#SENDATalks | Jaume Plensa / Jean-Marie del Moral / Marius Carol

Retos compartidos. Creación en un mercado global.

Lunes, 7 de noviembre, 7 p. m. (CEST)

Únete a la charla entre el escultor Jaume Plensa, el fotógrafo Jean-Marie del Moral, y el periodista Marius Carol, el próximo lunes 7 de noviembre a las 19H con motivo de la presentación del libro “Interior, 2022” por la editorial By Publications en Galeria SENDA.

El evento se retransmitirá online en vivo a través de nuestra cuenta de Instagram y Youtube.

L’artista xilena Sandra Vásquez de l’Horra torna a Galeria SENDA per presentar Aura.

En aquesta mostra, l’artista ens introdueix al complex univers de la teosofia, la qual explora el vincle entre l’aura i la naturalesa humana. ; Vásquez de l’Horra traça cossos que ella concep com a ens geogràfics dotant-los de laberints, paisatges i serralades. Aquests cossos ara territoris, són dividits en dos plans, el físico-terrenal i el místic.

En l’aspecte físic, recau una càrrega política de resistència del poble davant de la dictadura xilena; i en l’aspecte místic l’artista pren el concepte dels set plànols o xacres per dialogar a l’uníson entre l’univers i la terra còsmica. Una energia que s’expandeix i viatja a través de l’ànima i les múltiples facetes emocionals per donar vida a allò que anomenem Aura.

BIO

Sandra Vásquez de l’Horra es va graduar de la Universitat de Disseny de Vinya del Mar. Va continuar estudis a la Kunstakademie de Düsseldorf sent deixeble de Jannis Kounellis i Rosemarie Trockel. La seva obra ha estat exposada a Museu Bonnefanten de Maastricht, Centre Pompidou de París, el Museu Kunst Palast de Düsseldorf i el Museu Albertina de Viena. El 2009 va guanyar el Premi de Dibuix contemporani atorgat per la Fundació Guerlain a París. El 2012 Vásquez de l’Horra va participar a La Imminència de les Poètiques a la Biennal de São Paulo. La seva obra es troba en importants col·leccions públiques com el MOMA de Nova York, The Art Institute of Chicago, el Museu Pompidou de París, la Pinakothek der Moderne de Munic, el Museu Kunst Palast de Düsseldorf, i The National Gallery of Victoria a Austràlia, entre d’altres. Sandra Vásquez de l’Horra actualment viu i treballa a Berlín.

“In a world of people, I am a wall”. En l’espai de la galeria es crea un diàleg entre l’art figuratiu de Jaume Plensa i Stephen Balkenhol i l’abstracció de Tuli Pinto i José Pedro Croft, tots dos influenciats pel minimalisme. Aquesta mostra col·lectiva juga amb les dimensions, l’equilibri i la presència, a més de demostrar que l’espai pot estar simultàniament dominat per les concepcions del real i el simbòlic.

Aitor Ortiz treballa des de 1995 en fotografia d’arquitectura, trascendint el propi document. Fent valer el factor de dissolució i transmutació de l’objecte real que va associat a la representació fotogràfica. Aitor Ortiz investiga l’espai i l’objecte com a elements de partida per a plantejar-nos una sèrie d’incògnites visuals i cognitives.

El seu treball s’ha exposat de manera individual al Museu de la Universitat de Navarra (Pamplona, 2018), a Le Centquatre (París, 2015), al Canal d’Isabel II (Madrid, 2013) i a Fotografiska – The
Swedish Museum of Photography (Estocolm, 2011). Les seves obres són presents en les destacades col·leccions, com la del MNCARS – Museo Nacional Centre d’Art Reina Sofia, la Col·lecció Masaveu, el Museu Guggenheim Bilbao, la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació La Caixa i la Fundació Vila Casas.

