Galeria SENDA et convida a acompanyar Gonzalo Guzmán (1991) a la presentació de El dolmen de Nemorino, una instal·lació monumental de cinc metres d’alçada concebuda especialment per al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu, coincidint amb l’estrena de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti.

La connexió entre òpera i escultura no és fortuïta. L’origen de l’obra es remunta a una història íntima i familiar: el pare de l’artista, Joaquín, va arribar a Barcelona de jove per estudiar cant amb el mestre Puig, amb el somni de convertir-se en cantant d’òpera professional. La seva il·lusió més gran era actuar algun dia a l’escenari del Liceu. Tanmateix, mentre preparava Una furtiva lagrima, l’ària més cèlebre de L’elisir d’amore, va perdre la veu de manera sobtada. Aquell episodi va canviar el rumb de la seva vida: no va poder continuar la seva carrera com a tenor, però va mantenir sempre un vincle profund amb la música i l’art, una sensibilitat que va transmetre al seu fill des de la infància.

«Aquesta obra és una manera de tancar un cercle: de retornar, en forma d’escultura, una part d’aquella emoció que ell m’ha transmès des de petit, i de fer que, d’alguna manera, aquella veu torni a habitar el Liceu», explica Guzmán.

El dolmen de Nemorino s’alça com un dolmen contemporani d’acer inoxidable, assentat sobre un turó de terra que dialoga amb l’arquitectura daurada i els miralls del saló. En la seva escala monumental i la seva senzillesa primitiva, la peça reflecteix el propi procés vital i creatiu de l’artista: un diàleg constant entre el desig i la matèria, entre allò que s’imagina i allò que l’escultura permet.

Guzmán concep la seva pràctica escultòrica com un exercici de confiança i d’escolta. «Permeto que l’escultura succeeixi —afirma—. És una manera d’entendre la vida: les coses passen perquè només poden passar d’una manera, la que succeeix. Una escultura només pot existir tal com ha aparegut, amb tots els accidents i condicions que n’han fet possible la forma».

Aquesta mateixa idea travessa la història del seu pare: el moment en què va perdre la veu, lluny de ser una ruptura, es va transformar en una lliçó d’acceptació i aprenentatge. De vegades, en veure’l encara practicar fragments d’òpera, Guzmán reconeix en aquell gest una continuïtat emocional amb aquella passió que no va desaparèixer, sinó que va mutar de forma.

La veritable importància, per a l’artista, rau en la mirada amb què afrontem allò que ens passa. Com Nemorino, el protagonista de l’òpera de Donizetti, que en una llàgrima descobreix l’esperança que l’impulsa a continuar, El dolmen de Nemorino proposa una reflexió sobre la confiança, la transformació i la permanència.

22 de novembre — 15 de desembre de 2025 · Saló dels Miralls, Gran Teatre del Liceu