La història dels descobriments s’entén a través de la casualitat i de la serendipia. En aquest cas ens ocupa la història dels camins creuats entre dues persones que creen obres des de punts de vista contraposats. L’exposició ens convida a una reflexió respecte fins a quin punt tenim control de les nostres vides i carreres professionals o dels jocs que ens ofereix el destí.

En última instància, una vida no és més que la suma de fets contingents, una crònica d’interseccions casuals, d’atzars, de successos fortuïts que no revelen res més que la seva falta de propòsit.

Trilogia de Nova York, Paul Auster

L’origen de la cadena de casualitats parteix d’un projecte artístic de galeria SENDA que analitza els trànsits de la Rambla, principal artèria turística de Barcelona, a través de la mirada de dos reconeguts fotògrafs com Massimo Vitali i Jordi Bernadó. Vitali enfoca el seu treball als espais d’oci i s’encarrega de fotografiar l’espai públic i Bernadó ens descobreix els interiors dels seus edificis. Després de més d’un any de treball, finalment l’exposició es decideix situar a l’Arts Santa Mònica de Barcelona per l’oferiment de la institució.

En el període de cerca de llocs extravagants, Jordi Bernadó es va submergir en els submons de la Rambla i va trobar al Portal de la Pau l’estudi de’n Quimet Sabaté. Es tracta d’un taller de pintor singular, rocambolesc i obert al públic. En aquesta primera trobada, Jordi Bernadó va fotografiar el seu espai i va incloure les vistes a l’exposició de l’Arts Santa Mònica.

I llavors, en agraïment a la seva hospitalitat, Jordi va obsequiar Quimet Sabaté amb un lot dels seus llibres de fotografia. En aquest moment i sense saber-ho estava activant un camí d’anada i tornada. Quimet Sabaté decideix arrencar les pàgines dels seus llibres i utilitzar-les com a suport per a pintar al damunt elements de connotacions surrealistes i recrear noves composicions a partir de les fotografies originals de Bernadó. Aquestes estampes intervingudes eren venudes als turistes com souvenir per un mòdic preu.

No és fins més tard que Bernadó descobreix que les seves fotografies han estat reutilitzades i decideix exposar-les i afegir les pàgines arrencades amb pintures de Sabaté a l’exposició de Jordi Bernadó en el MACUF de la Corunya “Fragments per a una cronotopografia del simulacre” (2011)

Fa uns mesos, Bernadó decideix prendre noves vistes de l’estudi del Sabaté amb una gran acumulació de les seves fotografies intervingudes pel pintor. En la present exposició, ens trobem davant el resultat d’aquesta relació i d’aquest camí ramificat a través de les fotografies de Bernadó i les apropiacions de Sabaté. El treball de Bernadó d’aquests últims anys s’ha caracteritzat per la creació del dubte si les imatges que presenta són una plasmació del que estem veient o si es tracta només d’un simulacre. Quimet utilitza les fotografies de Bernadó afegint imatges eròtiques i estereotípiques del surrealisme que generen una visió humorística sense una pretensió intel·lectual ulterior. D’aquesta manera, ens trobem davant imatges on l’ambigüitat, la paradoxa i la distorsió de Bernadó es combinen amb les ficcions superposades per Sabaté i donen com a resultat un joc de miralls que aprofundeix en el concepte de representació com a simulacre.

Des de 1983, l’obra de Stephan Balkenhol s’ha caracteritzat per la seva perseverança en la reintroducció de l’escultura figurativa en l’escena artística contemporània. El posicionament de l’artista davant les imperants tendències de l’època s’articula a través d’una técnica molt personal. Balkenhol talla fustes toves d’àlber o d’obeche, materials que romanen clarament visibles en l’obra a través de marques de cisell, esquerdes o nusos en la fusta. El procés de treball deixa petjades a través de desbastaments o estelles que contrasten amb zones polides. En la majoria de les escultures utilitza un únic bloc de fusta que policroma per delimitar les vestidures i al que afegeix un pedestal, en escultures tipus totem que recorden a l’art popular i remeten a les tècniques de talla medievals.

La seva destresa en la talla es combina amb una continuada recerca del rol de l’escultura en la creació artística. La figura humana constitueix habitualment l’eix conductor del seu treball; els seus personatges generalment homes i dones anònims de rostres sense expressió freqüenment es deixen veure dempeus i vestits de forma corrent. Les seves postures i aparença són trivials, també misterioses. No hi ha expressió identificable en els seus rostres, resistint d’aquesta manera tota interpretació narrativa, però si una constatable presència. Elements en aparença tan capritxosos com la posició de les mans o la inclinació del cap es converteixen en claus ocultes que ens suggereixen la relació d’aquestes figures entre si i amb nosaltres i que aprofundeixen el vincle entre les figures mateixes i els espais o ubicacions que ocupen.

Balkenhol força amb el seu treball un intercanvi amb l’espectador, al que submergeix en un profund clima de complicitat. L’artista a més subratlla, com a part del seu compromís amb allò contemporani, la diferència entre l’escala escultòrica com a escala ideal i l’escala humana com a patró real. Balkenhol afirma, convidant-nos a desxifrar: “Les meves escultures no expliquen històries. En elles hi ha quelcom secret. No em correspon a mi revelar-ho, sinó a l’espectador descobrir-ho.”

Sandra Vásquez de la Horra ha desenvolupat una obra poètica que il·lustra narracions inspirades en els records, en l’inconscient i en la sexualitat. Des del predomini de la figura femenina, la seva obra delata la personalitat de l’artista a través d’un llenguatge sintètic basat en la petjada, en la tipografia i en l’austeritat. En la present exposició, Sandra Vásquez de la Horra enfoca la seva producció en la tradició mística i religiosa de la Península Ibèrica marcada per la llegenda negra i per les tradicions populars ancestrals.

L’exposició Meridianos representa una evolució tècnica del seu treball. L’artista contínua amb la seva personal tècnica de dibuixos segellats amb una pel·lícula translúcida de cera que proporciona permanència i protecció a l’obra. En passades exposicions presentava aquests dibuixos en instal·lacions de petites fulles de paper habitualment distribuïdes amb formes diverses. Aquestes composicions s’entrellaçaven de forma asimètrica i sense un contingut narratiu. En aquesta ocasió, Sandra Vásquez de la Horra presenta obra de gran format fraccionada en diverses fulles de paper que conformen una sola obra. Aquest canvi d’escala corregeix i augmenta la nostra posició davant l’obra. Són obres de grandària humana i proporcionals a l’espectador que irradien cert voyeurisme i fixen la mirada del públic en una sort de confrontació directa.

Vásquez de la Horra també ha començat a elaborar obres tridimensionals construïdes en paper amb superfícies dibuixades. Aquestes estructures simples amb forma de prisma s’assemblen a formes arquitectòniques de petites cases. Cadascuna de les quatre cares d’aquestes cases es compon d’un plànol pictòric independent que l’espectador fusiona en el seu recorregut per a la total aprehensió de l’obra. La inspiració per fer aquestes cases prové dels records d’infància de l’artista a Viña del Mar, Xile. La casa modernista on va créixer estava situada en un parc i els seus amplis finestrals donaven a un entorn amb abundant vegetació. La plasmació de somnis infantils plagats d’animals i espessor silvestres esdevé en una obra màgica que ens transporta a una relectura dels seus ensomnis.

En un pas ulterior, l’artista presenta també escultures de ceràmica creades recentment en un taller de Barcelona i que farà servir pròximament com a treballs preliminars per produir per primera vegada escultura en bronze.