Ens sumem a grans idees que som incapaços de sostenir íntegrament. Moltes d’elles represen- ten progrés, canvi i evolució, però també són l’origen de les actituds hipòcrites de la nostra societat. Los veganos compran flores és un exercici d’autocrítica que posa de manifest les con- tradiccions en què tots caiem. Iván Forcadell (1993) creua el límit de tot allò que no s’ha de dir amb aquest experiment que reivindica la seva necessitat d’acabar amb la hipocresia i els silen- cis imposats per la moral contemporània.

La mostra és un homenatge a les flors, protagonistes de l’univers divertit, despreocupat i desme- surat que inunda la sala. L’artista vol donar veu a aquests éssers, parlar dels seus sentiments i construir-los un espai segur; posar de manifest que no totes són iguals, no totes gaudeixen del mateix estat mental ni tenen els mateixos somnis … Parlem dels seus fetitxes? Sempre en clau d’humor, l’autor s’imagina com ha de ser el dia a dia d’una flor. Es pregunta: Algú pensa algu- na vegada en com se sent aquesta rosa que és utilitzada indiscriminadament per enterraments i celebracions?, què tal es trobarà la camamilla?, o què passa si l’espígol no s’ha aixecat d’hu- mor per dissimular males olors?

El codi de l’exposició és la ironia, present en cada símbol, en el llenguatge, en els colors. Tam- bé en Otro precio en el amor, la primera peça de videoart de l’artista, que transporta el visi- tant a aquell moment en què va desfullar una flor per obligar-lo a sentir els crits d’un ésser que està sent mutilat. L’artista ens situa en el lloc de l’altre a través d’un so estrident i agònic. Així, posa de manifest el dolor dels altres i com l’utilitzem en el nostre propi benefici.

La virgen de las flores, el segon eix de la mostra, encarna aquesta tradició tan present sempre en les propostes de Forcadell. Es tracta d’una verge d’aire kitsch que al·ludeix a aquelles cultu- res precristianes en què les flors eren l’element central de les ofrenes. L’artista busca convertir a l’espectador a devot i, amb cert sarcasme, el convida a participar d’aquest ritu que consisteix a oferir una flor i condemnar-la a observar el món des de la impotència. Els jutges de l’acte són els apotecaris situats davant de la verge. Aquests evidencien la gran contradicció de la mostra

i és que són al mateix temps recipients de vida, mentre que mantenen les flors fresques, i urnes funeràries, ja que en el fons són espais sense escapatòria per a elles.

Forcadell juga amb l’espectador i li proposa amb enginy un exercici d’autocrítica. Representa el subtil de les contradiccions i es planteja si serem capaços de percebre totes aquelles en les que incorrem. Los veganos compran flores és una evidència d’aquella fina línia que sustenta la nostra moral.

 

Per a saber més informació sobre la mostra, agendar la teva cita i conèixer més sobre l’espai visita la pàgina web de Lab 36 en www.lab36.org i les seves xarxes socials en www.instagram.com/lab36.bcn

“Benvinguts a La Ricarda”  pretén ser una finestra oberta des del LAB36 de la Galeria Senda a la casa i els seus voltants. Una celebració d’una forma d’entendre i acollir la cultura, que sempre ha estat benvinguda a la Casa Gomis. Els colors vius i alegres dels quadres rendeixen un homenatge festiu a la Ricarda i les textures dels audiovisuals ens mostren la seva pell, la riquesa dels seus materials constructius i del seu entorn natural.

“Benvinguts a La Ricarda” vol ser una experiència immersiva, una visita guiada que transmeti una emoció semblant a la que produeix la visita reial a la casa. Pintura i audiovisual s’uneixen i complementen per oferir un retrat complet i envoltant d’un lloc realment singular. Una casa que a més de ser una joia arquitectònica apreciada a tot el món és també la història d’una família, d’una forma d’entendre la vida i la cultura.

