SANDRA VASQUÉZ DE LA HORRA: “Soy Energía”

Una exposició que es travessa més que no pas es recorre

Entrar en l’obra de Sandra Vásquez de la Horra no implica entendre, sinó deixar-se afectar. Soy Energía, la seva retrospectiva al Haus der Kunst de Munic, es desplega com un camp d’intensitats on les imatges operen abans de poder ser anomenades.

Més de quaranta anys de treball s’articulen aquí sense una narrativa lineal. Les obres no ordenen una trajectòria, circulen. Dibuixos submergits en cera d’abella emergeixen com a restes, com superfícies on el temps sembla haver-se aturat. La matèria densifica la imatge i en ralentitza la mirada, generant una relació més pròxima, gairebé corporal.

El recorregut evita jerarquies. Les peces s’agrupen com constel·lacions: cossos fragmentats, figures híbrides, signes que travessen allò humà, animal i vegetal. El cos apareix com un territori travessat per la memòria i la tensió, on allò íntim i allò polític s’inscriuen sense fer-se explícits.

“Soy Energía”, Sandra Vásquez de la Horra, Haus der Kunst Ausstellungsnasicht, 2025. Foto: Judith Buss

Des dels seus primers treballs a Xile fins a la seva producció més recent, persisteix una mateixa operació: donar forma a allò que no es pot fixar. Les imatges no il·lustren, contenen. Funcionen com sedimentacions on la història, la violència i l’exili romanen com capes latents.

La proposta curatorial acompanya aquesta lògica. L’exposició no s’organitza de manera lineal, construeix una atmosfera. Hi ha zones de concentració i d’altres d’obertura, ritmes que impliquen l’espectador i el desplacen d’una posició distant. Mirar aquí exigeix temps, proximitat, ajust.

En aquest moviment, l’obra se situa en un llindar constant. Entre allò visible i allò que tot just es deixa entreveure. Entre la imatge i el seu rastre.

Soy Energía no ofereix respostes. Manté oberta una experiència on alguna cosa persisteix més enllà del visible.

“Soy Energía”, Sandra Vásquez de la Horra, Haus der Kunst Ausstellungsnasicht, 2025. Foto: Judith Buss
“Soy Energía”, Sandra Vásquez de la Horra, Haus der Kunst Ausstellungsnasicht, 2025. Foto: Judith Buss

MIRALDA. Monuments in Love / Cartas de Amor: el llibre que celebra els 40 anys del Honeymoon Project.

Una publicació que revisita un dels projectes més emblemàtics d’Antoni Miralda i reactiva el seu univers simbòlic a través de cartes, assaigs i materials d’arxiu.

Amb motiu del 40è aniversari de Honeymoon Project, l’artista Antoni Miralda presenta el llibre Monuments in Love / Cartas de Amor, una publicació que revisita un dels projectes més singulars de la seva trajectòria artística.

Publicat per Terranova en col·laboració amb Galeria Senda i FoodCultura, el volum recupera l’univers del Honeymoon Project, iniciat als anys vuitanta. Aquest projecte imaginava una unió simbòlica entre dos monuments icònics: l’Estàtua de la Llibertat a Nova York i el Monument a Colom a Barcelona. A partir d’aquest matrimoni fictici, Miralda va desenvolupar una reflexió lúdica i crítica sobre els rituals socials, l’intercanvi cultural i el paper dels monuments en la construcció dels imaginaris col·lectius.

El llibre reuneix una selecció de cartes d’amor enviades des de diferents parts del món, juntament amb assaigs contemporanis i materials que amplien la història del projecte. Aquestes contribucions permeten revisitar el Honeymoon Project des de noves mirades, mantenint viu el seu caràcter participatiu i la seva capacitat de connectar imaginaris culturals diversos.

Més que un simple registre, Monuments in Love / Cartas de Amor funciona com una extensió del mateix projecte: un espai editorial on arxiu, ficció i memòria s’entrellacen. Quaranta anys després del seu inici, el treball de Miralda continua proposant una mirada irònica i poètica sobre la manera com les societats imaginen, celebren i construeixen relats compartits.

En el marc d’aquest aniversari, el llibre es va presentar públicament el passat 13 de febrer a Sala Apolo dins del programa Art Meets Apolo, en una trobada que va reunir art contemporani, performance i música.

Amb una edició limitada, Monuments in Love / Cartas de Amor convida a redescobrir l’univers creatiu de Miralda i a endinsar-se en un dels projectes més imaginatius de l’art contemporani.