L’obra d’Aitor Ortiz ha anat relacionant-se íntimament amb l’arquitectura, en la mesura en què han estat edificis i estructures de tota classe, reiteradament observades des dels més diversos angles, les que constitueixen el centre d’atenció de gairebé totes les seves fotografies, fins i tot d’aquelles en les quals l’assumpte ha deixat de ser identificable. No obstant això, les seves fotografies no són una mera il·lustració ni s’han concebut com una elevació de l’arquitectura. Més aviat el contrari, el seu veritable interès radica en allò que el mateix autor defineix com a “dilemes entre la representació i la interpretació” dels referents originals.

La fotografia, entesa com a mitjà, va ser una eina essencial per a l’aprenentatge universitari de Gaudí gràcies al descobriment dels àlbums fotogràfics de les grans expedicions. Aquestes fonts van influir en la seva visió heterodoxa i cosmopolita de l’arquitectura i en el desenvolupament del seu enginy constructor. La fotografia era per ell com una eina de taller, registrant i invertint les seves maquetes realitzades amb catenàries per a comprovar el seu resultat final.

Els treballs de Gaudí han estat revisitats múltiples vegades, La saturació de fotografies realitzades sobre les seves obres ha configurat una visió generalitzada d’un arquitecte excessiu, colorista, figuratiu, expressionista i bastant cursi, però sensacionalment popular. No obstant això, la seva arquitectura és molt més avantguardista i rica: Gaudí va passar del Neoclassicisme a la Modernitat i va saber incorporar els avanços constructius motivats per la Segona Revolució Industrial.

La revisió del seu treball a través de milions de fotografies disponibles en publicacions i internet s’ha imposat d’una manera vulgar i repetitiva a l’experiència directa amb la seva obra i, conseqüentment , ha provocat un efecte de banalització en la difusió dels seus treballs. Aquesta sèrie, realitzada interrompudament durant més de quatre anys, fuig de qualsevol idea preconcebuda sobre l’obra de Gaudí. És una revisió clara i completa de les seves obres més significatives. El treball fotogràfic incideix especialment en el seu procés creatiu, el laboratori del geni, on materialitzava els seus dissenys i les seves maquetes, que premeditadament es presenten al mateix nivell que l’obra construïda.

L’ambigüitat i síntesi de les imatges d’Aitor Ortiz ens fan prendre distància del “aquí i ara” per a constituir-se en representacions d’espais construïts, dissenyats o simplement imaginats. En fotografiar l’obra arquitectònica de Gaudí, Aitor Ortiz no deixa de ser qui va ser o qui és, perquè ha sabut trobar un Gaudí paral·lel a l’espectacular que ens sorprèn amb les seves formes i cromatismes. La mirada en blanc i negre del fotògraf basc ens convida a conèixer a un altre Gaudí que no és menys que l’anterior, encara que no ha estat observat amb minuciositat: un Gaudí més subtil i delicat, un Gaudí pràcticament imperceptible, gairebé secret, un Gaudí que passa desapercebut entre les creacions fantàstiques de la seva ondulant imaginació.

La càmera d’Aitor Ortiz és un ull revelador del que, tot i sent visible, passa inadvertit davant d’un ull esglaiat i exhaust per un relat desbordant de riquesa narrativa.

Espírito Santo exposa en Senda una sèrie inèdita d’aquarel·les, produïda al llarg del confinament, amb les quals l’artista inaugura l’ús del color encara sent fidel al seu refinat estil propi.

L’atenció a les formes i la delicadesa de les tonalitats són els fils que entrellacen tota la sèrie, exhibint una faceta més suau i que, no obstant això, manté les seves referències conceptuals pròpies.

L’estètica reduccionista és un dels aspectes distintius del treball de Espírito Santo. En aquesta mostra, construeix representacions geomètriques perfectament equilibrades gràcies a una mirada enfocada en el detall. L’artista paulista juga amb tons monocromàtics, fent ús del degradat i de tonalitats suaus per a donar profunditat a les obres. Les aquarel·les construïen un joc entre la precisió dels detalls i la puresa de les formes. L`obra de Iran do Espírito Santo es reinventa i ens convida a conèixer una altra faceta del seu llenguatge visual al proposar una nova experiència estètica.

