Casa Gomis, la arquitectura singular de La Ricarda

El mejor ejemplo de racionalismo en Catalunya y una de las obras maestras de Antonio Bonet Castellana. Esto es la Casa Gomis para aficionados y profesionales de la arquitectura aquí y allende de los mares. Y una experiencia sensorial a la par que un motivo de inspiración para Bea Sarrias y Morrosko Vila-San-Juan. Los dos artistas afirman estar fascinados por la singular construcción; tan rendidos a ella, que la primera suma ya casi 40 de óleos sobre la casa y el segundo, dos cortometrajesParte de esta producción la estrena ahora la galería Senda (del 15 de septiembre al 9 de octubre) en un espacio que también es novedad, el Lab36 (Trafalgar, 36), la sala que la galería quiere dedicar única y exclusivamente a la creación que nace en Barcelona y el entorno metropolitano.

Los trabajos actuales de Sarrias y Vila-San-Juan cumplen con el condicionante por partida doble ya que además de producción autóctona tienen argumento local. No en vano la Casa Gomis luce La Ricarda por sobrenombre y a estas alturas de la fiesta, con el culebrón de la por ahora fallida ampliación del aeropuerto del Prat en el candelero,  poca presentación necesita. Así La Ricarda es laguna y espacio natural único y diverso, a la par que protegido por la UE, y es, también, el sueño personal del ingeniero y mecenas Ricardo Gomis y su esposa Inés Bertrand de construir una casa de veraneo según los postulados de la  arquitectura moderna. 

De Joan Miró a John Cage

Bonet Castellana no fue la primera opción de Gomis; ni la actual casa, el primer diseño presentado por el arquitecto. Gomis, persona cultivada y vinculada a los movimientos de vanguardia, quiso contactar con el arquitecto Josep Lluís Sert. Lo hizo a través del promotor cultural Joan Prats, que, como Gomis, era miembro del Club 49, asociación privada que tenía como objetivo promocionar las actividades artísticas en los grises tiempos de la dictadura. A saber que una vez levantada, la Casa Gomis funcionó como una suerte de nodo cultural, lo mismo se hacían conciertos -Gomis era un melómano de pro- que representaciones teatrales. Así, por los suelos de piedra caliza, gres y gresite de la joya del racionalismo catalán han dejado su huella Mestres Quadreny, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró y John Cage, entre otros. Y en su piscina se han bañado los miembros de la compañía de Merce Cunningham tras su primera actuación en España, por poner un ejemplo. 

Pero en 1949 Sert estaba en el exilio sin ganas de trabajar en España de manera que declinó la oferta. Fue entonces cuando Prats sugirió el nombre de Bonet Castellana, un joven que había trabajado con el mismísimo Le Corbusier y había sido el benjamín del Gatcpac. Bonet Castellana también estaba en el exilio, en Argentina, pero aceptó. La primera propuesta, recuerdan los hijos de Gomis, “era mucho más pomposa, con dos plantas, rampas y el techo al revés” y fue rechazada por la matriarca. La segunda prosperó y el resultado es una acogedora y luminosa construcción en medio de un pinar, perfectamente integrada con su entorno, donde interior y exterior se confunden, y donde todo está cuidadosamente escogido, pensado y diseñado. 

Una obra integral

Una obra integral nacida de la “complicidad estrechísima entre arquitecto y comitente”, puntualiza Marita Gomis, una de las descendientes del matrimonio impulsor. Integral porque Bonet Castellana no solo diseñó la casa con sus cierres acristalados -espectacular el pasillo que une el amplísimo salón con el llamado pabellón independiente -, sus celosías de cerámica y sus inconfundibles techos abovedados, sino que también se encargó de pensar en el mobiliario, las alfombras y las cortinas. Todo, colores y texturas, está perfecta y detalladamente pensado y listado. Y documentado. La familia Gomis Bertrand guarda la inmensa correspondencia que generó la construcción, pues se levantó con Bonet Castellana en la distancia. Cartas y fotografías. De Joaquim Gomis, hermano de Ricardo, son las imágenes que se mandaban al arquitecto para seguir la evolución de la casa. Y de Moisés Villèlia, las esculturas que pueblan el jardín. Algunas desaparecidas a golpe de mar, cada vez más cercano.  

