el Museu Guggenheim Bilbao, la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació La Caixa i la Fundació Vila Casas.

L’obra d’Aitor Ortiz ha anat relacionant-se íntimament amb l’arquitectura, en la mesura en què han estat edificis i estructures de tota classe, reiteradament observades des dels més diversos angles, les que constitueixen el centre d’atenció de gairebé totes les seves fotografies, fins i tot d’aquelles en les quals l’assumpte ha deixat de ser identificable. No obstant això, les seves fotografies no són una mera il·lustració ni s’han concebut com una elevació de l’arquitectura. Més aviat el contrari, el seu veritable interès radica en allò que el mateix autor defineix com a “dilemes entre la representació i la interpretació” dels referents originals.

La fotografia, entesa com a mitjà, va ser una eina essencial per a l’aprenentatge universitari de Gaudí gràcies al descobriment dels àlbums fotogràfics de les grans expedicions. Aquestes fonts van influir en la seva visió heterodoxa i cosmopolita de l’arquitectura i en el desenvolupament del seu enginy constructor. La fotografia era per ell com una eina de taller, registrant i invertint les seves maquetes realitzades amb catenàries per a comprovar el seu resultat final.

Els treballs de Gaudí han estat revisitats múltiples vegades, La saturació de fotografies realitzades sobre les seves obres ha configurat una visió generalitzada d’un arquitecte excessiu, colorista, figuratiu, expressionista i bastant cursi, però sensacionalment popular. No obstant això, la seva arquitectura és molt més avantguardista i rica: Gaudí va passar del Neoclassicisme a la Modernitat i va saber incorporar els avanços constructius motivats per la Segona Revolució Industrial.

La revisió del seu treball a través de milions de fotografies disponibles en publicacions i internet s’ha imposat d’una manera vulgar i repetitiva a l’experiència directa amb la seva obra i, conseqüentment , ha provocat un efecte de banalització en la difusió dels seus treballs. Aquesta sèrie, realitzada interrompudament durant més de quatre anys, fuig de qualsevol idea preconcebuda sobre l’obra de Gaudí. És una revisió clara i completa de les seves obres més significatives. El treball fotogràfic incideix especialment en el seu procés creatiu, el laboratori del geni, on materialitzava els seus dissenys i les seves maquetes, que premeditadament es presenten al mateix nivell que l’obra construïda.

L’ambigüitat i síntesi de les imatges d’Aitor Ortiz ens fan prendre distància del “aquí i ara” per a constituir-se en representacions d’espais construïts, dissenyats o simplement imaginats. En fotografiar l’obra arquitectònica de Gaudí, Aitor Ortiz no deixa de ser qui va ser o qui és, perquè ha sabut trobar un Gaudí paral·lel a l’espectacular que ens sorprèn amb les seves formes i cromatismes. La mirada en blanc i negre del fotògraf basc ens convida a conèixer a un altre Gaudí que no és menys que l’anterior, encara que no ha estat observat amb minuciositat: un Gaudí més subtil i delicat, un Gaudí pràcticament imperceptible, gairebé secret, un Gaudí que passa desapercebut entre les creacions fantàstiques de la seva ondulant imaginació.

La càmera d’Aitor Ortiz és un ull revelador del que, tot i sent visible, passa inadvertit davant d’un ull esglaiat i exhaust per un relat desbordant de riquesa narrativa.

Espírito Santo exposa en Senda una sèrie inèdita d’aquarel·les, produïda al llarg del confinament, amb les quals l’artista inaugura l’ús del color encara sent fidel al seu refinat estil propi.

L’atenció a les formes i la delicadesa de les tonalitats són els fils que entrellacen tota la sèrie, exhibint una faceta més suau i que, no obstant això, manté les seves referències conceptuals pròpies.

L’estètica reduccionista és un dels aspectes distintius del treball de Espírito Santo. En aquesta mostra, construeix representacions geomètriques perfectament equilibrades gràcies a una mirada enfocada en el detall. L’artista paulista juga amb tons monocromàtics, fent ús del degradat i de tonalitats suaus per a donar profunditat a les obres. Les aquarel·les construïen un joc entre la precisió dels detalls i la puresa de les formes. L`obra de Iran do Espírito Santo es reinventa i ens convida a conèixer una altra faceta del seu llenguatge visual al proposar una nova experiència estètica.

Culmina l’exposició del projecte llargament treballat de l’edició del llibre El Pangolín, i que ha suposat la publicació d’uns escrits d’Enrique Juncosa coeditats per SENDA Ensayo i per Turner. Les aquarel·les il·lustren aquesta antologia i creen una relació entre les dues poètiques: el discurs pictòric i la literatura harmonitzen en una sola estètica en la qual les delicades obres d’Espírito Santo donen forma al joc de les idees que ens proposa Juncosa.

El Pangolín és una antologia de records i reflexions dels mesos de quarantena viscuts per Juncosa. Els seus relats, ambientats en diferents localitats, creen universos en què el realisme es complementa amb tocs de fantasia i conviden el lector a submergir-se en els múltiples escenaris produïts per Juncosa elegantment il·lustrats per Espírito Santo.

Iran do Espírito Santo (Mococa, 1963) és conegut internacionalment per les seves ambicioses instal·lacions site-specific, així com per les seves escultures de caràcter figuratiu o abstracte, que s´inscriuen en la traducció estètica del minimalisme. Les seves obres integren col·leccions en el MoMA de Nova York, el MACBA de Barcelona i en el Museu d’Art Moderna de Sao Paulo.

Enrique Juncosa (Palma, 1961) és escriptor, comissari d’exposicions i gestor cultural. Va ser director del Irish Museum of Modern Art de Dublín de 2003 a 2012, labor per la qual va rebre de l’Estat Espanyol l’Ordre al Mèrit Civil, i abans va ser subdirector del Museo Reina Sofia, Madrid (2000-2003) i de l’IVAM, València (1998-2000) i és una de les veus més reconegudes en matèria d’abstracció dins el panorama del comissariat espanyol.