En la seva primera exposició a la Galeria Senda, l’artista mexicà Miguel Ángel Madrigal s’especula des de l’escultura sobre la fràgil i prima frontera que separa la naturalesa de la cultura, l’ordre de la Terra del regne de l’humà, l’etern i el finit . Frontera que pot ser transgredida abruptament en un sol moment: un accident viari, una malaltia, una catàstrofe meteorològica, una mort sobtada.

Madrigal construeix elements que es troben en perpetu equilibri i tensió i els quals poden fracturar-se en qualsevol moment. Aquestes situacions límit suggereixen relacions simbiòtiques -materials i simbòliques-, on l’espai físic i psicològic es desplega entre dos objectes que repten la gravetat i detenen el temps.

A “La distància que separa”, Madrigal cosifica l’absurd i el transforma a partir d’una sèrie de recursos formals i plàstics que al·ludeixen a un tractament acurat i estudiat de la disciplina escultòrica. A partir de la representació de gossos que es troben en situacions absurdes com: un gos enfilat en una escala o un altre gos reptant l’equilibri a l’estar sostingut per quatre boles de billar que s’estenen sobre el sòl, l’artista qüestiona els actes de la quotidianitat a partir de l’absurd, en el qual dibuixa una tènue línia entre allò viscut i allò no viscut, el ja experimentat i les expectatives que es recuperen en fragments de temps contingudes en experiències i expectatives on l’improbable es torna real.