Tot comença amb Karin Kneffel: un edredó desfet, una televisió antiga on cavalquen cowboys sense destinació i, a terra, un gerro trencat. L’escena té una algo de pròleg, com si arribéssim tard a la trama. El més important ja ha succeït, però els seus ecos permaneixen: els plecs, els traços i trossos.

Els sons de Glenda León, transformats en escultures blaves, són murmuris que venen d’un altre temps: el rellinxe d’un cavall, ocells que volen, el bufar del vent. Com si la pel·lícula de la televisió hagués escapat del espai i s’hagués convertit en matèria. Les seves formes palpitegen, recordant-nos que l’invisible també deixa empremta.

Els leporellos i figures banyades en cera on l’artista Sandra Vásquez de la Horra ens suggereix una narració íntima, gairebé secreta. Aymarás, El bañista i El tango feroz apareixen com a vinyetes d’un conte dins del conte: personatges que avancen entre casetes de paper, ombres de ritual, gestos de cos i memòria.

Les plomes d’Elena del Rivero, suspeses com cartes que volen, es poden interpretar com a missatges fràgils en trànsit. Flying Letter #24 sembla escrita per a algú que mai no arribarà a llegir-la, però el seu moviment manté viu l’intent de comunicació. Contigu, un menhir d’acer inoxidable irromp com un somni lúcid: una presència vertical, mirall i llindar. L’obra de Gonzalo Guzmán ens suggereix una pedra impossible, brillant, que ens recorda que tota història necessita un lloc on aturar-se a pensar.

A prop, el ferro de Jaume Plensa condensa el pes de l’humà en l’abstracte. El seu CAP III ens evoca cap i silenci, massa i pensament. Una peça que no explica literalment, però conté: com si guardés dins seu el secret del relat que encara no sabem llegir. A terra, l’estructura de Susana Solano evoca espais transitats, així com la campana d’Evru/Zush que guarda dins seu la ressonància de tots els sons que han estat i d’aquells que encara poden ser escoltats.

Així, entre traços i trossos, la mezzanina esdevé un escenari. La pintura és pròleg; les escultures, capítols; els sons, murmuris de fons. Podem recórrer la sala com qui travessa un conte obert: un relat d’acció i conseqüència, de gestos i d’empremtes visibles i invisibles.

Tot està en trànsit, en tensió. Com un somni que es fragmenta en despertar.