El fotògraf català Xavi Bou presenta “Ornitografies” per primera vegada a l’espai de creació artística de Barcelona, Lab36. Amb aquesta exposició, Bou salta de la ciència a l’art amb peces d’una gran poesia visual, a través d’una tècnica innovadora capaç d’encisar a tots els racons del món. Ornitografies s’inaugura el dimecres 6 d’abril de 2022 a les 18:30H a Lab36 (Carrer de Trafalgar, 36, Barcelona).

Peces disponibles a la nostra SHOP.

Ornitografia. Concepte que sorgeix en sumar la forma del mot grec ὄρνις, ὄρνιθος que significa «ocell» i la derivada de la paraula γραφή, provinent de la mateixa llengua, que traduïm com a «escriptura». És a dir, l’«escriptura dels ocells», éssers que amb el seu vol plasmen al cel una infinitat de lletres fins ara inintel·ligibles per l’ull humà.

Benvingudes a un viatge d’alçada que va començar mirant a terra. Teniu a les mans un tast de l’obra de Xavi Bou (el Prat del Llobregat, 1979). Aquest geòleg i fotògraf, enamorat de la natura des de ben petit, buscava rastres d’animals el dia que va imaginar quina estela deixarien les aus amb el seu moviment si l’aire ho permetés.

D’aleshores ençà, va desenvolupar la tècnica de capturar múltiples fotografies en tan sols uns segons per superposar-les en una sola imatge. Eureka! I així és com avui dia ensenya arreu del món el dibuix que els ocells pinten en desplaçar-se. No es tracta d’un projecte conceptual sinó estètic, que prova d’inspirar l’espectador i captivar-lo amb una bellesa oculta. El seu propòsit, apropar l’art i la natura i motivar qui contempli la seva obra a valorar i connectar-se amb el seu entorn més proper.

Per aquest motiu, la majoria de fotografies estan preses a Catalunya: del delta de l’Ebre a l’Empordà, passant per el pla de Lleida. Així mateix, gran part de les espècies que hi apareixen són comunes a la nostra terra: estornells, falciots o gavines. Res més lluny de la casualitat, tot el treball és una crida a observar i preservar la biodiversitat que podem albirar fins i tot des del terrat de casa.

L’era digital en què ens trobem immersos permet dur a terme creacions com aquestes, però també pot absorbir-nos el temps necessari per concebre-les. En una societat hiperconnectada com la que habitem, abocada a les pantalles dels dispositius electrònics, no existeix millor metàfora de l’alliberament com ho és l’acció d’aturar-se i aixecar la vista al cel.

Gestos senzills com aquests ens els va ensenyar l’avi, qui amb el silenci d’una mirada continua sent capaç de parlar. Ell ens ha llegat, entre tantes altres coses, l’afició d’observar l’aleteig dels moixons. Ara fa uns anys, en una de les seves visites habituals amb en Xavi a un mirador d’aus del delta del Llobregat, la nova terminal de l’aeroport del Prat els va tapar per sempre més un tros d’horitzó.

Tant de bo Ornitografies serveixi també per conscienciar sobre el mal irreparable que som capaços d’infligir els humans al planeta on vivim, fins i tot a quelcom tan invisible com el vol dels ocells. Si més no, que les traces de les plomes travessant l’atmosfera despertin en vosaltres la inquietud per somiar noves formes de veure la realitat que ens envolta.

– David Bou, periodista

Peces disponibles a la nostra SHOP.

En este críptico lienzo, Gino Rubert hace un alegato de la libertad.

El bagaje personal, rico y cosmopolita de Gino Rubert (1969) se plasma en unas imágenes que aspiran a conquistar primero la mirada a través de artificios como trampantojos y distorsiones para luego invitar a la reflexión. Hijo del filósofo Xavier Rubert de Ventós, nació en México DF, se formó en Roma y Nueva York (en la prestigiosa Parsons School of Design), y ahora vive a caballo entre Barcelona y Berlín. Sus obras exploran el universo de las relaciones humanas con un estilo que recuerda el realismo mágico. Al pintar hace gala de una intrincada técnica en la que combina el collage de fotografías con óleos, acrílicos y todo tipo de materiales (desde corcho a piedras semipreciosas).

