LAB 36 us convida a la nova mostra de Sergio Mora

Què tenen en comú Sergio Mora, Andy Warhol, Jeff Koons, Keith Haring i Dalí?
Un Grammy a la millor portada d’un disc!

Sergio Mora, nascut a Barcelona el 30 de gener de l’any 1975, va guanyar un Grammy per la seva portada del disc “El Poeta Halley” del grup Love of Lesbian l’any 2016

Tanmateix, Sergio Mora no només és conegut a tot el món per aquest gran premi i honor, sinó que es distingeix per la seva obra completa, que ha format part de nombroses exposicions i de prestigioses col·leccions internacionals; pels seus llibres il·lustrats, alguns escrits per ell i d’altres escrits per tercers- dirigint-se a un públic infantil, adult i jove-; i perquè Philippe Starck li va encarregar les intervencions artístiques per a dos dels restaurants que el gran xef espanyol José Andrés -nominat al Premi Nobel de la Pau- té als Estats Units. Les col·laboracions són una llista interminable amb firmes de renom com GUCCI, Tiwel, etc.

I tenim el plaer de presentar a LAB36 una exposició també singular: les 8 pintures inèdites creades al 2018 per Sergio Mora per a il·lustrar “El Mundo Perdido”, una novel·la d’aventures d’Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes. Hi ha qui defensa que aquesta obra va ser la inspiració per a Jurassic Park de Spielberg, encara que Michel Crichton insisteix que res té a veure el seu guió amb la novel·la. Sí és cert, però, que podria semblar que Sir Arthur escrivís “El Mundo Perdido” a mida de la imaginació, il·lusió i fantasia sense límits d’en Sergio.

Us convidem a llegir l’entrevista completa i a conèixer més sobre el treball de Sergio Mora a la pàgina web del LAB 36 : http://lab36.org/ca/inici/

La fira ‘By invitation’ envaïrà, del 15 al 19 de desembre, totes
les dependències de l’Ecuestre amb les propostes de 22 galeries

El Cercle d’Art creix

Fa un any, quan pràcticament totes les fires internacionals s’havien
refugiat al món virtual per eludir els efectes de la pandèmia, naixia al
Círculo Ecuestre by Invitation, una experiència pionera impulsada
per Enrique Lacalle que transformava el palauet modernista del carrer Balmes en una exclusiva fira boutique i proporcionava una alenada d’aire
fresc a un sector en aquell temps en hores baixes.

El projecte es podria haver quedat aquí, com una excepció tossuda i feliç de l’època del confinament, però l’èxit de la proposta ha animat els seus organitzadors no només a continuar, sinó a redoblar l’aposta amb una segona edició, del 15 al 19 de desembre, que creix en galeries
(de 15a22) i ocuparà totes les dependències de l’Ecuestre. “A partir d’ara podrem millorar, però créixer més serà impossible, envairem totes les estances, fins i tot les escales que donen accés a les plantes”, assenyala Lacalle, satisfet d’haver aconseguit unir complicitats amb bona part dels galeristesde Barcelona, així com d’altres arribats d’altres ciutats com MadridoMallorca.

En aquesta nova convocatòria participen Víctor Lope, Marlborough, Senda, Lab36, Joan Gaspar, Pigment, Marc Domènech, Majoral, Marc Calzada,
Roger Viñuela, Imaginart, Lorena Ruiz de Villa, Espacio , Lobo, Art Petritxol, Carlos Teixidó, Cortina, David Cervelló, Dolors Junyent, F. Cervera,
Jordi Pascual, Jorge de Alcolea i Baró Galería. Els expositors, amb obra moderna i contemporània, es distribuiran als quatre nivells de l’edificis, i als espais de transició es col·locaran una selecció de peces d’art antic procedents de Grècia o Egipte, a més d’una selecció de tapissos d’art precolombí.

De nou, l’accés serà només per invitació, i enparal·lel a l’exposició se celebrarà un cicle de conferències. El dia 15 el periodista i conseller editorial de La Vanguardia Màrius Carol conversarà amb la presidenta de la
Fundació Macba, Ainhoa Grandes. L’endemà Sergio Vila-Sanjuán protagonitzarà un diàleg amb el director del Museu del Prado, Miguel Falomir, i el 17 es retrà homenatge a la veterana galerista madrilenya Juana de Aizpuru, fundadora d’Arco.

