Els centenaris sempre són motiu de celebració. Aquests són la prova irrefutable que la tradició i la perseverança han vençut a qualsevol adversitat que el temps els hagi pogut presentar. I en el cas de l’esport, cent anys de dedicada cita cuatrianual és una fita que ha de ser commemorada de la manera més solemne possible. Per això, l’any 1992, coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, va tenir lloc la Suite Olympic Centennial, que va rememorar el centenari de la celebració dels primers Jocs Olímpics moderns.
Quan va començar tot?
La història marca l’inici d’aquests jocs cap a 1892, quan el baró Pierre de Coubertin va anunciar en una sessió de la Union française donis sports athlétiques – Unió de societats franceses d’esports atlètics – la celebració dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna (1896), restablint així aquest esdeveniment esportiu després de més de 1.500 anys sense ser celebrats. Els jocs, símbol de pau i d’aliança universal entre els diferents països del món, van tornar a reunir atletes de tots els continents per a celebrar la gran festa de l’esport en el bressol d’aquesta tradició milenial: Atenes. La volta olímpica a Grècia va retre homenatge als orígens d’aquests jocs, convocant a una petita gran part de la humanitat a la ciutat que va veure néixer a l’esport i a les seves competicions tal com les concebem avui dia.
La Suite Olympic Centennial com a símbol d’unió entre països
Al 1992, cent anys després d’aquesta sessió que va configurar els Jocs de la I Olimpíada, el Comitè Olímpic Internacional, presidit per don Juan Antonio Samaranch, va decidir homenatjar aquest fet d’una manera única i estretament relacionada amb les arts plàstiques. Va ser des de Barcelona, ciutat olímpica d’aquella època, des d’on es va coordinar l’elaboració d’una peça artística commemorativa del centenari coneguda com la Suite Olympic Centennial. La Suite va ser una col·lecció de cinquanta obres plàstiques de cinquanta artistes internacionals, representants dels diferents corrents artístics del moment. Aquesta selecció d’artistes va ser gestionada per un grup d’experts que comptava amb ni més ni menys que la presència d’un dels fundadors de Galeria SENDA, per la qual cosa la seva implicació i compromís envers aquest esdeveniment ens fa especial il·lusió poder compartir amb vosaltres.
Els artistes que van donar vida a la Suite Olympic Centennial
Molts dels artistes que van conformar aquesta unió de virtuosos de les arts van ser grans exponents d’un ventall molt ampli de corrents. Les seves aportacions a aquesta obra col·lectiva d’art van ser crucials per a elaborar una peça símbol de fraternitat que va transcendir en els annals de la història de l’art. A continuació, parlarem sobre alguns dels artistes que van col·laborar a construir la Suite Olympic Centennista.
Carlos Cruz Díez
L’artista veneçolà Carlos Cruz Díez és internacionalment reconegut per ser el creador del corrent pictòric de l’Op Art, un estil d’art visual que fa ús d’il·lusions òptiques. La visió de Cruz Díez és clara: qüestionar la divisió clàssica entre pintura i escultura, concebent així obres que confronten totes dues arts per a fusionar-les en una única peça. Per això, l’artista utilitza els relleus típics de l’escultura en les seves pintures per a crear efectes òptics que produeixen la impressió, a simple vista, de moviment en els quadres. És, per tant, obvi afirmar que Cruz Díez juga amb les sensacions per a convidar-nos a veure amb l’ull humà una cosa intangible com és el moviment. En les seves obres pictòriques, com és exemple la que va crear per a la Suite Olympic Centennial, podem apreciar com l’artista ens envaeix amb una experiència cromàtica completa que convida l’espectador a deixar-se portar per la percepció sensorial i no per la raó lògica.
Carlos Cruz Díez. Suite Olympic Centennial (1994). 100 x 70 cm. Gravat
Antoni Tàpies
El català Antoni Tàpies tampoc es va perdre aquesta oportunitat de formar part de la història de l’art participant en l’elaboració de la Suite Olympic Centennial. Caracteritzat pel seu desig d’embellir el dia a dia, l’estil de Tàpies neix del surrealisme influenciat pels seus més grans exponents com Paul Klee, Joan Miró i Joan Ponç. No obstant això, Tàpies és mundialment conegut per formar part del corrent de l’informalisme, un estil fortament arrelat a l’atzar, la improvisació, l’ús i experimentació dels materials i el rebuig a la construcció premeditada. Antoni Tàpies, amb obres com la presentada en la Suite Olympic Centennial, mostra el seu abisme interior mitjançant l’expressivitat dels materials, amb les seves creus i inicials característiques gravades en el llenç.
