El fotògraf català Xavi Bou presenta “Ornitografies” per primera vegada a l’espai de creació artística de Barcelona, Lab36. Amb aquesta exposició, Bou salta de la ciència a l’art amb peces d’una gran poesia visual, a través d’una tècnica innovadora capaç d’encisar a tots els racons del món. Ornitografies s’inaugura el dimecres 6 d’abril de 2022 a les 18:30H a Lab36 (Carrer de Trafalgar, 36, Barcelona).

Peces disponibles a la nostra SHOP.

Ornitografia. Concepte que sorgeix en sumar la forma del mot grec ὄρνις, ὄρνιθος que significa «ocell» i la derivada de la paraula γραφή, provinent de la mateixa llengua, que traduïm com a «escriptura». És a dir, l’«escriptura dels ocells», éssers que amb el seu vol plasmen al cel una infinitat de lletres fins ara inintel·ligibles per l’ull humà.

Benvingudes a un viatge d’alçada que va començar mirant a terra. Teniu a les mans un tast de l’obra de Xavi Bou (el Prat del Llobregat, 1979). Aquest geòleg i fotògraf, enamorat de la natura des de ben petit, buscava rastres d’animals el dia que va imaginar quina estela deixarien les aus amb el seu moviment si l’aire ho permetés.

D’aleshores ençà, va desenvolupar la tècnica de capturar múltiples fotografies en tan sols uns segons per superposar-les en una sola imatge. Eureka! I així és com avui dia ensenya arreu del món el dibuix que els ocells pinten en desplaçar-se. No es tracta d’un projecte conceptual sinó estètic, que prova d’inspirar l’espectador i captivar-lo amb una bellesa oculta. El seu propòsit, apropar l’art i la natura i motivar qui contempli la seva obra a valorar i connectar-se amb el seu entorn més proper.

Per aquest motiu, la majoria de fotografies estan preses a Catalunya: del delta de l’Ebre a l’Empordà, passant per el pla de Lleida. Així mateix, gran part de les espècies que hi apareixen són comunes a la nostra terra: estornells, falciots o gavines. Res més lluny de la casualitat, tot el treball és una crida a observar i preservar la biodiversitat que podem albirar fins i tot des del terrat de casa.

L’era digital en què ens trobem immersos permet dur a terme creacions com aquestes, però també pot absorbir-nos el temps necessari per concebre-les. En una societat hiperconnectada com la que habitem, abocada a les pantalles dels dispositius electrònics, no existeix millor metàfora de l’alliberament com ho és l’acció d’aturar-se i aixecar la vista al cel.

Gestos senzills com aquests ens els va ensenyar l’avi, qui amb el silenci d’una mirada continua sent capaç de parlar. Ell ens ha llegat, entre tantes altres coses, l’afició d’observar l’aleteig dels moixons. Ara fa uns anys, en una de les seves visites habituals amb en Xavi a un mirador d’aus del delta del Llobregat, la nova terminal de l’aeroport del Prat els va tapar per sempre més un tros d’horitzó.

Tant de bo Ornitografies serveixi també per conscienciar sobre el mal irreparable que som capaços d’infligir els humans al planeta on vivim, fins i tot a quelcom tan invisible com el vol dels ocells. Si més no, que les traces de les plomes travessant l’atmosfera despertin en vosaltres la inquietud per somiar noves formes de veure la realitat que ens envolta.

– David Bou, periodista

Peces disponibles a la nostra SHOP.

En este críptico lienzo, Gino Rubert hace un alegato de la libertad.

El bagaje personal, rico y cosmopolita de Gino Rubert (1969) se plasma en unas imágenes que aspiran a conquistar primero la mirada a través de artificios como trampantojos y distorsiones para luego invitar a la reflexión. Hijo del filósofo Xavier Rubert de Ventós, nació en México DF, se formó en Roma y Nueva York (en la prestigiosa Parsons School of Design), y ahora vive a caballo entre Barcelona y Berlín. Sus obras exploran el universo de las relaciones humanas con un estilo que recuerda el realismo mágico. Al pintar hace gala de una intrincada técnica en la que combina el collage de fotografías con óleos, acrílicos y todo tipo de materiales (desde corcho a piedras semipreciosas).

