MIGUEL ANGEL RÍOS, Landlocked

En el seu treball, Miguel Angel Ríos integra un acostament conceptual rigorós juntament amb una estètica manual meticulosament construïda. Des dels anys setanta ha treballat al voltant del concepte del “llatinoamericà” utilitzant aquesta idea com a estratègia artística i com a problema polític. Des de l’any 2000, Ríos ha explorat també el vídeo per a crear narratives simbòliques sobre l‘experiència humana, la violència i la mort.

LANDLOCKED: Bolívia ha sofert des de fa diversos segles un bloqueig d’accés a l’oceà Pacífic. Landlocked és una metàfora de desig de l’inassolible. Gossos a peu de muntanya dels Andes han estat entrenats per a cavar i fer el seu treball, creant així una il·lusió per a arribar a l’oceà.

MIRALDA. Three Projects (NYC-MIA-BCN)

L’exposició MIRALDA TRES PROJECTES (NYC-MIA-BCN) presentarà obres originals, registres i arxius documentals de The Last Ingredients (MIA), de Apocalypsis Lamb (NY-BCN) i de Santa Eulalia.175 (BCN).

The Last Ingredients va ser una performance de processó de vehicles i un banquet públic a Miami el 2016, que celebrava la inauguració del centre d’art Faena Forum de Rem Koolhaas. El cobrellit nupcial Apocalypsis Lamb va formar part del projecte Honeymoon, en què es van celebrar les noces entre l’Estàtua de la Llibertat de NY i el Monument a Còlon de Barcelona; el 1989 el cobrellit va formar part del recorregut del Columbus Day a la ciutat de Nova York i el 1995 va desfilar cap al MNAC on va ser hissat i en el qual roman com a part de la col·lecció permanent. Finalment, Santa Eulalia. 175 va consistir en una performance amb una processó amb comitiva de 80 músics i 150 estendards, a més d’una sèrie d’actes festius amb motiu de la celebració del 175 aniversari de la botiga Santa Eulàlia el 2018.

Es mostraran com a material de registre; fotografies, dibuixos, vídeos, objectes, collages, etc., que permetran a l’espectador fer-se una idea de l’abast i complexitat de cadascun d’aquests treballs amb la intervenció pública de caràcter participatiu i processional i que caracteritza l’artista.

 

YAGO HORTAL, Rigor y Rosa

Yago Hortal planteja a Rigor i Rosa un exercici de síntesi i de confrontació de la semàntica del seu llenguatge i tensiona els fonaments de la seva pintura a través d’una inversió dels conceptes assimilats i d’una renúncia als seus llocs de confort. En un repte introspectiu i mitjançant una reducció formal de mitjans expressius, despulla la seva obra en fons i forma reafirmant així el seu treball.

A través d’una paleta visual dotada d’un gran cromatisme amb ús de colors fluorescents, Yago Hortal inverteix la dualitat de fons neutre i protagonisme de la pinzellada per a aprofundir en les especificitats de la seva praxis i dotar de valor a tot el quadre. En les il·lusions òptiques cognitives com la Copa de Rubin investigades pel psicòleg Edgar Rubin i desenvolupades per la teoria de la Gestalt, es produeix la percepció multiestable o tendència a saltar endavant i enrere entre dues o més interpretacions, i d’aquesta manera Hortal juga amb l’alternança del protagonisme de fons i figura. Així, emfatitza tota la superfície pictòrica i reivindica l’aportació del fons com a espai positiu a percebre de manera autònoma en igualtat de condicions amb la pinzellada del primer plànol.

Aquestes obres sintètiques es despullen de tot artifici i permeten a l’espectador apreciar amb major nitidesa les enèrgiques pinzellades generades a través de ritmes d’acceleració i pausa que flueixen en la composició a manera d’explosió de color. Així mateix, aquestes pinzellades esdevenen més estilitzades i condueixen el recorregut de la mirada aportant sensació de moviment a la representació. Aquest procés de deconstrucció accentua la traçabilitat del procés creatiu a través de l’evidència de la tècnica utilitzada amb les esquitxades i degotejos de pintura retallats sobre el fons.

D’aquesta manera, les formes s’expandeixen per tota la tela, procés que culmina en l’expansió de la pintura més enllà dels límits del llenç en alguna de les obres, dotant als artefactes d’un marcat caràcter escultòric. En un nou impuls, Yago Hortal empra sovint políptics de diferents mesures i disposicions que irrompen a l’espai arquitectònic agregant el buit en el qual es reflecteixen i es fusionen els colors com a superfície pictòrica a aprehènder.

