AES+F, Mare Mediterraneum

El mar Mediterrani és la reserva de la civilització: el seu cor ha bombat gent, cultures i religions d’una costa a una altra com la sang. Els fenicis i els cartaginesos es van expandir cap al nord, els romans i les Croades cap al sud, els genovesos cap a l’est, l’imperi bizantí cap a l’oest, el califat islàmic cap a l’est, l’oest, el nord i el sud. Sicília es troba just al mig i les ones de tempesta de totes les civilitzacions han esquitxat en les seves ribes. Això està succeint avui encara.

El mar Mediterrani torna a ser l’epicentre de la contradicció ideològica. La guerra ha empès a refugiats i migrants els quals, per salvar-se, han hagut de nedar i sobreviure per enfrontar a Europa amb una difícil elecció. (En l’antiga mitologia, Europa també es va veure obligada a creuar aquest mar). La seva elecció ha comportat a enfrontaments polítics i ideològics, a la polarització de l’opinió pública i a l’augment de la xenofòbia i la violència ètnica.

Aquesta tràgica situació ha esdevingut en un conflicte polític, així com també en un tema de negociació i especulació ideològica. D’aquesta forma, ha estat transmès pels mitjans com un concepte definit avui dia com “post-veritat”. La situació ètica que s’ha desenvolupat és paradoxal.

Treballar amb figures de porcellana en aquest tema podria considerar-se una manifestació extrema d’aquesta paradoxa, des de la distància, una imatge artística pot ser més radical que la realitat mateixa perquè pot empènyer els límits conceptuals.

La porcellana sempre ha estat un símbol de satisfacció i de confort burgès. Les recents ones de migració han confrontat Europa amb un dilema: si acceptar als refugiats, permetent-los entrar a costa del confort material i psicològic dels seus amfitrions; o rebutjar-los en un acte immoral, inhumà i cínic que perjudicaria la base ètica cooperativa de la mateixa Europa.

El confort és fal·lible i fràgil, com la porcellana que s’associa amb ell. Mantingudes segures durant generacions en les altes esferes, les figures de porcellana estan acuradament vigilades però la seva fragilitat encapsula l’amenaça de pèrdua instantània. Es trenquen fàcilment.

La forma i el material triats d’aquestes obres contrasten amb el drama del que s’està desenvolupant en el Mediterrani actual. Un raig de llum reflectit il·lumina millor que un directe. Pensem que això comporta veritat respecte a aquest treball.

Editat per David Elliott

Túlio Pinto,41° 23′ 20” N 2° 10′ 34’’ E i 41° 25′ 21” N 2° 12′ 32’’ E: Tres Temps

L’exposició “41° 23′ 20” N 2° 10′ 34’’ I i 41° 25′ 21” N 2° 12′ 32’’ I: Tres Temps” de l’artista Túlio Pinto és el resultat de la intensa relació artística que va establir a Barcelona durant els quatre mesos que va viure a la ciutat comtal.

El projecte estarà dividit en tres exposicions en espais i moments diferents. Les seves dues primeres mostres es podran veure entre el LAB 36 de galeria SENDA i el Centre d’Art Contemporani Piramidón.

Al Piramidón, on va realitzar una residència artística a l’estiu de 2018, presentarà una instal·lació escultòrica que remet al dibuix espacial. Simultàniament al LAB 36 de galeria SENDA exposarà el vídeo “Unicórnio” que abasta un dels temes recurrents en la seva obra, la impermanència en el llenguatge escultòric i escultures en ferro i vidre bufat. La tercera mostra del projecte tindrà lloc a galeria SENDA, durant l’estiu de 2019 amb la presentació d’una instal·lació de gran format concebuda per a l’espai arquitectònic de la galeria.

Túlio Pinto construeix la seva recerca artística per mitjà de la força dels contraris, generant tensions que desafien les lleis físiques com la gravetat alhora que es mantenen en perfecte equilibri. Aquesta harmonia és aconseguida a través de la ponderació perfecta de les masses, volums i densitats de materials de naturaleses i comportaments oposats com el ciment, el ferro, la roca, el vidre, el plàstic i l’aigua en forma de gel.

“Aquesta és la manera que ell sent i tradueix el pols de les coses per a, també, reflexionar sobre el món de les relacions humanes. Un joc ambigu que en la primera lectura pot semblar limitat a les combinacions formals hereves del constructivisme brasiler o del minimalisme internacional. En una segona lectura és quan emergeix la mirada, la percepció mes enllà de la tradició (a la qual l’artista fa referència i expandeix amb competència i rigor), hi ha una sòlida poètica que subvierteix l’establert. Apunta urgències més que mai actuals: el territori movedís i utòpic de l’harmonia entre els contraris”

Angélica de Moraes (Conjugação de Forças, 2016)

L’espai arquitectònic està íntimament relacionat amb la producció de les seves instal·lacions. L’artista aprofita aquest espai i s’apropia dels elements que ho constitueix. “Sóc molt més un vehicle de transmissió que un escultor tradicional ja que potencio en un nou impuls les forces presents en els objectes, posant en evidència aquestes aproximacions i/o anul·lacions que són generades”, explica l’artista.

