Durant anys, Gonzalo Guzmán ha desenvolupat un procés de treball basat en la transformació de dues làmines d’acer soldades entre si. Sotmeses a la pressió de l’aigua, aquestes s’expandeixen fins a adquirir un volum que no ha estat modelat prèviament. Tot i que l’artista determina les condicions inicials, la forma sorgeix com a resultat d’unes forces que no controla del tot. La superfície metàl·lica conserva les tensions generades durant aquest procés i es converteix en el registre d’allò que ha succeït al seu interior.

INTUS, adverbi llatí que significa «dins», «per dins» o «cap a l’interior», assenyala el desplaçament que articula l’exposició. L’atenció es dirigeix cap a l’espai delimitat per aquestes superfícies, fins ara inaccessible a la mirada. Les escultures de la sèrie INTUS, realitzades en guix i marbre, materialitzen fragments de l’espai negatiu de la cova. En aïllar aquests volums i presentar-los com a cossos autònoms, l’artista fa visible una forma que fins aleshores existia com a cavitat. El buit adquireix consistència material, però conserva les empremtes del contacte amb allò que l’envoltava.

Aquesta recerca s’amplia en la peça central de la mostra: una cova construïda amb una fina membrana d’acer inoxidable polit, en la qual el públic es pot endinsar. Habitualment, una cova existeix com una cavitat envoltada per la massa d’una muntanya. En aquesta instal·lació, Guzmán retira aquesta massa i manté únicament la superfície que permet distingir l’interior de l’exterior. L’arquitectura queda reduïda al seu límit, mentre que l’absència de la muntanya es fa perceptible a través de l’espai que ha deixat.

La superfície reflectora incorpora la galeria i els cossos de les persones que recorren l’obra. Els seus plecs fragmenten les imatges i en modifiquen l’aparença amb cada desplaçament, de manera que el visitant participa activament en la configuració d’allò que observa. La cova, per tant, genera imatges a partir de la trobada entre la matèria i la presència de l’espectador.

Aquesta capacitat remet a les cavitats prehistòriques, on les irregularitats de la roca intervenien en la configuració de les figures representades. A INTUS, els plecs de l’acer compleixen una funció semblant, tot i que les imatges que produeixen són temporals i depenen d’allò que succeeix al seu voltant. L’espai i els cossos apareixen sobre la superfície i s’hi projecten de nou, transformats.

Entre la instal·lació i les escultures s’estableix, finalment, una relació inversa i complementària: les peces de guix i marbre converteixen el buit en matèria, mentre que la cova conserva la membrana que permet reconèixer-lo. A través d’aquestes dues operacions, Gonzalo Guzmán planteja la superfície com un element actiu que conté, transforma i fa visible allò que succeeix al seu interior.

Text: Karla Siguelnitzky