Ola Kolehmainen presenta “Sacred Spaces”

Ola Kolehmainen va rebre al 2014 un encàrrec de la Borusan Collection d’Estambul per a desenvolupar un projecte fotogràfic sobre la tradició bizantina i les mesquites construïdes per l’arquitecte otomà Mimar Sinan. L’obra d’Ola Kolehmainen s’ha caracteritzat per presentar imatges d’arquitectura contemporània i en aquesta ocasió i per primera vegada antics edificis històrics es convertiren en l’objecte de treball. A partir de l’encàrrec i de la seva estada a Estambul, Kolehmainen va concebre en paral.lel la idea de la sèrie Sacred Spaces en què es vincula novament l’espiritualitat amb la creació contemporània a través d’un extens estudi del llegat estètic i històric de l’arquitectura religiosa.

El procés de fotografiar els antics edificis buits va durar gairebé quatre anys. Les obres són el resultat d’una recerca exhaustiva de la il.luminació i dels enquadraments, basant-se únicament en la llum natural i artificial preexistent a l’edifici sense cap tipus de manipulació o efecte. Cada emplaçament va requerir prendre les vistes en una hora acuradament seleccionada en un determinat moment de l’any per a capturar l’ambient desitjat.

A determinades obres d’aquesta sèrie de Kolehmainen desenvolupa un nou enfocament visual a partir d’una tècnica de fragmentació i deconstrucció. Les vistes dels espais es divideixen i es tornen a articular en una mena de collage a partir de múltiples perspectives que conformen una única imatge. D’aquesta manera, les fotografies ofereixen una sensació tridimensional a través d’una major profunditat de camp i d’un ampli rang de llums i ombres. Kolehmainen compara aquesta tècnica de detalls encuadrats amb la lectura d’un llibre:

 

“Quedes atrapat. Atrapat en els detalls. Incrustat. Hem de tornar. Enfoca’t en un punt de referència. El marc ens ajuda a enfocar-nos en els detalls dins d’ell”.

El resultat del projecte esdevé una celebració visual on l’atmosfera i la llum són el fil conductor que entrellaça imatges dels edificis de les principals religions monoteïstes.  Les antigues esglésies, sinagogues i mesquites aporten a l’obra de l’artista un nou paradigma de recerca que captura sublimitat i misticisme. Al mateix temps, la seva obra reflecteix els punts en comú de les diferents religions i subratlla les influències mútues convidant l’espectador a la reflexió sobre la naturalesa universal dels espais sagrats.

Francis Ruyter “Let Us Now Praise Famous Men”

El títol de la present exposició Let Us Now Praise Famous Men es refereix al llibre homònim de l’escriptor James Agee il·lustrat amb fotografies de Walker Evans. Publicat el 1941, documentava la vida rural als Estats Units durant l’època de la Gran Depressió dels anys 30. Francis Ruyter utilitza l’apropiacionisme com a eina; totes les pintures tenen com referència fotografies de l’ingent patrimoni que atresora la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Es tracta d’un dels majors arxius del món creat a partir dels fons de la Farm Secure Administration i la Office of War Information: imatges en blanc i negre que retraten la vida dels nord-americans entre 1935 i 1944. Aquestes imatges, produïdes a través d’agències governamentals, transcendeixen la propaganda i s’han convertit en referència de la identitat nord-americana. Es tracta d’un arxiu revistat per múltiples autors amb un caràcter generatiu a mesura que es digitalitza i dissemina.

Els objectes d’arxiu de l’era post industrial ja han estat sotmesos a sistemes d’ordre i reclassificació i últimament són difosos en un esquema global entròpic a través d’internet. La creixent presència de bancs de dades, arxius d’imatges i interfícies visuals ens permet rastrejar l’interès de Ruyter en els arxius fotogràfics. Aquests s’assemblen a ruïnes tecnològiques i aborden els canvis del coneixement científic i social que proporciona a les pintures de Ruyter una profunditat contextual de referents connectats mitjançant nodes interrelacionats.

El procés artístic de Francis Ruyter fusiona les noves tecnologies amb tècniques tradicionals de dibuix i pintura. Ruyter utilitza pintura monocroma i marcador permanent per a recrear les imatges d’aquestes fotografies. Aquests treballs es despleguen visualment com a pintures abstractes malgrat el seu origen figuratiu. Ens enfrontem a obres sintètiques amb un marcat reduccionisme tonal, pintades amb colors no naturalistes i compostes de plànols de colors enèrgics. Aquest cromatisme saturat entra violentament en conflicte amb la nostra percepció de l’acte fotogràfic com a document gràfic que aporta versemblança a la imatge. Els contorns traçats divideixen la superfície en plànols freturosos d’ombres en una representació en què s’elimina la il·lusió de profunditat. Aquesta negació del volum redueix a la mínima expressió l’origen fotogràfic de la imatge com a llenguatge de la llum i emfatitza el caràcter marcadament bidimensional de l’obra.

