El Museo Nacional de Antropología presenta “La Quema. Una retrospectiva” d’Elena del Rivero
El Museo Nacional de Antropología acull “La Quema. Una retrospectiva”, una àmplia mostra dedicada a l’artista Elena del Rivero, que forma part del programa Visiones críticas i de la commemoració del 150 aniversari del museu. L’exposició es pot visitar fins al 24 de maig de 2026.
Comissariada per Mateo Feijoo, la mostra parteix d’una acció desenvolupada per l’artista el 2024 a San Pedro Fiz de Vilar (Ourense), on va presentar una sèrie d’obres en espais domèstics i rurals abans de sotmetre-les a una cerimònia de crema col·lectiva amb la participació de la comunitat local. Aquest gest articula una reflexió sobre la memòria, la transformació i els vincles entre art i vida compartida.
El recorregut expositiu reuneix collages, assemblatges i peces de la sèrie Diarios, treballs que incorporen materials recuperats i objectes quotidians convertits en arxiu afectiu. La retrospectiva es completa amb la presentació de Canto para un monumento funerario, realitzada en col·laboració amb estudiants d’EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona i presentada al Panteó d’Espanya, ampliant la dimensió col·lectiva i pedagògica del projecte.
“La Quema” proposa així una mirada transversal a la pràctica de Del Rivero, on l’acte de cremar no s’entén com a destrucció, sinó com a transformació i trànsit, en un diàleg constant entre territori, memòria i comunitat.
La presentació de Monuments in Love / Cartas de Amor commemora els quaranta anys de Honeymoon Project amb una trobada que activa l’encreuament entre art contemporani, performance i cultura musical.
El pròxim 13 de febrer de 2026, la Sala Apolo de Barcelona acollirà la presentació pública del llibre Monuments in Love / Cartas de Amor, una publicació que revisita un dels projectes més significatius d’Antoni Miralda. Organitzat per Galeria Senda en col·laboració amb la mateixa sala dins del programa Art Meets Apolo, l’esdeveniment situa l’edició en un marc expandit que transcendeix el format editorial tradicional.
La sessió adoptarà una estructura performativa que amplia la noció de presentació de llibre. Victoria Cirlot, Elvira Dyangani Ose i Gabriel Ventura participaran en un diàleg que incorpora la lectura escènica de les cartes fictícies intercanviades entre l’Estàtua de la Llibertat i el Monument a Colom, nucli conceptual de Honeymoon Project. La vetllada inclourà una proposta gastronòmica desenvolupada amb Tiberi Club, un concert del projecte musical Akajú en formació de quintet i la projecció de Colón era una mujer del grup Hidrogenesse.
Editat per Terranova, FoodCultura i Galeria Senda, amb disseny de Bendita Gloria, el llibre inaugura la col·lecció Honeymoon Updates. La publicació recupera l’etapa inicial del projecte (1986–1992), centrant-se en Cartas de Amor, una correspondència imaginària que proposava humanitzar monuments carregats d’història i repensar, des de la ficció, nocions com llibertat, conquesta i intercanvi cultural.
La presentació coincideix també amb la comiat de Liberty Crown Brocheta, instal·lació situada al vestíbul de la Sala Apolo. La peça reinterpreta la corona de l’Estàtua de la Llibertat com un dispositiu lumínic compost per broquetes de fruites i verdures associades a l’intercanvi colombí, articulant alimentació, memòria històrica i representació simbòlica, eixos recurrents en la pràctica de Miralda.
Art Meets Apolo es consolida així com una plataforma d’experimentació que activa la sala com a espai híbrid, on art contemporani i cultura de club convergeixen. Impulsat conjuntament amb LAB36 i Galeria Senda, el programa proposa noves formes de mediació cultural i afavoreix el diàleg entre disciplines, públics i escenes creatives.
Fa quaranta anys, Miraldava iniciar un projecte que va desbordar completament les categories tradicionals de l’art. Honeymoon Projectno va ser una exposició, ni una performance puntual, ni una obra tancada en el temps: va ser un procés llarg, expansiu i profundament simbòlic que es va desplegar al llarg de sis anys i va travessar ciutats, cultures, llengües i comunitats.