Source: La Vanguardia 08/12/2021

Un club que aglutina un cos social anul·lant qualsevol diferència entre les seves parts, una samarreta que es fa servir com a bandera d’identitat i armadura de combat, un color que pot determinar per endavant el destí victoriós o vençut d’una família i les generacions futures, un escut que apel·la a un llegat per adopció, un estadi que es converteix en llar compartida, un jugador estrella sobre qui es projecten els anhels de transcendència i les frustracions dels somnis denegats.

Com passa dins d’altres ritus de comunió social, com la política o la religió, el futbol és un dels pocs fenòmens de les societats contemporànies que aconsegueixen elevar les passions al grau del fanatisme. Els seus protagonistes esdevenen projeccions reificades pel públic i són reduïts a meres imatges idealitzades, despersonalitzades i extretes dels seus propis cossos per convertir-los en imatges immaterials que serveixen de vehicles a la consciència col·lectiva. En la lògica de la celebritat de la societat espectacular, el jugador és ara més que un atleta –i l’equip més que un club– que cobra la funció de representar els desitjos de ser lloat com a deïtat o injuriat com a boc expiatori, depenent dels vaivens de l’humor del públic o el resultat de la competència.

A ‘Disolvencia’, Claudio Correa presenta una sèrie d’obres que apel·len amb un gest irònic a la relació que es teixeix entre l’èxtasi esportiu, la reducció de la celebritat a la seva imatge idealitzada i la crítica de la cultura de masses a la nostra societat contemporània. Pastilles efervescents sobre les quals han estat gravades les cares d’icònics personatges del futbol –llegendes com Lionel Messi, Diego Armando Maradona, Gerard Piqué o Cristiano Ronaldo– es dissolen en aigua i simulen el so emanat pel frenesí del públic que crida a l’uníson un gol o la victòria del seu equip per anar-se fonent lentament amb el tot. Aquestes pastilles són contrastades per una medalla de la deessa alada de la victòria Niké que fa ressò a les condecoracions militars inscrites amb la llegenda de “Misión Cumplida” que van ser lliurades durant la dictadura xilena a civils i militars com a reconeixement per realitzar “serveis distingits” . En aquest cas, la medalla premia els esportistes elegits per la seva capacitat per mantenir aquesta figura idealitzada a cada moment del seu moviment davant l’àcida mirada de l’espectador escrupolós.

Amb un to humorístic incisiu, Correa estableix així una crítica sobre els dinamismes d’identificació i comunió multitudinària que emergeixen a les nostres societats davant dels mecanismes de desactivació de les masses, com la virtualització de les relacions socials en la nostra condició pandèmica actual.

Text : Cristina Sandoval
Per a més informacions: http://lab36.org/ca/inici/

Dels 67 projectes presentats en aquesta categoria, el jurat, ha decidit atorgar el premi al projecte Cada so és una forma del temps II 

Cada so és una forma del temps II són una sèrie de partitures visuals que l’artista guanyadora pretén recrear mitjançant la serigrafia. Pren les formes de les branques dels arbres, les venes del cos, els rius, els terratrèmols, el desplaçament de formigues, abelles, dofins, huracans, el contorn de núvols, de muntanyes i del món per superposar a pentagrames, fent evident la seva similitud formal, i al seu torn proposant una mirada més atenta, amb tots el nostre sentits alertes, per poder escoltar-los. Al veure totes aquestes formes juntes se’ns fa obvi que darrere d’elles hi ha una energia única, universal. El missatge d’escoltar la natura que vol plasmar en el seu treball des d’un inici sembla urgent en aquests temps. aquesta és una obra que si vol és una crida a apropar-nos més a allò del que venim i que la civilització ha fet que oblidem.

