L’etapa brasilera de Joan Ponç, desenvolupada entre 1953 i 1964, constitueix un punt d’inflexió en la seva trajectòria, en què el seu llenguatge plàstic es reconfigura des dels seus propis fonaments. Aquest període no es pot entendre únicament com un desplaçament geogràfic, sinó com una experiència que incideix directament en la manera com la imatge es construeix, s’organitza i es manifesta.

Format en el context de Dau al Set, Ponç havia desenvolupat una pràctica profundament vinculada a l’oníric i al psíquic, on la figura operava com un llindar cap a dimensions interiors. La seva arribada a São Paulo el situa en un entorn de gran densitat cultural —travessat per múltiples tradicions— que no es tradueix en una incorporació directa de motius, sinó en una transformació de les lògiques internes de l’obra. Tal com assenyala Margaret dos Santos, «el Brasil no ofereix a Ponç un repertori formal per incorporar, sinó una experiència que transforma la seva relació amb la imatge».

Els diaris de l’artista permeten accedir a la intensitat d’aquesta experiència. En ells, el Brasil apareix com un espai que altera profundament la seva manera de percebre: «L’home del Brasil es troba més pròxim a la natura que l’europeu, format a base de llibres, de conceptes…» (Ponç, diari, c. anys 50). Aquesta observació introdueix una tensió persistent entre una cultura estructurada des del conceptual i una relació més immediata amb allò sensible, que travessa la seva producció i redefineix la seva aproximació a la forma.

Durant aquests anys, la imatge es desplaça cap a un estat d’obertura, on l’estabilitat dona pas a una organització basada en relacions internes, ritmes i densitats. A les obres de la sèrie Suite Presència, aquesta condició es fa especialment evident: la superfície s’activa a través de la repetició, l’acumulació i la construcció de patrons que generen una vibració sostinguda. Cercles concèntrics, trames de punts i estructures modulars operen com a dispositius perceptius que condueixen la mirada cap a un estat d’atenció expandida.

Per la seva banda, Suite Meses introdueix una modulació diferent d’aquesta lògica, en què el temps emergeix com a estructura subjacent de la imatge. Les composicions s’organitzen en seqüències que suggereixen cicles, variacions i recurrències, activant una lectura basada en la durada. La repetició s’articula aquí amb la diferència, i cada variació introdueix un desplaçament subtil. La imatge esdevé així un sistema que es desplega en intervals, estructurat pel ritme al llarg del temps.

L’afirmació de Margaret dos Santos —«l’obra d’aquest període no busca estabilitzar la imatge, sinó intensificar-ne la vibració» — troba en ambdues sèries una expressió complementària: mentre Suite Presència concentra la vibració en la superfície, Suite Meses l’expandeix cap a una dimensió temporal.

Aquesta transformació es vincula també amb una dimensió espiritual que adquireix major complexitat durant la seva estada al Brasil, especialment en relació amb el seu interès per la tradició jueva. La imatge comença a operar com un llindar, un espai de mediació en què allò visible s’articula en relació amb allò que roman latent. En paraules seves: «No es tracta de pintar el que es veu, sinó de fer visible allò que insisteix darrere de les coses» (Ponç, diari, c. anys 50).

La producció d’aquest període se situa així en un punt de màxima obertura, marcada tant per una intensa activitat com per episodis de destrucció d’obra. Les peces reunides en aquesta exposició adquireixen una rellevància particular, ja que han romàs durant dècades en col·leccions privades, fora del circuit públic, i permeten avui accedir a una dimensió menys visible però essencial dins del desenvolupament de Joan Ponç.

En aquest sentit, les seves pròpies paraules ofereixen una aproximació especialment reveladora a la consciència que travessa aquest període:

«Som ones en un mar, el meu atelier és un navili. Flota, flota sobre aquest mar d’ànimes que s’agiten constantment, que es fonen, es destrueixen, es comprenen i s’ignoren, volen romandre, però només el mar roman (…) Abans vivia a la superfície, però sé ara que allò que sosté el meu navili no és el que es veu sinó el que existeix (…) no és Res i ho és tot (…) Quan la meva brúixola es desorienta, vents em condueixen. Recordo de quin port vaig sortir, un com tots els ports. Sé que he d’arribar i lliurar el navili; quan, ho ignoro. Un dia sabré que ho he de lliurar tot. La meva missió haurà estat realitzada, el navili és fràgil, el mar immens, espero no desaparèixer-hi (…) El meu navili és nou, no he de pensar en el seu final sinó en la seva ruta cap al nord, sempre cap al Nord.» (Ponç, 2009, p. 41)