Ola Kolehmainen va rebre al 2014 un encàrrec de la Borusan Collection d’Estambul per a desenvolupar un projecte fotogràfic sobre la tradició bizantina i les mesquites construïdes per l’arquitecte otomà Mimar Sinan. L’obra d’Ola Kolehmainen s’ha caracteritzat per presentar imatges d’arquitectura contemporània i en aquesta ocasió i per primera vegada antics edificis històrics es convertiren en l’objecte de treball. A partir de l’encàrrec i de la seva estada a Estambul, Kolehmainen va concebre en paral.lel la idea de la sèrie Sacred Spaces en què es vincula novament l’espiritualitat amb la creació contemporània a través d’un extens estudi del llegat estètic i històric de l’arquitectura religiosa.

El procés de fotografiar els antics edificis buits va durar gairebé quatre anys. Les obres són el resultat d’una recerca exhaustiva de la il.luminació i dels enquadraments, basant-se únicament en la llum natural i artificial preexistent a l’edifici sense cap tipus de manipulació o efecte. Cada emplaçament va requerir prendre les vistes en una hora acuradament seleccionada en un determinat moment de l’any per a capturar l’ambient desitjat.

A determinades obres d’aquesta sèrie de Kolehmainen desenvolupa un nou enfocament visual a partir d’una tècnica de fragmentació i deconstrucció. Les vistes dels espais es divideixen i es tornen a articular en una mena de collage a partir de múltiples perspectives que conformen una única imatge. D’aquesta manera, les fotografies ofereixen una sensació tridimensional a través d’una major profunditat de camp i d’un ampli rang de llums i ombres. Kolehmainen compara aquesta tècnica de detalls encuadrats amb la lectura d’un llibre:

 

“Quedes atrapat. Atrapat en els detalls. Incrustat. Hem de tornar. Enfoca’t en un punt de referència. El marc ens ajuda a enfocar-nos en els detalls dins d’ell”.

El resultat del projecte esdevé una celebració visual on l’atmosfera i la llum són el fil conductor que entrellaça imatges dels edificis de les principals religions monoteïstes.  Les antigues esglésies, sinagogues i mesquites aporten a l’obra de l’artista un nou paradigma de recerca que captura sublimitat i misticisme. Al mateix temps, la seva obra reflecteix els punts en comú de les diferents religions i subratlla les influències mútues convidant l’espectador a la reflexió sobre la naturalesa universal dels espais sagrats.

El títol de la present exposició Let Us Now Praise Famous Men es refereix al llibre homònim de l’escriptor James Agee il·lustrat amb fotografies de Walker Evans. Publicat el 1941, documentava la vida rural als Estats Units durant l’època de la Gran Depressió dels anys 30. Francis Ruyter utilitza l’apropiacionisme com a eina; totes les pintures tenen com referència fotografies de l’ingent patrimoni que atresora la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Es tracta d’un dels majors arxius del món creat a partir dels fons de la Farm Secure Administration i la Office of War Information: imatges en blanc i negre que retraten la vida dels nord-americans entre 1935 i 1944. Aquestes imatges, produïdes a través d’agències governamentals, transcendeixen la propaganda i s’han convertit en referència de la identitat nord-americana. Es tracta d’un arxiu revistat per múltiples autors amb un caràcter generatiu a mesura que es digitalitza i dissemina.

Els objectes d’arxiu de l’era post industrial ja han estat sotmesos a sistemes d’ordre i reclassificació i últimament són difosos en un esquema global entròpic a través d’internet. La creixent presència de bancs de dades, arxius d’imatges i interfícies visuals ens permet rastrejar l’interès de Ruyter en els arxius fotogràfics. Aquests s’assemblen a ruïnes tecnològiques i aborden els canvis del coneixement científic i social que proporciona a les pintures de Ruyter una profunditat contextual de referents connectats mitjançant nodes interrelacionats.

El procés artístic de Francis Ruyter fusiona les noves tecnologies amb tècniques tradicionals de dibuix i pintura. Ruyter utilitza pintura monocroma i marcador permanent per a recrear les imatges d’aquestes fotografies. Aquests treballs es despleguen visualment com a pintures abstractes malgrat el seu origen figuratiu. Ens enfrontem a obres sintètiques amb un marcat reduccionisme tonal, pintades amb colors no naturalistes i compostes de plànols de colors enèrgics. Aquest cromatisme saturat entra violentament en conflicte amb la nostra percepció de l’acte fotogràfic com a document gràfic que aporta versemblança a la imatge. Els contorns traçats divideixen la superfície en plànols freturosos d’ombres en una representació en què s’elimina la il·lusió de profunditat. Aquesta negació del volum redueix a la mínima expressió l’origen fotogràfic de la imatge com a llenguatge de la llum i emfatitza el caràcter marcadament bidimensional de l’obra.

Sens dubte el narcotràfic i la guerra contra les drogues a Mèxic han generat un nodrit imaginari al seu voltant. Aquest conjunt d’images fortament simbòliques ha trastocat moltes de les relacions que establim amb la cultura que deriva del món de les drogues i amb la naturalesa associada a aquesta.