TÚLIO PINTO

Va néixer a Brasília, Brasil el 1974.

Format en Belles Arts especialitzat en escultura per la Universidad Federal del Rio Grande do Sul el 2009. Entre les seves principals exposicions podem destacar Nova Escultura Brasileira a la Caixa Cultura RJ el 2011, a Brasil; Ground a la galeria Baró el 2013, Brasil; La Biennal de Vancouver el 2014, a Canadà; Onloaded al Phoenix Institute of Contemporary Art el 2015, a Estats Units; d’entre altres.

La seva obra forma part de les col·leccions públiques:

Institut Figueiredo Ferraz (Ribeirão Preto, Brasil); Col·lecció Ca.Sa (Santiago – Xile); Col·lecció Phoenix (Phoenix, Arizona-USA); Museu d’Art Contemporani del Paraná (Curitiba, Brasil); Fundació Cultural Itajaí

Cultural (Itajaí, Brasil); Museu d’Art Contemporani del Rio Gran do Sul (Porto Alegri, Brasil); Museu Nacional de Brasília (Brasília, Brasil); Museu d’Art de Ribeirão Preto (Ribeirão Preto, Brasil); Pinacoteca Municipal Aldo Locatelli (Porto Alegri, Brasil).

Túlio Pinto, Unicórnio, 2015 video 9´51”, Superstition Mountains, Phoenix, Arizona, USA

MIGUEL ANGEL RÍOS, Landlocked

En el seu treball, Miguel Angel Ríos integra un acostament conceptual rigorós juntament amb una estètica manual meticulosament construïda. Des dels anys setanta ha treballat al voltant del concepte del “llatinoamericà” utilitzant aquesta idea com a estratègia artística i com a problema polític. Des de l’any 2000, Ríos ha explorat també el vídeo per a crear narratives simbòliques sobre l‘experiència humana, la violència i la mort.

LANDLOCKED: Bolívia ha sofert des de fa diversos segles un bloqueig d’accés a l’oceà Pacífic. Landlocked és una metàfora de desig de l’inassolible. Gossos a peu de muntanya dels Andes han estat entrenats per a cavar i fer el seu treball, creant així una il·lusió per a arribar a l’oceà.

MIRALDA. Three Projects (NYC-MIA-BCN)

L’exposició MIRALDA TRES PROJECTES (NYC-MIA-BCN) presentarà obres originals, registres i arxius documentals de The Last Ingredients (MIA), de Apocalypsis Lamb (NY-BCN) i de Santa Eulalia.175 (BCN).

The Last Ingredients va ser una performance de processó de vehicles i un banquet públic a Miami el 2016, que celebrava la inauguració del centre d’art Faena Forum de Rem Koolhaas. El cobrellit nupcial Apocalypsis Lamb va formar part del projecte Honeymoon, en què es van celebrar les noces entre l’Estàtua de la Llibertat de NY i el Monument a Còlon de Barcelona; el 1989 el cobrellit va formar part del recorregut del Columbus Day a la ciutat de Nova York i el 1995 va desfilar cap al MNAC on va ser hissat i en el qual roman com a part de la col·lecció permanent. Finalment, Santa Eulalia. 175 va consistir en una performance amb una processó amb comitiva de 80 músics i 150 estendards, a més d’una sèrie d’actes festius amb motiu de la celebració del 175 aniversari de la botiga Santa Eulàlia el 2018.

Es mostraran com a material de registre; fotografies, dibuixos, vídeos, objectes, collages, etc., que permetran a l’espectador fer-se una idea de l’abast i complexitat de cadascun d’aquests treballs amb la intervenció pública de caràcter participatiu i processional i que caracteritza l’artista.

Glenda León “Parlant amb Déu”

Uns calmats cants submergeixen l’interior de l’església barroca en una expressió de reverència i tensió retinguda. Els adoradors, asseguts en bancs i banyats per una lluentor etèria, mantenen la mirada baixa, presumiblement en oració. El vídeo de sobte revela la preocupació dels fidels pel telèfon cel·lular, una eina que ocupa la major part de les nostres vides. El cant contribueix a endinsar-nos en tota una atmosfera eclesiàstica, no obstant això es tracta d’una alteració tecnològica de sons emesos per ratapinyades, de manera que assemblen una tonalitat humana. Com a animal nocturn, la ratapinyada està associada amb el diable en la cultura occidental. El vídeo passa a una perspectiva omniscient, on el conjunt de pantalles es va transformant en una constel·lació d’estels.

