Glenda León “Parlant amb Déu”

Uns calmats cants submergeixen l’interior de l’església barroca en una expressió de reverència i tensió retinguda. Els adoradors, asseguts en bancs i banyats per una lluentor etèria, mantenen la mirada baixa, presumiblement en oració. El vídeo de sobte revela la preocupació dels fidels pel telèfon cel·lular, una eina que ocupa la major part de les nostres vides. El cant contribueix a endinsar-nos en tota una atmosfera eclesiàstica, no obstant això es tracta d’una alteració tecnològica de sons emesos per ratapinyades, de manera que assemblen una tonalitat humana. Com a animal nocturn, la ratapinyada està associada amb el diable en la cultura occidental. El vídeo passa a una perspectiva omniscient, on el conjunt de pantalles es va transformant en una constel·lació d’estels.

Parlant amb Déu afronta la tecnologia com un fenomen contemporani, i la desacralizació i descentralització del que és el cànon.,Si bé l’entorn d’una església catòlica pot suggerir una íntima conversa amb un Ser Superior, una exaltació de la Fe, el fet que les persones estiguin sumides als seus cel·lulars, ens planteja una reflexió sobre el rol que les tecnologies exerceixen en la nostra vida actual. Es podrà llavors realitzar una actualització de la Fe?

Poques vegades, com en aquests temps d’Internet, vam tenir la possibilitat d’aconseguir el coneixement absolut i exercir el poder de la omnipresència. Mai abans va estar l’home tan a prop de semblar-se a Déu i, no obstant això, l’essencial sembla allunyar-se cada vegada més. La bellesa de l’enquadrament final, distant, similar al d’un cel estrellat, ens deixa una possible sortida, optimista, on tots dos elements, el tecnològic i l’espiritual, entren en harmonia.

Ballenesque, Roger Ballen: una retrospectiva al LAB 36 de galeria SENDA

Roger Ballen desafia les formes en què percebem la “realitat” de la fotografia. Els seus retrats ambigus i sorprenents de persones, animals o objectes que es troben en habitacions que assemblen cel·les, ocupen l’espai gris entre realitat i ficció, difuminant les fronteres entre la fotografia de reportatge i les formes artístiques com la pintura i l’escultura.

Treballant on la diferència entre la realitat i la ficció no té importància, es presenten escenaris inquietants i claustrofòbics que ens apropen a la seva història. Aquests interiors són habitats per personatges atrapats en una atmosfera marginal, on el fil narratiu és l’ambigüitat. Les habitacions són llocs reals, però apareixen inquietants i estranyes, lògiques però també completament impossibles: les parets estan plenes de gargots, cobertes de taques i filferros penjants; pel sòl estan escampats multitud d’objectes i artefactes estranys; animals passegen per l’espai o estan ficats en contenidors impossibles. Tots els personatges semblen estranys, però al mateix temps proveïts d’una gran força expressiva que desplega un esperançador gir poètic i trastoca el perturbador impacte inicial.

La selecció de fotografies que Roger Ballen presentarà al Lab 36 pertany al seu nou llibre Ballenesque, una exhaustiva retrospectiva de la seva obra. Basat en una nova avaluació de l’arxiu del fotògraf, el llibre prèn el seu títol del seu cognom i porta al lector a un recorregut visual i cronològic de la seva obra. L’exposició de LAB 36 explora les etapes d’aquest viatge creatiu i recrea a manera resumida el projecte de Ballenesque a través d’una selecció d’obra de les diferents sèries amb la inclusió d’algunes de les fotografies més icòniques aix com d’obres inèdites en un compendi de la trajectòria de tota una vida. Aquesta és la quarta exposició individual del fotògraf amb galeria Senda.

YAGO HORTAL, Rigor y Rosa

Yago Hortal planteja a Rigor i Rosa un exercici de síntesi i de confrontació de la semàntica del seu llenguatge i tensiona els fonaments de la seva pintura a través d’una inversió dels conceptes assimilats i d’una renúncia als seus llocs de confort. En un repte introspectiu i mitjançant una reducció formal de mitjans expressius, despulla la seva obra en fons i forma reafirmant així el seu treball.