Los hijos Gomis recuerdan cuando la finca daba a un arenal de 100 metros de anchura que ya no existe. También, de cuando circulaban con bicicletas por las pistas del aeródromo del Prat. El desvío del delta del Llobregat y las sucesivas ampliaciones del puerto han acabado con la playa; y el aeropuerto, con la vida en la casa. La cabecera de la tercera pista está a apenas 400 metros de la edificación, de manera que el ruido de los aviones calentando motores para despegar es ensordecedor. De haber prosperado los planes de Aena, la pista aún se hubiera acercado más. Aunque el estruendo actual ya les ha obligado a no pernoctar en La Ricarda, pero no a abandonarla: siguen celebrando reuniones familiares y cuidándola. “Sin ayudas”, puntualizan. Pero es patrimonio -tiene la máxima protección de la Generalitat- y no piensan dejar que se pierda. La financiación sale de las visitas guiadas y del alquiler del espacio para publicidad. 

Por todo esto, “por la singularidad del espacio y por la heroicidad de sus propietarios, queríamos hacer un homenaje a la casa y darla a  conocer”, apuntan Sarrias y Vila-San-Juan. Su salto precipitado a la fama ha sido cosa de la providencia.

https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20210910/casa-gomis-arquitectura-singular-ricarda-12066859

Una muestra pictórica y audiovisual propone una experiencia inmersiva por la casa de La Ricarda

El espacio de experimentación creativa Lab 36 de la Galeria Senda, en Barcelona, propone una exposición pictórica y audiovisual como “experiencia inmersiva y una visita guiada” por la casa de La Ricarda, ubicada en el Prat de Llobregat (Barcelona), y por los alrededores del espacio natural.

‘Bienvenidos a La Ricarda’ es una iniciativa de la artista audiovisual Bea Sarrias y del realizador y periodista Morrosko Vila-San-Juan que se podrá ver desde el 15 de setiembre y hasta el 9 de octubre, ha informado el LAB 36 en un comunicado.

En la muestra, pintura y audiovisual se unen y complementan para ofrecer una retrato completo de un lugar “especial y único, que además de ser una joya arquitectónica apreciada en todo el mundo es también la historia de una familia, de una forma de entender la vida y la cultura”.

El dúo artístico propone esta exposición el mismo año que La Ricarda ha sido designada como Bien Nacional de Interés Cultural y que, al mismo tiempo, “ve su futuro seriamente comprometido” por la posible ampliación del Aeropuerto de Barcelona-El Prat.

Ante este escenario, a ambos artistas les “parecía el momento ideal para reivindicar, rendir homenaje y celebrar la existencia de La Ricarda” con cuadros de colores vivos y alegres y audiovisuales que muestran la riqueza de ese entorno natural

 https://www.europapress.es/catalunya/noticia-muestra-pictorica-audiovisual-propone-experiencia-inmersiva-masia-ricarda-20210912145647.html

Jordi Bernadó : “Miscel·lània de sabers inútils”

Jordi Bernadó, en col·laboració amb galeria SENDA, presenta nova exposició en Espai Casinet.

El fotògraf català Jordi Bernadó aconsegueix sempre una visió sorprenent de la realitat, ja sigui perquè capta moments i escenes que revelen
les contradiccions de tota una societat o bé perquè demostra una mirada poètica capaç de trobar una gran capacitat d’evocació emocional,
transformant racons d’arreu del món en escenes pròpies d’un somni.
Amb el seu treball, és present en galeries, espais expositius, institucions
i fires de molts països diferents.

Del 17 de setembre al 17 d’octubre

Per saber mes : http://www.elmasnou.cat/media/repository/cultura/cicle_arts_visuals/2021/Arts_Visuals_Programacio_2021_2.pdf

Gino Rubert presenta la performance “El full de sala”

Una parella de crítics d’art visita la galeria Senda durant les hores prèvies a la inauguració de l’exposició “Otra vez” de Yago Hortal. Amb la seva conversa entorn del full de sala i l’obra de l’artista, els dos crítics, sense proposar-s’ho, representen una petita paròdia sobre la relació entre cultura i mercat, posant el focus en el llenguatge buit i pretensiós que sovint es fa servir en galeries d’art, institucions culturals i la crítica d’art a l’hora d’explicar al públic l’obra d’un artista. Aquests texts (que afortunadament no llegeix pràcticament ningú) són perversos en tant que la majoria de les vegades entorpeixen més que no pas al contrari la relació del públic amb obres de qualitat, mentre que avalen i emmascaren obres insignificants o banals.