La proposta partia d’una imatge tan poètica com provocadora: un festeig imaginari que culminava en el matrimoni simbòlic entre dos monuments carregats d’història i poder —l’Estàtua de la Llibertat a Nova York i el monument a Cristòfor Colom al port de Barcelona—. En convertir-los en protagonistes d’una història d’amor, Miralda els despullava de la solemnitat habitual i els transformava en personatges vius, capaços de relacionar-se, desplaçar-se i barrejar-se amb la gent.
Un dels gestos més radicals del projecte va ser precisament aquest: fer baixar els monuments del seu pedestal simbòlic. Al llarg dels anys, Honeymoon Projectva activar una sèrie de rituals públics —peticions de mà, anuncis de compromís, intercanvis de cartes d’amor, regals i celebracions— en què van participar milers de persones anònimes juntament amb institucions, ciutats i professionals de camps tan diversos com la moda, la política o la gastronomia. El projecte no es mirava: es vivia.
L’intercanvi cultural va ser el veritable motor d’aquesta “lluna de mel”. Regals enviats des de diferents ciutats del món actuaven com a ambaixadors simbòlics dels seus llocs d’origen: objectes híbrids, extravagants i festius que parlaven d’identitats urbanes, imaginaris col·lectius i estereotips culturals. Cada entrega es convertia en una celebració pública, reforçant la dimensió performativa i comunitària de l’obra.
El menjar va ocupar un lloc central en tot aquest entramat. Banquets, ofrenes, receptes, menús impresos i aliments procedents del Nou i del Vell Món es van convertir en matèria artística. Menjar, compartir i barrejar ingredients funcionava com una metàfora directa de l’intercanvi històric entre continents, però també com una manera de posar el cos —i el gust— al centre de l’experiència artística.
Al costat de la celebració, Honeymoon Project no va deixar mai d’assenyalar les seves contradiccions. L’idil·li entre ambdós monuments evocava també la història violenta de la colonització, els desequilibris de poder heretats i les tensions que encara persisteixen sota formes contemporànies de neocolonialisme. El projecte es va desenvolupar, a més, en un context especialment carregat: els centenaris dels dos monuments i el Cinquè Centenari del “Descobriment” d’Amèrica, marcat tant per celebracions oficials com per fortes protestes anticolonials. En aquest escenari, l’obra no adoptava una posició unívoca, sinó que obria un espai de fricció, ambigüitat i debat.
La llengua va ser un altre territori d’exploració fonamental. Paraules, traduccions, noms propis i signatures es desplaçaven entre idiomes i significats, posant en evidència com el llenguatge és també un camp de poder, de malentesos i d’apropiacions culturals.
Avui, quaranta anys després del seu inici, Honeymoon Projectcontinua resultant sorprenentment vigent. En un món on els símbols nacionals tornen a endurir-se i les fronteres culturals semblen reafirmar-se, la proposta de Miralda recorda el potencial crític de la ficció, del ritual i de la celebració col·lectiva. Més que una obra sobre el passat, va ser —i continua sent— una pregunta oberta sobre com convivim, quines històries expliquem i qui participa en la seva construcció.
Galeria SENDA et convida a acompanyar Gonzalo Guzmán (1991) a la presentació de El dolmen de Nemorino, una instal·lació monumental de cinc metres d’alçada concebuda especialment per al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu, coincidint amb l’estrena de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti.
La connexió entre òpera i escultura no és fortuïta. L’origen de l’obra es remunta a una història íntima i familiar: el pare de l’artista, Joaquín, va arribar a Barcelona de jove per estudiar cant amb el mestre Puig, amb el somni de convertir-se en cantant d’òpera professional. La seva il·lusió més gran era actuar algun dia a l’escenari del Liceu. Tanmateix, mentre preparava Una furtiva lagrima, l’ària més cèlebre de L’elisir d’amore, va perdre la veu de manera sobtada. Aquell episodi va canviar el rumb de la seva vida: no va poder continuar la seva carrera com a tenor, però va mantenir sempre un vincle profund amb la música i l’art, una sensibilitat que va transmetre al seu fill des de la infància.
