La investigació i experimentació constants són característics de Yago Hortal (Barcelona, 1983), qui torna a Galeria Senda inaugurant etapa i temporada. La mostra, que es podrà visitar a partir del 15 de setembre, sorprendrà a tots aquells que estiguin familiaritzats amb l’obra del barceloní, que s’allunya d’una fórmula d’èxit per descobrir noves maneres de dialogar amb la pintura, introduint conceptes i tècniques noves.

Hortal, que va celebrar la seva primera exposició a la galeria l’any 2006, ha exhibit en ella múltiples mostres. La seva sòlida carrera li ha valgut, aquest mateix any, una molt comentada individual, Allò era Abans, Això és ara, al museu Can Framis (Fundació Vilacasas). Hortal ha generat una imatge reconeixible i inconfusible, un estil propi del què ara, però, sembla fugir.

La seva obra parteix d’un fort compromís amb la pintura i amb l’acte de pintar i en aquest moment evoluciona. Hortal continua un camí d’experimentació per inaugurar aquesta nova etapa explorant també noves tècniques i estil. Les seves teles, escenari on solien estructurar formes vibrants i es retratava el color, es desfan de tota superficialitat per desvetllar l’essencial i fer visible l’empremta. Ara, Hortal intervé el llenç i retira tot el que queda sobre ell, desvetllant un negatiu del mateix procés de la pintura, un registre de la traça creatiu.

El gran impacte visual de l’obra d’Hortal es devia, en gran manera, al seu suggestiu estil, a l’efervescència de les seves formes i a l’aplicació de masses pictòriques, que creaven una tercera dimensió i expandien les peces més enllà dels seus límits naturals, els llenços. D’aquesta tècnica additiva, en què tot sumava i s’afegia, s’allunya ara l’artista; és la sostracció la qual revela el procés de la pintura, l’essència que Hortal treu a la llum. Manté la seva expressivitat, però inverteix el protagonisme. Les formes que abans es disposaven, guiant la mirada i esquitxant els llenços, no s’afegeixen, establint una nova dinàmica en què és el moviment i la gestualitat de la pinzellada en si i no la pintura la qual s’estructura l’obra; tot el quadre esdevé un testimoni de l’acció pictòrica.

Allunyant-se de les tonalitats fluor, Hortal ha adaptat les seves acolorides composicions a tons primaris i naturals. Es desprèn de l’ímpetu i la vitalitat de les formes amb què havia treballat fins ara, que emmascaraven els traços i les petjades de pinzells i brotxes. El substitueix per un treball per capes, amb colors plans i nivells acuradament separats; allò que constitueix la pintura, l’essencial, “no és el que s’afegeix, sinó el que se sostreu”.

L’obra de Yago Hortal es reinventa, d’acord amb la seva contínua inquietud d’experimentar i créixer. Aliè a tendències, segueix el ritme del seu propi compàs i dibuixa un camí singular en recerca d’un diàleg amb la pintura.