Teresa Serrano, The forgotten history of the first drug war

Sens dubte el narcotràfic i la guerra contra les drogues a Mèxic han generat un nodrit imaginari al seu voltant. Aquest conjunt d’images fortament simbòliques ha trastocat moltes de les relacions que establim amb la cultura que deriva del món de les drogues i amb la naturalesa associada a aquesta.

El cas de la rosella (Papaver Rhoeas L.) és definitiu d’aquesta demonització de la naturalesa associada a les drogues. Temps enrere planta comú i silvestre, en l’actualitat és una bella flor “demonitzada” per la seva utilizació en la producció de narcòtics químics, per la qual cosa és una flor que ha perdut la seva condició natural. Ha esdevingut en una flor encoberta, presa del laboratoris clandestins de la droga.

De manera molt aguda, Teresa Serrano ha abordat de manera reflexiva i crítica però no menys poètica les polítiques associades a la guerra a les drogues en el seu país natal, Mèxic, partint de la rosella com un poderós argument. El 2016 es va dedicar a la realització de 24 roselles que com indica la pròpia artista, “varen ser pintades en carpetes de paper Fabriano, Strathmore i Canson en acrílic, directament, sense dibuix previ. Pintures realitzades d’una manera purista com il.lustracions botàniques. Són un tribut a la bella rosella, flor vermella amb textura de vellut que produeix heroïna. Degut a la guerra contra el narcotràfic al Mèxic, la planta ja no es veu créixer espontània al camp. Ha estat estigmatitzada. Només és possessió dels narcotraficants que han causat més de 60.000 morts en territori mexicà que és una fossa comuna de persones desaparegudes”.

Aquest gest repetitiu entorn la reproducció de la rosella que recorda al seu torn el cèlebre aforisme de Gertrude Stein, “a rose is a rose is a rose”, va tenir lloc també en una obra en vídeo: tècnica artística en la qual Teresa Serrano és pionera a l’Amèrica Llatina. El seu vídeo “Amapola”, també del 2016 és una obra paradigmàtica no només per la temàtica sinó per la producció d’aquesta important artista mexicana. En ella recupera a la flor des del seu estigma, i en un gest de resistència enfront la seva condició negativa, l’enriqueix des d’un imaginari més amable i d’alguna manera universal, doncs  la pròpia Teresa Serrano canta en el seu vídeo la cèlebre cançó “Amapola” del compositor gadità José María Lacalle: un himne popular i clàssic sobre apuesta flor.

El vídeo sens dubte posa en tensió tots dos universos- el negatiu, representat en una única rosella  enmig d’un extens camp- i el positiu, encarnat en la romàntica i sensiblera cançó de’n Lacalle.

No obstant, The forgotten history of the first drug war, és un projecte encara més suggestiu puix que cristal.litza la dimensió històrica que ja té el treball d’aquesta artista, doncs deixa en evidència la mirada atenta que Serrano sempre ha dedicat en el seu treball a les tensions sexuals, socials, polítiques i religioses del món actual. Això es posa de manifest en la incorporació a la mostra de sis peces històriques, realitzades fa un quart de segle i sobre aquest mateix tema.

El 1993 Teresa Serrano va abordar la problemàtica de la que llavors era la primera guerra contra les drogues en una sèrie de díptics realitzats amb collage i pintura. En aquestes obres l’artista incorpora a les roselles des d’un registre imaginatiu on la flor no era la planta secreta i negativa del nostres dies, tot i que per aquests anys estava patint els seus primers combats per part de les organitzacions antianarcòtiques mexicanes i la DEA estadounidens. En els díptics, les flors s’enfronten als seus productes derivats des de l’àmbit comercial de velles i amables publicitats farmacèutiques. Aquesta condició “espejeante” és doble, doncs el collage es realitza amb els anuncis apropiats dels derivats de la rosella mentre que la pintura i el dibuix tracen les pròpies flors.

Aquests díptics anunciaven a la vegada, gràcies a les inscripcions textuals de Serrano, que el present de la flor era el de la seva primera guerra. De manera paradoxal, aquestes frases situaven a les belles roselles pintades o dibuixades i als seus productes farmacèutics a l’espai romàntic de la seva història.