Per més informació: https://miromallorca.com/es/estos-son-los-ganadores-de-los-premios-y-becas-pilar-juncosa-y-sothebys-2021/

El mejor ejemplo de racionalismo en Catalunya y una de las obras maestras de Antonio Bonet Castellana. Esto es la Casa Gomis para aficionados y profesionales de la arquitectura aquí y allende de los mares. Y una experiencia sensorial a la par que un motivo de inspiración para Bea Sarrias y Morrosko Vila-San-Juan. Los dos artistas afirman estar fascinados por la singular construcción; tan rendidos a ella, que la primera suma ya casi 40 de óleos sobre la casa y el segundo, dos cortometrajes. Parte de esta producción la estrena ahora la galería Senda (del 15 de septiembre al 9 de octubre) en un espacio que también es novedad, el Lab36 (Trafalgar, 36), la sala que la galería quiere dedicar única y exclusivamente a la creación que nace en Barcelona y el entorno metropolitano.

Los trabajos actuales de Sarrias y Vila-San-Juan cumplen con el condicionante por partida doble ya que además de producción autóctona tienen argumento local. No en vano la Casa Gomis luce La Ricarda por sobrenombre y a estas alturas de la fiesta, con el culebrón de la por ahora fallida ampliación del aeropuerto del Prat en el candelero,  poca presentación necesita. Así La Ricarda es laguna y espacio natural único y diverso, a la par que protegido por la UE, y es, también, el sueño personal del ingeniero y mecenas Ricardo Gomis y su esposa Inés Bertrand de construir una casa de veraneo según los postulados de la  arquitectura moderna. 

De Joan Miró a John Cage

Bonet Castellana no fue la primera opción de Gomis; ni la actual casa, el primer diseño presentado por el arquitecto. Gomis, persona cultivada y vinculada a los movimientos de vanguardia, quiso contactar con el arquitecto Josep Lluís Sert. Lo hizo a través del promotor cultural Joan Prats, que, como Gomis, era miembro del Club 49, asociación privada que tenía como objetivo promocionar las actividades artísticas en los grises tiempos de la dictadura. A saber que una vez levantada, la Casa Gomis funcionó como una suerte de nodo cultural, lo mismo se hacían conciertos -Gomis era un melómano de pro- que representaciones teatrales. Así, por los suelos de piedra caliza, gres y gresite de la joya del racionalismo catalán han dejado su huella Mestres Quadreny, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró y John Cage, entre otros. Y en su piscina se han bañado los miembros de la compañía de Merce Cunningham tras su primera actuación en España, por poner un ejemplo. 

Pero en 1949 Sert estaba en el exilio sin ganas de trabajar en España de manera que declinó la oferta. Fue entonces cuando Prats sugirió el nombre de Bonet Castellana, un joven que había trabajado con el mismísimo Le Corbusier y había sido el benjamín del Gatcpac. Bonet Castellana también estaba en el exilio, en Argentina, pero aceptó. La primera propuesta, recuerdan los hijos de Gomis, “era mucho más pomposa, con dos plantas, rampas y el techo al revés” y fue rechazada por la matriarca. La segunda prosperó y el resultado es una acogedora y luminosa construcción en medio de un pinar, perfectamente integrada con su entorno, donde interior y exterior se confunden, y donde todo está cuidadosamente escogido, pensado y diseñado. 

Una obra integral

Una obra integral nacida de la “complicidad estrechísima entre arquitecto y comitente”, puntualiza Marita Gomis, una de las descendientes del matrimonio impulsor. Integral porque Bonet Castellana no solo diseñó la casa con sus cierres acristalados -espectacular el pasillo que une el amplísimo salón con el llamado pabellón independiente -, sus celosías de cerámica y sus inconfundibles techos abovedados, sino que también se encargó de pensar en el mobiliario, las alfombras y las cortinas. Todo, colores y texturas, está perfecta y detalladamente pensado y listado. Y documentado. La familia Gomis Bertrand guarda la inmensa correspondencia que generó la construcción, pues se levantó con Bonet Castellana en la distancia. Cartas y fotografías. De Joaquim Gomis, hermano de Ricardo, son las imágenes que se mandaban al arquitecto para seguir la evolución de la casa. Y de Moisés Villèlia, las esculturas que pueblan el jardín. Algunas desaparecidas a golpe de mar, cada vez más cercano.  