A través d’una paleta visual dotada d’un gran cromatisme amb ús de colors fluorescents, Yago Hortal inverteix la dualitat de fons neutre i protagonisme de la pinzellada per a aprofundir en les especificitats de la seva praxis i dotar de valor a tot el quadre. En les il·lusions òptiques cognitives com la Copa de Rubin investigades pel psicòleg Edgar Rubin i desenvolupades per la teoria de la Gestalt, es produeix la percepció multiestable o tendència a saltar endavant i enrere entre dues o més interpretacions, i d’aquesta manera Hortal juga amb l’alternança del protagonisme de fons i figura. Així, emfatitza tota la superfície pictòrica i reivindica l’aportació del fons com a espai positiu a percebre de manera autònoma en igualtat de condicions amb la pinzellada del primer plànol.

Aquestes obres sintètiques es despullen de tot artifici i permeten a l’espectador apreciar amb major nitidesa les enèrgiques pinzellades generades a través de ritmes d’acceleració i pausa que flueixen en la composició a manera d’explosió de color. Així mateix, aquestes pinzellades esdevenen més estilitzades i condueixen el recorregut de la mirada aportant sensació de moviment a la representació. Aquest procés de deconstrucció accentua la traçabilitat del procés creatiu a través de l’evidència de la tècnica utilitzada amb les esquitxades i degotejos de pintura retallats sobre el fons.

D’aquesta manera, les formes s’expandeixen per tota la tela, procés que culmina en l’expansió de la pintura més enllà dels límits del llenç en alguna de les obres, dotant als artefactes d’un marcat caràcter escultòric. En un nou impuls, Yago Hortal empra sovint políptics de diferents mesures i disposicions que irrompen a l’espai arquitectònic agregant el buit en el qual es reflecteixen i es fusionen els colors com a superfície pictòrica a aprehènder.

Pablo Vindel presenta 28 Lapsus Linguae a Lab 36 de galeria SENDA

Bobines, fusos, formes rotades, miralls … la producció aquí proposta és un conjunt de treballs de vídeo, vidre recuit i vidre científic, així com dibuixos de gran format. Tot això pren part de la mateixa reflexió (o vacil·lació) al voltant de la llengua. El vidre bufat es presenta aquí no només com a matèria creativa i transformadora, apuntant als processos de fabricació i manipulació que li són propis, sinó també com a pont entre l’objecte i el llenguatge, entre la paraula i el cos.

Un relliscada, un lapsus linguae. Múltiples, els fils són alhora comptables i infinits. Les traduccions són també limitades i fallides, ja que no poden sinó ser diferent d’allò “original” i, com a resultat del seu propi error, suggereixen innombrables possibilitats. El vidre calent ha d’estar en contínua rotació per rebre la seva forma; de la mateixa manera el llenguatge ha de romandre en moviment per a ser transformat i no empassat per la immobilitat. Aquesta exposició assenyala alguns d’aquests lapses inevitables, en el seu intent (del llenguatge, o del propi cos) per escapar de la boca. Tot gira entorn del mateix foc.

L’exposició 28 lapsus linguae de Pablo Vindel és un recorregut pel treball de vidre bufat, vídeo-poesia i dibuixo com documentació de performance que va desenvolupar durant i arran de la seva recent residència al Creative Glass Center of America. Aquest corpus d’obra se sustenta així mateix en la seva recent experiència com Sullivan Scholar mitjançant la Stetson University (DeLand, Florida), la qual li va posar en contacte amb un extraordinari elenc de poetes experimentals: poetes sonors, vídeo-poetes i poetes concrets juntament amb els quals ha recorregut diferents espais de l’estat de Florida i de les ciutats de Santiago de Xile i Rio de Janeiro. No menys important, un profund interès per la materialitat del llenguatge i la seva potencialitat per a ser traduït.