Rubert, que expone regularmente en la feria ARCO con la galería Senda, tiene en su haber también varios libros publicados, como Sí, quiero, una visión desgarradora de las relaciones de pareja, o Apio, la historia de un perro ciego y su dueño, un pintor de marinas. Suyas son también las portadas de la famosa trilogía Millenium del escritor sueco Stieg Larsson. En estos momentos el artista ultima uno de sus proyectos más ambiciosos: “un retablo postmoderno de tres metros de alto por cuatro de ancho donde retrato a 175
personajes de la escena artística de Barcelona y que se colgará en la sala de Gótico del MNAC los meses de mayo, junio y julio”. Aquí nos descubre las claves de un cuadro, que pintó en 2019, plagado de símbolos y dobles lecturas, que es una metáfora de la libertad.

¿Por qué? El ambiente crepuscular, la naturaleza exuberante, la tensión existencialista
y sexual de la imagen, podría guardar alguna relación con pinturas como El caminante sobre el
mar de nubes de Caspar David Friedrich, El columpio de Fragonard, o El grito de Munch.

¿Cuándo? Mi vida también, como la de tantos, ha sido y lo era quizás, en ese momento
particularmente, hace casi diez años, un diálogo/pulso entre la libertad y el miedo.

¿Cómo? Es una técnica mixta sobre tela (146 x 162 cm). Los rostros son fotografías
retocadas digitalmente primero y luego a pincel. También hay partes bordadas y
plásticos y piedras semipreciosas incrustadas.

¿Cuánto? Me llevó tiempo sintonizar y ecualizar los diferentes elementos
y personajes de la pintura (calavera, jardineros, arquitectura, paisaje, vegetación,
mujer) para que cada uno represente su papel sin pisar el de los demás y lograr una
narración sencilla pero abierta y sugerente. Con sus períodos de distanciamiento,
trabajando, en otras cosas, para recuperar esa mínima separación necesaria a la
hora de ir cerrando la aventura. En total, quizás unos 3 o 4 meses.

¿Qué? Serva sed sicura [Sierva pero segura] parte de un pequeño
escudo de hojalata (1,5 x 1 cm) que encontré en una tienda de
pasamanería en Tepoztlan (México) en 2015. Este escudo, que representa
un pájaro encerrado dentro de una jaula, está incrustado en la
pintura sobre la puerta de entrada en la fachada de la casa que da
al jardín. Me pareció una bonita metáfora de la libertad a la que a
menudo renunciamos a cambio de seguridad o confort. En la pintura,
la jaula está representada por una casa opulenta con su escalinata
palaciega que da al jardín, rodeada por una verja de hierro, alambre de
espino electrificado, y dos jardineros siniestros haciendo guardia. El pájaro,
está simbolizado por una hermosa mujer lánguida que pudorosa y
audaz ha abandonado la jaula para acercarse al borde de un jacuzzi con
forma de calavera cuyos recovecos ha invadido un rosal salvaje. Es una
noche estrellada y se escucha el rumor de la ciudad al otro lado de la
bahía entre las notas de una sonata para violín y piano que proviene
del interior de la casa. Mi cuadro retrata el instante previo al contacto
del pie de la mujer (en cuyo tobillo vemos, a través de una burbuja de
jabón un crucifijo) con el agua cálida y cristalina del jacuzzi. Parecería
que todo está a punto de cambiar para siempre. Fuera de la jaula se
despliega un mundo nuevo lleno de peligros y posibilidades: La Libertad.

