La galeria Senda va inaugurar la primavera amb “Day and Night: New Paintings and Drawings”, la primera exposició del reconegut americà Donald Sultan a Espanya. Formada per un conjunt de peces de gran escala amb la flor de la mimosa com motif, Sultan ha demostrat que un resultat pot aconseguir-se canviant els ingredients típics. És el cas de Spring Mimosa Dec 12, per exemple, un quadre de flors regat amb quitrà i esmalt, i no amb aigua.

Segurament estàs pensant: natures mortes?, ja va passar l’època del frenesí per la naturalesa morta i els gots de vi a mig acabar, no?, molles de pa al costat de la pera i la poma corcada… Aquest detall no l’haurà ignorat l’artista, qui tracta de pintar a l’ínfim detall el que veu i el que tracen les seves mans amb els senyals que reben des del més íntim de la retina. D’altra banda estan aquells que opten per les flors, bé sigui per afany de ser romàntic, o perquè eren d’ocasió i la primavera no és temporada de peres. Un llenç blanc, tacat amb el pigment de colors terrestres – verd, marró i groc apagat.

Doncs potser sí que es va acabar la moda de la natura morta convencional. Cézanne es va emportar amb ell l’últim sospir de l’artista admirador de fruites desmaiades sobre ceràmiques, i Van Gogh el dels gira-sols, que ja van deixar de girar en la ment d’aquell que diu ‘saber d’art’. Pot ser som pocs els que continuem trobant pau en la representació de la naturalesa, encara que no sigui acompanyada de mogudes conceptuals i motius superiors. Una flor, una maduixa, un paisatge, o una cosa tan mundana com el fum d’un cigar que balla en la foscor d’un pis prop de 24th with 6th avenue.

A vegades un necessita això, i res més. Com un respir en el fogot que suposa viure en un temps on un pateix més per estrènyer el seu gust a un món que triga poc a decidir qui és digne de fer art i qui no, i què mereix el seu lloc en una paret blanca i qui mai sortirà de la seva habitació amb olor de pintura i hormones.

Oblida’t de la paret blanca, i ja que estàs, del llenç blanc també. De fet, imagina’t en una planta de grava, on la calor i la pols que emergeix de la piràmide de pedres bullen la sang i entapissen els pulmons. Enmig de tot el panorama industrial – del metall, la fusta, l’acer i el foc – creix una flor. No és fàcil imaginar-ho, de fet, és gairebé impossible que una flor neixi enmig de tanta duresa, i contra tot pronòstic, ho aconsegueix—un àtom de vida en un lloc que mai la va cobrar. És una flor groga, rodona com el sol, com una taronja, com una dent de lleó al qual encara no se li ha demanat el desig.

La natura morta de Cézanne emet una aroma a estovalles macerades amb nèctar de préssec i el toll de vi que va vessar el teu pare al sopar. El gira-sol de Van Gogh porta a la ment l’olor del camp i la humitat distant de la mar. Però les mimoses de Donald Sultan confonen els sentits: un veu cercles minimalistes de mimoses, envoltats d’un centenar de fulles d’olivera, i pensa doncs: sud de França, aire sec i afruitat; però quan s’hi acosta a l’obra li cauen els esquemes. Ja no pensa en el camp francès, sinó en el camí fins arribar-hi — el viatge. La calor de l’asfalt quan un baixa a estirar les cames i l’olor de quitrà que emet la fàbrica que s’ha construït lluny de la vida per a no escurçar la mateixa amb la impuresa del fum que treu per les seves xemeneies altes.

Veuràs, l’escena provençal de Cézanne i les flors a pinzellades denses hi havien pres un espai recòndit en el meu arxiu d’obres preuades. No per falta d’admiració, ni pretensió de necessitar que l’art em ‘digui quelcom’. Si no perquè busco obres que em deixin gaudir de la bellesa en un món en el qual rares vegades la bellesa ve sense traveta.

Rebre flors continua sent un plaer, encara que sigui acompanyat del run run dels cotxes i l’aire contaminat de la ciutat. Si t’acostes a l’obra de’n Sultan, recordaràs la teva infància al poble, el sabor dolç de la fruita madurada al sol, i la brisa que passa mentre llegeixes sota l’olivera en una tarda d’agost. Malgrat que el que realment facis olor sigui masonita, quitrà i esmalt.