Aquesta performance és una adaptació d’un fragment del seu espectacle El Món de l’Art (Una tragicomèdia) produïda per la Fundació Romea.

LAB 36 presenta “Dispositius de resistència”

Lab 36 Art Gallery és un espai polivalent i multifuncional  que desenvolupa una sèrie de projectes artístics a través de la galeria Senda, així com d’altres aliens a ella. Es tracta d’un espai de creació experimental que també serveix per a promoure artistes locals i de fora del país que tinguin relació o que treballin a Barcelona. Actualment ofereix una visió totalment nova que “atengui les necessitats del temps present”.

Anteriorment aquest centre artístic es denominava Espai 292, però des de fa cinc anys que porta el nom actual. Està situat al costat mateix de la galeria Senda, encara que des d’aquest any té vida pròpia ja que funciona de manera independent, va més enllà de les seves propostes creatives i mostra un “programa versàtil i sensible a l’efervescència de les dinàmiques actuals”.

Ara a Lab 36 es presenta la col·lectiva Dispositius de resistència, on s’exhibeixen els treballs de 10 artistes procedents de la darrera promoció del Màster de Producció i Recerca Artística, dins de l’apartat Art i Contextos Intermèdia (2020-2021), de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Els artistes participants són Donny Ahumada, Salua Arconada, Adrià Gamero Casellas, Oscar Gartín, Felipe García Salazar, Andria Nicolaou, Romina Pezzia, Sergio Quiroga, Gabriel Tondreau i Ying Ye. El títol de l’exposició fa referència al fet adequar-se a unes condicions adverses, així com al de crear una sèrie de peces en un determinat període de temps que darrerament ha provocat moments d’incertesa i preocupació. Cal valorar la diversitat de les seves propostes, principalment pels seus “processos d’exploració de la nostra quotidianitat i entorn amb una mirada crítica del món”.

Galeria SENDA a l’Art Brussels 2021

03.06 – 06.06.21, Tour & Taxis

Pintura abstracta de lunars color negre, blanc i vermell

Donald Sultan. Autumn Mimosa (Feb, 2018)
Esmalt, làtex, grafit i quitrà sobre masonita. 122 x 244 cm

Entre el 3 i el 6 de juny, Galeria SENDA presenta una exposició col·lectiva en l’Art Brussels, una de les fires d’art contemporani més reconegudes d’Europa i una cita ineludible en el calendari artístic internacional. Art Brussels és l’oportunitat idònia per a descobrir les riqueses galerístiques de l’escena artística i cultural de la capital europea, atraient a un nombre considerable de col·leccionistes, comissaris, galeristes, professionals de l’art i amants d’aquest de totes les parts del món. La fira acull cada any al voltant de 25.000 visitants en l’emblemàtic edifici Tour & Taxis, en el cor de la capital belga.

En lloc del format habitual, enguany, la fira belga oferirà una nova edició: la setmana de l’Art Brussels comptarà amb Viewing Rooms, és a dir, exposicions en línia, entre el 2 i el 14 de juny i presentarà, igualment, tours de galeries en físic entre el 3 i el 6 de juny. Per a qui no estigui familiaritzat amb el terme “viewing room”, aquest és un sistema digital que permet als espectadors explorar i examinar obres d’art, ja sigui a través d’imatges d’alta qualitat, vídeos o descripcions detallades. Aquestes sales de visualització solen ser utilitzades en fires d’art i galeries com una manera de mostrar obres d’art a aquells i aquelles que no poden assistir físicament al lloc on les obres estan exposades. A través de les “viewing rooms” els visitants poden, a part d’apreciar les peces, obtenir informació sobre aquestes i els artistes i, fins i tot, posar-se en contacte amb la galeria per a realitzar consultes o compres. Tan sols fa falta connexió a Internet i unes ganes enormes d’endinsar-se en aquesta experiència extrasensorial de les visites en línia.