Rubert, que expone regularmente en la feria ARCO con la galería Senda, tiene en su haber también varios libros publicados, como Sí, quiero, una visión desgarradora de las relaciones de pareja, o Apio, la historia de un perro ciego y su dueño, un pintor de marinas. Suyas son también las portadas de la famosa trilogía Millenium del escritor sueco Stieg Larsson. En estos momentos el artista ultima uno de sus proyectos más ambiciosos: “un retablo postmoderno de tres metros de alto por cuatro de ancho donde retrato a 175
personajes de la escena artística de Barcelona y que se colgará en la sala de Gótico del MNAC los meses de mayo, junio y julio”. Aquí nos descubre las claves de un cuadro, que pintó en 2019, plagado de símbolos y dobles lecturas, que es una metáfora de la libertad.

¿Por qué? El ambiente crepuscular, la naturaleza exuberante, la tensión existencialista
y sexual de la imagen, podría guardar alguna relación con pinturas como El caminante sobre el
mar de nubes de Caspar David Friedrich, El columpio de Fragonard, o El grito de Munch.

¿Cuándo? Mi vida también, como la de tantos, ha sido y lo era quizás, en ese momento
particularmente, hace casi diez años, un diálogo/pulso entre la libertad y el miedo.

¿Cómo? Es una técnica mixta sobre tela (146 x 162 cm). Los rostros son fotografías
retocadas digitalmente primero y luego a pincel. También hay partes bordadas y
plásticos y piedras semipreciosas incrustadas.

¿Cuánto? Me llevó tiempo sintonizar y ecualizar los diferentes elementos
y personajes de la pintura (calavera, jardineros, arquitectura, paisaje, vegetación,
mujer) para que cada uno represente su papel sin pisar el de los demás y lograr una
narración sencilla pero abierta y sugerente. Con sus períodos de distanciamiento,
trabajando, en otras cosas, para recuperar esa mínima separación necesaria a la
hora de ir cerrando la aventura. En total, quizás unos 3 o 4 meses.

¿Qué? Serva sed sicura [Sierva pero segura] parte de un pequeño
escudo de hojalata (1,5 x 1 cm) que encontré en una tienda de
pasamanería en Tepoztlan (México) en 2015. Este escudo, que representa
un pájaro encerrado dentro de una jaula, está incrustado en la
pintura sobre la puerta de entrada en la fachada de la casa que da
al jardín. Me pareció una bonita metáfora de la libertad a la que a
menudo renunciamos a cambio de seguridad o confort. En la pintura,
la jaula está representada por una casa opulenta con su escalinata
palaciega que da al jardín, rodeada por una verja de hierro, alambre de
espino electrificado, y dos jardineros siniestros haciendo guardia. El pájaro,
está simbolizado por una hermosa mujer lánguida que pudorosa y
audaz ha abandonado la jaula para acercarse al borde de un jacuzzi con
forma de calavera cuyos recovecos ha invadido un rosal salvaje. Es una
noche estrellada y se escucha el rumor de la ciudad al otro lado de la
bahía entre las notas de una sonata para violín y piano que proviene
del interior de la casa. Mi cuadro retrata el instante previo al contacto
del pie de la mujer (en cuyo tobillo vemos, a través de una burbuja de
jabón un crucifijo) con el agua cálida y cristalina del jacuzzi. Parecería
que todo está a punto de cambiar para siempre. Fuera de la jaula se
despliega un mundo nuevo lleno de peligros y posibilidades: La Libertad.

“Estoy produciendo una serie de pinturas con retroiluminación, audio y sensores
de movimiento para la exposición comisariada por Gisela Chillida y Roc Parés que
se inaugurará en Tecla Sala en septiembre coincidiendo con el Gallery Weekend en
Barcelona”, avanza el artista sobre sus próximos proyectos.

Texto de Jorge Kunitz. Artículo original

Mathieu Pernot, winner of the HCB award in 2019, is currently exhibiting his photography project, “La Ruine de la Demeure”, at the Henri Cartier- Bresson Foundation in Paris.

Born in 1973, the French photographer, Mathieu Pernot takes a near documentary approach to depict the vast contrast between the great historical narratives and his family’s history on his journey through Lebanon, Syria and Iraq, despite all the complications of crossing borders due to the pandemic alongside arduous grants of entry permissions into conflict zones.

Mathieu Pernot’s journey focuses on emphasizing the juxtaposition of the innocence of photos from family albums and the beauty of a 3000 year history with the violence of present day sceneries in the Middle East.