«Aquesta obra és una manera de tancar un cercle: de retornar, en forma d’escultura, una part d’aquella emoció que ell m’ha transmès des de petit, i de fer que, d’alguna manera, aquella veu torni a habitar el Liceu», explica Guzmán.
El dolmen de Nemorino s’alça com un dolmen contemporani d’acer inoxidable, assentat sobre un turó de terra que dialoga amb l’arquitectura daurada i els miralls del saló. En la seva escala monumental i la seva senzillesa primitiva, la peça reflecteix el propi procés vital i creatiu de l’artista: un diàleg constant entre el desig i la matèria, entre allò que s’imagina i allò que l’escultura permet.
Guzmán concep la seva pràctica escultòrica com un exercici de confiança i d’escolta. «Permeto que l’escultura succeeixi —afirma—. És una manera d’entendre la vida: les coses passen perquè només poden passar d’una manera, la que succeeix. Una escultura només pot existir tal com ha aparegut, amb tots els accidents i condicions que n’han fet possible la forma».
Aquesta mateixa idea travessa la història del seu pare: el moment en què va perdre la veu, lluny de ser una ruptura, es va transformar en una lliçó d’acceptació i aprenentatge. De vegades, en veure’l encara practicar fragments d’òpera, Guzmán reconeix en aquell gest una continuïtat emocional amb aquella passió que no va desaparèixer, sinó que va mutar de forma.
La veritable importància, per a l’artista, rau en la mirada amb què afrontem allò que ens passa. Com Nemorino, el protagonista de l’òpera de Donizetti, que en una llàgrima descobreix l’esperança que l’impulsa a continuar, El dolmen de Nemorino proposa una reflexió sobre la confiança, la transformació i la permanència.
22 de novembre — 15 de desembre de 2025 · Saló dels Miralls, Gran Teatre del Liceu
La Fondation Cartier pour l’art contemporain ha inaugurat el seu nou espai davant del Louvre amb l’exposició col·lectiva Exposition Générale, una mostra que reuneix obres emblemàtiques de la seva col·lecció i marca l’inici d’una nova etapa per a la institució parisenca.
Entre els artistes participants es troba Peter Halley, amb la instal·lació OMG! (2014), realitzada en col·laboració amb el dissenyador i arquitecte italià Alessandro Mendini. La peça, caracteritzada pels seus vibrants plans geomètrics i pel diàleg entre art, disseny i arquitectura, ocupa un lloc central en el recorregut expositiu, consolidant la rellevància de l’obra de Halley dins del panorama internacional de l’art contemporani.
El nou edifici de la Fondation Cartier, dissenyat per l’arquitecte francès Jean Nouvel, obre les seves portes amb aquesta ambiciosa exposició que celebra la diversitat i el dinamisme de l’art contemporani. Exposition Générale inclou també obres de Bodys Isek Kingelez i d’altres artistes reconeguts de la col·lecció.
L’exposició ha rebut una àmplia cobertura en mitjans internacionals com The Times, Numéro Magazine i WWD, on la instal·lació de Halley i Mendini ha estat destacada com una de les imatges representatives de l’esdeveniment.
Detalls de l’exposició: Exposition Générale Fondation Cartier pour l’art contemporain, París Del 25 d’octubre al 23 d’agost
Un any més, Galeria SENDA es complau a anunciar que tornarem a veure’ns a By Invitation 2025, una exposició amb Jaume Plensa i Marcel Rubio Juliana que, per sisè any consecutiu. Us esperem al Círculo Ecuestre de Barcelona, a la sala japonesa, del 6 al 9 de novembre.
Jaume Plensa presenta la seva obra “CAP III“, que forma part de la seva producció dels anys vuitanta, on es reflecteix l’interès per qüestions relacionades amb el volum, l’espai i la tensió. Amb el pas del temps, la seva obra tendirà a arrodonir les formes i a suavitzar els materials, però en els seus inicis, els seus caps mostren un procés continuat de construcció i destrucció, situant-lo com un dels precursors del neoexpressionisme dels anys vuitanta.
En aquesta peça, Plensa utilitza talls, plecs i deformacions que, a nivell formal, generen efectes de contrast accentuat i expressen una voluntat de representar el brutalisme i el primitivisme. Aquests recursos suposen, a més, una recerca entorn del buit i del ple, un element que, amb els anys, adquirirà un protagonisme creixent en la seva obra.