 

L’exposició es durà a terme en el marc de Gallery Weekend el dia 15 de Setembre a partir de les 17.00 a 20 hrs.

Per a saber més informació sobre la mostra, agendar la teva cita i conèixer més sobre l’espai visita la pàgina web de Lab 36 en www.lab36.org i les seves xarxes socials en www.instagram.com/lab36.bcn

En la nostra 28a participació en la fira ARCO de Madrid, presentem una selecció de les últimes creacions d’una sèrie d’artistes amb els quals hem treballat al llarg dels últims anys, artistes tant nacionals com internacionals que són els pilars de la nostra identitat i història com a galeria, així com noves propostes d’artistes més joves o emergents.

Aquest any comptarem una vegada més amb la presència de Jaume Plensa (Barcelona, ​​1955), una figura icònica de l’escultura a escala internacional, que acaba de tancar una exposició a la nostra galeria fa uns mesos, i de què presentarem una peça en ARCOmadrid 202. Peter Halley (Nova York, 1953), la mostra “New Paintings” va obrir la temporada 2020-2021 en galeria SENDA, també estarà present amb una de les seves últimes obres. No faltaran les fotografies de Jordi Bernadó (Lleida, 1966), la sèrie ID es mostrarà a finals d’any al MNAC de Barcelona i Ona Kolehmainen (Hèlsinki, 1966); tots dos artistes actualment estan treballant en nous projectes. El pintor Yago Hortal (Barcelona, ​​1983) presentarà el seu llibre monogràfic editat per SENDA Assaig i una sèrie de pintures de gran format amb què inaugura un nou gir formal; algunes d’aquestes obres han format part de l’exposició individual d’Hortal a la Fundació Vila Casas (Barcelona).

Després de l’èxit del sol show en ARCOmadrid 2020 de l’artista brasiler Túlio Pinto (Brasília, 1974), qui s’ha integrat en el roster de la galeria, presentarem una de les seves més recents escultures. En la nostra proposta s’inclouen igualment una sèrie de treballs en paper de petit format d’EVRU / Zush (Barcelona, ​​1946), artista que va tornar a l’escena artística nacional el passat any amb l’exposició “Tornar a Ser” (galeria SENDA, 2020), després de més de vuit anys d’absència. L’artista cubana resident a Madrid Glenda León (l’Havana, 1976), després de participar en l’exposició col·lectiva de videoart TEDIUM al Pushkin Museum de Moscou, integrada per artistes de Senda i de la individual Música de les formes en el MEIAC de Badajoz, estarà present amb una obra de caràcter conceptual procedent de la sèrie “Cada forma és una forma del temps” (2020). Comptarem també amb la presència d’un nou artista, el nord-americà Donald Sultan (Asheville, 1951), amb una pintura de gran format. Acaba d’inaugurar la seva primera exposició individual a galeria SENDA.

Seguint les nostres anteriors participacions en ARCOmadrid, proposarem expandir el nostre estand amb un espai adjacent dedicat a un projecte d’artista, que aquest any estarà dedicat a Carla Cascales.

Les tempestes de sorra converteixen la pols en oxigen

Les tempestes de sorra s’originen en els deserts, quan el vent aixeca capes de pols i les llança a l’atmosfera, la pols recollida pot traslladar-se milers de quilòmetres fins a caure sobre la selva amazònica o sobre la mar. L’artista Carla Cascales Alimbau (1989) utilitza aquest almodí natural com a pigment, convertint la pols en matèria primera per als seus quadres. L’artista va néixer i treballa actualment a Barcelona. La seva obra està composta per dibuixos, pintures i escultures que ens remeten a l’ús d’una estètica minimalista amb influències de corrents arquitectònics com el brutalisme. Així mateix, la fascinació per l’estètica japonesa del “Wabi Sabi” confereix a la seva obra una bellesa basada en la idea d’irregularitat i impermanència.