Amb The forgotten history of the first war l’artista ens recorda que aquella guerra és ja una història oblidada (i potser una guerra perduda) i que la rosella està visquent un conflicte permanent per a la seva subsistència natural lluny d’aquesta guerra bastant artificial contra el narcotràfic i el seu imaginari negatiu. Almenys la rosella sobreviu, a contracorrent de la seva desaparició, en la intel.ligent i subtil obra de Teresa Serrano.

Carlos Palacios

Catalina Jaramillo presenta “Las Palabras del Optimista”

L’artista colombiana Catalina Jaramillo presenta el seu més recent treball Las Palabras del optimista amb motiu de la sisena edició d’ArtNou Barcelona 2017, projecte que s’encarrega de generar un impuls a la creció emergent i a les noves generacions artístiques

Jaramillo és una artista jove graduada en arts visuals a la Universitat Nacional de Colòmbia. La seva obra gira entorn a la contemplació, amb constants referències a la literatura, la ficció i autobiogràfiques, utilitzant la tècnica del dibuix sobre suports no tradicionals. El seu treball ha estat exposat individualment a diferentes galeries de Llationamèrica.

 

The Spirit of Imagination de Jordi Bernadó & Quimet Sabaté

La història dels descobriments s’entén a través de la casualitat i de la serendipia. En aquest cas ens ocupa la història dels camins creuats entre dues persones que creen obres des de punts de vista contraposats. L’exposició ens convida a una reflexió respecte fins a quin punt tenim control de les nostres vides i carreres professionals o dels jocs que ens ofereix el destí.

En última instància, una vida no és més que la suma de fets contingents, una crònica d’interseccions casuals, d’atzars, de successos fortuïts que no revelen res més que la seva falta de propòsit.

Trilogia de Nova York, Paul Auster

L’origen de la cadena de casualitats parteix d’un projecte artístic de galeria SENDA que analitza els trànsits de la Rambla, principal artèria turística de Barcelona, a través de la mirada de dos reconeguts fotògrafs com Massimo Vitali i Jordi Bernadó. Vitali enfoca el seu treball als espais d’oci i s’encarrega de fotografiar l’espai públic i Bernadó ens descobreix els interiors dels seus edificis. Després de més d’un any de treball, finalment l’exposició es decideix situar a l’Arts Santa Mònica de Barcelona per l’oferiment de la institució.

En el període de cerca de llocs extravagants, Jordi Bernadó es va submergir en els submons de la Rambla i va trobar al Portal de la Pau l’estudi de’n Quimet Sabaté. Es tracta d’un taller de pintor singular, rocambolesc i obert al públic. En aquesta primera trobada, Jordi Bernadó va fotografiar el seu espai i va incloure les vistes a l’exposició de l’Arts Santa Mònica.

I llavors, en agraïment a la seva hospitalitat, Jordi va obsequiar Quimet Sabaté amb un lot dels seus llibres de fotografia. En aquest moment i sense saber-ho estava activant un camí d’anada i tornada. Quimet Sabaté decideix arrencar les pàgines dels seus llibres i utilitzar-les com a suport per a pintar al damunt elements de connotacions surrealistes i recrear noves composicions a partir de les fotografies originals de Bernadó. Aquestes estampes intervingudes eren venudes als turistes com souvenir per un mòdic preu.

No és fins més tard que Bernadó descobreix que les seves fotografies han estat reutilitzades i decideix exposar-les i afegir les pàgines arrencades amb pintures de Sabaté a l’exposició de Jordi Bernadó en el MACUF de la Corunya “Fragments per a una cronotopografia del simulacre” (2011)

Fa uns mesos, Bernadó decideix prendre noves vistes de l’estudi del Sabaté amb una gran acumulació de les seves fotografies intervingudes pel pintor. En la present exposició, ens trobem davant el resultat d’aquesta relació i d’aquest camí ramificat a través de les fotografies de Bernadó i les apropiacions de Sabaté. El treball de Bernadó d’aquests últims anys s’ha caracteritzat per la creació del dubte si les imatges que presenta són una plasmació del que estem veient o si es tracta només d’un simulacre. Quimet utilitza les fotografies de Bernadó afegint imatges eròtiques i estereotípiques del surrealisme que generen una visió humorística sense una pretensió intel·lectual ulterior. D’aquesta manera, ens trobem davant imatges on l’ambigüitat, la paradoxa i la distorsió de Bernadó es combinen amb les ficcions superposades per Sabaté i donen com a resultat un joc de miralls que aprofundeix en el concepte de representació com a simulacre.