El llibre està disponible per a la seva compra a la nostra shop.

GONZALO GUZMÁN. “El dolmen de Nemorino” para el “Saló dels Miralls” del Gran Teatre del Liceu

Galeria SENDA et convida a acompanyar Gonzalo Guzmán (1991) a la presentació de El dolmen de Nemorino, una instal·lació monumental de cinc metres d’alçada concebuda especialment per al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu, coincidint amb l’estrena de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti.

La connexió entre òpera i escultura no és fortuïta. L’origen de l’obra es remunta a una història íntima i familiar: el pare de l’artista, Joaquín, va arribar a Barcelona de jove per estudiar cant amb el mestre Puig, amb el somni de convertir-se en cantant d’òpera professional. La seva il·lusió més gran era actuar algun dia a l’escenari del Liceu. Tanmateix, mentre preparava Una furtiva lagrima, l’ària més cèlebre de L’elisir d’amore, va perdre la veu de manera sobtada. Aquell episodi va canviar el rumb de la seva vida: no va poder continuar la seva carrera com a tenor, però va mantenir sempre un vincle profund amb la música i l’art, una sensibilitat que va transmetre al seu fill des de la infància.

«Aquesta obra és una manera de tancar un cercle: de retornar, en forma d’escultura, una part d’aquella emoció que ell m’ha transmès des de petit, i de fer que, d’alguna manera, aquella veu torni a habitar el Liceu», explica Guzmán.

El dolmen de Nemorino s’alça com un dolmen contemporani d’acer inoxidable, assentat sobre un turó de terra que dialoga amb l’arquitectura daurada i els miralls del saló. En la seva escala monumental i la seva senzillesa primitiva, la peça reflecteix el propi procés vital i creatiu de l’artista: un diàleg constant entre el desig i la matèria, entre allò que s’imagina i allò que l’escultura permet.

Guzmán concep la seva pràctica escultòrica com un exercici de confiança i d’escolta. «Permeto que l’escultura succeeixi —afirma—. És una manera d’entendre la vida: les coses passen perquè només poden passar d’una manera, la que succeeix. Una escultura només pot existir tal com ha aparegut, amb tots els accidents i condicions que n’han fet possible la forma».

Aquesta mateixa idea travessa la història del seu pare: el moment en què va perdre la veu, lluny de ser una ruptura, es va transformar en una lliçó d’acceptació i aprenentatge. De vegades, en veure’l encara practicar fragments d’òpera, Guzmán reconeix en aquell gest una continuïtat emocional amb aquella passió que no va desaparèixer, sinó que va mutar de forma.

La veritable importància, per a l’artista, rau en la mirada amb què afrontem allò que ens passa. Com Nemorino, el protagonista de l’òpera de Donizetti, que en una llàgrima descobreix l’esperança que l’impulsa a continuar, El dolmen de Nemorino proposa una reflexió sobre la confiança, la transformació i la permanència.

22 de novembre — 15 de desembre de 2025 · Saló dels Miralls, Gran Teatre del Liceu

JAUME PLENSA rep la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat de Barcelona

El dilluns 19 de maig de 2025, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va lliurar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Or al Mèrit Cultural Jaume Plensa, destacant la seva projecció internacional i el valor de la seva obra per acostar l’art i la cultura a tothom.

“Barcelona et reconeix, t’estima i estima el teu art”, Jaume Collboni

La glossa va ser realitzada per l’escriptora Monika Zgustová i es va poder gaudir d’una actuació musical a carreg del Cor de veus blanques del Amics de la Unió de Granollers.

Fotografies © Júlia Arnau

Amb l’atorgament de la màxima distinció cultural, la ciutat expressa el seu agraïment a Plensa per una trajectòria artística d’excel·lència, caracteritzada pel seu afany de transcendir la realitat i explorar les dimensions de l’esperit.

L’equip i els amics de la galeria Senda s’afegeixen a aquest reconeixement i volem comparti-ho amb tots els nostres seguidors.

ANNA MALAGRIDA en Museu Tàpies

Anna Malagrida presenta “Opacitas. Velar la transparència” al Museu Tàpies de Barcelona aquest 13 de març fins al pròxim 28 de setembre de 2025.


L’exposició ofereix una immersió per l’obra de l’artista Anna Malagrida (Barcelona, 1970) a través de la fotografia, el vídeo i l’instal·lació.