Parlant amb Déu afronta la tecnologia com un fenomen contemporani, i la desacralizació i descentralització del que és el cànon.,Si bé l’entorn d’una església catòlica pot suggerir una íntima conversa amb un Ser Superior, una exaltació de la Fe, el fet que les persones estiguin sumides als seus cel·lulars, ens planteja una reflexió sobre el rol que les tecnologies exerceixen en la nostra vida actual. Es podrà llavors realitzar una actualització de la Fe?

Poques vegades, com en aquests temps d’Internet, vam tenir la possibilitat d’aconseguir el coneixement absolut i exercir el poder de la omnipresència. Mai abans va estar l’home tan a prop de semblar-se a Déu i, no obstant això, l’essencial sembla allunyar-se cada vegada més. La bellesa de l’enquadrament final, distant, similar al d’un cel estrellat, ens deixa una possible sortida, optimista, on tots dos elements, el tecnològic i l’espiritual, entren en harmonia.

Ballenesque, Roger Ballen: una retrospectiva al LAB 36 de galeria SENDA

Roger Ballen desafia les formes en què percebem la “realitat” de la fotografia. Els seus retrats ambigus i sorprenents de persones, animals o objectes que es troben en habitacions que assemblen cel·les, ocupen l’espai gris entre realitat i ficció, difuminant les fronteres entre la fotografia de reportatge i les formes artístiques com la pintura i l’escultura.

Treballant on la diferència entre la realitat i la ficció no té importància, es presenten escenaris inquietants i claustrofòbics que ens apropen a la seva història. Aquests interiors són habitats per personatges atrapats en una atmosfera marginal, on el fil narratiu és l’ambigüitat. Les habitacions són llocs reals, però apareixen inquietants i estranyes, lògiques però també completament impossibles: les parets estan plenes de gargots, cobertes de taques i filferros penjants; pel sòl estan escampats multitud d’objectes i artefactes estranys; animals passegen per l’espai o estan ficats en contenidors impossibles. Tots els personatges semblen estranys, però al mateix temps proveïts d’una gran força expressiva que desplega un esperançador gir poètic i trastoca el perturbador impacte inicial.

La selecció de fotografies que Roger Ballen presentarà al Lab 36 pertany al seu nou llibre Ballenesque, una exhaustiva retrospectiva de la seva obra. Basat en una nova avaluació de l’arxiu del fotògraf, el llibre prèn el seu títol del seu cognom i porta al lector a un recorregut visual i cronològic de la seva obra. L’exposició de LAB 36 explora les etapes d’aquest viatge creatiu i recrea a manera resumida el projecte de Ballenesque a través d’una selecció d’obra de les diferents sèries amb la inclusió d’algunes de les fotografies més icòniques aix com d’obres inèdites en un compendi de la trajectòria de tota una vida. Aquesta és la quarta exposició individual del fotògraf amb galeria Senda.

YAGO HORTAL, Rigor y Rosa

Yago Hortal planteja a Rigor i Rosa un exercici de síntesi i de confrontació de la semàntica del seu llenguatge i tensiona els fonaments de la seva pintura a través d’una inversió dels conceptes assimilats i d’una renúncia als seus llocs de confort. En un repte introspectiu i mitjançant una reducció formal de mitjans expressius, despulla la seva obra en fons i forma reafirmant així el seu treball.

A través d’una paleta visual dotada d’un gran cromatisme amb ús de colors fluorescents, Yago Hortal inverteix la dualitat de fons neutre i protagonisme de la pinzellada per a aprofundir en les especificitats de la seva praxis i dotar de valor a tot el quadre. En les il·lusions òptiques cognitives com la Copa de Rubin investigades pel psicòleg Edgar Rubin i desenvolupades per la teoria de la Gestalt, es produeix la percepció multiestable o tendència a saltar endavant i enrere entre dues o més interpretacions, i d’aquesta manera Hortal juga amb l’alternança del protagonisme de fons i figura. Així, emfatitza tota la superfície pictòrica i reivindica l’aportació del fons com a espai positiu a percebre de manera autònoma en igualtat de condicions amb la pinzellada del primer plànol.

Aquestes obres sintètiques es despullen de tot artifici i permeten a l’espectador apreciar amb major nitidesa les enèrgiques pinzellades generades a través de ritmes d’acceleració i pausa que flueixen en la composició a manera d’explosió de color. Així mateix, aquestes pinzellades esdevenen més estilitzades i condueixen el recorregut de la mirada aportant sensació de moviment a la representació. Aquest procés de deconstrucció accentua la traçabilitat del procés creatiu a través de l’evidència de la tècnica utilitzada amb les esquitxades i degotejos de pintura retallats sobre el fons.