Pintura d'una persona racialitzada tombada en un flotador taronja que sura per l'aigua fosca

Anthony Goicolea. Inflatable Pieta.
Oli sobre llenç de lli cru. 90 x 130 cm

Enguany, per al tour de galeries en físic, SENDA convida el públic a visitar la nostra exposició actual: “Day and night: New paintings and drawings” de Donald Sultan. Sultan és un pintor, escultor i gravador contemporani conegut per les seves pintures a gran escala, que exploren les dicotomies entre la bellesa i la rudesa i el realisme i l’abstracció a través de la construcció d’un particular imaginari ric en colors i formes. Amb la fusió de tècniques i materials, Sultan aconsegueix construir obres que ballen entre la representació d’imatges directament recognoscibles en l’imaginari col·lectiu i la més pura abstracció. Un gran exemple d’aquesta mescla de conceptes és la seva capacitat per a reinventar una tècnica tan antiga com la de les naturaleses mortes, utilitzant imatges de llimones, roselles, fruites, flors i objectes quotidians, que proporcionen grandiositat de les seves composicions.

L’exposició en línia continua presentant als nostres artistes seleccionats en el Viewing Room amb el propòsit que les mostres puguin a arribar a molta més gent. Els artistes triats per a representar a la nostra galeria a Brussel·les són Peter Halley, Jaume Plensa, Yago Hortal, Anthony Goicolea, Jordi Bernadó, Oleg Dou, Glenda León, Stephan Balkenhol, Gino Rubert i Evru Zush. La mostra inclou pintura, fotografia, escultura i dibuixos per a crear una constel·lació d’obres que representin múltiples tècniques i expressions artístiques. La gran varietat de propostes artístiques per a aquesta setmana de l’art a Brussel·les pretén enaltir els atributs més significatius de la nostra galeria, advocant per una combinació brutal que representi a la perfecció l’exquisidesa de l’art contemporani que SENDA es compromet a exhibir. 

No et perdis aquesta trobada artística única on obres de diferents racons del món convergeixen uns dies a Brussel·les per a ser apreciades per un ampli ventall d’assistents i amants de l’art, en una experiència cultural inigualable.

Roger the Rat a ARCO E-XHIBITIONS Abril 2021

A l’abril, Galeria Senda va presentar el nou projecte de Roger Ballen: Roger the Rat.

L’obra està composta per una sèrie de fotografies en blanc i negre, produïdes a Johannesburg entre 2015 i 2020, acompanyades per un vídeo realitzat durant els mesos de confinament.

En aquestes imatges Roger Ballen documenta una criatura meitat humana, meitat rat, que viu aïllada de la societat. El personatge, motivat per la seva solitud, intenta crear noves companyies per compartir la seva vida quotidiana, però l’aïllament genera sentiments de frustració i ràbia.

Roger the Rat personifica l’impacte de la solitud, de l’exclusió i de l’incòmode sentiment de sufocació que afligeix ​​els éssers humans quan es troben confinats en espais tancats. Les conseqüències psíquiques de la pandèmia són explorades al llarg de l’obra per mitjà de les accions absurdes del protagonista, que produeixen un sentiment d’identificació i d’empatia per part dels visitants.

Fill d’un editor de fotografies en Magnum, Ballen ha treballat com a geòleg i consultor de mines abans de llançar la seva pròpia carrera fotogràfica, documentant petits pobles a l’Àfrica rural i els seus habitants aïllats. Les seves imatges són, al mateix temps, poderoses al·legacions socials i pertorbadors estudis psicològics. L’obra de Ballen “Terrallende” va ser considerada un dels documents fotogràfics més extraordinaris de finals de segle XX. Va ser premiat com a Millor Llibre Fotogràfic de l’Any a PhotoEspaña 2001 a Madrid.

El seu distingit estil fotogràfic ha evolucionat utilitzant simplement un format quadrat i una combinació de colors en blanc i negre. Els seus primers treballs tenen una clara influència de la fotografia documental, però durant la dècada dels 90 va desenvolupar un estil que va qualificar de “documental de ficció”.

Consulta aquí la cobertura de l’exposició:

https://3d.exhibify.net/?uuid=2d406fd8-19e9-4902-8521-7a23b644e6da&v=v1191

Roger Ballen, Revealed. Archival pigment print. 61 x 43 cm. 2020

Carlos Durán: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”