Anna Malagrida, El Limpiador de Cristales (2010). Video (2m 19s)

Un joc de perspectives

L’obra de Malagrida explora i recrea, a través d’una observació atenta, la nostra experiència quotidiana i l’equilibri inestable entre el privat i el que és públic. Amb un joc de perspectives, captura interiors i exteriors simultàniament, convidant l’espectador a projectar-se sobre la superfície de les seves imatges i a generar els seus propis continguts visuals dins i fora d’aquestes.

En el seu treball, a la ciutat es converteix en un teatre, un escenari idoni per a narrar la fràgil relació del ésser humà amb el seu entorn. Una proposta lúcida i sense artificis on l’obra sedueix, reconcilia i ens situa entre el que és visible i l’invisible.

Visualment, mostra una ambigüitat que es manifesta en la textura de les seves imatges, desdibuixant les fronteres entre l’aparença i la realitat. En aquesta exposició l’espectador serà submergit en una experiència visual dotada de diferents significats, convidant-lo a mirar la ciutat d’una manera diferent.

Anna Malagrida. Les Invalides, I (2020). Fotografia montada en alumini i emmarcada (80 x 67 cm) Ed. 9


A més, el dimecres 13 a les 18:00, la inauguració s’iniciarà amb una conversa entre l’artista i Marta Gili, crítica d’art, comissària i docent especialitzada en fotografia i arts visuals contemporànies. Patricia Sorroche, comissària de l’exposició, serà la mediadora d’aquesta conversa, en la que es parlarà del procés creatiu de l’artista i les seves inquietuds.

“Roger the Rat” inaugura el nou espai de la galeria: SENDA M&A, en el marc de City Screen 2021

L’obra està composada per una sèrie de fotografies en blanc i negre, produïdes a Johannesburg entre 2015 i 2020, acompanyades per un vídeo realitzat durant els mesos de confinament.

En aquestes imatges Roger Ballen documenta una criatura meitat humana, meitat rat, que viu aïllada de la societat. El personatge, motivat per la seva solitud, intenta crear noves companyies per compartir la seva vida quotidiana, però l’aïllament genera sentiments de frustració i ràbia.

Roger the Rat personifica l’impacte de la solitud, de l’exclusió i de l’incòmode sentiment de sufocació que afligeix ​​els éssers humans quan es troben confinats en espais tancats. Les conseqüències psíquiques de la pandèmia són explorades al llarg de l’obra per mitjà de les accions absurdes del protagonista, que produeixen un sentiment d’identificació i d’empatia per part dels visitants.

Fill d’un editor de fotografies en Magnum, Ballen ha treballat com a geòleg i consultor de mines abans de llançar la seva pròpia carrera fotogràfica, documentant petits pobles a l’Àfrica rural i els seus habitants aïllats. Les seves imatges són, al mateix temps, poderoses al·legacions socials i pertorbadors estudis psicològics. L’obra de Ballen “Terrallende” va ser considerada un dels documents fotogràfics més extraordinaris de finals de segle XX. Va ser premiat com a Millor Llibre Fotogràfic de l’Any a PhotoEspaña 2001 a Madrid.

El seu distingit estil fotogràfic ha evolucionat utilitzant simplement un format quadrat i una combinació de colors en blanc i negre. Els seus primers treballs tenen una clara influència de la fotografia documental, però durant la dècada dels 90 va desenvolupar un estil que va qualificar de “documental de ficció”.

Roger Ballen, Revealed. Archival pigment print. 61 x 43 cm. 2020

Donald Sultan i la Resurrecció de la Natura Morta

La galeria Senda va inaugurar la primavera amb “Day and Night: New Paintings and Drawings”, la primera exposició del reconegut americà Donald Sultan a Espanya. Formada per un conjunt de peces de gran escala amb la flor de la mimosa com motif, Sultan ha demostrat que un resultat pot aconseguir-se canviant els ingredients típics. És el cas de Spring Mimosa Dec 12, per exemple, un quadre de flors regat amb quitrà i esmalt, i no amb aigua.

Segurament estàs pensant: natures mortes?, ja va passar l’època del frenesí per la naturalesa morta i els gots de vi a mig acabar, no?, molles de pa al costat de la pera i la poma corcada… Aquest detall no l’haurà ignorat l’artista, qui tracta de pintar a l’ínfim detall el que veu i el que tracen les seves mans amb els senyals que reben des del més íntim de la retina. D’altra banda estan aquells que opten per les flors, bé sigui per afany de ser romàntic, o perquè eren d’ocasió i la primavera no és temporada de peres. Un llenç blanc, tacat amb el pigment de colors terrestres – verd, marró i groc apagat.