ARCO Lisboa 2018

Per l’ocasió, una instal·lació composta de cinc peces les quals formen un diàleg entre elles ha estat escollida per tal de destacar el molt personal i especial concepte de l’artista alemany. Escultures esculpides en fusta i baix relleus són constants en la selva producció. La figura humana, sempre representada com una forma icònica, contrasta alhora amb altres peces que segueixen una línea més abstracta i minimalista; influït intel·lectual i artísticament per l’escultor Ulrich Rükriem, Balkenhol va desenvolupar un llenguatge personal a partir de l’aproximació i el contrast als pensaments artístics de Rükriem.

La participació d’Stephan Balkenhol a la secció de projectes especials d’ARCO Lisboa 2018 és part de l’intens programa d’exposicions que l’escultor ha mostrat en els últims anys. Entre elles, mereix ser destacada la Retrospectiva en el Centre d’Art Contemporani de Màlaga – CAC Màlaga- i New Sculptures, la primera individual a Barcelona a la Galeria SENDA.

L’escultor alemany s’ha caracteritzat per la seva perseverança en la reintroducció de l’escultura figurativa en l’escena artística contemporània. El posicionament de l’artista davant les imperants tendències de l’època s’articula a través d’una tècnica molt personal. Balkenhol talla fustes toves d’àlber o d’obeche, materials que romanen clarament visibles en l’obra a través de marques de cisell, esquerdes o nusos en la fusta. El procés de treball deixa petjades a través de desbastaments o estelles que contrasten amb zones polides. En la majoria de les escultures utilitza un únic bloc de fusta que policroma per delimitar les vestidures i al que afegeix un pedestal, en escultures tipus totem que recorden a l’art popular i remeten a les tècniques de talla medievals.

Balkenhol força amb el seu treball un intercanvi amb l’espectador, al que submergeix en un profund clima de complicitat. L’artista a més subratlla, com a part del seu compromís amb allò contemporani, la diferència entre l’escala escultòrica com a escala ideal i l’escala humana com a patró real.

Art Brussels 2018

Galeria Senda participarà en la celebració de la 50 edició de Art Brussels amb obra dels artistes: AES+F, Stephan Balkenhol, Sandra Vásquez de la Horra, Anna Malagrida, Francis Ruyter, GlendaLeón i Aitor Ortiz

Ola Kolehmainen presenta “Sacred Spaces”

Ola Kolehmainen va rebre al 2014 un encàrrec de la Borusan Collection d’Estambul per a desenvolupar un projecte fotogràfic sobre la tradició bizantina i les mesquites construïdes per l’arquitecte otomà Mimar Sinan. L’obra d’Ola Kolehmainen s’ha caracteritzat per presentar imatges d’arquitectura contemporània i en aquesta ocasió i per primera vegada antics edificis històrics es convertiren en l’objecte de treball. A partir de l’encàrrec i de la seva estada a Estambul, Kolehmainen va concebre en paral.lel la idea de la sèrie Sacred Spaces en què es vincula novament l’espiritualitat amb la creació contemporània a través d’un extens estudi del llegat estètic i històric de l’arquitectura religiosa.

El procés de fotografiar els antics edificis buits va durar gairebé quatre anys. Les obres són el resultat d’una recerca exhaustiva de la il.luminació i dels enquadraments, basant-se únicament en la llum natural i artificial preexistent a l’edifici sense cap tipus de manipulació o efecte. Cada emplaçament va requerir prendre les vistes en una hora acuradament seleccionada en un determinat moment de l’any per a capturar l’ambient desitjat.

A determinades obres d’aquesta sèrie de Kolehmainen desenvolupa un nou enfocament visual a partir d’una tècnica de fragmentació i deconstrucció. Les vistes dels espais es divideixen i es tornen a articular en una mena de collage a partir de múltiples perspectives que conformen una única imatge. D’aquesta manera, les fotografies ofereixen una sensació tridimensional a través d’una major profunditat de camp i d’un ampli rang de llums i ombres. Kolehmainen compara aquesta tècnica de detalls encuadrats amb la lectura d’un llibre:

“Quedes atrapat. Atrapat en els detalls. Incrustat. Hem de tornar. Enfoca’t en un punt de referència. El marc ens ajuda a enfocar-nos en els detalls dins d’ell”.