Entrevista per la LAURA ROSEL al DIARI ARA

07/06/2020

Carlos Durán diu lockdown, però en realitat hauria de dir карантин. Tant és. En anglès o en rus, el confinament ha sigut per a la Galeria Senda, que Durán va fundar el 1991, un trampolí inesperat al mercat internacional. Durant una setmana -ahir era l’últim dia- el Museu Estatal de Belles Arts Puixkin de Moscou ha tingut aquesta galeria barcelonina com a aliada en un projecte de videoart en línia, Tedium
, amb una vintena d’artistes, dels quals 9 són catalans. Durán encara no s’ho acaba de creure. “¿Com ha d’estar una galeria microscòpica de Barcelona com la nostra treballant colze a colze amb el Puixkin? És brutal!” L’entusiasme és palpable fins i tot a través de la pantalla que ens separa, mentre recorda emocionat el mes llarg de feinada amb els russos. “Ha sigut un privilegi”, conclou. El projecte amb el Puixkin és, també, en certa manera el fruit del “canvi existencial” que la galeria va emprendre fa cinc anys i que ara, per al seu director, s’ha confirmat com la ruta encertada. Un canvi que passava per replantejar-ne la filosofia, buscant fórmules per interactuar amb el públic local, “forçar respostes més enllà de les vendes” i, en definitiva, generar “un enriquiment una mica més gran que el momentani de l’exhibició”. De fet, els responsables del Puixkin van descobrir la Senda gràcies a una iniciativa que l’equip de la galeria va impulsar a Instagram ja el primer dia de confinament: Wellcome home, una finestra on artistes d’arreu han explicat i compartit els seus confinaments, amb la voluntat única “de demostrar que tots som una comunitat, sense cap intenció de vendre un quadre”. Una experiència que també ha permès a Carlos Durán generar relacions noves i “més humanes” amb artistes, crítics i clients. “Em sento hiperpagat”, assegura.

L’equip de la Galeria Senda va veure venir el confinament, gairebé com una intuïció, i els va agafar “menys desprevinguts” del que haurien pensat. Els últims dies l’activitat al local del carrer Trafalgar va ser frenètica: “Corríem per tancar temes pendents d’Arco, ens espantaven les cancel·lacions de compres o que es refredessin els clients, com finalment ha passat”. Mentre gestionaven els últims serrells abans de passar la clau, ja barrinaven què farien fins que arribés el moment de tornar a obrir. Però tot i preveure el sotrac, no en van sospitar la magnitud. La galeria no havia passat “mai de la vida” tants dies tancada. Una situació que, malgrat tot, i veient els resultats, Durán no dubta a qualificar de “curiosa, entretinguda i menys dura” del que es pensava.

Incursions russes a part, per al director de la Galeria Senda el confinament ha sigut la constatació desesperada del mal pronòstic per al sector. La cultura és a l’UCI -“això és inqüestionable”- i Durán s’indigna per l’actitud de la societat, que veu “relaxada”, acceptant la crisi cultural sense rebel·lar-se. “S’ha d’aturar això, hem de començar a dir prou”. Apel·la a la responsabilitat col·lectiva: “Tothom, des de la parcel·la que li toqui, s’hauria de preguntar per què està passant”. I reivindica el passat cultural de Barcelona, excepcionalment actiu en l’època en què van néixer el Palau de la Música, el Liceu i la Sagrada Família. “Som hereus d’una cultura sofisticada i imbricada, d’una societat que creava institucions culturals i aclamava les escoles de pintors com si fossin equips de futbol”. Potser és la mala connexió de la videotrucada, però per un moment se li ha enfosquit l’expressió: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”. I afegeix: “Qui no ho vulgui veure és perquè té una intenció a l’amagar-ho”. Precisament ara, davant d’una crisi de tanta envergadura, és de la mà de la cultura que haurem de trobar “alleujament” o fins i tot “propostes per superar-la”.

 

 

Memòries d’ARCO per Chus Roig

L’any 1982, IFEMA va encarregar a Juana de Aizpuru, a partir de llavors, Juana de Arco, la posada en marxa de la primera edició d’ARCO, la fira internacional d’art contemporani de Madrid. La primera edició es va inaugurar el febrer del 1983 a un edifici de dues plantes al final del Paseo de la Castellana, La primera edició es va inaugurar el febrer del 1983 a un edifici de dues plantes al final del Paseo de la Castellana, passat la Plaza de Castilla, que més tard va ser enderrocar per aixecar una nova edificació. Vaig tenir la sort de participar ja en aquella primera edició, que era molt diferent de l’actual. D’entrada, participaven moltes menys galeries i el públic era també més reduït, per no parlar de les ventes que eren pràcticament nul·les.