Doncs potser sí que es va acabar la moda de la natura morta convencional. Cézanne es va emportar amb ell l’últim sospir de l’artista admirador de fruites desmaiades sobre ceràmiques, i Van Gogh el dels gira-sols, que ja van deixar de girar en la ment d’aquell que diu ‘saber d’art’. Pot ser som pocs els que continuem trobant pau en la representació de la naturalesa, encara que no sigui acompanyada de mogudes conceptuals i motius superiors. Una flor, una maduixa, un paisatge, o una cosa tan mundana com el fum d’un cigar que balla en la foscor d’un pis prop de 24th with 6th avenue.

A vegades un necessita això, i res més. Com un respir en el fogot que suposa viure en un temps on un pateix més per estrènyer el seu gust a un món que triga poc a decidir qui és digne de fer art i qui no, i què mereix el seu lloc en una paret blanca i qui mai sortirà de la seva habitació amb olor de pintura i hormones.

Oblida’t de la paret blanca, i ja que estàs, del llenç blanc també. De fet, imagina’t en una planta de grava, on la calor i la pols que emergeix de la piràmide de pedres bullen la sang i entapissen els pulmons. Enmig de tot el panorama industrial – del metall, la fusta, l’acer i el foc – creix una flor. No és fàcil imaginar-ho, de fet, és gairebé impossible que una flor neixi enmig de tanta duresa, i contra tot pronòstic, ho aconsegueix—un àtom de vida en un lloc que mai la va cobrar. És una flor groga, rodona com el sol, com una taronja, com una dent de lleó al qual encara no se li ha demanat el desig.

La natura morta de Cézanne emet una aroma a estovalles macerades amb nèctar de préssec i el toll de vi que va vessar el teu pare al sopar. El gira-sol de Van Gogh porta a la ment l’olor del camp i la humitat distant de la mar. Però les mimoses de Donald Sultan confonen els sentits: un veu cercles minimalistes de mimoses, envoltats d’un centenar de fulles d’olivera, i pensa doncs: sud de França, aire sec i afruitat; però quan s’hi acosta a l’obra li cauen els esquemes. Ja no pensa en el camp francès, sinó en el camí fins arribar-hi — el viatge. La calor de l’asfalt quan un baixa a estirar les cames i l’olor de quitrà que emet la fàbrica que s’ha construït lluny de la vida per a no escurçar la mateixa amb la impuresa del fum que treu per les seves xemeneies altes.

Veuràs, l’escena provençal de Cézanne i les flors a pinzellades denses hi havien pres un espai recòndit en el meu arxiu d’obres preuades. No per falta d’admiració, ni pretensió de necessitar que l’art em ‘digui quelcom’. Si no perquè busco obres que em deixin gaudir de la bellesa en un món en el qual rares vegades la bellesa ve sense traveta.

Rebre flors continua sent un plaer, encara que sigui acompanyat del run run dels cotxes i l’aire contaminat de la ciutat. Si t’acostes a l’obra de’n Sultan, recordaràs la teva infància al poble, el sabor dolç de la fruita madurada al sol, i la brisa que passa mentre llegeixes sota l’olivera en una tarda d’agost. Malgrat que el que realment facis olor sigui masonita, quitrà i esmalt.

D’això es tracta, jo crec —d’estimular els sentits amb el que creus que és, el que voldries que fos, i amb el que realment és. Si no ho creus, mira-ho per tu mateix: Donald Sultan, a la galeria Senda, fins a finals de juliol.

Presentació lliuro ZETA ZERO de Yago Hortal

El passat 25 de maig, Yago Hortal va presentar la seva primera monografia a la llibreria ONA del Carrer Pau Claris.

Yago Hortal participa a una xerrada, intervinguda per la periodista Bibiana Ballbè, que convida al públic a conèixer la seva trajectòria artística i el seu procés creatiu.

La seva primera monografia, produïda per Senda Ensayo repassa la seva producció artística dels últims 15 anys, dibuixant l’evolució dels seus treballs durant aquest temps, i deixant entreveure la nova direcció de la seva obra a la recerca de nous horitzons.