D’això es tracta, jo crec —d’estimular els sentits amb el que creus que és, el que voldries que fos, i amb el que realment és. Si no ho creus, mira-ho per tu mateix: Donald Sultan, a la galeria Senda, fins a finals de juliol.

Idea original, guió, música i actor: Gino Rubert
Vestuari, Actriu i segona veu: Estela Martí Huguet
Duració: 60 minuts

L’artista i escriptor Gino Rubert, que ha exposat a galeries i museus d’arreu del món i ha publicat dos llibres de ficció, puja a l’escenari del Teatreneu per transformarlo en una galeria d’art contemporani, on, en una mena de catarsi tragicòmica, dibuixa un retrat incisiu i despietat del món de l’art.

“…En El Món de l’Art (una tragicomèdia) de Gino Rubet, ens trobem amb una peça satírica de baix pressupost que guarda una certa relació amb la seva sèrie de pintures The Opening. De fet, el més sorprenent de la funció va ser descobrir que aquest excel·lent pintor que també ha publicat dos bons llibres de relats resulta ser un showman complet, capaç d’interpretar a molts i diversos personatges, en diferents idiomes i diversos gèneres, com un Fregoli multivocalista. I que a més compon bona música, la toca al piano i la canta en diversos registres, des d’un gairebé blues fins a una divertida cançó de terror anomenada Fata morgana…”

Juan Bufill LA VANGUARDIA  29-3-2021

Invitados especiales Richard Clayderman i Prince Charles!!

EL MÓN DE L’ART (Una tragicomèdia)
Tots els dimecres de Juny a les 20:15 al Teatreneu.

Link per a comprar les entrades: https://teatreneu.com/web/espectacle:645

El títol Allò era abans, això és ara, extret d’una obra d’Ed Ruscha, dona nom a la primera retrospectiva de la pintura de Yago Hortal (Barcelona, 1983), un dels artistes catalans més destacats de la seva generació. Comissariada per Enrique Juncosa, la mostra, que inclou 36 obres realitzades entre el 2007 i el 2020, ressegueix de forma cronològica els catorze anys de la trajectòria de l’artista i inclou també obres recents inèdites.

Tal com afirma el comissari, “des dels inicis de la seva trajectòria, Hortal ha desenvolupat una revisió formalista de la pintura abstracta, que con- sidera com una entitat autònoma el sentit de la qual rau en ella mateixa i no pas en raonaments produïts al seu voltant.”

L’obra d’Hortal ens parla del propi procés de treball i de la seva tècnica: grans escrombrades, esquitxades i gruixudes acumulacions de matèria, i s’allunya d’una voluntat simbolista, metafòrica o lírica. En aquest sentit, l’obra acabada no és sinó el resultat d’un diàleg de l’artista amb el llenguatge pictòric i les seves possibilitats. Hortal afirma que “escoltar, veure, deixar parlar la pintura mentre va prenent forma és, per a mi, indispensable. Aquest diàleg n’orienta el resultat. Les opcions són il·limitades, tot i que les hem d’anar desvetllant”.

El plantejament cronològic de la mostra permet conèixer els diversos interessos que ha tingut l’artista al llarg de la seva carrera, que en pa- raules del seu comissari és fruit d’una “meditada evolució artística”. En aquesta exposició podem veure, per una banda, com ha anat definint els trets essencials que configuren la seva obra: l’exuberància del color i la presència de la gestualitat, que des d’una concepció metalingüística el porta a subratllar les característiques físiques de la pintura, però que també suggereix, des de la ironia, idees lúdiques i hedonistes.

Per altra banda, i tal com podem observar a les últimes sales, també podem apreciar en les obres més recents –algunes de les quals són inèdites– com el seu treball gira la mirada cap al volum sense oblidar la disciplina pictòrica i com incorpora una paleta de colors més reduïda.

Visita l’exposició en línia en el següent enllaç:

https://my.matterport.com/show/?m=WoG69EkBMRh