Les dues primeres edicions com deia abans, van tenir lloc al edifici del Paseo de la Castellana i sense cap dubte van ser bastant ruïnós per a totes les galeries participants, que encara eren molt poques. La gent, a Espanya, no estava acostumada a les fires d’Art. Recordo un any, crec que va ser el segon, que Juana de Aizpuru va venir al nostre estand i em va demanar si teníem un punt vermell, wow, havia venut!! Li vaig dir que tenia poca fe, que com podia anar a una fira sense punts vermells, però ella que era molt llesta, em va dir: mira querida, los puntos rojos, en esta feria, con que los traiga una para todo el piso es suficiente. I desgraciadament, tenia raó.

El 1985 ARCO es trasllada al Palacio de Cristal de la Casa de Campo, més gran i amb millors instal·lacions i també començaven a participar importants galeries estrangeres. El públic comença a ser molt més nombrós, acudeixen actors, presentadors de televisió, alguns verdaderament interessats, altres simplement a deixar-se veure. Els caps de setmana es rebia la visita de col·leccionistes i amants de l’art de fora de la capital, així com autocars sencers d’estudiants de Belles Arts que venien de totes les ciutats espanyoles.

Recordo que a les primeres edicions solien fer-se avisos per megafonia aquells com: es prega al director de la galeria X que es personi immediatament al seu estand, cosa bastant molesta i que afortunadament més tard va desaparèixer. Un dia, una coneguda actriu estava donant una volta per la fira. Impossible no fixar-se amb ella. Portava una brusa dues talles més petites de la que li corresponia, un cinturó enorme, a aquell que se li podia dir falda, i unes sabates de tacons de vertigen. I de cop megafonia anunciant: Es prega a la senyoreta (nom de l’actriu) es passi pel estand de la Galeria X. I no una, si no vàries vegades. Així que, si algú no l’havia vist passejar-se, ja sabia que havia estat a la fira. Una bona publicitat i a més, gratuïta.

ARCO sempre ha sigut inaugurada pels reis que visitaven alguns estands seleccionats previament. El 1996 ens va tocar a nosaltres. Després d’un estricte control i registre de l’estand, seguretat va donar el vist i plau i ens va visitar la reina Sofia. Aquell any presentàvem una monogràfica de Gino Rubert i la visita va ser del més entretinguda. La reina es parava davant de cada obra i feia preguntes a en Gino, qui anava explicant tot el que ella demanava. De sobte, es va quedar mirant fixament una obra i dirigint-se a Gino li va dir: s’assembla a Irene Papas. Per si algú del seguici no sabia de qui es tractava va afegir; és una estupenda actriu grega.

Podríem seguir explicant anècdotes sorgides durant les 38 edicions d’ARCO, parlar de les galeries que han participat i els artistes que han mostrat les seves obres, però el millor de tot és visitar-lo, estar allà. Els convido a fer-ho, segur que no se’n penediran.

Chus Roig en compañía de los artistas James Clar y Ola Kolehmainen, Arco Madrid 2012.

Chus Roig en compañía de los artistas

James Clar y Ola Kolehmainen, Arco Madrid 2012.

Glenda León, Estridència Metamòrfica por Andrea Violeta Rojas

 

ikLa fantasia no és una forma d’evadir la realitat, sinó una manera més agradable d’apropar-se a ella

Michael Ende.

 

Amb objectes ordinaris emplena la seva obra d’una certa entelèquia, quasi utòpica, per la seva argumentació, això certament ens apropa a la realitat en observar el seu treball, on el seu toc personal és distintiu, potestatiu i certament peculiar, ja que són xiclets mastegats o el seu propi cabell com a matèria prima. Així doncs, aconsegueix crear elements d’intervenció artística amb una empremta.

 

 

Després d’haver descobert de molt jove que la seva relació amb el ballet venia directament de la música, Glenda León emet aquest element de sincronia entre dues manifestacions artístiques que després, convertit en instrument, encamina la seva carrera i es converteix en un component representatiu i reconegut a la seva obra. Deixa veure que en l’art el que és important no es el material, sinó el tractament que se li dóna a l’obra. Deixa veure que en l’art el que és important no és el material, sinó el tractament que se li dóna a l’obra. Glenda León reafirma aquesta noció amb una nova visió artística que no és reduccionista i més integrativa, multiconceptual, amb certa deconstrucció. La seva recerca continua de com expressar estèticament una experiència l’han portat a disseccionar el seu art en una manera poc general, que percep en els objectes més gràcils i banals una connotació metamòrfica i filosòfica, convertint-los en un mirar de la selva intenció. Tot el que veu, tot el que troba, és un element per la representació de la seva obra. El seu art és teràpia, i la seva teràpia és un reclam i a la vegada, aquell reclam, és el resultat final d’una representació coetània d’elements quotidians que amb un gir creen una experiència que es mou davant el conflicte, el missatge, l’espai públic i la intimitat.