Culmina l’exposició del projecte llargament treballat de l’edició del llibre El Pangolín, i que ha suposat la publicació d’uns escrits d’Enrique Juncosa coeditats per SENDA Ensayo i per Turner. Les aquarel·les il·lustren aquesta antologia i creen una relació entre les dues poètiques: el discurs pictòric i la literatura harmonitzen en una sola estètica en la qual les delicades obres d’Espírito Santo donen forma al joc de les idees que ens proposa Juncosa.

El Pangolín és una antologia de records i reflexions dels mesos de quarantena viscuts per Juncosa. Els seus relats, ambientats en diferents localitats, creen universos en què el realisme es complementa amb tocs de fantasia i conviden el lector a submergir-se en els múltiples escenaris produïts per Juncosa elegantment il·lustrats per Espírito Santo.

Iran do Espírito Santo (Mococa, 1963) és conegut internacionalment per les seves ambicioses instal·lacions site-specific, així com per les seves escultures de caràcter figuratiu o abstracte, que s´inscriuen en la traducció estètica del minimalisme. Les seves obres integren col·leccions en el MoMA de Nova York, el MACBA de Barcelona i en el Museu d’Art Moderna de Sao Paulo.

Enrique Juncosa (Palma, 1961) és escriptor, comissari d’exposicions i gestor cultural. Va ser director del Irish Museum of Modern Art de Dublín de 2003 a 2012, labor per la qual va rebre de l’Estat Espanyol l’Ordre al Mèrit Civil, i abans va ser subdirector del Museo Reina Sofia, Madrid (2000-2003) i de l’IVAM, València (1998-2000) i és una de les veus més reconegudes en matèria d’abstracció dins el panorama del comissariat espanyol.

En la seva primera exposició a la Galeria Senda, l’artista mexicà Miguel Ángel Madrigal s’especula des de l’escultura sobre la fràgil i prima frontera que separa la naturalesa de la cultura, l’ordre de la Terra del regne de l’humà, l’etern i el finit . Frontera que pot ser transgredida abruptament en un sol moment: un accident viari, una malaltia, una catàstrofe meteorològica, una mort sobtada.

Madrigal construeix elements que es troben en perpetu equilibri i tensió i els quals poden fracturar-se en qualsevol moment. Aquestes situacions límit suggereixen relacions simbiòtiques -materials i simbòliques-, on l’espai físic i psicològic es desplega entre dos objectes que repten la gravetat i detenen el temps.

A “La distància que separa”, Madrigal cosifica l’absurd i el transforma a partir d’una sèrie de recursos formals i plàstics que al·ludeixen a un tractament acurat i estudiat de la disciplina escultòrica. A partir de la representació de gossos que es troben en situacions absurdes com: un gos enfilat en una escala o un altre gos reptant l’equilibri a l’estar sostingut per quatre boles de billar que s’estenen sobre el sòl, l’artista qüestiona els actes de la quotidianitat a partir de l’absurd, en el qual dibuixa una tènue línia entre allò viscut i allò no viscut, el ja experimentat i les expectatives que es recuperen en fragments de temps contingudes en experiències i expectatives on l’improbable es torna real.

La investigació i experimentació constants són característics de Yago Hortal (Barcelona, 1983), qui torna a Galeria Senda inaugurant etapa i temporada. La mostra, que es podrà visitar a partir del 15 de setembre, sorprendrà a tots aquells que estiguin familiaritzats amb l’obra del barceloní, que s’allunya d’una fórmula d’èxit per descobrir noves maneres de dialogar amb la pintura, introduint conceptes i tècniques noves.

