Mathieu Pernot, winner of the HCB award in 2019, is currently exhibiting his photography project, “La Ruine de la Demeure”, at the Henri Cartier- Bresson Foundation in Paris.
Born in 1973, the French photographer, Mathieu Pernot takes a near documentary approach to depict the vast contrast between the great historical narratives and his family’s history on his journey through Lebanon, Syria and Iraq, despite all the complications of crossing borders due to the pandemic alongside arduous grants of entry permissions into conflict zones.
Mathieu Pernot’s journey focuses on emphasizing the juxtaposition of the innocence of photos from family albums and the beauty of a 3000 year history with the violence of present day sceneries in the Middle East.
The project, initiated by the uncovering of Pernot’s grandfather’s travel album in 1926 containing an itinerary from Beirut to Mosul, is made out of 60 breathtaking prints, photos from family archives and photos found in the destroyed houses of Mosul. Pernot is one of Galeria Senda’s collaborative artists. In 2015, for the first time in Spain, he exhibited a series of his investigations which he called ‘Destruction’. This photographic narrative emphasized the concept of demolition, inevitably, along with a political stance. He was also simultaneously able to portray the eternalization of this vanishment through photography, despite the fact that Nomad community was in denial of these events and wouldn’t the evanesce of their community to be recorded and seen. “When I took these photographs I wanted to express a moment of which is precisely a denial of a story,” said Mathieu Pernot.
L’artista homenatja les víctimes de la guerra en la seva nova exposició en la localitat francesa de Céret
“Cada vegada que un ésser humà mor,/la casa es tanca i es perd un lloc./La meva obra és la seva memòria; la fixació congelada/de punts i tants cossos que estan desenvolupant-se/ i desapareixent en la fugacitat de la vida./ La meva obra és el seu volum”. Jaume Plensa va escriure aquest poema l’any 2000 i els seus versos, dels quals ha extret el títol de la seva nova exposició, “Cada rostre és un lloc”, ressonen amb un ressò dolorós en cadascuna de les escultures i dibuixos reunits en el Museo de Arte Moderno de Céret (França).
“A Ucraïna hi ha molta gent que està morint, moltes cases destruïdes, molts llocs als quals ja no es podrà tornar… Com pot ajudar l’art en situacions tan tràgiques com aquesta? Crec que aquests rostres són un homenatge a tots els rostres que estem veient en la premsa, aquestes fotografies dramàtiques de dones i nens que se’n van a l’exili, i d’homes que han decidit quedar-se a defensar la seva pàtria, el seu país i el seu petit lloc, la seva casa, el seu treball. Ens assemblem tant que em sembla escandalós que ens cridem de maneres diferents o que utilitzem diferents banderes: els éssers humans som pràcticament idèntics”.
Una visitant passeja entre les escultures ‘Júlia‘ i ‘Lou‘ | Agencia EFE
“Cada rostre és un lloc” (fins al 6 de juny) és la segona exposició de Jaume Plensa a Céret després de la seva exitosa presentació l’any 2015. Aquesta vegada ha tornat per a inaugurar la nova etapa del Museo de la Catalunya Nord, que reobre portes després de més de dos anys d’obres amb la seva col·lecció ampliada i un nou pavelló de 1.300 metres dissenyat pel prestigiós arquitecte Pierre-Louis Faloci. Allà, en aquesta nova ala “que es cola com si fos un petit riu entre les cases de Céret”, Plensa ha posat a conversar una dotzena d’escultures i vint dibuixos el protagonista absolut dels quals és el retrat. “El rostre – recorda – és la part del nostre cos que no podem veure, el gran regal que fem als altres; la fotografia de l’ànima, la porta que obrim als altres”.
