Aitor Ortiz treballa des de 1995 en fotografia d’arquitectura, trascendint el propi document. Fent valer el factor de dissolució i transmutació de l’objecte real que va associat a la representació fotogràfica. Aitor Ortiz investiga l’espai i l’objecte com a elements de partida per a plantejar-nos una sèrie d’incògnites visuals i cognitives.

El seu treball s’ha exposat de manera individual al Museu de la Universitat de Navarra (Pamplona, 2018), a Le Centquatre (París, 2015), al Canal d’Isabel II (Madrid, 2013) i a Fotografiska – The
Swedish Museum of Photography (Estocolm, 2011). Les seves obres són presents en les destacades col·leccions, com la del MNCARS – Museo Nacional Centre d’Art Reina Sofia, la Col·lecció Masaveu, el Museu Guggenheim Bilbao, la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació La Caixa i la Fundació Vila Casas.

L’obra d’Aitor Ortiz ha anat relacionant-se íntimament amb l’arquitectura, en la mesura en què han estat edificis i estructures de tota classe, reiteradament observades des dels més diversos angles, les que constitueixen el centre d’atenció de gairebé totes les seves fotografies, fins i tot d’aquelles en les quals l’assumpte ha deixat de ser identificable. No obstant això, les seves fotografies no són una mera il·lustració ni s’han concebut com una elevació de l’arquitectura. Més aviat el contrari, el seu veritable interès radica en allò que el mateix autor defineix com a “dilemes entre la representació i la interpretació” dels referents originals.

La fotografia, entesa com a mitjà, va ser una eina essencial per a l’aprenentatge universitari de Gaudí gràcies al descobriment dels àlbums fotogràfics de les grans expedicions. Aquestes fonts van influir en la seva visió heterodoxa i cosmopolita de l’arquitectura i en el desenvolupament del seu enginy constructor. La fotografia era per ell com una eina de taller, registrant i invertint les seves maquetes realitzades amb catenàries per a comprovar el seu resultat final.

Els treballs de Gaudí han estat revisitats múltiples vegades, La saturació de fotografies realitzades sobre les seves obres ha configurat una visió generalitzada d’un arquitecte excessiu, colorista, figuratiu, expressionista i bastant cursi, però sensacionalment popular. No obstant això, la seva arquitectura és molt més avantguardista i rica: Gaudí va passar del Neoclassicisme a la Modernitat i va saber incorporar els avanços constructius motivats per la Segona Revolució Industrial.

La revisió del seu treball a través de milions de fotografies disponibles en publicacions i internet s’ha imposat d’una manera vulgar i repetitiva a l’experiència directa amb la seva obra i, conseqüentment , ha provocat un efecte de banalització en la difusió dels seus treballs. Aquesta sèrie, realitzada interrompudament durant més de quatre anys, fuig de qualsevol idea preconcebuda sobre l’obra de Gaudí. És una revisió clara i completa de les seves obres més significatives. El treball fotogràfic incideix especialment en el seu procés creatiu, el laboratori del geni, on materialitzava els seus dissenys i les seves maquetes, que premeditadament es presenten al mateix nivell que l’obra construïda.

L’ambigüitat i síntesi de les imatges d’Aitor Ortiz ens fan prendre distància del “aquí i ara” per a constituir-se en representacions d’espais construïts, dissenyats o simplement imaginats. En fotografiar l’obra arquitectònica de Gaudí, Aitor Ortiz no deixa de ser qui va ser o qui és, perquè ha sabut trobar un Gaudí paral·lel a l’espectacular que ens sorprèn amb les seves formes i cromatismes. La mirada en blanc i negre del fotògraf basc ens convida a conèixer a un altre Gaudí que no és menys que l’anterior, encara que no ha estat observat amb minuciositat: un Gaudí més subtil i delicat, un Gaudí pràcticament imperceptible, gairebé secret, un Gaudí que passa desapercebut entre les creacions fantàstiques de la seva ondulant imaginació.

La càmera d’Aitor Ortiz és un ull revelador del que, tot i sent visible, passa inadvertit davant d’un ull esglaiat i exhaust per un relat desbordant de riquesa narrativa.