En diàleg, es presenta la sèrie de Marcel Rubio Juliana, que es mostra per primera vegada al públic: “La Prueba de la Psicostasis“, on es retrata l’episodi de la Psicòstasi, el passatge de l’ànima descrit al “Llibre dels Morts“.
En aquest passatge, l’ànima del difunt és portada davant el tribunal celestial, format per Isis, Osiris i Horus. S’inicia llavors l’avaluació del seu comportament davant les decisions difícils del seu destí. En un dels plats de la balança es col·loca la veritat, simbolitzada per la ploma de Maat; en l’altre, el seu cor, símbol del que el difunt va sentir, pensar i decidir. Complementa la narració un fris que representa els dos moviments del cor: la diàstole i la sístole, aquells que impulsen la circulació sanguínia i, per extensió, la vida.
Sobre els artistes
L’escultor barcelonès Jaume Plensa presenta una obra d’enfrontaments amables: entre allò clar i allò fosc; entre la petjada del passat i l’obertura cap al futur; entre la construcció natural i la creació per la mà de l’home; i entre la immensitat del soroll i les esferes més íntimes del silenci. A més de ser un dels màxims exponents de l’escena escultòrica actual, Plensa és reconegut internacionalment per la seva dedicació a l’art en espais públics. L’escultor destaca la necessitat de descompondre la realitat i afirmar la natura per complir un propòsit: “tornar a introduir la bellesa a la societat”.
Marcel Rubio Juliana (1991, Barcelona) va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo de Badalona i posteriorment es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Treballa principalment amb el dibuix i la pintura, amb un enfocament que sovint s’aproxima a l’assaig literari. El seu procés creatiu és pausat i s’expressa tant en grans formats com en peces més petites. Rubio ha exposat individualment en espais com la Fundació Joan Miró, la Galeria Joan Prats o la Fundació Arranz-Bravo, i ha participat en col·lectives destacades com Swab Barcelona, Espais Volart o el Museu d’Art Modern de Tarragona.
Elena del Rivero participarà en l’edició 2025 del projecte Extramurs del Museu Tàpies (una iniciativa en col·laboració amb el Festival Grec, Eina Centre Universitari de Disseny i Art, Centre d’Art La Capella, Basílica de Santa Maria del Pi, Galeria Senda i Loop Festival.) amb el seu projecte comissariat per Mateo Feijóo: La Quema.
Què és Extramurs?
Extramurs és un projecte que neix de la col·laboració i l’intercanvi entre diversos creadors, col·lectius i institucions, amb l’objectiu de repensar la ciutat com a espai d’enunciació i intervenció. Es tracta d’una proposta que convida a reflexionar des de la pràctica i a actuar des de la reflexió, centrant-se especialment en l’espai públic i el medi ambient. Obre un espai crític per analitzar el nostre entorn i explorar formes d’habitar el món d’una manera més conscient, inclusiva i atenta als temps i als espais.
El projecte parteix de la idea de convertir els murs de l’espai públic en suports per a veus ciutadanes: superfícies on s’inscriuen discursos col·lectius i es reinterpreten vivències compartides, responent a les urgències del present.
Què és La Quema?
La Quema és un projecte d‘Elena del Rivero que s’inicia a Galícia, impulsat per A Casa do Pozo, on l’artista va cremar la seva obra l’octubre de 2024, després d’haver sigut exposada en cases particulars i espais del poble. Aquesta acció, documentada en imatges i sons, és el punt de partida d’una proposta que explora la destrucció com a forma de purificació i de renovació. Ara, aquest gest simbòlic es traslladarà a l’espai urbà i arquitectònic de Barcelona.
El projecte inclou el concert de campanes L’espai alliberat, de Llorenç Barber, amb la participació d’estudiants de música de l’ESMUC i del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, entre d’altres. Aquest concert se celebrarà el 8 de juliol a les 19.30 h als jardins de Rubió i Lluch del Centre d’Art La Capella, en el marc del Festival Grec, i servirà com a inauguració de l’edició 2025 d’Extramurs.
