Fa quaranta anys, Miralda va iniciar un projecte que va desbordar completament les categories tradicionals de l’art. Honeymoon Project no va ser una exposició, ni una performance puntual, ni una obra tancada en el temps: va ser un procés llarg, expansiu i profundament simbòlic que es va desplegar al llarg de sis anys i va travessar ciutats, cultures, llengües i comunitats.

La proposta partia d’una imatge tan poètica com provocadora: un festeig imaginari que culminava en el matrimoni simbòlic entre dos monuments carregats d’història i poder —l’Estàtua de la Llibertat a Nova York i el monument a Cristòfor Colom al port de Barcelona—. En convertir-los en protagonistes d’una història d’amor, Miralda els despullava de la solemnitat habitual i els transformava en personatges vius, capaços de relacionar-se, desplaçar-se i barrejar-se amb la gent.

Un dels gestos més radicals del projecte va ser precisament aquest: fer baixar els monuments del seu pedestal simbòlic. Al llarg dels anys, Honeymoon Project va activar una sèrie de rituals públics —peticions de mà, anuncis de compromís, intercanvis de cartes d’amor, regals i celebracions— en què van participar milers de persones anònimes juntament amb institucions, ciutats i professionals de camps tan diversos com la moda, la política o la gastronomia. El projecte no es mirava: es vivia.

L’intercanvi cultural va ser el veritable motor d’aquesta “lluna de mel”. Regals enviats des de diferents ciutats del món actuaven com a ambaixadors simbòlics dels seus llocs d’origen: objectes híbrids, extravagants i festius que parlaven d’identitats urbanes, imaginaris col·lectius i estereotips culturals. Cada entrega es convertia en una celebració pública, reforçant la dimensió performativa i comunitària de l’obra.

El menjar va ocupar un lloc central en tot aquest entramat. Banquets, ofrenes, receptes, menús impresos i aliments procedents del Nou i del Vell Món es van convertir en matèria artística. Menjar, compartir i barrejar ingredients funcionava com una metàfora directa de l’intercanvi històric entre continents, però també com una manera de posar el cos —i el gust— al centre de l’experiència artística.

Al costat de la celebració, Honeymoon Project no va deixar mai d’assenyalar les seves contradiccions. L’idil·li entre ambdós monuments evocava també la història violenta de la colonització, els desequilibris de poder heretats i les tensions que encara persisteixen sota formes contemporànies de neocolonialisme. El projecte es va desenvolupar, a més, en un context especialment carregat: els centenaris dels dos monuments i el Cinquè Centenari del “Descobriment” d’Amèrica, marcat tant per celebracions oficials com per fortes protestes anticolonials. En aquest escenari, l’obra no adoptava una posició unívoca, sinó que obria un espai de fricció, ambigüitat i debat.

La llengua va ser un altre territori d’exploració fonamental. Paraules, traduccions, noms propis i signatures es desplaçaven entre idiomes i significats, posant en evidència com el llenguatge és també un camp de poder, de malentesos i d’apropiacions culturals.

Avui, quaranta anys després del seu inici, Honeymoon Project continua resultant sorprenentment vigent. En un món on els símbols nacionals tornen a endurir-se i les fronteres culturals semblen reafirmar-se, la proposta de Miralda recorda el potencial crític de la ficció, del ritual i de la celebració col·lectiva. Més que una obra sobre el passat, va ser —i continua sent— una pregunta oberta sobre com convivim, quines històries expliquem i qui participa en la seva construcció.