D’aquesta manera, les formes s’expandeixen per tota la tela, procés que culmina en l’expansió de la pintura més enllà dels límits del llenç en alguna de les obres, dotant als artefactes d’un marcat caràcter escultòric. En un nou impuls, Yago Hortal empra sovint políptics de diferents mesures i disposicions que irrompen a l’espai arquitectònic agregant el buit en el qual es reflecteixen i es fusionen els colors com a superfície pictòrica a aprehènder.

Pablo Vindel presenta 28 Lapsus Linguae a Lab 36 de galeria SENDA

Bobines, fusos, formes rotades, miralls … la producció aquí proposta és un conjunt de treballs de vídeo, vidre recuit i vidre científic, així com dibuixos de gran format. Tot això pren part de la mateixa reflexió (o vacil·lació) al voltant de la llengua. El vidre bufat es presenta aquí no només com a matèria creativa i transformadora, apuntant als processos de fabricació i manipulació que li són propis, sinó també com a pont entre l’objecte i el llenguatge, entre la paraula i el cos.

Un relliscada, un lapsus linguae. Múltiples, els fils són alhora comptables i infinits. Les traduccions són també limitades i fallides, ja que no poden sinó ser diferent d’allò “original” i, com a resultat del seu propi error, suggereixen innombrables possibilitats. El vidre calent ha d’estar en contínua rotació per rebre la seva forma; de la mateixa manera el llenguatge ha de romandre en moviment per a ser transformat i no empassat per la immobilitat. Aquesta exposició assenyala alguns d’aquests lapses inevitables, en el seu intent (del llenguatge, o del propi cos) per escapar de la boca. Tot gira entorn del mateix foc.

L’exposició 28 lapsus linguae de Pablo Vindel és un recorregut pel treball de vidre bufat, vídeo-poesia i dibuixo com documentació de performance que va desenvolupar durant i arran de la seva recent residència al Creative Glass Center of America. Aquest corpus d’obra se sustenta així mateix en la seva recent experiència com Sullivan Scholar mitjançant la Stetson University (DeLand, Florida), la qual li va posar en contacte amb un extraordinari elenc de poetes experimentals: poetes sonors, vídeo-poetes i poetes concrets juntament amb els quals ha recorregut diferents espais de l’estat de Florida i de les ciutats de Santiago de Xile i Rio de Janeiro. No menys important, un profund interès per la materialitat del llenguatge i la seva potencialitat per a ser traduït.

ARCO Lisboa 2018

Per l’ocasió, una instal·lació composta de cinc peces les quals formen un diàleg entre elles ha estat escollida per tal de destacar el molt personal i especial concepte de l’artista alemany. Escultures esculpides en fusta i baix relleus són constants en la selva producció. La figura humana, sempre representada com una forma icònica, contrasta alhora amb altres peces que segueixen una línea més abstracta i minimalista; influït intel·lectual i artísticament per l’escultor Ulrich Rükriem, Balkenhol va desenvolupar un llenguatge personal a partir de l’aproximació i el contrast als pensaments artístics de Rükriem.

La participació d’Stephan Balkenhol a la secció de projectes especials d’ARCO Lisboa 2018 és part de l’intens programa d’exposicions que l’escultor ha mostrat en els últims anys. Entre elles, mereix ser destacada la Retrospectiva en el Centre d’Art Contemporani de Màlaga – CAC Màlaga- i New Sculptures, la primera individual a Barcelona a la Galeria SENDA.

L’escultor alemany s’ha caracteritzat per la seva perseverança en la reintroducció de l’escultura figurativa en l’escena artística contemporània. El posicionament de l’artista davant les imperants tendències de l’època s’articula a través d’una tècnica molt personal. Balkenhol talla fustes toves d’àlber o d’obeche, materials que romanen clarament visibles en l’obra a través de marques de cisell, esquerdes o nusos en la fusta. El procés de treball deixa petjades a través de desbastaments o estelles que contrasten amb zones polides. En la majoria de les escultures utilitza un únic bloc de fusta que policroma per delimitar les vestidures i al que afegeix un pedestal, en escultures tipus totem que recorden a l’art popular i remeten a les tècniques de talla medievals.

Balkenhol força amb el seu treball un intercanvi amb l’espectador, al que submergeix en un profund clima de complicitat. L’artista a més subratlla, com a part del seu compromís amb allò contemporani, la diferència entre l’escala escultòrica com a escala ideal i l’escala humana com a patró real.

Art Brussels 2018

Galeria Senda participarà en la celebració de la 50 edició de Art Brussels amb obra dels artistes: AES+F, Stephan Balkenhol, Sandra Vásquez de la Horra, Anna Malagrida, Francis Ruyter, GlendaLeón i Aitor Ortiz