PROGRAMA:
Jardines del Teatre Grec: “Tendal de trapos de cocina” (26.06 – 01.08.2025)
Jardines Rubió i Lluch: Llorenç Barber. “L’espai alliberat” (08.07.2025)
Museu Tàpies: Letters to the Mother, No funciona, Abierto y Diarios (08.07 – 01.10.2025)
Basílica de Santa Maria del Pi: “Canto para un monumento funerario” (08.07 – 01.10.2025)
Centre d’Art La Capella: “Un mosaico de lo común. La experiencia comunitaria de Elena del Rivero” (08.07 -07.09.2025)
L’exposició ofereix una immersió per l’obra de l’artista Anna Malagrida (Barcelona, 1970) a través de la fotografia, el vídeo i l’instal·lació.
Anna Malagrida, El Limpiador de Cristales (2010). Video (2m 19s)
Un joc de perspectives
L’obra de Malagrida explora i recrea, a través d’una observació atenta, la nostra experiència quotidiana i l’equilibri inestable entre el privat i el que és públic. Amb un joc de perspectives, captura interiors i exteriors simultàniament, convidant l’espectador a projectar-se sobre la superfície de les seves imatges i a generar els seus propis continguts visuals dins i fora d’aquestes.
En el seu treball, a la ciutat es converteix en un teatre, un escenari idoni per a narrar la fràgil relació del ésser humà amb el seu entorn. Una proposta lúcida i sense artificis on l’obra sedueix, reconcilia i ens situa entre el que és visible i l’invisible.
Visualment, mostra una ambigüitat que es manifesta en la textura de les seves imatges, desdibuixant les fronteres entre l’aparença i la realitat. En aquesta exposició l’espectador serà submergit en una experiència visual dotada de diferents significats, convidant-lo a mirar la ciutat d’una manera diferent.
Anna Malagrida. Les Invalides, I (2020). Fotografia montada en alumini i emmarcada (80 x 67 cm) Ed. 9
A més, el dimecres 13 a les 18:00, la inauguració s’iniciarà amb una conversa entre l’artista i Marta Gili, crítica d’art, comissària i docent especialitzada en fotografia i arts visuals contemporànies. Patricia Sorroche, comissària de l’exposició, serà la mediadora d’aquesta conversa, en la que es parlarà del procés creatiu de l’artista i les seves inquietuds.
Un any més, SENDA es complau anunciar-vos que tornem a veure’ns a By Invitation 2024, una exposició d’art modern i contemporani que, per cinquè any consecutiu, se celebra en el Cercle Eqüestre de Barcelona.
Amb la intenció de fomentar el diàleg entre els diferents corrents artístics, By Invitation 2024 comptarà amb galeries convidades i amb projectes seleccionats, abastant tant el mercat secundari, com el mercat primari d’artistes consagrats i emergents del panorama nacional. La mostra estarà formada, en la seva majoria, per galeries barcelonines, encara que també comptarà amb la presència de galeries d’altres parts d’Espanya, com Madrid, València o Gijón.
En aquesta edició, SENDA compta amb un espai propi per a presentar la seva proposta galerística: la Sala Japonesa. La imponent sala acollirà els treballs d’artistes molt variats, que reflecteixen la versatilitat de la galeria. Des de les litografies en tinta xinesa de Gao Xingjian, fins a les escultures oníriques de Gonzalo Guzmán, les imponents pintures acríliques de Yago Hortal, les acolorides creacions en fusta de Mina Hamada, les fotografies en blanc i negre de Robert Mapplethorpe, o les composicions de tècnica mixta de l’internacionalment reconegut Jaume Plensa.
Especialment, volem fer-vos saber que la sala serà còmplice d’un homenatge al famós pintor Joan Miró amb motiu del seu any de celebració. La peça presentada serà una aquarel·la, “Aquarelle sud papier”, de la sèrie japonesa de l’artista. Una obra perfecta per a ser exposada en una sala plena d’influències orientals.
Si no vols perdre’t l’oportunitat de formar part d’aquesta exhibició, demana la teva acreditació en el link de baix. Ens veiem del 7 al 10 de novembre en el Cercle Eqüestre de Barcelona.
