Lab 36 Art Gallery és un espai polivalent i multifuncional  que desenvolupa una sèrie de projectes artístics a través de la galeria Senda, així com d’altres aliens a ella. Es tracta d’un espai de creació experimental que també serveix per a promoure artistes locals i de fora del país que tinguin relació o que treballin a Barcelona. Actualment ofereix una visió totalment nova que “atengui les necessitats del temps present”.

Anteriorment aquest centre artístic es denominava Espai 292, però des de fa cinc anys que porta el nom actual. Està situat al costat mateix de la galeria Senda, encara que des d’aquest any té vida pròpia ja que funciona de manera independent, va més enllà de les seves propostes creatives i mostra un “programa versàtil i sensible a l’efervescència de les dinàmiques actuals”.

Ara a Lab 36 es presenta la col·lectiva Dispositius de resistència, on s’exhibeixen els treballs de 10 artistes procedents de la darrera promoció del Màster de Producció i Recerca Artística, dins de l’apartat Art i Contextos Intermèdia (2020-2021), de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Els artistes participants són Donny Ahumada, Salua Arconada, Adrià Gamero Casellas, Oscar Gartín, Felipe García Salazar, Andria Nicolaou, Romina Pezzia, Sergio Quiroga, Gabriel Tondreau i Ying Ye. El títol de l’exposició fa referència al fet adequar-se a unes condicions adverses, així com al de crear una sèrie de peces en un determinat període de temps que darrerament ha provocat moments d’incertesa i preocupació. Cal valorar la diversitat de les seves propostes, principalment pels seus “processos d’exploració de la nostra quotidianitat i entorn amb una mirada crítica del món”.

La primera obra que trobem és la del xilè Donny Ahumada (Santiago,1986), titulada El MACBA como centro de reunión (2021). Es tracta d’un llibre d’artista que es desplega. Forma part del projecte Tres ejercicios de espacio. Miradas a los espacios de reunión. Aquest llibre recull a mode de síntesi diferents formes d’observar l’espai del MACBA, des d’una visió tridimensional com és el propi espai, els objectes i l’empremta.  El burgalès Salua Arconada, amb l’escultura de ferro, zinc i acer Llegandum, s’endinsa en un terreny quasibé metafísic, ja que es basa en el terme “arribar” que ell denomina “llegandum”, gerundi de “llegar”. Segons el físic alemany, el Premi Nobel Werner Heisenberg, conegut principalment pels seus treballs de mecànica quàntica, “la relació d’indeterminació estableix la impossibilitat de què determinats parells de magnituds físiques observables d’un objecte donat siguin conegudes amb precisió arbitraria”. Per això l’artista cerca unes determinades posicions, on s’aprecia perfectament la idea de moviment a través d’unes formes en ziga-zaga.

Adrià Gamero (Olot, 1988) exposa un dibuix fet amb un llapis mecànic sobre paper mil·limetrat titulat La foto (WhatsApp Imatge 2019-02-07 at 15.14.18) (2021), on indaga en les imatges digitals procedents de “l’esfera virtual”, o el que és el mateix, dibuixa -com si fos una imatge analògica- el que veu en una pantalla per després traslladar-ho damunt d’una superfície plana, com és el paper mil·limetrat, que encara accentua més la idea de recuperació o transformació de la realitat, o més ben dit la “hiperrealitat” tal com la defineix el sociòleg francès Jean Baudrillard. Un altre gironí, Oscar Gartín (Roses, 1982), exhibeix dues peces, M1 i M2 (2021), en les que utilitza un material no gaire freqüent com és el teixit. En aquest cas es tracta d’una manta, damunt d’una estructura de fusta, on s’aprecia nítidament el concepte de ple i buit, on dotze rectangles condicionen l’espai que l’artista modifica gràcies a “una sèrie d’accions on emergeixen les diferents àrees i categories abstractes que prevalen en el procés creatiu de l’obra”.

El colombià Felipe García Salazar (Bogotà, 1986) presenta un grup d’escultures de petit format, de ferro, maó i pintura, que ha titulat Manifiesto y ruina (2021) amb materials recuperats pel propi artista  provinents d’algun enderroc d’un edifici de Barcelona, i que en exposar-los  cobren una nova vida, ja que fora del seu context original l’espectador no pot saber la seva procedència. Però una cosa és segura: tenen un passat, i aquest passat ens fa qüestionar moltes coses. Andria Nicolaou (Lemesos, Xipre, 1992), presenta el vídeo Estudios de luz: registros lumínicos (2021), que té una durada de quasibé 3 minuts i potser sigui la peca més conceptual de totes les que s’exhibeixen. Només veiem un espai buit, ja que la pantalla està permanentment en blanc. Segons Nicolaou es tracta de “donar valor a allò invisible, a allò imperceptible, mitjançant la llum natural”.

La peruana Romina Pezzia (Lima, 1988) exposa Las paredes hablan (2021). Es tracta d’una instal·lació situada a la paret a mode de plànol, on l’artista ha brodat a mà una sèrie de línies damunt d’una tela (en lloc de paper) d’organdí blanc. La idea inicial és la de representar un habitatge -en aquest cas són quatre plànols superposats- amb les diferents estances que el composen, interrelacionant-les. A cadascun d’aquests espais els hi ha posat un nom que fa referència a algun aspecte vivencial, que representen “records de situacions i elements comuns a totes les cases que, en sostenir-les amb una agulla permet que es moguin de lloc i fer viatges en el temps”. L’altre artista colombià que mostra la seva obra a Lab 36, és Sergio Quiroga (Bogotà, 1993) amb la peça Errante, cansado, realitzada en tècnica mixta, on es veu un gos en diferents posicions  i on també apareix un rostre femení amb els ulls tancats, com si estigués dormint. L’artista fa al·lusió a “una infinitat de possibilitats que són capaços d’adoptar diversos formats (llenguatges) depenent del context”.

Gabriel Tondreau (Santiago de Xile, 1989) amb l’oli sobre tela Sin titulo (2020-2021) i les fotografies Serie pareidolia Trash análogas (2021), mostra una part del seu projecte Pareidolia Trash. La pareidolia és un fenomen psicològic i la paraula “trash” significa escombraries. Per això Tondreau veu en aquest projecte una mena de trobada “fortuïta amb un fragment de la realitat que representa una nova oportunitat”, reflexionant sobre diversos aspectes relacionats amb un creuament ordenat. Finalment, el xinés Ying Ye (Fujian, 1992) mostra un vídeo de 2 minuts titulat That period of time (2021), on s’observa una sèrie de moviments repetitius, ja que dins d’un recipient de vidre Ying Ye, “vaig gravar la meva lluita i la vaig congelar”. Fa menció a la seva experiència del confinament on el concepte espai-temps es dilueix, convertint-se en un no res.

Mirades d’incertesa