El cas de la rosella (Papaver Rhoeas L.) és definitiu d’aquesta demonització de la naturalesa associada a les drogues. Temps enrere planta comú i silvestre, en l’actualitat és una bella flor “demonitzada” per la seva utilizació en la producció de narcòtics químics, per la qual cosa és una flor que ha perdut la seva condició natural. Ha esdevingut en una flor encoberta, presa del laboratoris clandestins de la droga.

De manera molt aguda, Teresa Serrano ha abordat de manera reflexiva i crítica però no menys poètica les polítiques associades a la guerra a les drogues en el seu país natal, Mèxic, partint de la rosella com un poderós argument. El 2016 es va dedicar a la realització de 24 roselles que com indica la pròpia artista, “varen ser pintades en carpetes de paper Fabriano, Strathmore i Canson en acrílic, directament, sense dibuix previ. Pintures realitzades d’una manera purista com il.lustracions botàniques. Són un tribut a la bella rosella, flor vermella amb textura de vellut que produeix heroïna. Degut a la guerra contra el narcotràfic al Mèxic, la planta ja no es veu créixer espontània al camp. Ha estat estigmatitzada. Només és possessió dels narcotraficants que han causat més de 60.000 morts en territori mexicà que és una fossa comuna de persones desaparegudes”.

Aquest gest repetitiu entorn la reproducció de la rosella que recorda al seu torn el cèlebre aforisme de Gertrude Stein, “a rose is a rose is a rose”, va tenir lloc també en una obra en vídeo: tècnica artística en la qual Teresa Serrano és pionera a l’Amèrica Llatina. El seu vídeo “Amapola”, també del 2016 és una obra paradigmàtica no només per la temàtica sinó per la producció d’aquesta important artista mexicana. En ella recupera a la flor des del seu estigma, i en un gest de resistència enfront la seva condició negativa, l’enriqueix des d’un imaginari més amable i d’alguna manera universal, doncs  la pròpia Teresa Serrano canta en el seu vídeo la cèlebre cançó “Amapola” del compositor gadità José María Lacalle: un himne popular i clàssic sobre apuesta flor.

El vídeo sens dubte posa en tensió tots dos universos- el negatiu, representat en una única rosella  enmig d’un extens camp- i el positiu, encarnat en la romàntica i sensiblera cançó de’n Lacalle.

No obstant, The forgotten history of the first drug war, és un projecte encara més suggestiu puix que cristal.litza la dimensió històrica que ja té el treball d’aquesta artista, doncs deixa en evidència la mirada atenta que Serrano sempre ha dedicat en el seu treball a les tensions sexuals, socials, polítiques i religioses del món actual. Això es posa de manifest en la incorporació a la mostra de sis peces històriques, realitzades fa un quart de segle i sobre aquest mateix tema.

El 1993 Teresa Serrano va abordar la problemàtica de la que llavors era la primera guerra contra les drogues en una sèrie de díptics realitzats amb collage i pintura. En aquestes obres l’artista incorpora a les roselles des d’un registre imaginatiu on la flor no era la planta secreta i negativa del nostres dies, tot i que per aquests anys estava patint els seus primers combats per part de les organitzacions antianarcòtiques mexicanes i la DEA estadounidens. En els díptics, les flors s’enfronten als seus productes derivats des de l’àmbit comercial de velles i amables publicitats farmacèutiques. Aquesta condició “espejeante” és doble, doncs el collage es realitza amb els anuncis apropiats dels derivats de la rosella mentre que la pintura i el dibuix tracen les pròpies flors.

Aquests díptics anunciaven a la vegada, gràcies a les inscripcions textuals de Serrano, que el present de la flor era el de la seva primera guerra. De manera paradoxal, aquestes frases situaven a les belles roselles pintades o dibuixades i als seus productes farmacèutics a l’espai romàntic de la seva història.

Amb The forgotten history of the first war l’artista ens recorda que aquella guerra és ja una història oblidada (i potser una guerra perduda) i que la rosella està visquent un conflicte permanent per a la seva subsistència natural lluny d’aquesta guerra bastant artificial contra el narcotràfic i el seu imaginari negatiu. Almenys la rosella sobreviu, a contracorrent de la seva desaparició, en la intel.ligent i subtil obra de Teresa Serrano.

Carlos Palacios

L’artista colombiana Catalina Jaramillo presenta el seu més recent treball Las Palabras del optimista amb motiu de la sisena edició d’ArtNou Barcelona 2017, projecte que s’encarrega de generar un impuls a la creció emergent i a les noves generacions artístiques

Jaramillo és una artista jove graduada en arts visuals a la Universitat Nacional de Colòmbia. La seva obra gira entorn a la contemplació, amb constants referències a la literatura, la ficció i autobiogràfiques, utilitzant la tècnica del dibuix sobre suports no tradicionals. El seu treball ha estat exposat individualment a diferentes galeries de Llationamèrica.