“Estoy produciendo una serie de pinturas con retroiluminación, audio y sensores
de movimiento para la exposición comisariada por Gisela Chillida y Roc Parés que
se inaugurará en Tecla Sala en septiembre coincidiendo con el Gallery Weekend en
Barcelona”, avanza el artista sobre sus próximos proyectos.

Texto de Jorge Kunitz. Artículo original

Mathieu Pernot, winner of the HCB award in 2019, is currently exhibiting his photography project, “La Ruine de la Demeure”, at the Henri Cartier- Bresson Foundation in Paris.

Born in 1973, the French photographer, Mathieu Pernot takes a near documentary approach to depict the vast contrast between the great historical narratives and his family’s history on his journey through Lebanon, Syria and Iraq, despite all the complications of crossing borders due to the pandemic alongside arduous grants of entry permissions into conflict zones.

Mathieu Pernot’s journey focuses on emphasizing the juxtaposition of the innocence of photos from family albums and the beauty of a 3000 year history with the violence of present day sceneries in the Middle East.

The project, initiated by the uncovering of Pernot’s grandfather’s travel album in 1926 containing an itinerary from Beirut to Mosul, is made out of 60 breathtaking prints, photos from family archives and photos found in the destroyed houses of Mosul. Pernot is one of Galeria Senda’s collaborative artists. In 2015, for the first time in Spain, he exhibited a series of his investigations which he called ‘Destruction’. This photographic narrative  emphasized the concept of demolition, inevitably, along with a political stance. He was also simultaneously able to portray the eternalization of this vanishment through photography, despite the fact that Nomad community was in denial of these events and wouldn’t the evanesce of their community to be recorded and seen. “When I took these photographs I wanted to express a moment of which is precisely a denial of a story,” said  Mathieu Pernot.

Descarga el artículo : Diario de Mallorca

LAB 36 invites you to Sergio Mora’s new exhibition.

What do Sergio Mora, Andy Warhol, Jeff Koons, Keith Haring and Dalí have in common?
A Grammy for the best album cover!

Sergio Mora, born in Barcelona on January 30, 1975, won a Grammy for his album cover for Love of Lesbian’s “El Poeta Halley” in 2016.

However, Sergio Mora is not only renowned for this great award and honor, but also because his work has been part of numerous exhibitions and prestigious international collections; well known for his illustrated books, some written by him and others by various authors – addressed to children, adults, and young people; likewise, Philippe Starck commissioned him the artistic interventions for two of the restaurants that the great Spanish chef José Andrés -nominated for the Nobel Peace Prize—has in the United States. The collaborations are an endless list including firms like GUCCI, Tiwel, etc.

We are pleased to present at LAB36 an exhibition that is also unique: the 8 unpublished paintings created in 2018 by Sergio Mora to illustrate The Lost World, an adventure novel by Arthur Conan Doyle, author of Sherlock Holmes. There are those who defend that such work was the inspiration for Spielberg’s Jurassic Park, although Michel Crichton insists that his screenplay has nothing to do with the novel. The truth is that it would seem Sir Arthur wrote The Lost World to suit Sergio’s imagination, illusion, and boundless fantasy.

If you want to read the full interview and learn more about Sergio Mora’s work, we invite you to visit the LAB 36 website: http://lab36.org/en/home/

La fira ‘By invitation’ envaïrà, del 15 al 19 de desembre, totes
les dependències de l’Ecuestre amb les propostes de 22 galeries

El Cercle d’Art creix

Fa un any, quan pràcticament totes les fires internacionals s’havien
refugiat al món virtual per eludir els efectes de la pandèmia, naixia al
Círculo Ecuestre by Invitation, una experiència pionera impulsada
per Enrique Lacalle que transformava el palauet modernista del carrer Balmes en una exclusiva fira boutique i proporcionava una alenada d’aire
fresc a un sector en aquell temps en hores baixes.