Los hijos Gomis recuerdan cuando la finca daba a un arenal de 100 metros de anchura que ya no existe. También, de cuando circulaban con bicicletas por las pistas del aeródromo del Prat. El desvío del delta del Llobregat y las sucesivas ampliaciones del puerto han acabado con la playa; y el aeropuerto, con la vida en la casa. La cabecera de la tercera pista está a apenas 400 metros de la edificación, de manera que el ruido de los aviones calentando motores para despegar es ensordecedor. De haber prosperado los planes de Aena, la pista aún se hubiera acercado más. Aunque el estruendo actual ya les ha obligado a no pernoctar en La Ricarda, pero no a abandonarla: siguen celebrando reuniones familiares y cuidándola. “Sin ayudas”, puntualizan. Pero es patrimonio -tiene la máxima protección de la Generalitat- y no piensan dejar que se pierda. La financiación sale de las visitas guiadas y del alquiler del espacio para publicidad. 

Por todo esto, “por la singularidad del espacio y por la heroicidad de sus propietarios, queríamos hacer un homenaje a la casa y darla a  conocer”, apuntan Sarrias y Vila-San-Juan. Su salto precipitado a la fama ha sido cosa de la providencia.

El espacio de experimentación creativa Lab 36 de la Galeria Senda, en Barcelona, propone una exposición pictórica y audiovisual como “experiencia inmersiva y una visita guiada” por la casa de La Ricarda, ubicada en el Prat de Llobregat (Barcelona), y por los alrededores del espacio natural.

‘Bienvenidos a La Ricarda’ es una iniciativa de la artista audiovisual Bea Sarrias y del realizador y periodista Morrosko Vila-San-Juan que se podrá ver desde el 15 de setiembre y hasta el 9 de octubre, ha informado el LAB 36 en un comunicado.

En la muestra, pintura y audiovisual se unen y complementan para ofrecer una retrato completo de un lugar “especial y único, que además de ser una joya arquitectónica apreciada en todo el mundo es también la historia de una familia, de una forma de entender la vida y la cultura”.

El dúo artístico propone esta exposición el mismo año que La Ricarda ha sido designada como Bien Nacional de Interés Cultural y que, al mismo tiempo, “ve su futuro seriamente comprometido” por la posible ampliación del Aeropuerto de Barcelona-El Prat.

Ante este escenario, a ambos artistas les “parecía el momento ideal para reivindicar, rendir homenaje y celebrar la existencia de La Ricarda” con cuadros de colores vivos y alegres y audiovisuales que muestran la riqueza de ese entorno natural

 https://www.europapress.es/catalunya/noticia-muestra-pictorica-audiovisual-propone-experiencia-inmersiva-masia-ricarda-20210912145647.html

Jordi Bernadó, en col·laboració amb galeria SENDA, presenta nova exposició en Espai Casinet.

El fotògraf català Jordi Bernadó aconsegueix sempre una visió sorprenent de la realitat, ja sigui perquè capta moments i escenes que revelen
les contradiccions de tota una societat o bé perquè demostra una mirada poètica capaç de trobar una gran capacitat d’evocació emocional,
transformant racons d’arreu del món en escenes pròpies d’un somni.
Amb el seu treball, és present en galeries, espais expositius, institucions
i fires de molts països diferents.

Del 17 de setembre al 17 d’octubre

Per saber mes : http://www.elmasnou.cat/media/repository/cultura/cicle_arts_visuals/2021/Arts_Visuals_Programacio_2021_2.pdf

Una parella de crítics d’art visita la galeria Senda durant les hores prèvies a la inauguració de l’exposició “Otra vez” de Yago Hortal. Amb la seva conversa entorn del full de sala i l’obra de l’artista, els dos crítics, sense proposar-s’ho, representen una petita paròdia sobre la relació entre cultura i mercat, posant el focus en el llenguatge buit i pretensiós que sovint es fa servir en galeries d’art, institucions culturals i la crítica d’art a l’hora d’explicar al públic l’obra d’un artista. Aquests texts (que afortunadament no llegeix pràcticament ningú) són perversos en tant que la majoria de les vegades entorpeixen més que no pas al contrari la relació del públic amb obres de qualitat, mentre que avalen i emmascaren obres insignificants o banals.

Aquesta performance és una adaptació d’un fragment del seu espectacle El Món de l’Art (Una tragicomèdia) produïda per la Fundació Romea.