The project, initiated by the uncovering of Pernot’s grandfather’s travel album in 1926 containing an itinerary from Beirut to Mosul, is made out of 60 breathtaking prints, photos from family archives and photos found in the destroyed houses of Mosul. Pernot is one of Galeria Senda’s collaborative artists. In 2015, for the first time in Spain, he exhibited a series of his investigations which he called ‘Destruction’. This photographic narrative  emphasized the concept of demolition, inevitably, along with a political stance. He was also simultaneously able to portray the eternalization of this vanishment through photography, despite the fact that Nomad community was in denial of these events and wouldn’t the evanesce of their community to be recorded and seen. “When I took these photographs I wanted to express a moment of which is precisely a denial of a story,” said  Mathieu Pernot.

Descarga el artículo : Diario de Mallorca

LAB 36 us convida a la nova mostra de Sergio Mora

Què tenen en comú Sergio Mora, Andy Warhol, Jeff Koons, Keith Haring i Dalí?
Un Grammy a la millor portada d’un disc!

Sergio Mora, nascut a Barcelona el 30 de gener de l’any 1975, va guanyar un Grammy per la seva portada del disc “El Poeta Halley” del grup Love of Lesbian l’any 2016

Tanmateix, Sergio Mora no només és conegut a tot el món per aquest gran premi i honor, sinó que es distingeix per la seva obra completa, que ha format part de nombroses exposicions i de prestigioses col·leccions internacionals; pels seus llibres il·lustrats, alguns escrits per ell i d’altres escrits per tercers- dirigint-se a un públic infantil, adult i jove-; i perquè Philippe Starck li va encarregar les intervencions artístiques per a dos dels restaurants que el gran xef espanyol José Andrés -nominat al Premi Nobel de la Pau- té als Estats Units. Les col·laboracions són una llista interminable amb firmes de renom com GUCCI, Tiwel, etc.

I tenim el plaer de presentar a LAB36 una exposició també singular: les 8 pintures inèdites creades al 2018 per Sergio Mora per a il·lustrar “El Mundo Perdido”, una novel·la d’aventures d’Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes. Hi ha qui defensa que aquesta obra va ser la inspiració per a Jurassic Park de Spielberg, encara que Michel Crichton insisteix que res té a veure el seu guió amb la novel·la. Sí és cert, però, que podria semblar que Sir Arthur escrivís “El Mundo Perdido” a mida de la imaginació, il·lusió i fantasia sense límits d’en Sergio.

Us convidem a llegir l’entrevista completa i a conèixer més sobre el treball de Sergio Mora a la pàgina web del LAB 36 : http://lab36.org/ca/inici/

La fira ‘By invitation’ envaïrà, del 15 al 19 de desembre, totes
les dependències de l’Ecuestre amb les propostes de 22 galeries

El Cercle d’Art creix

Fa un any, quan pràcticament totes les fires internacionals s’havien
refugiat al món virtual per eludir els efectes de la pandèmia, naixia al
Círculo Ecuestre by Invitation, una experiència pionera impulsada
per Enrique Lacalle que transformava el palauet modernista del carrer Balmes en una exclusiva fira boutique i proporcionava una alenada d’aire
fresc a un sector en aquell temps en hores baixes.

El projecte es podria haver quedat aquí, com una excepció tossuda i feliç de l’època del confinament, però l’èxit de la proposta ha animat els seus organitzadors no només a continuar, sinó a redoblar l’aposta amb una segona edició, del 15 al 19 de desembre, que creix en galeries
(de 15a22) i ocuparà totes les dependències de l’Ecuestre. “A partir d’ara podrem millorar, però créixer més serà impossible, envairem totes les estances, fins i tot les escales que donen accés a les plantes”, assenyala Lacalle, satisfet d’haver aconseguit unir complicitats amb bona part dels galeristesde Barcelona, així com d’altres arribats d’altres ciutats com MadridoMallorca.

En aquesta nova convocatòria participen Víctor Lope, Marlborough, Senda, Lab36, Joan Gaspar, Pigment, Marc Domènech, Majoral, Marc Calzada,
Roger Viñuela, Imaginart, Lorena Ruiz de Villa, Espacio , Lobo, Art Petritxol, Carlos Teixidó, Cortina, David Cervelló, Dolors Junyent, F. Cervera,
Jordi Pascual, Jorge de Alcolea i Baró Galería. Els expositors, amb obra moderna i contemporània, es distribuiran als quatre nivells de l’edificis, i als espais de transició es col·locaran una selecció de peces d’art antic procedents de Grècia o Egipte, a més d’una selecció de tapissos d’art precolombí.