El resultat del projecte esdevé una celebració visual on l’atmosfera i la llum són el fil conductor que entrellaça imatges dels edificis de les principals religions monoteïstes. Les antigues esglésies, sinagogues i mesquites aporten a l’obra de l’artista un nou paradigma de recerca que captura sublimitat i misticisme. Al mateix temps, la seva obra reflecteix els punts en comú de les diferents religions i subratlla les influències mútues convidant l’espectador a la reflexió sobre la naturalesa universal dels espais sagrats.

Francis Ruyter “Let Us Now Praise Famous Men”

El títol de la present exposició Let Us Now Praise Famous Men es refereix al llibre homònim de l’escriptor James Agee il·lustrat amb fotografies de Walker Evans. Publicat el 1941, documentava la vida rural als Estats Units durant l’època de la Gran Depressió dels anys 30. Francis Ruyter utilitza l’apropiacionisme com a eina; totes les pintures tenen com referència fotografies de l’ingent patrimoni que atresora la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Es tracta d’un dels majors arxius del món creat a partir dels fons de la Farm Secure Administration i la Office of War Information: imatges en blanc i negre que retraten la vida dels nord-americans entre 1935 i 1944. Aquestes imatges, produïdes a través d’agències governamentals, transcendeixen la propaganda i s’han convertit en referència de la identitat nord-americana. Es tracta d’un arxiu revistat per múltiples autors amb un caràcter generatiu a mesura que es digitalitza i dissemina.

Els objectes d’arxiu de l’era post industrial ja han estat sotmesos a sistemes d’ordre i reclassificació i últimament són difosos en un esquema global entròpic a través d’internet. La creixent presència de bancs de dades, arxius d’imatges i interfícies visuals ens permet rastrejar l’interès de Ruyter en els arxius fotogràfics. Aquests s’assemblen a ruïnes tecnològiques i aborden els canvis del coneixement científic i social que proporciona a les pintures de Ruyter una profunditat contextual de referents connectats mitjançant nodes interrelacionats.

El procés artístic de Francis Ruyter fusiona les noves tecnologies amb tècniques tradicionals de dibuix i pintura. Ruyter utilitza pintura monocroma i marcador permanent per a recrear les imatges d’aquestes fotografies. Aquests treballs es despleguen visualment com a pintures abstractes malgrat el seu origen figuratiu. Ens enfrontem a obres sintètiques amb un marcat reduccionisme tonal, pintades amb colors no naturalistes i compostes de plànols de colors enèrgics. Aquest cromatisme saturat entra violentament en conflicte amb la nostra percepció de l’acte fotogràfic com a document gràfic que aporta versemblança a la imatge. Els contorns traçats divideixen la superfície en plànols freturosos d’ombres en una representació en què s’elimina la il·lusió de profunditat. Aquesta negació del volum redueix a la mínima expressió l’origen fotogràfic de la imatge com a llenguatge de la llum i emfatitza el caràcter marcadament bidimensional de l’obra.

Teresa Serrano, The forgotten history of the first drug war

Sens dubte el narcotràfic i la guerra contra les drogues a Mèxic han generat un nodrit imaginari al seu voltant. Aquest conjunt d’images fortament simbòliques ha trastocat moltes de les relacions que establim amb la cultura que deriva del món de les drogues i amb la naturalesa associada a aquesta.

El cas de la rosella (Papaver Rhoeas L.) és definitiu d’aquesta demonització de la naturalesa associada a les drogues. Temps enrere planta comú i silvestre, en l’actualitat és una bella flor “demonitzada” per la seva utilizació en la producció de narcòtics químics, per la qual cosa és una flor que ha perdut la seva condició natural. Ha esdevingut en una flor encoberta, presa del laboratoris clandestins de la droga.

De manera molt aguda, Teresa Serrano ha abordat de manera reflexiva i crítica però no menys poètica les polítiques associades a la guerra a les drogues en el seu país natal, Mèxic, partint de la rosella com un poderós argument. El 2016 es va dedicar a la realització de 24 roselles que com indica la pròpia artista, “varen ser pintades en carpetes de paper Fabriano, Strathmore i Canson en acrílic, directament, sense dibuix previ. Pintures realitzades d’una manera purista com il.lustracions botàniques. Són un tribut a la bella rosella, flor vermella amb textura de vellut que produeix heroïna. Degut a la guerra contra el narcotràfic al Mèxic, la planta ja no es veu créixer espontània al camp. Ha estat estigmatitzada. Només és possessió dels narcotraficants que han causat més de 60.000 morts en territori mexicà que és una fossa comuna de persones desaparegudes”.

