Un club que aglutina un cos social anul·lant qualsevol diferència entre les seves parts, una samarreta que es fa servir com a bandera d’identitat i armadura de combat, un color que pot determinar per endavant el destí victoriós o vençut d’una família i les generacions futures, un escut que apel·la a un llegat per adopció, un estadi que es converteix en llar compartida, un jugador estrella sobre qui es projecten els anhels de transcendència i les frustracions dels somnis denegats.

Com passa dins d’altres ritus de comunió social, com la política o la religió, el futbol és un dels pocs fenòmens de les societats contemporànies que aconsegueixen elevar les passions al grau del fanatisme. Els seus protagonistes esdevenen projeccions reificades pel públic i són reduïts a meres imatges idealitzades, despersonalitzades i extretes dels seus propis cossos per convertir-los en imatges immaterials que serveixen de vehicles a la consciència col·lectiva. En la lògica de la celebritat de la societat espectacular, el jugador és ara més que un atleta –i l’equip més que un club– que cobra la funció de representar els desitjos de ser lloat com a deïtat o injuriat com a boc expiatori, depenent dels vaivens de l’humor del públic o el resultat de la competència.

A ‘Disolvencia’, Claudio Correa presenta una sèrie d’obres que apel·len amb un gest irònic a la relació que es teixeix entre l’èxtasi esportiu, la reducció de la celebritat a la seva imatge idealitzada i la crítica de la cultura de masses a la nostra societat contemporània. Pastilles efervescents sobre les quals han estat gravades les cares d’icònics personatges del futbol –llegendes com Lionel Messi, Diego Armando Maradona, Gerard Piqué o Cristiano Ronaldo– es dissolen en aigua i simulen el so emanat pel frenesí del públic que crida a l’uníson un gol o la victòria del seu equip per anar-se fonent lentament amb el tot. Aquestes pastilles són contrastades per una medalla de la deessa alada de la victòria Niké que fa ressò a les condecoracions militars inscrites amb la llegenda de “Misión Cumplida” que van ser lliurades durant la dictadura xilena a civils i militars com a reconeixement per realitzar “serveis distingits” . En aquest cas, la medalla premia els esportistes elegits per la seva capacitat per mantenir aquesta figura idealitzada a cada moment del seu moviment davant l’àcida mirada de l’espectador escrupolós.

Amb un to humorístic incisiu, Correa estableix així una crítica sobre els dinamismes d’identificació i comunió multitudinària que emergeixen a les nostres societats davant dels mecanismes de desactivació de les masses, com la virtualització de les relacions socials en la nostra condició pandèmica actual.

Text : Cristina Sandoval
Per a més informacions: http://lab36.org/ca/inici/