En la seva exposició individual en ARC 2021 Carla Cascales destaca que tot en la naturalesa és cíclic, de manera que les tempestes de sorra són una font important de minerals per a les plantes de la selva amazònica i al seu torn influeixen en el creixement del plàncton. El plàncton, a part de ser el principal aliment de les espècies marines, absorbeix grans quantitats de diòxid de carboni i aporta a l’atmosfera gairebé el 50% de l’oxigen del planeta. D’aquesta manera, la pols de la tempesta pot arribar a convertir-se en l’oxigen que respirem.

Actualment, es planteja un canvi de mentalitat i sensibilitat que aposta per una visió de món entès com un ecosistema en què conviuen totes les espècies del planeta, unides per relacions simbiòtiques i interdependents. Com defensa Donna Haraway, a la naturalesa no hi ha organismes autònoms, sinó que tots formem part d’ecosistemes integrats els uns en els altres. La sèrie “Tempesta de sorra” s’emmarca en un moviment que es planteja restaurar els ecosistemes a través d’aturar i revertir el mal que hem causat, passant d’explotar la natura a curar-la.

La història de l’art està vinculada a la descoberta de nous colors i pigments, cosa que podem observar des de la prehistòria a través de les pintures rupestres, sent el sistema de representació artística més antic de la humanitat. En elles, generalment es feien servir els colors propis dels minerals amb alt contingut en òxid de ferro, tan comú en la superfície terrestre. Els pigments procedien de compostos minerals com l’hematita, l’argila i l’òxid de manganès. Aquests colors conformaven la seva paleta i han perdurat fins als nostres temps, materialitzant-se en obres que són capaços de connectar-nos no només amb la Terra, sinó també amb les civilitzacions més antigues de la humanitat.

El treball de Carla Cascales se centra en la recerca estètica constant de l’equilibri, mitjançant l’ús de materials naturals com la fusta, el lli, la pedra o l’argila, descobrint la seva essència a partir d’eliminar tot el superflu. La relació de la seva obra amb la natura està present d’una manera íntima i holística. Carla Cascales ha realitzat exposicions individuals a Barcelona, ​​Madrid, Londres i Los Angeles i instal·lacions artístiques en institucions com el Centre de creació Matadero de Madrid o La Caixa, ImagineBank de Barcelona. També ha realitzat residències d’art a San Francisco el 2017, Florència en 2018 i Tòquio el 2019.

 

Totes elles proposen una experiència immersiva en un univers comú a què s’accedeix des multiplicitat d’enfocaments i que responen a una única lògica: la de la creació artística.

Inspirades per les seves vivències, cada artista construeix el seu llenguatge personal, no únicament com a forma d’evadir-se si mateixa sinó sobretot com a eina de comunicació. La delicadesa dels suports i dels materials pateix una metamorfosi per consolidar-se en obres forts que, però, mantenen l’elegància i la suavitat. El joc de textures i contrastos és una constant dins de l’exposició que, a través de les diverses tècniques, convida a l’espectador a endinsar-se en l’univers particular de les obres. De fet, la mateixa disposició expositiva de la sala genera aquests diàlegs.

Les artistes que protagonitzen aquesta exposició destaquen pel ressò que generen en les seves respectives comunitats. Hamada i Cascales intervenen espais físics, els mateixos que Malagrida i Sussman retraten. L’entorn és igualment essencial en l’obra d’AES + F, que construeix microcosmos performàtics. A Lleó i Jaramillo és precisament aquesta infinita possibilitat de cosmos la que inspira els seus treballs. Les artistes exposen la seva forma de ser i d’interpretar el món, convertint així l’art no en un producte final, sinó en el fonament de les seves expressions.

Lab36 exposa els projectes finalistes de la II Premi Internacional NASEVO organitzat per la Fundació Ernesto Ventós. La temàtica d’aquesta edició és el nas i el sentit de l’olfacte presentat mitjançant la tècnica del collage. Aquest concurs té com a finalitat donar l’oportunitat als artistes més joves de mostrar les seves creacions sense perdre la filosofia i valors de la fundació: “Aprendre a olorar a través d’art”.