L’arribada de la tardor a Barcelona sempre porta amb si un aire d’avantguarda, creativitat i tendència. Com cada any per aquestes dates, la ciutat es prepara per a viure un dels esdeveniments més esperats en l’àmbit de la moda: la 080 Barcelona Fashion Week, que se celebrarà del 14 al 17 d’octubre. La setmana de la moda catalana no sols destaca per ser una plataforma clau per a dissenyadors emergents i consagrats, sinó també per la seva capacitat de connectar la moda amb altres disciplines artístiques.
Aquest esdeveniment coincideix amb dues exposicions que ens conviden a explorar el món de la moda des de dues perspectives úniques.
“Cariàtides” de Gino Rubert a galeria SENDA: L’art de la indumentària
La primera parada artística relacionada amb la 080 Fashion Week és l’exposició “Cariàtides” del pintor Gino Rubert, exposada en la galeria SENDA. Rubert és conegut per la seva capacitat d’explorar les emocions humanes a través de figures que s’acosten al surrealisme. En aquesta ocasió, el seu enfocament posa especial atenció en un aspecte fonamental de l’univers de la moda: la construcció de les peces.
En “Cariàtides“, Rubert juga amb textures, plecs, agulles sobre el llenç i, fins i tot, peces de joieria, creant una connexió simbòlica amb el procés artesanal de confeccionar roba. A través de les seves obres, es percep com el pintor utilitza la tela com un material emmotllable, on cada plec i cada costura es tornen elements crucials per a la construcció de la figura femenina. Aquest acte de construir peces en el llenç reflecteix el minuciós treball dels dissenyadors de moda i la seva atenció al detall en la creació de peces que són tant artístiques com funcionals.
Així com un modista crea peces que vesteixen cossos, Rubert vesteix les seves figures femenines de “Cariàtides” a través del seu pinzell, utilitzant els materials com a metàfora de la connexió entre l’art pictòric i l’art del vestir.
“Into the river” (2024). 54 x 41 cm
“La Tempesta” (2024). 73 x 65 cm. Detall
“Dos + Uno. 1984/2024” de José Manuel Ferrater a LAB 36: El temps i la moda a través de la fotografia
A LAB 36, una altra exposició complementa l’esperit de la 080 Barcelona Fashion Week, però des d’una perspectiva fotogràfica. José Manuel Ferrater, famós fotògraf de moda, presenta “Dos + Uno. 1984/2024“, una retrospectiva que ofereix un fascinant diàleg visual entre diferents èpoques de la seva carrera.
La mostra consisteix en una contraposició d’imatges icòniques de 1984 i les seves antagòniques preses en l’actualitat, permetent a l’espectador viatjar a través del temps i observar com han evolucionat tant la moda com la fotografia mateixa. Ferrater, conegut per la seva capacitat de capturar l’essència del món de la moda amb la seva lent, ens ofereix una reflexió sobre els canvis estilístics i culturals al llarg dels anys.
A través de la seva obra, veiem com els ideals de bellesa, els estils i les tendències han mutat amb el pas de les dècades, però també com alguns elements perduren. La moda es presenta no sols com una forma d’expressió personal, sinó també com un reflex dels temps que vivim. L’exposició és, en essència, un diàleg entre el passat i el present, entre la nostàlgia de les èpoques daurades de la moda i la constant innovació del món contemporani.
Vista de sala. “Dos + Uno. 1984/2024”
El diàleg entre moda i art: Una trobada inoblidable
Totes dues exposicions, en la seva relació amb la moda, troben un terreny comú: la noció de la moda com a art en si mateixa. Rubert i Ferrater, des de les seves respectives disciplines, exploren i celebren la moda com un mitjà per a expressar i desafiar convencions. Mentre que Rubert s’enfoca en la construcció meticulosa de peces com un acte artístic i escultòric, Ferrater documenta la moda en el seu context sociocultural, immortalitzant moments i tendències que han definit èpoques.
Aquest diàleg entre art i moda es torna encara més rellevant en el context de la 080 Barcelona Fashion Week, un esdeveniment que tradicionalment ha buscat desafiar les barreres entre disciplines. En un moment en què la moda s’enfronta a una constant demanda d’innovació i sostenibilitat, les exposicions de Rubert i Ferrater ens recorden que la moda no és només tendència, sinó també un art profundament lligat a l’expressió creativa.