El projecte es podria haver quedat aquí, com una excepció tossuda i feliç de l’època del confinament, però l’èxit de la proposta ha animat els seus organitzadors no només a continuar, sinó a redoblar l’aposta amb una segona edició, del 15 al 19 de desembre, que creix en galeries
(de 15a22) i ocuparà totes les dependències de l’Ecuestre. “A partir d’ara podrem millorar, però créixer més serà impossible, envairem totes les estances, fins i tot les escales que donen accés a les plantes”, assenyala Lacalle, satisfet d’haver aconseguit unir complicitats amb bona part dels galeristesde Barcelona, així com d’altres arribats d’altres ciutats com MadridoMallorca.

En aquesta nova convocatòria participen Víctor Lope, Marlborough, Senda, Lab36, Joan Gaspar, Pigment, Marc Domènech, Majoral, Marc Calzada,
Roger Viñuela, Imaginart, Lorena Ruiz de Villa, Espacio , Lobo, Art Petritxol, Carlos Teixidó, Cortina, David Cervelló, Dolors Junyent, F. Cervera,
Jordi Pascual, Jorge de Alcolea i Baró Galería. Els expositors, amb obra moderna i contemporània, es distribuiran als quatre nivells de l’edificis, i als espais de transició es col·locaran una selecció de peces d’art antic procedents de Grècia o Egipte, a més d’una selecció de tapissos d’art precolombí.

De nou, l’accés serà només per invitació, i enparal·lel a l’exposició se celebrarà un cicle de conferències. El dia 15 el periodista i conseller editorial de La Vanguardia Màrius Carol conversarà amb la presidenta de la
Fundació Macba, Ainhoa Grandes. L’endemà Sergio Vila-Sanjuán protagonitzarà un diàleg amb el director del Museu del Prado, Miguel Falomir, i el 17 es retrà homenatge a la veterana galerista madrilenya Juana de Aizpuru, fundadora d’Arco.

Source: La Vanguardia 08/12/2021

A club that brings together a social body withdrawing out any difference between its parts, a shirt that is used as an identity flag and combat armor, a color that can determine in advance the victorious or defeated destiny of a family and its future generations, a shield that appeals to a legacy by adoption, a stadium that becomes a shared home, a star player on whom the longings for transcendence and the frustrations of denied dreams are projected.

As it happens within other rites of social communion, such as politics or religion, soccer is one of the few phenomena in contemporary societies that manages to elevate passions to the degree of fanaticism. Its protagonists become projections reified by the public and are reduced to mere idealized images, depersonalized and extracted from their own bodies to turn them into immaterial images that serve as vehicles for the collective consciousness. In the logic of the celebrity of spectacular society, the player is now more than an athlete – and the team becomes more than a club – who takes on the function of representing the wishes of being praised as a deity or slighted as a scapegoat, depending on the game circumstances which swings of the public’s mood or the result of the competition.

In “Disolvencia”, Claudio Correa presents a series of works that appeal with an ironic gesture to the relationship that is intertwined between the sport ecstasy, the reduction of the celebrity to its idealized image and the criticism of mass culture in our contemporary society. Effervescent tablets on which the faces of iconic football characters have been engraved – legends such as Lionel Messi, Diego Armando Maradona, Gerard Piqué or Cristiano Ronaldo – are dissolved in water and simulate the sound emanating from the frenzy of the public who shouts in unison a goal or the victory of their team to slowly melt into the whole. These tablets are contrasted by a medal of the winged goddess of victory Nike that echoes with the military decorations given during the Chilean dictatorship to civilians and military with the legend of “Mission Accomplished” as recognition for performing “distinguished services”. In this case, the medal rewards the athletes chosen for their ability to maintain that idealized figure at every moment of their crusade in front of the acid gaze of the scrupulous spectator.

With an incisive humorous tone, Correa establishes a critique of the dynamisms of identification and multitudinous communion that emerge in our societies in the face of the mechanisms of deactivation of the masses, such as the virtualization of social relations in our current pandemic condition.

Text : Cristina Sandoval
More info : http://lab36.org/en/home/