La guanyadora va ser l’obra Horizonte y olfato: eclosión geográfica de un espacio y tiempo silenciado, de Marta de los Pájaros. En ella, l’artista recrea l’olfacte universal de Gea (considerada la Mare Terra en la mitologia grega), i que metafòricament representa l’olfacte de la humanitat. L’obra planteja una reflexió sobre la desafecció filosòfica que la tradició occidental ha desenvolupat respecte a l’olfacte.

La Fundació Ernesto Ventós és un projecte familiar, ple d’il·lusió i sentit de la responsabilitat, sorgit de la necessitat de compartir amb la societat a través de l’art i del món olfactiu, part del que ella ens ha donat.

La Fundació va ser creada formalment el 2019, però les seves activitats dirigides a compartir l’art des d’una perspectiva olfactiva ja existien el 1996 amb la col·lecció olorVISUAL i amb NASEVO el 2003.

Mitjançant diferents iconografies figuratives, les obres destacades explorant complexos paisatges onírics i escenaris imaginaris. Amb una firma única i estilística, cada un d’ells estableix una conversa amb les forces de la por i el desig a donar suport a la maquinària onírica de l’individu i el col·lectiu en general. Fent referència, en alguns casos, a la literatura sobre la psicoanàlisi, o abandonant-se al procés intuïtiu de creació, els autors posen en escena mitologies particulars representant al·legories socials i paradoxes, obrint finestres inesperades cap a utopies, màgia o regnes màgics, o component contes d’escenaris eròtics.

 

Mentre alguns d’aquests artistes són coneguts pels seus treballs sobre paper (Sandra Vásquez de la Horra, Catalina Jaramillo i, parcialment, Evru / Zush), altres ha empleat aquest mitjà ocasional-ment, per a estudiar temes i subjectes de les seves pintures o explicar contes particulars (Gino Rubert) o com a part de projectes multimèdia que inclouen escultures de porcellana i vídeos (AES+F).

 

Link per entrar a l’exposició “Paisatges onírics i altres històries.” a Artsy:

https://www.artsy.net/show/galeria-senda-dreamscapes-and-other-tales-works-on-paper-by-aes-plus-f-gino-rubert-catalina-jaramillo-sandra-vasquez-de-la-horra-evru-slash-zush

 

 

Túlio Pinto (Brasilia, 1974) format en Belles Arts especialitzat en escultura per la Universidad Federal del Rio Grande do Sul el 2009. construeix la seva recerca artística per mitjà de la força dels contraris, generant tensions que desafien les lleis físiques com la gravetat alhora que es mantenen en perfecte equilibri. Aquesta harmonia és aconseguida a través de la ponderació perfecta de les masses, volums i densitats de materials de naturaleses i comportaments oposats com el ciment, el ferro, la roca, el vidre, el plàstic i l’aigua en forma de gel.

Entre les seves principals exposicions podem destacar Nova Escultura Brasileira a la Caixa Cultura RJ el 2011, a Brasil; Ground a la galeria Baró el 2013, Brasil; La Biennal de Vancouver el 2014, a Canadà; Onloaded al Phoenix Institute of Contemporary Art el 2015, a Estats Units; d’entre altres.

<<Suspensión I>>  revisita l’imaginari d’una terra exuberant i paradisíaca “País de la Cucaña“, transgredint el popular joc d’èpoques colonials, conegut a la regió sud-americana com “cucaña” o “palo encebado“. Un alt tronc d’arbre de bassa, endèmic de les selves subtropicals de l’Equador, ha sigut talat i d’ell suspenen, en mig d’un bosc amazònic, recipients que contenen combustibles fòssils locals. La imatge del lleuger però fort tronc (el més lleuger del seu tipus) és el vehicle lúdic que suporta i penja els “trofeus” del progrés modern.