Una exposició que es travessa més que no pas es recorre

Entrar en l’obra de Sandra Vásquez de la Horra no implica entendre, sinó deixar-se afectar. Soy Energía, la seva retrospectiva al Haus der Kunst de Munic, es desplega com un camp d’intensitats on les imatges operen abans de poder ser anomenades.

Més de quaranta anys de treball s’articulen aquí sense una narrativa lineal. Les obres no ordenen una trajectòria, circulen. Dibuixos submergits en cera d’abella emergeixen com a restes, com superfícies on el temps sembla haver-se aturat. La matèria densifica la imatge i en ralentitza la mirada, generant una relació més pròxima, gairebé corporal.

El recorregut evita jerarquies. Les peces s’agrupen com constel·lacions: cossos fragmentats, figures híbrides, signes que travessen allò humà, animal i vegetal. El cos apareix com un territori travessat per la memòria i la tensió, on allò íntim i allò polític s’inscriuen sense fer-se explícits.

Des dels seus primers treballs a Xile fins a la seva producció més recent, persisteix una mateixa operació: donar forma a allò que no es pot fixar. Les imatges no il·lustren, contenen. Funcionen com sedimentacions on la història, la violència i l’exili romanen com capes latents.

La proposta curatorial acompanya aquesta lògica. L’exposició no s’organitza de manera lineal, construeix una atmosfera. Hi ha zones de concentració i d’altres d’obertura, ritmes que impliquen l’espectador i el desplacen d’una posició distant. Mirar aquí exigeix temps, proximitat, ajust.

En aquest moviment, l’obra se situa en un llindar constant. Entre allò visible i allò que tot just es deixa entreveure. Entre la imatge i el seu rastre.

Soy Energía no ofereix respostes. Manté oberta una experiència on alguna cosa persisteix més enllà del visible.