Hortal, que va celebrar la seva primera exposició a la galeria l’any 2006, ha exhibit en ella múltiples mostres. La seva sòlida carrera li ha valgut, aquest mateix any, una molt comentada individual, Allò era Abans, Això és ara, al museu Can Framis (Fundació Vilacasas). Hortal ha generat una imatge reconeixible i inconfusible, un estil propi del què ara, però, sembla fugir.

La seva obra parteix d’un fort compromís amb la pintura i amb l’acte de pintar i en aquest moment evoluciona. Hortal continua un camí d’experimentació per inaugurar aquesta nova etapa explorant també noves tècniques i estil. Les seves teles, escenari on solien estructurar formes vibrants i es retratava el color, es desfan de tota superficialitat per desvetllar l’essencial i fer visible l’empremta. Ara, Hortal intervé el llenç i retira tot el que queda sobre ell, desvetllant un negatiu del mateix procés de la pintura, un registre de la traça creatiu.

El gran impacte visual de l’obra d’Hortal es devia, en gran manera, al seu suggestiu estil, a l’efervescència de les seves formes i a l’aplicació de masses pictòriques, que creaven una tercera dimensió i expandien les peces més enllà dels seus límits naturals, els llenços. D’aquesta tècnica additiva, en què tot sumava i s’afegia, s’allunya ara l’artista; és la sostracció la qual revela el procés de la pintura, l’essència que Hortal treu a la llum. Manté la seva expressivitat, però inverteix el protagonisme. Les formes que abans es disposaven, guiant la mirada i esquitxant els llenços, no s’afegeixen, establint una nova dinàmica en què és el moviment i la gestualitat de la pinzellada en si i no la pintura la qual s’estructura l’obra; tot el quadre esdevé un testimoni de l’acció pictòrica.

Allunyant-se de les tonalitats fluor, Hortal ha adaptat les seves acolorides composicions a tons primaris i naturals. Es desprèn de l’ímpetu i la vitalitat de les formes amb què havia treballat fins ara, que emmascaraven els traços i les petjades de pinzells i brotxes. El substitueix per un treball per capes, amb colors plans i nivells acuradament separats; allò que constitueix la pintura, l’essencial, “no és el que s’afegeix, sinó el que se sostreu”.

L’obra de Yago Hortal es reinventa, d’acord amb la seva contínua inquietud d’experimentar i créixer. Aliè a tendències, segueix el ritme del seu propi compàs i dibuixa un camí singular en recerca d’un diàleg amb la pintura.

Donald Sultan és un pintor, escultor i gravador conegut per les seves obres de gran format en què utilitza materials industrials per a representar objectes quotidians. En la seva iconografia habitual destaquen flors i fruites plasmades en bodegons plens de color sobre fons foscos; la delicadesa i elegància de les representacions contrasta amb els materials que utilitza: quitrà, alumini, esmalt o rajoles sobre Masonita. Els elements industrials generen diverses capes de profunditat amb sensació de baix relleu al mateix temps que ofereixen una referència palpable a la fiscalitat de l’obra. Aquest interès en el contrast és fonamental en l’obra de Sultan, que explora les dicotomies del natural i l’artificial, la suavitat i la rugositat o la figuració i l’abstracció.Per a la present exposició, Sultan ha creat una nova sèrie d’obres de gran format sota el títol de Mimosas. Les primeres pintures d’aquesta sèrie van ser realitzades en 2019 i es van inspirar en un ram de flors que li va regalar un amic al sud de França. L’arbre de la mimosa té fulles amb forma de falguera i flors que acoblen les dents de lleó amb les seves llavors. Donald Sultan va començar fent dibuixos de la flor de la mimosa i després va explorar aquest motiu orgànic de forma més abstracta.

