Dels nou llibres que va compondre la poeta Safo (630 a. C.), només un poema ha sobreviscut sencer. La resta, el que ens ha arribat, són fragments, i la també poeta Anne Carson els recull, tradueix i reinterpreta en un llibre de bellesa pertorbadora anomenat ‘Si no, l’hivern’, a on el que llegim ens atrapa especialment pel que s’intueix després d’aquests versos.

L’artista Jordi Bernadó (Lleida, 1966) s’inspira en aquest títol, ‘Si no, l’hivern’ en una exposició que és un doble gest de complicitat a Safo ja Anne Carson per recuperar també els fragments mitjançant els quals construeix una mirada a un món, el nostre, en el qual el sòl ha començat a esquerdar-se. I és d’aquí, des de l’esquerda, des d’on Bernadó rastreja la bellesa fugissera a través de les pistes que deixa al retirar-se.

En contínua migració cap a territoris encara per descobrir i per ocupar, en un moment de pèrdua d’orientació comuna, l’ésser humà necessita aterrar en algun lloc. Encara que sigui en un interrogant que s’obre buscant un mapa de noves referències i reivindicant antigues. Però lluny de voler oferir certeses, les imatges que conformen ‘Si no, demà’ són més aviat senyals que apunten a l’aparició d’una nova realitat, senyals units per un fil invisible, un qüestionament, que les ordena.

Com viure? Com habitem l’espai? Què fem per trobar un lloc que no sigui un miratge?

Aquesta exposició neix de la necessitat de navegar la incertesa, de saber interpretar els silencis i els senyals. Potser ja no n’hi ha prou amb fer un inventari dels errors de l’home i convé ara albirar i traçar un mapa de les veritats de la naturalesa i l’exemplaritat de les persones. I potser des d’aquí, sense perdre de vista a la sorpresa i al dubte, poder continuar. Que tot sigui efímer és també una hipòtesi d’eternitat