Antoni Tàpies. Suite Olympic Centennial (1994). 63 x 90,5 cm. Gravat
Eduardo Chillida
«El meu objectiu és definir el buit tridimensional a través de la plenitud tridimensional», afirmava Eduardo Chillida quan se li preguntava per la seva obra. L’artista basc, autor d’obres escultòriques icòniques com “Pinta del Vent”, que revesteix la costa donostiarra, es va atrevir per a aquesta ocasió especial a crear un gravat que desafia la seva preocupació per com exposar l’espai buit en obres pictòriques. Mitjançant el seu propi llenguatge artístic, Chillida mostra el buit al públic gràcies a la plenitud, carregant les seves creacions amb una forta força artesanal. Influenciat per la seva formació escultòrica i per les tradicions del poble basc, Chillida ens enlluerna amb peces que conviden l’espectador a empatitzar amb un artista dividit entre l’escultura i la pintura.
Eduardo Chillida. Suite Olympic Centennial (1994). 70 x 100 cm. Gravat
Ben Vautier
Sota el lema «Qualsevol acció que faci un artista és art», Ben Vautier s’ha consagrat com un artista que fusiona el seu vessant més plàstic amb la seva vocació més poètica. Camuflat en una cal·ligrafia clarament infantil, Vautier amaga grans i profundes declaracions en els traços que ell escriu en els seus llenços. Autodefinit com un artista zero visceral, Vautier es considera un individu mogut per les reflexions teòriques premeditades. Per tot això, per a la Suite Olympic Centennial escriu sobre fons negre «Life is competition – Ben», és a dir, «La vida és una competició – Ben»; obrint els ulls sobre una realitat de la condició humana. Els artistes que utilitzen el llenguatge com a mitjà d’expressió en els seus treballs busquen despertar a l’espectador i això és justament el que Vautier aconsegueix amb frases com la de l’escrita per a la Suite Olympic Centennial.
Ben Vautier. Suite Olympic Centennial (1994). 100 x 70 cm. Gravat
Peter Saul
És impossible parlar de Peter Saul i no imaginar-se una de les seves acolorides creacions. Fent ús de caricatures agressives i distorsions exagerades, aconsegueix submergir a l’espectador en una narrativa on Saul es burla d’un sistema sumit en el capitalisme. Peter Saul ha estat associat durant molt de temps al moviment del Pop Art, encara que l’artista sempre s’ha separat radicalment d’aquest corrent a causa de les seves conviccions polítiques. L’estil de Saul és clar: transformar personatges i escenaris en formes insípides i viscerals mitjançant dibuixos similars als graffittis, amb colors virolats triats deliberadament per a fer-los sentir vulgar als ulls del públic. Per a la Suite Olympic Centennial, Peter Saul tria el verd per a donar color a la seva obra, caricaturitzant als atletes en diferents animals i cossos estranys.
Peter Saul. Suite Olympic Centennial (1994). 100 x 70 cm. Gravat
Mimmo Rotella
L’artista Mimmo Rotella és capaç de capturar la realitat contemporània des d’una expressió documentada arrelada al neorealisme. De fet, Rotella ha estat un gran exponent del Mec Art, un corrent que part de l’art de la fotografia utilitzant tècniques de transferències d’imatges. Aquest estil ha estat considerat una resposta al contingut subjectiu i líric de l’informalisme europeu, que empra recursos mecànics per a crear obres d’art basades en el moviment. En el seu projecte per a la Suite Olympic Centennial, els cèrcols olímpics cobren un protagonisme notable en una amalgama de fons granulats plens de textures.
Mimmo Rotella. Suite Olympic Centennial (1994). 70 x 100 cm. Gravat
El llegat de cinquanta artistes
És per això que podem afirmar que la Suite Olympic Centennial va suposar un abans i un després en la història dels jocs olímpics, una celebració de l’èxit, un símbol de la unitat dels pobles. Cada obra que forma part d’aquest projecte és una petita gran aportació a un llegat que, no incumbeix tan sols l’esport, sinó també a l’art i la humanitat.