De nou, l’accés serà només per invitació, i enparal·lel a l’exposició se celebrarà un cicle de conferències. El dia 15 el periodista i conseller editorial de La Vanguardia Màrius Carol conversarà amb la presidenta de la
Fundació Macba, Ainhoa Grandes. L’endemà Sergio Vila-Sanjuán protagonitzarà un diàleg amb el director del Museu del Prado, Miguel Falomir, i el 17 es retrà homenatge a la veterana galerista madrilenya Juana de Aizpuru, fundadora d’Arco.

Source: La Vanguardia 08/12/2021

Un club que aglutina un cos social anul·lant qualsevol diferència entre les seves parts, una samarreta que es fa servir com a bandera d’identitat i armadura de combat, un color que pot determinar per endavant el destí victoriós o vençut d’una família i les generacions futures, un escut que apel·la a un llegat per adopció, un estadi que es converteix en llar compartida, un jugador estrella sobre qui es projecten els anhels de transcendència i les frustracions dels somnis denegats.

Com passa dins d’altres ritus de comunió social, com la política o la religió, el futbol és un dels pocs fenòmens de les societats contemporànies que aconsegueixen elevar les passions al grau del fanatisme. Els seus protagonistes esdevenen projeccions reificades pel públic i són reduïts a meres imatges idealitzades, despersonalitzades i extretes dels seus propis cossos per convertir-los en imatges immaterials que serveixen de vehicles a la consciència col·lectiva. En la lògica de la celebritat de la societat espectacular, el jugador és ara més que un atleta –i l’equip més que un club– que cobra la funció de representar els desitjos de ser lloat com a deïtat o injuriat com a boc expiatori, depenent dels vaivens de l’humor del públic o el resultat de la competència.

A ‘Disolvencia’, Claudio Correa presenta una sèrie d’obres que apel·len amb un gest irònic a la relació que es teixeix entre l’èxtasi esportiu, la reducció de la celebritat a la seva imatge idealitzada i la crítica de la cultura de masses a la nostra societat contemporània. Pastilles efervescents sobre les quals han estat gravades les cares d’icònics personatges del futbol –llegendes com Lionel Messi, Diego Armando Maradona, Gerard Piqué o Cristiano Ronaldo– es dissolen en aigua i simulen el so emanat pel frenesí del públic que crida a l’uníson un gol o la victòria del seu equip per anar-se fonent lentament amb el tot. Aquestes pastilles són contrastades per una medalla de la deessa alada de la victòria Niké que fa ressò a les condecoracions militars inscrites amb la llegenda de “Misión Cumplida” que van ser lliurades durant la dictadura xilena a civils i militars com a reconeixement per realitzar “serveis distingits” . En aquest cas, la medalla premia els esportistes elegits per la seva capacitat per mantenir aquesta figura idealitzada a cada moment del seu moviment davant l’àcida mirada de l’espectador escrupolós.

Amb un to humorístic incisiu, Correa estableix així una crítica sobre els dinamismes d’identificació i comunió multitudinària que emergeixen a les nostres societats davant dels mecanismes de desactivació de les masses, com la virtualització de les relacions socials en la nostra condició pandèmica actual.

Text : Cristina Sandoval
Per a més informacions: http://lab36.org/ca/inici/

Dels 67 projectes presentats en aquesta categoria, el jurat, ha decidit atorgar el premi al projecte Cada so és una forma del temps II 

Cada so és una forma del temps II són una sèrie de partitures visuals que l’artista guanyadora pretén recrear mitjançant la serigrafia. Pren les formes de les branques dels arbres, les venes del cos, els rius, els terratrèmols, el desplaçament de formigues, abelles, dofins, huracans, el contorn de núvols, de muntanyes i del món per superposar a pentagrames, fent evident la seva similitud formal, i al seu torn proposant una mirada més atenta, amb tots el nostre sentits alertes, per poder escoltar-los. Al veure totes aquestes formes juntes se’ns fa obvi que darrere d’elles hi ha una energia única, universal. El missatge d’escoltar la natura que vol plasmar en el seu treball des d’un inici sembla urgent en aquests temps. aquesta és una obra que si vol és una crida a apropar-nos més a allò del que venim i que la civilització ha fet que oblidem.

Per més informació: https://miromallorca.com/es/estos-son-los-ganadores-de-los-premios-y-becas-pilar-juncosa-y-sothebys-2021/