Amb Gravador Fantasma (2018), Adrián Balseca qüestiona la materialitat del món en l’era de l’Antropocè. En l’actualitat, quan la influència de l’activitat humana sobre la Terra es va tornar una força geològica major, capaç de marcar de forma irreversible l’ecosistema planetari, Balsera actua i s’involucra com artista per generar una obra simbòlica d’aquests reptes sobre el territori equatorià.

La pràctica artística de Balseca és una pràctica no-moderna, en el sentit de Bruno Latour (1991), el qual el que és utilitari, utòpic i poètic, mai estan clarament separats. Efectivament, segons Latour, els moderns mai van deixar de crear objectes híbrids, que no només pertanyien a un món científic o tècnic, sinó que participaven del polític, cultural o econòmic. Però, a l’hora de crear aquests objectes, els moderns es van negar a pensar en el seu hibridisme, romanent en una representació del món basat en la “Gran Divisió” (Latour, 1991) entre naturalesa i cultura.

En l’oposició en aquest ordre modern, Balseca sobrepassa les seves divisions disciplinàries-ontològiques i desafia l’estatus extraterritorial de l’art. El punt de partida de Gravador Fantasma és la pel·lícula Fitzcarraldo (1982) de l’alemany Werner Herzog, que conta l’odissea de Brian Sweeney Fitzgerald a l’inici del segle XX.

Aquest empresari aspira a fer una fortuna amb el cautxú i, a la vegada amant de la música, somia en construir una edificació per l’òpera a la selva amazònica. El que li crida l’atenció d’aquesta emprenedoria desmesurat a Balseca, és l’estètica fora de lloc i visualment desconnectada a un gramòfon sobre un vaixell que vaga al mig de la selva. Però, al reconstruir l’aspecte visual de l’escena, volteja el “règim colonial” a l’hora de modificar la dimensió sonora. De fet, a l’obra de Balseca la funció del gramòfon està invertida; en comptes de callar al bosc i als seus habitants, en difondre una ària d’òpera en mig de la selva silenciosa, capta els sons del bosc, a l’escolta dels sons humans i no humans.

A través d’aquest gest provocatiu, l’artista denuncia la concepció burgesa de l’autonomia de l’art, aquesta no-relació il·lustrada per l’ària òpera del tenor italià Enrico Caruso. Basant-se en aquest film, el seu director i el personatge principal, Balseca mostra aquesta concepció de l’art com una formació històrica específica pertanyent a un sistema modern i colonial de divisió. El segon gir que realitza Balseca, en esborrar el personatge principal de l’obra i en reutilitzar la tecnologia del gramòfon per “escoltar” a la “naturalesa”, és la demostració que tot signe artístic està carregat amb les forces d’actors no-humans, operant com un dispositiu de traducció de processos materials i còsmics.