L’obra d’Hortal, que des del principi ha estat compromesa amb la redefinició del formalisme de la pintura abstracta, funciona en l’àmbit metalingüístic, i celebra el diàleg de l’obra i del seu propi procés de creació.

Yago Hortal (Barcelona, 1983) va estudiar Belles Arts entre la Universitat de Barcelona i la Universitat de Sevilla. Al 2007, un any desprès de graduarse, guanya el 49è Premi a la Pintura Jove. L’any següent, va començar a exposar tant a Espanya com a la resta d’Europa i Estats Units, guanyant renom internacional tan amb tan sols 25 anys d’edat. La seva obra parteix d’un fort compromís amb la pintura i amb el mateix acte de pintar. Convertint la tela en l’escenari on l’artista estructura formes colorides que provenen tant de l’atzar com d’un acte conscient. La seva pintura expressa passió per retratar el color i no deixa que la tela li posi un limit; de tal manera que evoca al tacte, hi ha un desig per part de l’espectador de tocar la pintura: crea sensacions.

Visita nostra shop per a adquirir el llibre: https://galeriasenda.com/shop/yago-hortal-zeta-cero-3/

Works on paper : Solo Show de Sandra Vásquez de la Horra en Arco E-xhibitions

El último tango. Grafito y Gouche sobre papel encerado. 106 x 134 cm. 2020

Aquest mes de març Galeria Senda presenta una exposició en línia amb els treballs de l’artista xilena Sandra Vásquez de la Horra. L’artista desenvolupa una obra poètica on la tradició mística i popular, molt presents en la seva formació personal, es manifesta per mitjà del seu estil gràfic replet d’imatges oníriques. Els seus dibuixos són veritables narracions inspirades en els records, en l’inconscient i en la sexualitat.

L’exposició convida al visitant a conèixer la tècnica personal de l’artista: l’ús de llapis i aquarel·les de color per a posteriorment aplicar un bany de cera als treballs, pel·lícula transparent que proporciona permanència i protecció a l’obra. Les composicions, produïdes en diversos formats, s’entrellacen de manera asimètrica i atreuen la mirada del públic gràcies al seu to simultàniament humorístic i crític, en el qual cada dibuix és part d’una narració iconogràfica.

Els treballs de Sandra Vásquez de la Horra exposen un llenguatge singular propi de l’artista i construeixen nous territoris a ser explorats pel públic

Link para exposición online : https://3d.exhibify.net/?uuid=b98222c5-8719-4083-9cde-5725892ed110&v=v981

Link para Viewing Room : https://www.artsy.net/viewing-room/galeria-senda-sandra-vasquez-de-la-horra

De la tumba me levanto. Lápiz sobre papel / Baño de cera. 39 x 28 cm. 2013
Desde mis raíces. Lápiz sobre papel / Baño de cera. 39 x 26 cm. 2014
El viaje de Olokun. Lápiz y acuarela sobre papel / Baño de cera.  76 x 112 cm. 2013

Gino Rubert: EL MÓN DE L’ART (Una tragicomèdia) al Teatreneu


Idea original, guió, música i actor: Gino Rubert
VestuariActriu i segona veu: Estela Martí Huguet
Duració: 60 minuts


L’artista i escriptor Gino Rubert, que ha exposat a galeries i museus d’arreu del món i ha publicat dos llibres de ficció, puja a l’escenari del Teatreneu per transformarlo en una galeria d’art contemporani, on, en una mena de catarsi tragicòmica, dibuixa un retrat incisiu i despietat del món de l’art.


“…En El Món de l’Art (una tragicomèdia) de Gino Rubet, ens trobem amb una peça satírica de baix pressupost que guarda una certa relació amb la seva sèrie de pintures The Opening. De fet, el més sorprenent de la funció va ser descobrir que aquest excel·lent pintor que també ha publicat dos bons llibres de relats resulta ser un showman complet, capaç d’interpretar a molts i diversos personatges, en diferents idiomes i diversos gèneres, com un Fregoli multivocalista. I que a més compon bona música, la toca al piano i la canta en diversos registres, des d’un gairebé blues fins a una divertida cançó de terror anomenada Fata morgana…”

Juan Bufill LA VANGUARDIA  29-3-2021

Invitados especiales Richard Clayderman i Prince Charles!!

EL MÓN DE L’ART (Una tragicomèdia)
Tots els dimecres de Juny a les 20:15 al Teatreneu.

Link per a comprar les entrades: https://teatreneu.com/web/espectacle:645