En aquesta nova exposició, Gino Rubert deixa enrere la retòrica de la meta-pintura en què va estar submergit durant els seus políptics de gran format sobre el món de l’art. Aquí, Rubert aparta el focus de les vanitats socials i sentimentals, per a posar-lo sobre la crua solitud. Retrats de dones atrapades pel seu destí, amb vestidures esculpides sobre el llenç, les figures de les quals queden partides per l’enquadrament, com si els límits de la tela les atrapessin de la mateixa manera que l’entaulament i la base aferren a les cariàtides gregues, aquestes fascinants dones-columna que sostenen la cara sud del Temple de l’Erecteion a Atenes, i amb aquest gest sostenen el món. Dones poderoses que, lluny de sotmetre’s o resignar-se, ens miren de front, ens donen l’esquena, criden, canten, o naveguen, sense perdre mai l’equilibri i el componiment, en un món que s’inclina assotat per vents furibunds.

      Childhood (2024). 55 x 46 cm / El desembarco (2024). 81 x 70 cm

Al cap d’un any treballant en aquesta nova sèrie de pintures, arriba el moment de mirar-les en conjunt, i tractar d’entendre d’on venen i on van. Ara, per fi, caben preguntes: mentre pintava, no. Perquè les preguntes porten respostes, i pintar – per a mi – consisteix en un diàleg entre intuïcions, formes, colors, i textures, mai entre idees, teories, tesis o conviccions.

Llavors: Per quines dones soles? Per què tan serioses? Perquè atrapades per enquadraments que deixen part dels seus peus o els seus caps fora? Per què algunes canten, unes altres criden, unes altres miren de front, o ens donen l’esquena? Per quines agulles subjecten els seus vestits, com si fosin maniquins o papallones dissecades?
Sens dubte, molt té a veure amb un cert fastig davant totes aquestes mirades inquisitives i còmplices per part dels centenars de personatges que poblen els meus quadres anteriors. I en aquest sentit la necessitat d’un viratge cap a territoris mes íntims, menys estridents, més clàssics, menys barrocs.

– Gino

Article de La Vanguardia →