New Sculptures by Stephan Balkenhol

Des de 1983, l’obra de Stephan Balkenhol s’ha caracteritzat per la seva perseverança en la reintroducció de l’escultura figurativa en l’escena artística contemporània. El posicionament de l’artista davant les imperants tendències de l’època s’articula a través d’una técnica molt personal. Balkenhol talla fustes toves d’àlber o d’obeche, materials que romanen clarament visibles en l’obra a través de marques de cisell, esquerdes o nusos en la fusta. El procés de treball deixa petjades a través de desbastaments o estelles que contrasten amb zones polides. En la majoria de les escultures utilitza un únic bloc de fusta que policroma per delimitar les vestidures i al que afegeix un pedestal, en escultures tipus totem que recorden a l’art popular i remeten a les tècniques de talla medievals.

La seva destresa en la talla es combina amb una continuada recerca del rol de l’escultura en la creació artística. La figura humana constitueix habitualment l’eix conductor del seu treball; els seus personatges generalment homes i dones anònims de rostres sense expressió freqüenment es deixen veure dempeus i vestits de forma corrent. Les seves postures i aparença són trivials, també misterioses. No hi ha expressió identificable en els seus rostres, resistint d’aquesta manera tota interpretació narrativa, però si una constatable presència. Elements en aparença tan capritxosos com la posició de les mans o la inclinació del cap es converteixen en claus ocultes que ens suggereixen la relació d’aquestes figures entre si i amb nosaltres i que aprofundeixen el vincle entre les figures mateixes i els espais o ubicacions que ocupen.

Balkenhol força amb el seu treball un intercanvi amb l’espectador, al que submergeix en un profund clima de complicitat. L’artista a més subratlla, com a part del seu compromís amb allò contemporani, la diferència entre l’escala escultòrica com a escala ideal i l’escala humana com a patró real. Balkenhol afirma, convidant-nos a desxifrar: “Les meves escultures no expliquen històries. En elles hi ha quelcom secret. No em correspon a mi revelar-ho, sinó a l’espectador descobrir-ho.”

Meridianos de Sandra Vásquez de la Horra

Sandra Vásquez de la Horra ha desenvolupat una obra poètica que il·lustra narracions inspirades en els records, en l’inconscient i en la sexualitat. Des del predomini de la figura femenina, la seva obra delata la personalitat de l’artista a través d’un llenguatge sintètic basat en la petjada, en la tipografia i en l’austeritat. En la present exposició, Sandra Vásquez de la Horra enfoca la seva producció en la tradició mística i religiosa de la Península Ibèrica marcada per la llegenda negra i per les tradicions populars ancestrals.

L’exposició Meridianos representa una evolució tècnica del seu treball. L’artista contínua amb la seva personal tècnica de dibuixos segellats amb una pel·lícula translúcida de cera que proporciona permanència i protecció a l’obra. En passades exposicions presentava aquests dibuixos en instal·lacions de petites fulles de paper habitualment distribuïdes amb formes diverses. Aquestes composicions s’entrellaçaven de forma asimètrica i sense un contingut narratiu. En aquesta ocasió, Sandra Vásquez de la Horra presenta obra de gran format fraccionada en diverses fulles de paper que conformen una sola obra. Aquest canvi d’escala corregeix i augmenta la nostra posició davant l’obra. Són obres de grandària humana i proporcionals a l’espectador que irradien cert voyeurisme i fixen la mirada del públic en una sort de confrontació directa.

Vásquez de la Horra també ha començat a elaborar obres tridimensionals construïdes en paper amb superfícies dibuixades. Aquestes estructures simples amb forma de prisma s’assemblen a formes arquitectòniques de petites cases. Cadascuna de les quatre cares d’aquestes cases es compon d’un plànol pictòric independent que l’espectador fusiona en el seu recorregut per a la total aprehensió de l’obra. La inspiració per fer aquestes cases prové dels records d’infància de l’artista a Viña del Mar, Xile. La casa modernista on va créixer estava situada en un parc i els seus amplis finestrals donaven a un entorn amb abundant vegetació. La plasmació de somnis infantils plagats d’animals i espessor silvestres esdevé en una obra màgica que ens transporta a una relectura dels seus ensomnis.

En un pas ulterior, l’artista presenta també escultures de ceràmica creades recentment en un taller de Barcelona i que farà servir pròximament com a treballs preliminars per produir per primera vegada escultura en bronze.