Aquest treball actual de les Mimoses ofereix una continuïtat històrica a partir de la línia del moviment New Image Painting de la dècada dels 70 i de la seva obra posterior. En la present exposició també podem trobar l’obra més gran realitzada en els anys 90 que forma part de la sèrie expressionista “Smoke Rings” a partir de la representació d’anells de fum de tabac. Segons paraules de Donald Sultan:

“Sovint s’ha declarat que la pintura ha mort, i quantes vegades ens ha demostrat que mai desapareixerà? Fem una crida a les pel·lícules clàssiques “pel·lícules antigues”, però mai cridem a les obres mestres “pintures antigues”. La bona pintura és atemporal”

Així, es pot interpretar la seva obra més recent com una extensió de l’anterior; els elements orgànics representats es comprimeixen en la seva forma més bàsica en una investigació de la reducció de la forma. Els motius recurrents de la natura morta com fruites i flors representats amb materials quotidians creen una contradicció, una dicotomia, on l’estructura de l’obra d’art és pesada, però al seu torn les imatges esdevenen lleugeres. En això rau la mirada de Donald Sultan, en la transformació i deconstrucció d’elements orgànics ordinaris en una expressió abstracta que genera una paradoxa matèrica alhora que sensual.

Donald Sultan (1951, Asheville, Estats Units) viu i treballa a Nova York i Sag Harbor, NY. Va estudiar un màster en Belles Arts a l’Institut d’Art de Chicago el 1975 i des de llavors ha estat exhibint extensament en importants museus i galeries internacionals. Les obres de Sultan estan representades en prestigioses col·leccions públiques que inclouen la Tate Gallery de Londres, el Museum of Contemporary Art de Tòquio, el Centre Pompidou de París, el Museu de Belles Arts de Boston, el MOMA, Museu d’Art Modern de Nova York o el Guggenheim Museum de Nova York, entre d’altres.

Dels nou llibres que va compondre la poeta Safo (630 a. C.), només un poema ha sobreviscut sencer. La resta, el que ens ha arribat, són fragments, i la també poeta Anne Carson els recull, tradueix i reinterpreta en un llibre de bellesa pertorbadora anomenat ‘Si no, l’hivern’, a on el que llegim ens atrapa especialment pel que s’intueix després d’aquests versos.

L’artista Jordi Bernadó (Lleida, 1966) s’inspira en aquest títol, ‘Si no, l’hivern’ en una exposició que és un doble gest de complicitat a Safo ja Anne Carson per recuperar també els fragments mitjançant els quals construeix una mirada a un món, el nostre, en el qual el sòl ha començat a esquerdar-se. I és d’aquí, des de l’esquerda, des d’on Bernadó rastreja la bellesa fugissera a través de les pistes que deixa al retirar-se.

En contínua migració cap a territoris encara per descobrir i per ocupar, en un moment de pèrdua d’orientació comuna, l’ésser humà necessita aterrar en algun lloc. Encara que sigui en un interrogant que s’obre buscant un mapa de noves referències i reivindicant antigues. Però lluny de voler oferir certeses, les imatges que conformen ‘Si no, demà’ són més aviat senyals que apunten a l’aparició d’una nova realitat, senyals units per un fil invisible, un qüestionament, que les ordena.

Com viure? Com habitem l’espai? Què fem per trobar un lloc que no sigui un miratge?

Aquesta exposició neix de la necessitat de navegar la incertesa, de saber interpretar els silencis i els senyals. Potser ja no n’hi ha prou amb fer un inventari dels errors de l’home i convé ara albirar i traçar un mapa de les veritats de la naturalesa i l’exemplaritat de les persones. I potser des d’aquí, sense perdre de vista a la sorpresa i al dubte, poder continuar. Que tot sigui efímer és també una hipòtesi d’eternitat

Jaume Plensa presenta La llarga nit a Galeria SENDA, una exposició amb la qual elogia el temps misteriós de la nit, capaç d’infondre quietud i inspiració a l’ànima de tot poeta. Les obres incloses en l’exposició – des de grans escultures suspeses per fils subtils a delicats treballs en paper – es presenten com un cor polifònic de figures en aparença dorments i silents, de les quals destaca la dimensió lírica i contemplativa típica del treball de l’artista barceloní. Amb aquesta exposició, que reflexiona sobre l’experiència del temps suspès i dilatat imposada pels canvis sociopolítics globals actuals, l’obra de Plensa suggereix que, en haver de parar la maquinària del fer, la humanitat està posant una altra vegada en funció la més profunda maquinària del pensar, la que generarà noves maneres de viure en el món.