“Els éssers humans ens assemblem tant que és un escàndol que utilitzem banderes diferents”
Plensa ha volgut obrir el seu recorregut amb una altra de les seves obsessions, el silenci, al qual convida a través de Carlota, la mateixa nena que des dels seus 24 metres d’altura inspira a l’assossec en una antiga dàrsena de Newport (Nova Jersey), just davant de Manhattan. La que ara rep al visitant és molt més petita i està construïda amb marbre de Macael, però l’actitud és la mateixa, el dit índex sobre els llavis. “Convido al silenci, no per a no parlar, sinó per a tot el contrari. Per a poder escoltar i entendre millor els nostres pensaments, la vibració del nostre cos i de les nostres idees”. També té els ulls tancats. “M’agrada pensar que l’espectador pot utilitzar l’escultura com un mirall, que ell mateix tanqui els ulls i intenti mirar aquest paisatge interior meravellós que mantenim ocult per raons d’educació o de cultura, perquè sempre creiem que hi ha altres coses més importants de les quals parlar que d’un mateix, i a mi em sembla que així ens perdem una informació valuosa de tanta i tanta gent”.
Imatge de l’exposició ‘Cada rostre és un lloc’ per David Borrat | Agencia EFE
El fantasma de la guerra es torna a creuar en el camí. “És una guerra estúpida”, lamenta Plensa. “Tinc molts amics a Ucraïna i també a Rússia, he exposat a Kíev i he exposat a Moscou, i el que està passant és un malentès absolut. Espero que s’acabi aviat i tornem a una civilitat, com deia Vicent Andrés Estellés”. L’artista se’n recorda també d’Oscar Wilde, que deia que “quan comences a viure tens moltes ganes d’escriure perquè el que cerques és entendre la vida, i com més has viscut escrius menys perquè t’adones que la vida és per a ser viscuda, no per a ser escrita”. Això mateix li passa a ell. Però, sobretot, li ve al capdavant una carta que el poeta va escriure des de la presó de Reading, on descrivia els problemes més greus als quals s’enfrontaven a la presó: la malaltia, la fam i l’insomni. “És el que ha d’estar passant a Ucraïna”, imagina.
L’artista barcelonès Jaume Plensa durant la presentació a la premsa per David Borrat | Agencia EFE
L’artista s’endinsa en el rostre dels altres a partir d’un primer autoretrat, ell mateix assegut dins d’una gran esfera feta amb lletres de diferents alfabets que li protegeix i al mateix temps l’uneix al món. “L’escultura és com un llenguatge ficat en una ampolla”, reflexiona. I el missatge és importantíssim, però l’ampolla és clau. “I aquí el que hi ha són moltes ampolles amb un missatge molt semblant”. Un art que declina la mateixa idea en diferents contenidors. Rostres en acer inoxidable fos, en bronze sobre fusta que va ser capturada quan encara estava viu, sobre troncs cremats que els donen un aire gairebé sagrat o aconseguint gairebé la invisibilitat en malles transparents, com la que va presentar en el Palau de Cristall de Madrid. “Matèria i invisibilitat semblen termes contradictoris, però hi ha un moment clau en Macbeth que crec que és una gran definició d’escultura. Macbeth acaba de matar al rei i s’adona que no ha matat a un ésser, a un home, sinó que ha matat la possibilitat de dormir. I aquesta idea tan extraordinària que a través de la matèria pots parlar de l’invisible, de l’intocable, del que no podem entendre, és la meva escultura”.
“El rostre és la part del nostre cos que no podem veure, el gran regal que fem als altres”
Després arribaran els espectadors, que aniran completant l’exposició amb els seus propis rostres i se sumaran als que treuen el cap des de les parets en forma de dibuix. Alguns, els més recents, realitzats sobre els llençols que salvaguardaven les escultures de la pols en l’estudi i que mitjançant la tècnica del frotage, amb pastís i carbonet, absorbeixen les seves petjades com si fos un sudari. No serà l’única exposició en la qual enguany posarà en relació escultures i dibuixos. Al maig exposarà en la Galería Lelong de París i, al juny, al Parc d’Escultures de Yorkshire (Anglaterra) i en el Museu Picasso d’Antíbol (França).