Aquest gest repetitiu entorn la reproducció de la rosella que recorda al seu torn el cèlebre aforisme de Gertrude Stein, “a rose is a rose is a rose”, va tenir lloc també en una obra en vídeo: tècnica artística en la qual Teresa Serrano és pionera a l’Amèrica Llatina. El seu vídeo “Amapola”, també del 2016 és una obra paradigmàtica no només per la temàtica sinó per la producció d’aquesta important artista mexicana. En ella recupera a la flor des del seu estigma, i en un gest de resistència enfront la seva condició negativa, l’enriqueix des d’un imaginari més amable i d’alguna manera universal, doncs la pròpia Teresa Serrano canta en el seu vídeo la cèlebre cançó “Amapola” del compositor gadità José María Lacalle: un himne popular i clàssic sobre apuesta flor.

El vídeo sens dubte posa en tensió tots dos universos- el negatiu, representat en una única rosella enmig d’un extens camp- i el positiu, encarnat en la romàntica i sensiblera cançó de’n Lacalle.

No obstant, The forgotten history of the first drug war, és un projecte encara més suggestiu puix que cristal.litza la dimensió històrica que ja té el treball d’aquesta artista, doncs deixa en evidència la mirada atenta que Serrano sempre ha dedicat en el seu treball a les tensions sexuals, socials, polítiques i religioses del món actual. Això es posa de manifest en la incorporació a la mostra de sis peces històriques, realitzades fa un quart de segle i sobre aquest mateix tema.

El 1993 Teresa Serrano va abordar la problemàtica de la que llavors era la primera guerra contra les drogues en una sèrie de díptics realitzats amb collage i pintura. En aquestes obres l’artista incorpora a les roselles des d’un registre imaginatiu on la flor no era la planta secreta i negativa del nostres dies, tot i que per aquests anys estava patint els seus primers combats per part de les organitzacions antianarcòtiques mexicanes i la DEA estadounidens. En els díptics, les flors s’enfronten als seus productes derivats des de l’àmbit comercial de velles i amables publicitats farmacèutiques. Aquesta condició “espejeante” és doble, doncs el collage es realitza amb els anuncis apropiats dels derivats de la rosella mentre que la pintura i el dibuix tracen les pròpies flors.

Aquests díptics anunciaven a la vegada, gràcies a les inscripcions textuals de Serrano, que el present de la flor era el de la seva primera guerra. De manera paradoxal, aquestes frases situaven a les belles roselles pintades o dibuixades i als seus productes farmacèutics a l’espai romàntic de la seva història.

Amb The forgotten history of the first war l’artista ens recorda que aquella guerra és ja una història oblidada (i potser una guerra perduda) i que la rosella està visquent un conflicte permanent per a la seva subsistència natural lluny d’aquesta guerra bastant artificial contra el narcotràfic i el seu imaginari negatiu. Almenys la rosella sobreviu, a contracorrent de la seva desaparició, en la intel.ligent i subtil obra de Teresa Serrano.

Carlos Palacios

Catalina Jaramillo presenta “Las Palabras del Optimista”

L’artista colombiana Catalina Jaramillo presenta el seu més recent treball Las Palabras del optimista amb motiu de la sisena edició d’ArtNou Barcelona 2017, projecte que s’encarrega de generar un impuls a la creció emergent i a les noves generacions artístiques

Jaramillo és una artista jove graduada en arts visuals a la Universitat Nacional de Colòmbia. La seva obra gira entorn a la contemplació, amb constants referències a la literatura, la ficció i autobiogràfiques, utilitzant la tècnica del dibuix sobre suports no tradicionals. El seu treball ha estat exposat individualment a diferentes galeries de Llationamèrica.