‘No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble.’

– Vicent Andrés Estellés, Propietats de la pena

Imatge literària recurrent en Blake, Shakespeare o Goethe, entre altres grans autors del passat que acompanyen a Plensa en el seu procés creatiu, la quietud del crepuscle és un tema que emergeix constantment de l’obra de l’artista català al llarg dels seus quaranta anys de carrera. És en el silenci de la nit on les paraules i les formes per a descriure la veritat de les coses afloren en la ment de l’artista, per a finalment confluir en la seva obra. La foscor no és absència de llum, és poesia. La foscor allunya la realitat i evoca imatges de la memòria; expandeix l’espai i el temps. Acompanya a l’home a superar els límits del present físic i a explorar la dimensió atemporal de la imaginació poètica. La nit fosca és a més la porta del somni, aquella dimensió que els romàntics descrivien com el llenguatge de l’ànima i que després Freud va considerar una via privilegiada d’accés a l’inconscient i al desig més profund de l’individu. Així doncs, Plensa ens convida de nou a tancar els ulls per a escoltar millor al nostre ser més profund i abandonar-nos al temps del pensament.

La llarga nit inclou una sèrie d’escultures de gran grandària amb les quals Plensa aconsegueix crear una harmonia perfecta entre llum i ombra, silenci i paraula, temps i espai, idea i forma. En particular, tant la dimensió sonora com la llum són la matèria primera invisible de la recerca escultòrica de Plensa, i a partir d’ella emergeix la figura humana en les seves múltiples formes.

Peça central de l’exposició, Minna’s Words es presenta com una presència monumental que alhora infon calma i serenitat. Escultura en bronze de gairebé dos metres d’altura, aquest retrat d’una jove que amb un gest de la mà convida al silenci està suspès a pocs centímetres del sòl. Detinguda en un espai liminal entre la terra i el cel, en el punt de contacte entre el profà i el diví, aquesta peça destaca per la seva càrrega simbòlica i espiritual.

Invisible Ana és un cap en malla d’acer, suspesa per fils subtils, que sobrevola la sala delicadament. La peça forma part d’una sèrie de retrats femenins que Plensa ha concebut com a armadures metàl·liques que, en lloc de blindar el cos per a protegir-lo, mostren la seva fragilitat i suggereixen que la vulnerabilitat és l’autèntica fortalesa de l’humà.

Amb gairebé tres metres d’altura, Laura Àsia és una escultura en bronze amb la qual Plensa continua la seva exploració de la perspectiva a través de la distorsió de la figura, una tècnica plàstica a la qual recorre en moltes de les seves escultures concebudes per a espais públics i que convida al públic a acostar-se a la peça i a caminar al seu voltant per a revelar l’efecte òptic. Vista frontalment, el retrat de la jove Laura Àsia sembla realista, però una vegada ens acostem a ella, aquesta es revela com una figura que juga amb la percepció de l’espectador. Com en tots els retrats en bronze i marbre de Plensa la superfície de la cara sempre és increïblement suau, un homenatge a la puresa de la joventut.

L’exposició també inclou una sèrie de treballs en paper, creats per l’artista ex profeso per a aquesta mostra. Realitzats amb simples traços de carbonet negre sobre paper Japó, aquests delicats i singulars dibuixos de Plensa es fan ressò del seu incansable estudi dels rostres puerils.

Vols visitar l’exposició virtualment? Fes clic aquí

Descarrega el dossier de premsa aquí.

Descarrega la recopilació de les crítiques i articles de premsa de “La llarga nit” aquí.