 

View this post on Instagram

?‍? Tras su participación en la Bienal de La Habana con la instalación Mecánica Natural @glenda.leon emprende una reflexión dialéctica sobre la fragilidad y fuerza de la naturaleza. En un gesto simbólico de empoderamiento, la artista transforma el polvo de la ala de una mariposa en una galaxia imaginaria descubriendo su poder alegórico y desvelando lo invisible a nuestros ojos? ⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀ ?#opening de #mecanicaceleste de @glenda.leon este VIERNES 15 a las 19:30h ?? entrada libre! ⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀ #next #exibition #glendaleon #galeriasenda #conceptualart #contemporaryart #latinamericanart #cubanartist #galeriasendaartist #artgallery #artistsoninstagram #art #barcelona

A post shared by Contemporary Art Gallery (@galeriasenda) on

La seva manera de fer fotografia part d’una intervenció en l’espai públic, insinuant l’estat emocional de l’ésser com participant i la seva conducta que és, per antonomàsia, ambigua. La seva manera de fer fotografia part d’una intervenció en l’espai públic, insinuant l’estat emocional de l’ésser com participant i la seva conducta que és, per antonomàsia, ambigua. Els trets que es veuen clarament en la seva obra Todas las Flores, (Havana, primavera 2002). En l’any 2012, el seu treball Escuchando el Silencio, s’enfoca en ubicar objectes sobre un pentagrama com notes musicals, aquest toc d’intervenció de les seves fotografies. Si bé, per a ella, el més ingenu i fútil pot expressar quelcom tan complex com és la qualitat d’una experiència, s’enfoca més en aquesta catarsi que sorgeix entre la fotografia i l’espectador on la imatge té la facultat de germinar i expandir-se com una arrel palpitant en públic o privat, és tant potent com seductora, pot ser benèvola com ingrata. Aquella imatge, aquells píxels i punts de llum que després es reflecteixen amb tinta i paper, tindran un moment, una personalitat, una olor, un teixit, un so i una identitat com la d’un ésser humà, on s’ha de crear un nexe, ella aconsegueix fer aquest triangle o trinomi que està conformat per al moment, la lent i la consciència perceptiva. I això, és quelcom la Glenda maneja amb destresa.

 

“ Cada obra que faig, la penso i la repenso molt per veure si em diu alguna cosa, i m’ocupo molt del concepte, del que comunica aquella obra. Li dono moltes voltes i sobretot a través del títol intento assegurar aquella comunicació, no vol dir que m’interessi només una lectura però m’interessa assegurar així el camí d’aquella obra si no l’aconsegueixo”

Glenda León

 

L’artista juga a ser aquella que mira a través del petit forat d’un pany; ensumant, aguaitant amagada, esperant aquell que els altres no volen que vegis o no s’atreveixen a mostrar fins que ella aconsegueix aquell desvetllar íntim i fins i tot, obvi. Demostra que tots volem ser un intrús en la intimitat: ja sigui en la nostra, en la dels altres i en la d’alguna cosa. Pot fer la impressió de què l’artista no està present, però sí que ho està. Completament.

Exposar una imatge aïllada i orfe d’argument és fàcil. Quan aquella imatge té un sentit aparentment artístic, estilitzat per un tractament cosmètic l’intel·lectual, s’aconsegueix una espècie de sinestèsia conjugada en el marc de l’ésser, un ésser que és, per naturalesa, regit per mediacions. Busca que la seva obra vagi adquirint abast, amb l’objectiu d’aconseguir incentivar les emocions de l’espectador creant un toc de seducció que, pot ser, modifiqui la forma de veure el món i juntament amb elements sonors, els quals predominen a la seva obra, van marcats per un interès de l’artista en el potencial que tenen al generar una eufonia, però a la vegada de condició visual i amb la recerca d’aquell equilibri, queda clar que Glenda no sempre intervé en el fet, però deixa constància d’ell.

 ~ Andrea Violeta Rojas