El títol de la present exposició Let Us Now Praise Famous Men es refereix al llibre homònim de l’escriptor James Agee il·lustrat amb fotografies de Walker Evans. Publicat el 1941, documentava la vida rural als Estats Units durant l’època de la Gran Depressió dels anys 30. Francis Ruyter utilitza l’apropiacionisme com a eina; totes les pintures tenen com referència fotografies de l’ingent patrimoni que atresora la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Es tracta d’un dels majors arxius del món creat a partir dels fons de la Farm Secure Administration i la Office of War Information: imatges en blanc i negre que retraten la vida dels nord-americans entre 1935 i 1944. Aquestes imatges, produïdes a través d’agències governamentals, transcendeixen la propaganda i s’han convertit en referència de la identitat nord-americana. Es tracta d’un arxiu revistat per múltiples autors amb un caràcter generatiu a mesura que es digitalitza i dissemina.

Els objectes d’arxiu de l’era post industrial ja han estat sotmesos a sistemes d’ordre i reclassificació i últimament són difosos en un esquema global entròpic a través d’internet. La creixent presència de bancs de dades, arxius d’imatges i interfícies visuals ens permet rastrejar l’interès de Ruyter en els arxius fotogràfics. Aquests s’assemblen a ruïnes tecnològiques i aborden els canvis del coneixement científic i social que proporciona a les pintures de Ruyter una profunditat contextual de referents connectats mitjançant nodes interrelacionats.

El procés artístic de Francis Ruyter fusiona les noves tecnologies amb tècniques tradicionals de dibuix i pintura. Ruyter utilitza pintura monocroma i marcador permanent per a recrear les imatges d’aquestes fotografies. Aquests treballs es despleguen visualment com a pintures abstractes malgrat el seu origen figuratiu. Ens enfrontem a obres sintètiques amb un marcat reduccionisme tonal, pintades amb colors no naturalistes i compostes de plànols de colors enèrgics. Aquest cromatisme saturat entra violentament en conflicte amb la nostra percepció de l’acte fotogràfic com a document gràfic que aporta versemblança a la imatge. Els contorns traçats divideixen la superfície en plànols freturosos d’ombres en una representació en què s’elimina la il·lusió de profunditat. Aquesta negació del volum redueix a la mínima expressió l’origen fotogràfic de la imatge com a llenguatge de la llum i emfatitza el caràcter marcadament bidimensional de l’obra.